Notícies 3cat24.cat

dilluns, 1 de setembre de 2008

Igualitarisme de les llengües i dels parlants (Francesc Esteve)

¡Castellano y cierra España!

Francesc Esteve (Tècnic lingüístic)

Contra l’igualitarisme de les llengües i dels parlants, perquè el castellà és superior i té el dret de ser imposat. Les altres llengües oficials, de cap manera. I, en un món multilingüe, Espanya ha de promoure el monolingüisme espanyol. A casa i mentre no els molestem, ells ens deixen magnànimament parlar «las demás lenguas españolas». Així es podria resumir el «Manifiesto por la lengua común» que promou el diari «El Mundo».

El «Manifiesto» de Fernando Savater, Rosa Díez i altres espanyolistes radicals parteix sense cap rubor del desigualitarisme militant entre llengües i de la superioritat de drets dels parlants del castellà sobre els del català, el basc o el gallec. El mateix fet o el mateix concepte jurídic aplicat a l’espanyol és un fet sa i democràtic i referit a les «demás lenguas españolas» esdevé un «atropello» intolerable. Així, el deure de conèixer el castellà que la Constitució imposa a tots els ciutadans és un «gozo» («sólo una de ellas el castellano goza del deber constitucional de ser conocida»), però aquest mateix deure, si s’intenta aplicar mínimanent al català per raó de la mateixa condició d’oficialitat, és un «atropello» («y mucho menos se puede llamar a semejante atropello normalización lingüística»).

El desigualitarisme i el supremacisme arriben a tal extrem que els signants propugen al mateix temps un liberalisme lingüístic radical de no exigir cap llengua (però només per a «las demás lenguas españolas») al costat d’un model d’imposició omnipresent de tall neofranquista (però sols per al castellà): «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc. ... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»»). Remarquem-ho: «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse» si això va «en detrimento del castellano». En detriment del català, del basc i del gallec, el castellà té tot el dret d’aconseguir coactivament parlants i d’imposar-s´hi.

Tot el manifest està amerat d’un autoritarisme neofranquista mal dissimulat i d’una doble moral desacomplexada. Els signants invoquen la Constitució espanyola en l’article que imposa el castellà com a oficial però al mateix temps demanen eliminar de la Constitució i dels estatuts d’autonomia aquesta mateixa oficialitat de les altres llengües. Invoquen «nuestro Estado democrático» per declarar tranquil·lament: «Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública». Aquests «demòcrates» no tenen cap problema a tergiversar que no són, com ells donen a entendre, «ciertas autoridades autonómicas» les qui ho han aprovat: són els parlaments elegits pels ciutadans o, fins i tot, on s’han votat els estatuts, aquests mateixos ciutadans els qui han ratificat els preceptes en què es basa la normalització lingüística i el règim lingüístic actual. Però per a aquests presumptes «demòcrates», la supremacia del castellà es troba per damunt de minúcies com la voluntat popular legítimament expressada segons les normes dictades per «nuestro Estado democrático».

En un món com el d’avui, defensar el monolingüisme i tancar-se en una única llengua (ni que siga amb el subterfugi de «lengua común») ja revela prou bé l’univers mental dels qui el promouen. Quan la Unió Europea reclama la generalització del multilingüisme, ells s’encastellen en el «Castellano y cierra España». En la seua croada d’una «España bien cerrada», pretenen fer-nos, com ells, monolingües del castellà i monolítics mentals. Si Espanya no tolera altres llengües que el castellà, haurem de plantejar-nos si volem ser membres d’un estat que ni tan sols ens permet viure com a catalanoparlants. Perquè, si l’argument és que les lleis que pretenen imposar no ens deixen ser catalanoparlants al nostre propi país, l’única solució serà dotar-nos d’un estat propi amb lleis que ens respecten en fets tan bàsics com la pròpia llengua. I si el motiu per a no deixar-nos viure en català és la presumpta i esbombada «universalitat» del castellà, potser caldrà recordar-los que, per a aprendre llengües realment «comunes», universals i útils, és millor no quedar-se a mitjan camí: el català a casa nostra i l’anglès per a la resta del món.

En fi, caldrà advertir-los que aquest supremacisme pot passar-los factura. El Regne d’Espanya és part de la Unió Europea, encara que ells continuen residint i resistint en el món del franquisme. Si la imposició d’una única llengua «comuna» («comuna» perquè ha estat imposada prohibint i arraconant la nostra), els sembla tan bé, caldria recordar-los que aquests mateixos arguments se’ls poden tornar en contra si la Unió Europea proposa l’anglès (amb el francès i l´alemany) com a llengües preferents de treball. Anglès, francès i alemany: les llengües comunes a la majoria dels europeus i també dels ciutadans del món. No pas el castellà, malgrat tots els seus deliris de grandesa imperial neofranquista.

Hoquei (Joan Solà)

"Hoquei"

Em pregunta un lector com ha de grafiar, en un escrit en català, un cognom com ara López. O certs topònims. I com els ha de pronunciar. Pregunta més fàcil de formular que de respondre.

Comencem per la grafia. Pel que fa als topònims podríem dir, com a resum, que això rai: cal atenir-se a la tradició, recollida prou bé als diccionaris i les enciclopèdies. Per exemple, el nom de la ciutat de Chicago s'escriu amb ch magrat que es pronuncia com la x del català oriental: no ha tingut eco, crec que amb raó, la provatura d'escriure'l amb x. Pel que fa als noms i els cognoms, avui comença a quedar clar que aquestes paraules són simplement noms «propis», «propietat» de qui els té, i per tant no els podem tocar. Ja és molt: durant el franquisme tot això era confús, confusionari. Ara bé: resulta que trobem aquestes paraules escrites de manera variable: Pedro, Pere; Corominas, Coromines; Colón, Colon. La guia més segura és atenir-se a la voluntat del propietari, si ens consta. En principi, els cognoms no tenen variació, però en la nostra cultura això és poc segur, perquè arrosseguem una tradició de disbarats polítics i lingüístics. L'ideal fóra que cada «propietari», si és escriptor, fos coherent: sempre així, sempre aixà o bé diferentment segons la llengua en què escriu. Així, la col.lega d'aquest suplement Patrícia Gabancho accentua el seu nom de pila: ergo, ella vol catalanitzar-lo (almenys quan escriu en català). Si aquesta coherència no consta, aleshores no hi ha solució i el millor remei és atenir-se a la llengua del propietari, si la sabem. Una altra cosa: ara ja és possible de normalitzar els noms i els cognoms, i això és el que hauríem de fer per evitar més confusions.

Per a la pronunciació, l'ideal fóra saber la voluntat del propietari i/o la seva llengua d'origen. Avui als territoris catalanoparlants això és simplement una urgència i no m'estranyaria que demà passat hi hagués alguna proposta més o menys oficial per a una multitud de noms i cognoms (i topònims) que fins ara ens eren desconeguts. És el cas, per exemple, de Rijkaard. Pel que fa a Sánchez/Sànchez, Lòpez/López, etc., grafia i pronunciació, la guia és la voluntat del propietari o bé l'origen.

Els noms comuns tampoc no estan estabilitzats del tot, però ara la «culpa» ja no és de ningú: és només cosa de l'evolució de la llengua. ¿Com s'han de pronunciar paraules amb h com ara haima, haiku, handbol, handicap, hegelià, hàmster, halar 'menjar', hawaià, hoquei? Tant pel que fa a l'accent (si hoquei és pla o agut, etc.) com pel que fa a la h (aspirada o muda), no hi ha resposta unívoca: crec que no passa res si durant uns anys els uns pronuncien aquestes paraules d'una manera i els altres d'una altra, i el temps dirà. El mateix diccionari oficial mostra aquest estat de llengua diguem «vacil·lant» o inacabat. Així, a les definicions de hanseàtic, halític, haploïdia, hawaià hi ha grafies com «la hansa», «l'halita», «d'haploide», «al hawaià», amb h aspirada o muda.

Joan Solà

Té dimensió fractal la Costa Brava?

Treball de recerca sobre les fractals, la seva dimensió i el càlcul de la dimensió fractal d'un objecte geomètric.

Any Rodoreda (1908-2008)

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) està considerada una de les escriptores més importants de la narrativa catalana contemporània i ben segur que la més internacional. En la seva obra, que ha estat traduïda a gairebé una trentena d’idiomes, destaquen la novel·la i el conte, però també hi són presents el periodisme, la poesia i el teatre, amb petites incursions en la pintura, art que, durant uns anys, va practicar a manera de divertiment. Algunes de les seves obres, a part de les més divulgades La plaça del Diamant i Mirall trencat, són les següents: Aloma, El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar, Quanta, quanta guerra..., Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes, Semblava de seda i altres contes i Viatges i flors.

http://www.anyrodoreda.cat/