Notícies 3cat24.cat

dimarts, 18 de març de 2008

Espai LiC

L’arribada d’un nombre important d’alumnat nouvingut, especialment durant els darrers anys, ha provocat un canvi important en la vida quotidiana dels nostres centres educatius i ha suposat un repte per a tota la comunitat educativa.

L’acollida d’aquest alumnat, que ha de ser un dels primers objectius del centre educatiu, ha d’estar emmarcada dins del Pla d’acollida i integració que el centre té establert amb caràcter general per a tot l’alumnat.

Per poder garantir aquest procés, cal preveure una sèrie de mesures específiques que facilitin l’acompanyament de l’alumnat i les seves famílies en la seva arribada a un context social i cultural completament nou.

Aquestes mesures han de dissenyar una sèrie d’actuacions que assegurin una acollida càlida a l’alumnat i a les seves famílies, l’organització d’un itinerari d’integració, l’establiment dels suports específics necessaris i la previsió de les mesures de seguiment i avaluació.

Una de les eines que poden contribuir a l’èxit de l’acollida i integració de l’alumnat nouvingut és l’aula d’acollida. Cal entendre l’aula d’acollida com un marc de referència i un entorn de treball obert dins del centre educatiu que facilita l’atenció immediata i més adequada de l’alumnat nouvingut i que ajuda a resoldre les inquietuds del conjunt del professorat davant la nova realitat.

Aquesta estructura organitzativa permet tenir previstes una sèrie de mesures curriculars i metodològiques, materials curriculars, etc... que garanteixen l’aprenentatge intensiu de la llengua i la progressiva incorporació de l’alumnat a l’aula ordinària.


En els darrers anys, els profunds canvis socials experimentats han fet palesa la necessitat que els centres educatius s’adeqüin a la creixent complexitat i pluralitat que ha anat adquirint la societat catalana. Trobar respostes als nous reptes educatius que plantegen aquests canvis és un objectiu de primer ordre, i ha de suposar una aposta clara per avançar en la consolidació dels centres educatius:

- cal que potenciïn l’ús del català en un marc plurilingüe, l’educació intercultural i la cohesió social per aprendre a viure junts, i participin de la dinàmica social i cultural de la població o del barri on estan situats per promoure continuïtats i coherències educatives;

- que siguin centres innovadors i de qualitat, arrelats al país i oberts al món;

- que atenguin tot l’alumnat, independentment de la seva procedència, religió, llengua, possibilitats econòmiques de les famílies, capacitats, etc.;

- que siguin inclusius, que promoguin els valors del diàleg, la convivència, l'educació intercultural… on tothom pugui aprendre en funció de les capacitats i on tothom s’hi trobi bé;

- que facin possible la igualtat d’oportunitats, especialment dels col·lectius més vulnerables.

Aquesta pàgina vol facilitar materials i recursos per a assolir els objectius dels tres eixos esmentats que defineixen el Pla LIC: ús del català, educació intercultural i cohesió social.

http://www.xtec.es/lic/index.htm

Comissió de llengua catalana del Consell de l'Advocacia Catalana

http://www.cicac.org/sl/butlletins/2003/novembre1.htm

Els gegants Finn i Micconigle (Bryant Keogh, Irlanda)

Finn era el gegant més gran i més valent de tot Irlanda. Les seves accions eren conegudes per arreu. Finn tenia un polze que ho sabia tot: quan el xuclava, podia dir què estava passant a qualsevol lloc d'Irlanda i predeia el futur.
Hi havia un gegant a Escòcia que era igual que Finn. Es deia McConigle. McConigle era un gegant ferotge, i quan pujava dalt d'un turó, la terra tremolava sota els seus peus. Un dia va aplanar un llamp d'un sol cop de puny, li va donar la forma d'una crep i se'l va ficar a la butxaca com a record. També es posava el dit del mig a la boca i el xuclava i era capaç de veure que passava. Fins aleshores els dos gegants no s'havien trobat mai, però McConigle tenia la intenció de visitar Irlanda per lluitar amb Finn i vence'l.
Un dia que Finn era lluny de casa, en la distància va veure un missatger que galopava en direcció a ell. El missatger va anunciar que Finn havia de tornar a casa de seguida, i després li va xiuxiuejar a l'orella alguna cosa que el va fer estremir de ràbia.
Finn es va aixecar i va arrencar un gran avet, el va sacsejar per treure'n l'argila i amb el ganivet li va donar forma de bastó per caminar. Veure caminar Finn era com veure moure's una muntanya, i en un tres i no res ja havia travessat un comtat i anava de dret a casa seva. Quan pujava pel vessant d'un turó, va veure en el fang petjades tan grans com les seves. De fet, tenien exactament la mateixa forma que les seves. Finn va exclamar "Ja és aquí!", i per primera vegada va tenir por i va dubtar. Mai no havia trobat un gegant de peus tan enormement llargs i amples com els seus.
El palau de Finn era situat al cim d'un turó que es deia Mardemans, un turó que estava de cara a una altra muntanya, anomenada Culamore, i enmig de totes dues hi havia una gorja fonda. Finn havia col·locat allí el palau per poder veure els seus enemics a molta distància.
- Oh, gerdera de bosc meva -va dir Finn en veure la seva dona Oonagh, que s'havia trenat el cabell i s'havia posat un vestit de seda molt bonic. Finn va preguntar-li de seguida si la raó per la qual ella l'havia fet anar a buscar era certa.
- Sí, Finn -va dir Oonagh, i va començar a explicar-li que McConigle havia plantat les tendes de campanya a l'altre extrem de la província, que tenia aquell famós llamp a la butxaca, i que s'anomenava a si mateix l'Invencible. Finn es va ficar el polze a la boca per verificar totes aquestes coses i va comprovar que eren veritat.
- Finn, estimat, no et mosseguis el dit! - va dir-li Oonagh ben suaument mentre el feia entrar a la casa, on ja hi havia el dinar preparat. Finn va començar menjant-se setze ous d'ànec, vuit costelles de porc i tres cebes crues d'aperitiu. El plat principal era una cuixa de cérvol rostit molt calent ofegat amb baies i amb tota mena d'herbes. Però tant era el que mengés o begués: a causa de la preocupació, Finn tenia les celles arrugades i una arruga al nas, gran com una esquerda del pont.
- Amor meu -va dir Oonagh- el guanyaràs, sempre ho fas.
Però Finn va fer que no amb el cap i va contestar que allò era molt arriscat perquè, d'acord amb el seu polze, ell i McConigle tenien la mateixa força, menjaven la mateixa quantitat de menjar, pesaven igual i eren idèntics en gosadia, saviesa i astúcia.
- Què més et diu? -va preguntar-li Oonagh; Finn es va ficar el polze dret a la boca i va tancar els ulls per tal de concentrar-se.
- Ja ve -va dir Finn-: és a baix, a Dungannon- i aleshores es va aixecar d'un salt.- Quan arribarà? -va preguntar Oonagh.
- Serà aquí ben aviat -va dir Finn, començant-se a posar la samarreta i la jaqueta.
Va mirar la seva dona, i per primer cop ella va veure-li por i recel als ulls. Va decidir que hauria d'ajudar-lo fent ús dels seus propis encanteris. Oonagh també tenia poders màgics. Va dir a Finn que l'ajudaria perquè vencés.
Oonagh se'n va anar corrents cap al portal per donar un missatge a la seva germana, que vivia a la muntanya d'enfront, Culamore.
- Grània -va dir Oonagh-, ets a casa?
- Sóc a l'hort -va dir Grània-; estic collint baies per fer-ne un pastís.
- Corre al cim del turó i mira al teu voltant, i digue'ns si veus res de dolent -va dir-li Oonagh. Van esperar uns minuts, mentre Finn es passejava amunt i avall i els criats el ventaven amb unes fulles enormes.
- Ja hi sóc -va dir Grània.
- Què veus? -va preguntar-li Oonagh.
- Oh, no m'ho puc creure -va exclamar Grània-. Veig el gegant més gran que he vist mai sortint del poble de Dungannon.
- Com és? -va preguntar Oonagh.
- És una cosa terrible de mirar -va dir Grània, i va descriure un gegant d'uns dotze peus d'alçada, amb uns cabells que li arribaven per sota la cintura, la cara rubicunda com la de qualsevol gegant, excepte que ell la tenia tacada de sang, i el més esfereïdor de tot, els seus tres ulls. Tenia un ull al mig del cap que rodava com les agulles d'un rellotge. No solament era la terra que s'estremia sota els seus peus, sinó que també els ocells dels arbres es morien de terror-. Ve per apallissar en Finn -va dir Oonagh a la seva germana.
- Estic amb en Finn -va respondre Grània, i aleshores va explicar que el gegant havia agafat un boc blanc i li estava retorçant el coll, i evidentment anava a menjar-se'l cru.
- Et diré què pots fer -va dir-li Oonagh-: crida'l i digue-li que pugi on ets a fer una queixalada.
- I per què?- va preguntar Finn, incapaç de seguir la velocitat de pensament de la seva dona.
- Estratègia- va contestar Oonagh-, estratègia.
Grània els va dir que estaria contenta d'ajudar i que entretindria el monstre, però que només tenia una miqueta de cansalada i mantega.- Tant és -va dir Grània-, li donaré sopa de bruc i hi ficaré escorça tallada perquè s'indigesti.
- Bona sort -li va dir Oonagh, fent l'ullet a Finn.
- M'enfilarà amb l'ast i em rostirà -va dir Finn.
- No diguis bestieses! -li va contestar Oonagh, encara que, per dir-vos la veritat, la geganta es veia en una situació on ella mateixa podria ser una deliciosa queixalada, un petit bunyol pel sopar del gegant.
- Estic perdent el coratge. Perdré l'honor -va dir Finn.
- Dos caps són millor que no pas un de sol -va dir Oonagh mentre es dirigia cap al lloc on guardava els fils màgics. Va arrancar nou fils de llana de diferents colors i els va trenar en tres trenes, amb tres colors a cada una; es va posar una trena al braç dret, una altra al voltant del turmell dret, una tercera al voltant del cor, i d'aquesta manera va quedar protegida. Després es va posar en marxa. Va demanar als criats que pugessin a les golfes i li baixessin graelles i un bressol. Les graelles les tenia per fer pastissos, però va amagar-les dintre dels pastissos i després els va posar al foc de la manera habitual. Quan estaven fets, els va enfarinar de manera que quedés amagada qualsevol protuberància, i els va posar a refredar a la finestra. Després va posar llet dintre d'un gran pot, i més tard va convertir la llet en mató i xerigot, i va ensenyar a Finn com agafar el mató amb la mà i fer-lo llis com una pedra. Després va agafar una camisa de dormir i un xal per vestir Finn, i li va posar una gorra de dormir al cap. Li va dir que s'hauria de posar dins el bressol i cobrir-se completament amb els llençols, i treure només els ulls per fora.
- No hi cabo, jo, al bressol -va dir Finn.
- Doncs t'hauràs d'arronsar -li va contestar Oohagh-; has de fer veure que ets el nostre fill.
- Però si jo no sóc cap nen -va protestar Finn, i va tenir por d'haver portat la covardia massa lluny. Oonagh no va fer cas dels seus murmuris: el va ficar dintre del bressol i el va cobrir amb grans mantes de llana i camusses vermelles.
- I ara què faig? -va preguntar Finn.
- Txxx -va fer Oonagh perquè se sentia el gegant, que pujava el turó amenaçant els gossos amb la destral perquè callessin. Va travessar el pati ben tibat i, en arribar a la porta, va agafar un dels suports de roure i va bramar: "Hi ha algú?"
Oonagh va anar a obrir amb molta por i va veure en McConigle, que duia pells de rata i pells d'esquirol penjades de les orelles, i el tercer ull li rodava com una baldufa.
- Sou la senyora Finn, suposo -va dir el gegant.
- Sí -va contestar Oonagh-, i estic molt orgullosa de ser la seva dona.
- Es pensa que és el gegant més fort d'Irlanda -va dir McConigle.
- Això és un fet demostrat -va contestar la dona amb orgull.
- Hi ha un home davant vostre que té moltes ganes de tenir-hi una baralla -va dir McConigle, mirant al voltant per veure si ensumava el seu rival-. Què potser s'amaga de mi?
- Amagar-se? -va fer Oonagh-. Ha marxat llançant escuma per la boca. Ha sortit a buscar-vos, i teniu sort que no us hagi trobat, o ara ja seríeu home mort: tindria el vostre cap a la pica com a ornament.
- Sou una guilla -va dir McConigle bramant de ràbia, però Oonagh no es va alarmar en absolut.
- En fa dos com vós d'alçada, i està molt més ben fet -va replicar.
- No coneixeu la meva força -va dir McConigle.
- Si és així, aixequeu la casa i gireu-la -va dir Oonagh.
El gegant es va aixecar, es va ficar el dit del mig a la boca, va pensar un moment, després va sortir fora, va envoltar la casa amb els braços, la va aixecar i la va posar mirant cap una altra banda. Finn, al seu bressol, estava ara de cara a una altra direcció; allà es trobava, suant com un condemnat de calor i de nervis.
- Sou un gegant destre -va dir Oonagh, i després li va dir que s'havia quedat sense aigua, però que hi havia un rierol d'aigua transparent sota unes roques, i que si pogués esquerdar les roques li quedaria molt agraïda. McConigle es va treure la destral de sota l'abric de pell, va picar les roques i va obrir una esquerda que feia centenars de peus de fondària. Oonagh va començar a tenir dubtes.
- Entrem a menjar -va dir-li, afegint-hi que, tot i que el seu marit el faria miques, cal observar sempre les lleis de l'hospitalitat.
Li va posar al davant sis pastissos de pa i una pila de mantega acabada de batre, i es va asseure mirant de ser educada. Ell es va ficar un dels pastissos a la boca, va fer una mossegada i va deixar anar un crit terrible.
- Però quina mena de pa és aquest? -va dir feroçment.
- Pa tou -va dir Oonagh, fresca com el vent.
- Doncs aquí hi ha dues dents que m'han saltat -va dir McConigle, traient-se dos grans molars de color gris amb forma de corns.
- Com! -va fer Oonagh-, doncs aquest és el pa de Finn, l'únic pa que menja, ell i el nen, que és allà.
I, dient això, li va oferir un altre pastís. Tan aviat com se'l va ficar a la boca es va sentir un altre cruixit, i el gegant va llançar un altre esgarip encara més feroç que el primer, de manera que el nen petit es va posar a ploriquejar.
- Per tots els dimonis! -va exclamar mentre es treia dues altres dents, amb trossets de geniva i tot.
- Vaja, senyor McConigle -va dir Oonagh-, si no us podeu menjar el pa, deixeu-ho estar, però no em molesteu el nen.
- Mama, mama, vull una mica de pa -va dir el nen petit des del bressol, i la seva veu va sobresaltar McConigle. Oonagh, hàbilment, li va allargar un pastís que a dintre no tenia graella, i McConigle va quedar parat en veure que el nen l'endrapava com si res.
- M'agradaria donar un cop d'ull a aquest xiquet -va dir.
- I tant -va contestar Oonagh, i va dir al nen que s'aixequés i que demostrés que era digne del seu pare. El nen es va alçar, va mirar McConigle i li va dir:
- Sou tan fort com jo?
- Per tots els dimonis! -va exclamar McConigle-, com t'atreveixes a insultar-me?
- Podeu esprémer una pedra fins treure'n aigua? -va dir el nen, i va ficar una pedra dins la mà de McConigle.
McConigle va esprémer i esprémer, però no en va sortir ni una gota.
- Mireu-me -va dir el nen, i va posar les mans sota els llençols, va treure un tros de mató que era exacte que una pedra, i va esprémer fins que li va sortir un petit raig de líquid de les mans.
- El papa m'està entrenant -va dir-, però encara tinc molt per aprendre.
McConigle estava bocabadat.
- Ara me'n torno a dormir -va dir el nen-; no m'agrada perdre el temps amb ningú que no tingui la força del papa, que no pugui menjar el pa del papa ni treure aigua d'una pedra.
Llavors es va tornar a acotxar, i, mentre Oonagh el cobria amb els llençols, va alçar el dit índex i va dir unes paraules d'advertiment a McConigle.
- Al vostre lloc, jo marxaria d'aquí abans no vingués el meu pare.
- Això que diu és veritat -va dir Oonagh, mentre entatxonava Finn dintre del bressol i l'acaronava per demostrar que orgullosa que s'estava.
- Em sembla que teniu raó -va dir McConigle.
- No sou en absolut de la seva classe -va dir Oonaghm i va recordar a McConigle que, si el nen era així de fort, tan sols podia imaginar-se vagament la immensitat del pare.
- Em deixareu tocar les dents d'aquest infant? -va preguntar McConigle, encara ple de dubtes.
- Naturalment -va respondre Oonagh, i li va agafar la mà, ficant-la de dret a la boca de Finn i explicant-li que el nen tenia les millors dents al clatell. McConigle va quedar admirat de trobar un nen petit amb una filera sencera de queixals, i més admirat encara quan va sentir que petava alguna cosa. Aleshores va notar que el seu dit es desenganxava, i, quan va treure la mà, hi havia una gran ferida allà on havia tingut el dit que ho sabia tot. Finn se l'havia menjat. McConigle estava tan commocionat, i tan horroritzat, que va caure. Aleshores Finn va sortir del bressol i es va abalançar decididament contra el monstre només amb les mans. El podia haver matat fàcilment amb l'espasa, però McConigle li va suplicar que el deixés viure, i Finn, fent d'heroi cavallerós, hi va accedir. Després d'això, McConigle va demanar la pau, va recollir les dents i les seves coses i va prometre que se'n tornava a casa seva, a Escòcia, i que mai més no tornaria a trepitjar Irlanda.

FI.

Interfase amb mosca (Joaquim Carbó)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/interfase/index.htm