Notícies 3cat24.cat

dimarts, 9 de desembre de 2008

Tastar el menjar (Abelard Saragossà)

Una expressió molt valenciana: tastar el menjar

Des del segle xiii fins a l’actualitat, els valencians hem usat cada dia el verb “tastar”, ja que respon a una acció tan habitual com és agafar amb una cullera una miqueta del menjar (o de brou) i posar-se’l en la boca per saber com està de gust (o com està de sal o de coent). Una acció típica dels jóvens inexperts però prudents és, abans de posar l’arròs en la paella, agafar un poc de caldo i demanar a la mare o a la sogra que el taste per saber si cal afegir un pessic de sal. En la sal, sempre cal anar pujant a poc a poc, perquè, com és sabut, qui guisa dolç guisa per a molts, i qui guisa salat guisa per al gat.

Al verb “tastar”, no recorre només el cuiner. De fet, té un ús molt extens. Es pot aplicar a qualsevol menjar, a qualsevol fruita, a qualsevol beguda. Així, si algú porta un bon vi a casa, li pot dir a l’home o a la dona: Tin, tasta’l i veuràs quin vi més aconseguit que han fet els de Monòver amb el raïm monastrell. També aprofita per a educar els xiquets melindrosos. És molt habitual que els pares aconsellen un fill d’aquesta manera: Abans de dir que no t’agrada eixe menjar, ¡tasta’l, dona!, no siga cosa que en realitat el trobes molt bo. El verb tastar també és útil per a indicar que un menjar o una beguda està poc valorada: Fa uns quants anys, els valencians ni tastàvem els vins valencians. En canvi, actualment les bodegues cada volta en venen més.

La paraula “tastar” admet usos expressius. Així, quan volem dir d’una manera exagerada que algú ha menjat molt poc, sovint recorrem al nostre verb: Cada dia menja més poc. Hui, ni ha tastat el dinar. També hi ha el cas d’aquell que no volia tastar la tortada i, per poc, no ens deixa tastar-la als altres. En fi, hem creat el nom tastaolletes per a burlar-nos d’aquells que, desficiosos i enjogassats, comencen moltes coses i no n’acaben cap. Perquè no cal dir que, entre tastar el dinar i menjar-se el dinar, hi ha la mateixa diferència que entre començar una cosa i, amb constància i amb paciència, fer-la a poc a poc (i bé) fins que arribem al final.

A més de ser un verb molt usual en la societat valenciana, la literatura li ha donat més aplicacions. Quan algú vol introduir-nos a un tema i incitar-nos a conéixer-lo a fons, parla de fer un tast dels novel·listes de la Safor. És com posar-nos una miqueta de mel en la boca, però molt poqueta: només perquè la tastem i ens quedem amb moltes ganes de menjar-ne més.

Realment, una paraula formidable. Però el fet és que l’estem canviant per “provar”. En el pròxim article, intentaré demostrar que eixa substitució té dos conseqüències negatives: d’una banda, va contra el patrimoni lingüístic i cultural dels valencians; de l’altra, empobrix la comunicació lingüística.