Notícies 3cat24.cat

dilluns, 31 de març de 2008

Paremiologia catalana

http://refranys.wordpress.com/

La pàgina de la Història (Biografies)

http://webs.racocatala.cat/seglexx/h-person20.htm

Jacobé (Joaquim Ruyra)

La Jacobé és una nena que al llarg de la narració creixerà i es farà gran mentre evoluciona cap a la bogeria. El narrador ens explica els fets de la infantesa de la Jacobé i ens descriu amb grans detalls els canvis de comportament de la protagonista, perquè n'ha estat un testimoni directe.

Jacobé forma part d'un conjunt de narracions escrites, en diverses dates per Joaquim Ruyra i aplegades per primer cop totes juntes en el llibre Marines i boscatges, publicat l'any 1903, és a dir, fa més de cent anys. Posteriorment, va afegir-hi noves proses i va revisar les que ja tenia escrites. Amb tot aquest material, el 1920 va editar un nou recull amb el nom de: Pinya de rosa.

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/jacobe/index.htm

Ramona, adéu (Montserrat Roig)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/ramona/index.htm

dilluns, 24 de març de 2008

Cartes de soldat (Teodor Llorente i Olivares)

La trajectòria poètica de Teodor Llorente, “patriarca de les lletres valencianes”, va ésser força significativa per al moviment de la Renaixença literària valenciana.

En el seu Llibret de versos inclou, entre d'altres, el poema intitulat "Cartes de soldat", que és una composició deliberadament escrita en forma popular i a la recerca de l’emoció patriòtica, que fou escrit el 1896, durant la guerra de Cuba.

Com totes les llengües neollatines, la literatura del País Valencià té dos vessants, el popular i el culte, de llarga pervivència. Llorente, que tenia idees clares respecte a l’oportunitat dels dos registres literaris, no va desdenyar de tractar determinats temes amb un llenguatge planer, sense, però, caure mai en modismes vulgars.
La intenció de Lorente és fer vibrar la sensibilitat de la gent amb els motius jocfloralescs renaixencistes de fe, pàtria i amor, a través dels següents versos:


Carta primera

MARE meua, aquesta carta
està escrita en l’hospital;
me l’escriu una mongeta
segons se la vaig dictant.

Mare, ‘vui a la matinada
hem tingut un foc molt gran;
caiguí en les primeres files,
lo braç dret atravessat.

Per poc me desangre. Al vore’m
me va dir lo capità:
¡Bien, muchacho! No te abrazo
por temor de hacerte mal
.

Mare, escrigau-me, perquè ara
les cartes m’arribaran:
digau-me tot lo de casa,
lo de casa i del veïnat.

Digau-me si la batuda
del forment dóna prou gra,
si ja veremen les vinyes,
si estan bons los olivars.

Digau-me si mes germanes
festegen, com l’any passat;
si s’aplica o no s’aplica
mon germanet l’estudiant.

Digau-me si Vicenteta,
la cosina, és casà ja:
no tingau que dir-li, mare,
que per ella he preguntat.

Digau-me si està acabada
l’obra del nou campanar:
si ha segut bona la plega
per a la festa d’enguany.

Digau-me quina és la música
que los fadrins han llogat,
i qui durà la bandera
que a mi em tocava portar.

No puc seguir, mare meua,
de tant com me dol el braç;
esta nit dormir confie:
al vespre me’l tallaran.


Carta segona

Mare, el capellà de casa
és un valent, i és un sant...!
té unes paraules tan dolces,
que fan riure i fan plorar.

Tots los dies moltes hores
passa el pobre a mon costat;
me fa parlar de la terra;
¡jo no acabaria mai!

Li explique com és lo poble:
lo riu i l’horta davant;
darrere el secà i la lloma,
i el castellet allà dalt.

L’església en mig de la vila;
passant lo pont, l’arraval,
allà on viu la Vicenteta,
si encara no s’ha casat.

Seguint son carrer, les eres;
la devesa més enllà,
on buscàvem nius de merles
quan els dos érem infants.

Lo bon Pare me pregunta
per les festes que ahí se fan;
li conte albades, col·loquis,
processons, castells i balls.

Els carros de l’enramada,
els donçainers, tan templats,
els jocs de la moixiganga,
els passos dels tornejants.

La fadrinalla, els cofrares,
ab els ringlots i fanals;
i entre llums i flors, darrere
la imatge del Titular.

Les eixides xiuladores,
que en pluja d’or se desfan;
la traca, que ompli la plaça
d’esclafits i trons i llamps!

Al contar-li-ho, casi plore,
i ell, los ulls també eixugant,
me diu que tornaré a casa,
i que no ho passaré mal.

Tindré una creu pensionada,
me donaran un estanc...
¡Ai, bandera dels fadrins!
¡No la podré portar ja!


Carta tercera

Mare, esta carta la dicte
combregat i pernoliat.
¡Morir tan lluny de ma casa!
Només tinc eixe pesar.

Vos torne l’escapulari
que em donàreu mig plorant:
mare meua, en vostra cambra
pengeu-lo vora el capçal.

La creu vos enviaria
que tots diuen he guanyat.
Uns papers falten a vindre,
¡Déu sap quan arribaran!

Mes germanes, si se casen
i me guarden voluntat,
al primer nebot que em donen,
lo meu nom vulguen posar.

Si el germanet canta missa,
¡el Senyor el faça un sant...!
la primer missa que cante,
que siga per son germà.

A Vicenteta, que rese
per mi, que això no és pecat:
ja que en vida no em volia,
en la mort no em pague mal.

Que per ella sentí plaça,
no ho nomeneu ni ho digau;
no vull que per mi patixca,
si ell, que és tan celós, ho sap.

Mare, a la Verge del Carme
encomaneu-me, si us plau;
dos ciris de mitja lliura
porteu per mi a son altar.

I ja que en terra llunyana
los meus ossos quedaran,
poseu una rajoleta
en la paret del fossar.

I la rajoleta diga:
“Pregueu tots per un soldat,
que al morir llunt de la terra,
en ella estava pensant”.

Punt d'Informació sobre la Llengua Catalana

http://cofuc.caib.es/picat/webpicat.htm

Discurs de Pau Casals a l'ONU (1971) (text i so)

http://www.crdp-montpellier.fr/cd66/lettres/Dis_Pau_cat.htm

Pau Casals a l'ONU (1971) (vídeo)

diumenge, 23 de març de 2008

Eines de llengua (Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià)

http://www.geocities.com/golls.geo/

Valencià 2007 (Informació i preparació de la JQCV)

http://intercentres.cult.gva.es/fpayatova/pagina_nueva_12.htm

Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL)

http://www.cal.cat/

La caseta de l'eriçó (Jovan Trísic, Sèrbia)

L'eriçó, eriçonet, sempre passeja pel bosc, sense carreteres ni camins. L'eriçó es dedica a la caça i sempre se'l pot veure amb tres-centes punxes, preparat per atacar al llop, l'ós i fins i tot l'ovella. Tots els animals del bosc coneixen el gloriós caçador... Les àligues l'aprecien, el llop s'amaga d'ell, la serp té malsons al vespre per culpa seva. Davant d'ell el dia avança i el terror es fa més i més gran per on va passant.
Un dia l'eriçó va rebre una carta, una carta molt dolça. La carta deia així:Per a l'amic eriçó, eriçonet.
Eriçó, germà.
Somio amb tu molt sovint i penso moltíssim en tu.
Ara t'escric des del pedregar, amb una ploma d'oca. Que bé que escriu.
Vine a dinar amb mi a casa meva. Vine, no et faci mandra.
T'espero amb la cassola plena i la boca feta aigua, vine corrent.
Una abraçada afectuosa i una dolça salutació.
La signava la guineu, guineueta.
L'eriçó digué:
- Amb el menjar no es pot fer broma. Vaig a preparar-me per anar a dinar a casa la guineu.
L'eriçó, eriçonet, s'examinà les punxes i les afinà una a una mentre pensava:
-Que content que estic que la guineu m'hagi convidat a dinar.
Quan el sol ja era al cel, l'eriçó va arribar a casa la guineu.
Davant la llodriguera de la guineu, feta amb parets de pedra, l'eriçó es tragué el barret i li va fer una reverència somrient. Era un veritable cavaller, saludà la guineu molt amablement:
-Bon dia guineu virtuosa, et saludo amb les meves tres-centes punxes, et desitjo que la ploma de gall decori casa teva i que la treva cassola estigui plena de gallina. Que visquis eternament en pau i alegria i que mai no sentis bordar el gos. T'agraeixo molt que m'hagis convidat perquè tinc l'estómac buit.La guineu ja ho tenia tot a punt i van començar a menjar, un àpat boníssim i fantàstic. Els plats s'anaven succeint, un darrere els altres.L'eriçó brindava sovint per la salut de la guineu i per la seva casa. A la quarta hora de menjar, la panxa ja estava estirada com una pell de tambor.En arribar la nit, va aparèixer la primera foscor i el cel era morat, sortien les papallones i bufà un vent suau de nit que feia sonar les fulles, callava el bosc, ja no hi havia sorolls i els ulls dels gats salvatges brillaven, les cuques de llum encenien els seus lots amb una llum meravellosa ensenyant la direcció als animals. El senyor mussol feu el seu crit de guerra. Alerta ocells, ha començat la cacera!
L'eriçó s'aixecà i es va rentar la boca:
- He d'anar a casa, ja és tard, tot era molt bo, deixem-nos ja de menjar. Ja estic molt, molt tip. Moltes gràcies afectuosa guineu!
La guineu va respondre:
- Queda't avui a dormir a casa meva.
- No, no puc, he d'anar a casa meva perquè ja és molt tard.
La guineu insistia, insistia, li pregava i li agafava la mà , però l'eriçó no canvià d'opinió.
- Estic molt agraït per la teva invitació, però prefereixo la meva humil casa.La guineu va quedar sorpresa i va deixar marxar l'eriçó. Però va tenir curiositat per conèixer la casa de l'eriçó.
- La casa de l'eriçó deu tenir de tot en abundància. Vaig a veure-la en secret.La guineu va marxar com una ombra silenciosa. Les seves potes semblen d'escuma i corrent, així, molt silenciosa i calladeta, de sobte es trobà el llop.
- On vas? Digues-m'ho a mi que sóc caçador, és que potser has trobat alguna ovella en algun lloc? Ho sabré en olorar-te.
La guineu va dir:
-Segueixo l'eriçó perquè vull saber perquè estima tant la seva casa.Digué el llop:
- Ah!, cases, punyeteres. Jo, la meva, per una mica de menjar la donaria. Saps què? Vinc amb tu, ja que m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.
Mentre corrien ràpids com fletxes, es van trobar l'ós, amic de les abelles, que els estava observant.
- Presa sospitosa -l'ós els mirà-. Potser heu trobat una mica de mel?
Mentrestant l 'eriçó caminava pel bosc i es guiava per les branques i la lluna groga li ensenyava el camí.
L'eriçó parlà per a ell mateix mentre els estels brillaven:

- Caseta meva, paradís formós.
L'ós va dir:
- Llar?, bestieses! La meva donaria per peres podrides; per un gerro de mel, a qualsevol li donaria -deia l'ós, que li agrada menjar-. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.
Tots tres corrien com un riu desbordat. De sobte es van trobar en el fang on hi havia el porc senglar banyant-se, els mirava amb els ulls mig tancats i somiant en menjar.
- Amics, tinc els meus dubtes, on anem?
Sembla que en algun lloc hi ha d' haver un menjar meravellós.El porc senglar sortí amb molt soroll i el llop li va respondre:
- Estem buscant el motiu pel qual l'eriçó estima tant el seu niu.
- El propi niu? -respongué sorprès el porc senglar-. Si et plau! Per la meva mantega, no m'ho puc creure. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.
Tots quatre corrien junts cap al seu objectiu; per on passaven ho destrossaven tot com si fossin una tempesta. Van arribar a casa de l'eriçó i es van quedar observant.
L'eriçó passà pel costat d'un vell tronc d'olivera i sota el tronc hi havia un forat fosc i silenciós amb una catifa feta de fulles seques. L'eriçó hi entrà saltant d'alegria, va tocar i fent soroll amb les fulles mentre buscava un lloc on dormir, es va fer el llit, badallà i es posà a dormir, estirà les cames mentre, molt tranquil i alegre, parlava sense parar.
- Caseta bonica, la meva llibertat, palau diví de sostre de fusta, llit suau amb terra de fulles, sempre et seré fidel; per res del món no et canviaria, visc en tu sense preocupacions ni por. Sempre et defensaré, fins l'últim moment.
L'ós, el porc senglar i el llop cridaren alhora fort:
- Eriçó beneit, espècie amb punxes! Així valores la teva barraca vella? Amb un sostre podrit i un terra dèbil, és una casa de gossos, estreta i sòrdida. Segur que hi ha fins i tot puces. Per ella, nosaltres acceptaríem qualsevol cosa sense pensar-nos-hi gaire. D'aquesta casa no tindríem motius per sentir-nos orgullosos.
Això digueren tots tres molt enfadats mentre la guineu, llesta, era a casa molt silenciosa.
L'Eriçó es va llevar amb els ulls molt brillants i respongué així a uns convidats tan estranys:
- Sigui quin el meu naixement, pobre o ric, l'estimo i m'agrada. És senzill i pobre però és meu i aquí sóc lliure i en sóc l'amo.

Sóc treballador, m'esforço molt i em dedico a caçar. Visc tranquil sota el meu sostre.
Solament els pidolaires canviaríeu la vostra llar per menjar, només per això, beneits tots tres, no teniu llar pròpia i viviu de la mendicitat i dels robatoris, i acabareu malament.
Tot això ho escoltava la guineu i jutjava que eren unes paraules molt sàvies.
- Ara veig que l'eriçó té raó.
Va dir això i marxà, i tots tres, tant l'ós, com el llop, com el porc senglar tornaren a cridar l'eriçó.
- No te raó, i tu guineu beneita deixa't de bromes.
Però va passar el temps i vet-ho aquí que tot va anar de la manera que tot seguit us explico:
El llop torturador -pobra de la seva mare- el varen matar molt aviat, en una cacera.
L'ós barroer, pobret, fins a la mort el picaren les abelles.
El porc senglar, va caure com un gos. Durant l'hivern el matà un caçador.
Ara, en el bosc sense camí, l'eriçó, eriçonet, passeja i caça, mentre hàbil en el seu treball té la pròpia llar per viure feliç per sempre.

FI.

dissabte, 22 de març de 2008

Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears

http://www.uib.es/secc6/slg/presentacio.htm

Salut sexual i reproductiva (Institut Català de la Salut)

Aquesta pàgina, que publica el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, planteja i explica de forma amena i divertida, amb animacions audiovisuls, el següent repertori de temes al voltant del sexe dels joves: afectivitat i sexualitat, coneixement del teu cos, el petting, la primera vegada, la contracepció, la contracepció d'emergència, l'embaràs, l'avortament, infeccions de transmissió sexual, l'abús, l'assetjament i l'agressió sexual, el sexe i les drogues, i el sexe virtual.

http://www.sexejoves.gencat.net/

Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/mecanoscrit/index.htm

Recorda't dels dinosaures, Anna Maria (Gabriel Janer Manila)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/dinosaures/index.htm

divendres, 21 de març de 2008

Diari Oficial de la Comunitat Valenciana

https://www.docv.gva.es/portal/irUltimoDogv.do?idioma=VAL

Alí Babà (Saïd Ghoulabzouri - Marroc)

Això passava en una vila de l'allunyada Pèrsia, quan el temps caminava a poc a poc, sense presses.
Càssim i Alí Babà eren dos germans que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre que només els va deixar una miserable herència. Però Càssim de seguida va saber-se'n sortir i es va casar amb una dona rica, de manera que després de quatre dies s'havia convertit en un dels veïns més rics del poble.
En canvi, Alí Babà va casar-se amb una dona senzilla i amb l'herència del pare només va poder comprar-se un parell de rucs i una destral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia, mentre era al bosc fent llenya, Alí Babà va sentir una mena de remor de cavalls que semblava arribar de lluny. Va alçar els ulls cap a l'horitzó i va descobrir un núvol de pols que venia cap on ell estava treballant. Alí Babà es va a enfilar dalt d'un arbre. I sort en va tenir perquè a mida que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alí Babà va adonar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb poca cara de poc amics.
Els lladres es van anar acostant, i en ser a sota l'arbre d'Alí Babà van descavalcar i van lligar els cavalls al tronc. En acabat, van anar cap a una gran rocassa que hi havia allí a prop i el capità dels lladregots va dir:
- Sèsam, obre't!
I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. Aleshores, d'un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori, i Alí Babà, des de dalt de l'arbre, els anava comptant. Fins a quaranta va comptar-ne! Quan van ser tots quaranta a dins, la roca es va tancar un altre cop, i Alí Babà va continuar enfilat, mig mort de por.
Al cap d'una estona, la roca es va tornar a obrir, amb un esgarrifós soroll. Els lladregots van anar sortint, amb les bosses buides, i van muntar a cavall, per arrencar a córrer bosc enllà, enmig d'un núvol de polseguera.
Alí Babà no va gosar baixar de l'arbre, fins que no els va veure ben lluny, ben lluny. Però llavors sí, va baixar i va córrer a mirar de prop aquella estranya roca màgica.
- Potser també s'obriria si ho digués jo, això de "Sèsam, obre't!" -va exclamar en veu alta. I al punt, la roca es va migpartir com una porta.
- Ospa! -va fer Alí Babà en adonar-se de les immenses riqueses que es veien a través de la roca oberta.
Enlluernat va entrar a la cova per veure-les més bé, i, en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment va espantar-se'n, però de seguida es va dir:
- Ara rai, que sé com s'obre!
I va començar a remenar aquells tresors impressionants que semblava que no s'havien d'acabar mai.
- I si m'endugués alguna d'aquestes coses? -va pensar-. Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres prou que ens ajudarien a viure més bé. Vinga!
Alí Babà, doncs, va triar unes quantes d'aquelles meravelles i es va carregar al coll un sac de monedes d'or.
Com sabia la fórmula màgica de la porta, va sortir a fora i va omplir les sàrries dels seus ruquets, que pasturaven per allí a prop. En acabat, les va tapar amb una mica de llenya, i cap a casa falta gent!
En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir:
- Vet aquí, dona meva, que se'ns han acabat els maldecaps.
- I això com és?
Alí Babà va obrir els sacs i va treure'n tot aquell bé de Déu de riqueses.
- D'on ho has tret, això? -va demanar la dona, esfereïda.
- No t'espantis, dona, que no ho he malaguanyat.
I li va explicar, fil per randa, tota la història. Quan va haver acabat, van decidir de comptar-ho i de guardar-ho ben amagat, en secret, perquè no ho sabessin els lladres.
Però hi havia tanta moneda que van tenir por de descomptar-se i van pensar que seria millor mesurar-ho amb una mesura de gra. I dit i fet, la dona va anar a casa de Càssim, que vivia costat per costat de casa d'ells, a manllevar una mesura a la seva cunyada.
La dona de Càssim es va estranyar que a casa d'Alí Babà, tan pobres, tinguessin alguna cosa per mesurar. I, tafanera de mena, va voler saber de què es tractava: així, abans de deixar la mesura la va ben untar amb llard.
Amb aquella mesura, Alí Babà i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que tenien vint-i-quatre mesures d'or. Un cop feta la feina, la dona va tornar la mesura a la seva cunyada sense adonar-se que al cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix.
Quan la dona de Càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura es va quedar glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar:
- Mira, Càssim, si n'ets de beneit! Resulta que Alí Babà es fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat ell mesura els diners com si fossin blat, mentre tu, que te les dónes de ric, no en pots omplir ni dues mesures i mitja! No et fa vergonya, desgraciat? Quina mena de ric ets tu, al seu costat?
Tant va rondinar, que Càssim va acabar prometent que ho investigaria.
L'endemà mateix Càssim es va presentar a casa d'Alí Babà i va començar a burxar-lo:
- Quina cara de salut que fas! Es nota que totes et ponen, eh? -va fer. Però Alí Babà, dissimulant, va contestar:
- I ara!, Càssim, ja saps com anem de justos. Que vols riure't de nosaltres?
- Au, vinga, germanet, no et facis el distret que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi ja m'ho pots dir, que sóc de casa.
I Alí Babà, sentint-se atrapat, ho va contar tot al seu germà.
- I on cau, aquesta cova meravellosa? -va preguntar Càssim, al final.
- Val més que no ho sàpigues, Càssim. Em fa por que no et passi alguna desgràcia, si els lladres t'hi troben.
- Au, deixa't de romanços. On és la cova?
Alí Babà, que era bo com el pa tou, va acabar explicant-li on queia.
A Càssim li va faltar temps per anar-se-n'hi amb totes les mules que tenia.
En arribar davant la cova, Càssim va pronunciar les paraules màgiques, i la roca es va obrir. Corrents, va entrar-hi com un esbojarrat, sense adonar-se que la porta es tornava a tancar darrera seu. Davant aquella meravella d'or, de plata, de pedres precioses, Càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre, i tot li feia peça. S'ho hauria emportat tot.
- Avui m'enduré el que pugui, i demà tornaré a venir.
Així, doncs, va carregar tants sacs com va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada: calia tornar a dir la fórmula. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, Càssim havia oblidat del tot les paraules correctes. Va dir:
- Blat, obre la porta!
I la porta com si res.
- Ordi, obre la porta!
I la porta com si sentís ploure.
- Arròs, obre la porta!
I la porta com si fos una paret.
No hi havia manera de recordar-se'n. Càssim es va adonar del perill que corria, i va arrencar a plorar de pànic.
- Si em troben els lladres, estic perdut!
Tanmateix, com que la fórmula no sortia, es va determinar a esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obrís.
Després d'una estona llarga va sentir soroll fora: els bandolers tornaven a la cova! Càssim es va preparar per escapolir-se corrents i, així, tan bon punt es va obrir la roca, va sortir esperitat com un coet. Al principi, va poder esquivar els set primers lladregots, però darrera n'hi havia trenta-tres més, ferotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un ocellet.
- Així, tu ets qui ens robaves, oi? -va fer el capità dels lladres.- Doncs te'n penediràs! -i d'un sol cop d'espasa li va traspassar el cor. A continuació, van agafar el cos de Càssim i el van penjar a l'entrada de la cova, per la part de dins, amb la intenció d'espantar qualsevol altre possible xafarder.
I un cop feta la feina, van arrencar a córrer bosc enllà, amb les mules de Càssim i tot.
Mentrestant, a la vila, la dona passava ànsia de veure que Càssim no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a Alí Babà. El pobre Alí Babà de seguida va pensar en una desgràcia i, sense rumiar-s'ho ni una mica, va marxar amb els seus ruquets cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s'havia post, però encara quedava la claror del capvespre. Va dir la fórmula i la roca es va obrir: el cos de Càssim penjava esgarrifosament davant els ulls d'Alí Babà. El pobre Alí Babà va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però abans de carregar-lo al cim d'un dels rucs, va tornar a omplir les sàrries d'or.
Va arribar a la vila que ja era negra nit, i gràcies a això, va poder arribar a casa sense que el veiés ningú. La dona de Càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. Alí Babà no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir:
- Mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem. I si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts.
A la pobra vídua va venir-hi bé, però encara va demanar:
- I què farem del cos de Càssim?
- Tu no t'hi amoïnis. D'això se n'encarregarà la teva esclava Marxana, que és llesta com una mostela.
De manera que va encarregar aquesta feina a Marxana.
La noia, que era de veritat molt viva, va anar a la farmàcia a demanar medecines, dient que el seu amo es trobava molt malament. I l'endemà va tornar-hi a demanar-ne més, com si l'amo estigués molt greu. Tota la vila ja sabia que el pobre Càssim estava molt malalt. L'endemà següent, Marxana va fer córrer la notícia que Càssim havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia tot el poble es va pensar que Càssim havia mort de malaltia. Ningú no sospitava que hagués estat assassinat. I així, doncs, l'endemà el van enterrar enmig de tota la tristesa del poble.
Mentrestant, la casa d'Alí Babà i la del seu difunt germà s'havien convertit en una de sola. Vivien plegats i vivien bé.
Els lladres, pel seu cantó, s'havien adonat de la desaparició del cos de Càssim.
- Això vol dir que hi ha algú més que coneix el nostre secret, i vol dir que l'hem de trobar sigui com sigui! -va fer el capità de la colla, enfurismat.
Ell mateix s'encarregaria de trobar-lo. Va disfressar-se de marxant i va anar cap al mercat de la vila. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta, o si algú havia mort tot d'una. Ja se sap que a mercat hi ha sempre molts xerraires, i el bandoler, que era un murri, els va saber trobar i els va saber estirar la llengua. El mateix dia ja sabia el que volia saber. Va tornar-se'n cap a la cova, on l'esperaven els altres trenta-nou, i van començar a rumiar un pla de venjança.
Al cap d'una setmana justa, ja ho tenien tot a punt.
Un dia, doncs, a l'hora del capvespre, va arribar a la vila un marxant amb vint mules, carregada cadascuna amb dos barrils d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant de la casa d'Alí Babà. Allí va aturar-se i va trucar. Va demanar per l'amo i Alí Babà va sortir.
- Seríeu tan amable de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us destorbaré gaire.
Alí Babà li va donar hostalatge amb molt de gust. Van baixar els quaranta barrils al celler, van dur les vint mules a l'estable i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa el marxant va voler acabar d'arreglar els barrils i es va quedar sol al celler. Aleshores va tustar un barril i en va sortir la veu d'un dels lladres.

Tots els barrils amagaven un lladre amb un ganivet a la mà! És a dir, tots menys un, que era l'únic ple d'oli.
- Ja és hora? -va preguntar el lladre.
- No encara -va explicar el capità.- Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us adormiu.
El capità va pujar cap a sopar.
Mentrestant, a la cuina, Marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli.
- Això rai! -va pensar.- Avui en tenim el celler ple!
I va baixar al celler a agafar una mica de l'oli del marxant per acabar el sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els venia a avisar, i el primer lladre va demanar, de dins el barril estant:
- Ja és hora?
Marxana es va quedar glaçada. Però era eixerida com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar, doncs, en veu baixa:
- No, no encara.
Aleshores va anar tustant barril per barril i donant la mateixa resposta. Fins que va arribar al barril ple d'oli i se'l va endur, tot rodolant. Un cop a la cuina, va acabar el sopar, i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullent, va tornar a baixar al celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica a cada barril, de manera que els lladres, desprevinguts, anaven quedant rostits un a un. Tots trenta-nou!
En acabat, Marxana es va amagar per veure què faria el capità.
Quan tothom era a dormir, el capità va baixar de puntetes i va tustar els barrils. Però veient que no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit i els va destapar. I llavors se'ls va trobar tots trenta-nou cuits com un ou ferrat! Desesperat, va fugir corrents d'aquella casa maleïda.
Marxana va sortir del seu amagatall i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'endemà ho va explicar tot a Alí Babà, que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir Marxana d'abraçades. Aquell dia van fer festa grossa.
Però el capità de lladres encara era viu no estava gens disposat a oblidar les fetes d'Alí Babà. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, va tornar a la vila. S'havia afaitat la barba i el bigoti, i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli.
Aquesta vegada el capità va venir carregat de tresors de la cova. Va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar-se guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells.
Al cap de pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor. Tothom, tret d'Alí Babà. Fins que també Alí Babà es va creure amb l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí. I, doncs, un dia el van convidar a sopar.
Es van asseure a taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar. En entrar amb el menjar, Marxana va reconèixer immediatament la mirada del capità de lladres, i es va esgarrifar. Fins i tot va semblar-li veure el pom d'un punyal traient el cap per entre la roba del convidat. Però ella com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar.
A l'hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa i va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre.
- Has tingut una idea esplèndida, Marxana! -la va felicitar Alí Babà.
I la noia va començar la dansa. Girava per tota la sala, i ara s'acostava a Alí Babà, ara al capità de lladres, com si tot fos cosa de la dansa. Una de les vegades que s'acostava al convidat, va fer veure que li volia fer una festa, però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes d'una festa li va enfonsar el ganivet al coll.
- Què has fet, desgraciada? -va cridar Alí Babà, esfereït.
Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandoler. Quan Alí Babà es va adonar del perill que havia corregut, es va adreçar a Marxana i va dir-li:
- Marxana, has salvat dos cops aquesta casa. Sense tu no hi seríem pas. És just, doncs, que en siguis tan mestressa com jo mateix.
I a partir d'aquell dia, Marxana va ser tan mestressa de la casa com el mateix Alí Babà.

FI.

El diari lila de la Carlota (Gemma Lienas)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/diarilila/index.htm

L'ombra del Stuka (Pau Joan Hernàndez)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/ombra/index.htm

dimecres, 19 de març de 2008

Assumiràs la veu d'un poble (Vicent Andrés Estellés)

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS (Llibre de Meravelles)

Butlletí Oficial de les Illes Balears

http://www.caib.es/boib/index.do

Les bruixes (Roald Dahl)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/bruixes/index.htm

Què farem, què direm? (Pep Coll)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/quefarem/index.htm

dimarts, 18 de març de 2008

Espai LiC

L’arribada d’un nombre important d’alumnat nouvingut, especialment durant els darrers anys, ha provocat un canvi important en la vida quotidiana dels nostres centres educatius i ha suposat un repte per a tota la comunitat educativa.

L’acollida d’aquest alumnat, que ha de ser un dels primers objectius del centre educatiu, ha d’estar emmarcada dins del Pla d’acollida i integració que el centre té establert amb caràcter general per a tot l’alumnat.

Per poder garantir aquest procés, cal preveure una sèrie de mesures específiques que facilitin l’acompanyament de l’alumnat i les seves famílies en la seva arribada a un context social i cultural completament nou.

Aquestes mesures han de dissenyar una sèrie d’actuacions que assegurin una acollida càlida a l’alumnat i a les seves famílies, l’organització d’un itinerari d’integració, l’establiment dels suports específics necessaris i la previsió de les mesures de seguiment i avaluació.

Una de les eines que poden contribuir a l’èxit de l’acollida i integració de l’alumnat nouvingut és l’aula d’acollida. Cal entendre l’aula d’acollida com un marc de referència i un entorn de treball obert dins del centre educatiu que facilita l’atenció immediata i més adequada de l’alumnat nouvingut i que ajuda a resoldre les inquietuds del conjunt del professorat davant la nova realitat.

Aquesta estructura organitzativa permet tenir previstes una sèrie de mesures curriculars i metodològiques, materials curriculars, etc... que garanteixen l’aprenentatge intensiu de la llengua i la progressiva incorporació de l’alumnat a l’aula ordinària.


En els darrers anys, els profunds canvis socials experimentats han fet palesa la necessitat que els centres educatius s’adeqüin a la creixent complexitat i pluralitat que ha anat adquirint la societat catalana. Trobar respostes als nous reptes educatius que plantegen aquests canvis és un objectiu de primer ordre, i ha de suposar una aposta clara per avançar en la consolidació dels centres educatius:

- cal que potenciïn l’ús del català en un marc plurilingüe, l’educació intercultural i la cohesió social per aprendre a viure junts, i participin de la dinàmica social i cultural de la població o del barri on estan situats per promoure continuïtats i coherències educatives;

- que siguin centres innovadors i de qualitat, arrelats al país i oberts al món;

- que atenguin tot l’alumnat, independentment de la seva procedència, religió, llengua, possibilitats econòmiques de les famílies, capacitats, etc.;

- que siguin inclusius, que promoguin els valors del diàleg, la convivència, l'educació intercultural… on tothom pugui aprendre en funció de les capacitats i on tothom s’hi trobi bé;

- que facin possible la igualtat d’oportunitats, especialment dels col·lectius més vulnerables.

Aquesta pàgina vol facilitar materials i recursos per a assolir els objectius dels tres eixos esmentats que defineixen el Pla LIC: ús del català, educació intercultural i cohesió social.

http://www.xtec.es/lic/index.htm

Comissió de llengua catalana del Consell de l'Advocacia Catalana

http://www.cicac.org/sl/butlletins/2003/novembre1.htm

Els gegants Finn i Micconigle (Bryant Keogh, Irlanda)

Finn era el gegant més gran i més valent de tot Irlanda. Les seves accions eren conegudes per arreu. Finn tenia un polze que ho sabia tot: quan el xuclava, podia dir què estava passant a qualsevol lloc d'Irlanda i predeia el futur.
Hi havia un gegant a Escòcia que era igual que Finn. Es deia McConigle. McConigle era un gegant ferotge, i quan pujava dalt d'un turó, la terra tremolava sota els seus peus. Un dia va aplanar un llamp d'un sol cop de puny, li va donar la forma d'una crep i se'l va ficar a la butxaca com a record. També es posava el dit del mig a la boca i el xuclava i era capaç de veure que passava. Fins aleshores els dos gegants no s'havien trobat mai, però McConigle tenia la intenció de visitar Irlanda per lluitar amb Finn i vence'l.
Un dia que Finn era lluny de casa, en la distància va veure un missatger que galopava en direcció a ell. El missatger va anunciar que Finn havia de tornar a casa de seguida, i després li va xiuxiuejar a l'orella alguna cosa que el va fer estremir de ràbia.
Finn es va aixecar i va arrencar un gran avet, el va sacsejar per treure'n l'argila i amb el ganivet li va donar forma de bastó per caminar. Veure caminar Finn era com veure moure's una muntanya, i en un tres i no res ja havia travessat un comtat i anava de dret a casa seva. Quan pujava pel vessant d'un turó, va veure en el fang petjades tan grans com les seves. De fet, tenien exactament la mateixa forma que les seves. Finn va exclamar "Ja és aquí!", i per primera vegada va tenir por i va dubtar. Mai no havia trobat un gegant de peus tan enormement llargs i amples com els seus.
El palau de Finn era situat al cim d'un turó que es deia Mardemans, un turó que estava de cara a una altra muntanya, anomenada Culamore, i enmig de totes dues hi havia una gorja fonda. Finn havia col·locat allí el palau per poder veure els seus enemics a molta distància.
- Oh, gerdera de bosc meva -va dir Finn en veure la seva dona Oonagh, que s'havia trenat el cabell i s'havia posat un vestit de seda molt bonic. Finn va preguntar-li de seguida si la raó per la qual ella l'havia fet anar a buscar era certa.
- Sí, Finn -va dir Oonagh, i va començar a explicar-li que McConigle havia plantat les tendes de campanya a l'altre extrem de la província, que tenia aquell famós llamp a la butxaca, i que s'anomenava a si mateix l'Invencible. Finn es va ficar el polze a la boca per verificar totes aquestes coses i va comprovar que eren veritat.
- Finn, estimat, no et mosseguis el dit! - va dir-li Oonagh ben suaument mentre el feia entrar a la casa, on ja hi havia el dinar preparat. Finn va començar menjant-se setze ous d'ànec, vuit costelles de porc i tres cebes crues d'aperitiu. El plat principal era una cuixa de cérvol rostit molt calent ofegat amb baies i amb tota mena d'herbes. Però tant era el que mengés o begués: a causa de la preocupació, Finn tenia les celles arrugades i una arruga al nas, gran com una esquerda del pont.
- Amor meu -va dir Oonagh- el guanyaràs, sempre ho fas.
Però Finn va fer que no amb el cap i va contestar que allò era molt arriscat perquè, d'acord amb el seu polze, ell i McConigle tenien la mateixa força, menjaven la mateixa quantitat de menjar, pesaven igual i eren idèntics en gosadia, saviesa i astúcia.
- Què més et diu? -va preguntar-li Oonagh; Finn es va ficar el polze dret a la boca i va tancar els ulls per tal de concentrar-se.
- Ja ve -va dir Finn-: és a baix, a Dungannon- i aleshores es va aixecar d'un salt.- Quan arribarà? -va preguntar Oonagh.
- Serà aquí ben aviat -va dir Finn, començant-se a posar la samarreta i la jaqueta.
Va mirar la seva dona, i per primer cop ella va veure-li por i recel als ulls. Va decidir que hauria d'ajudar-lo fent ús dels seus propis encanteris. Oonagh també tenia poders màgics. Va dir a Finn que l'ajudaria perquè vencés.
Oonagh se'n va anar corrents cap al portal per donar un missatge a la seva germana, que vivia a la muntanya d'enfront, Culamore.
- Grània -va dir Oonagh-, ets a casa?
- Sóc a l'hort -va dir Grània-; estic collint baies per fer-ne un pastís.
- Corre al cim del turó i mira al teu voltant, i digue'ns si veus res de dolent -va dir-li Oonagh. Van esperar uns minuts, mentre Finn es passejava amunt i avall i els criats el ventaven amb unes fulles enormes.
- Ja hi sóc -va dir Grània.
- Què veus? -va preguntar-li Oonagh.
- Oh, no m'ho puc creure -va exclamar Grània-. Veig el gegant més gran que he vist mai sortint del poble de Dungannon.
- Com és? -va preguntar Oonagh.
- És una cosa terrible de mirar -va dir Grània, i va descriure un gegant d'uns dotze peus d'alçada, amb uns cabells que li arribaven per sota la cintura, la cara rubicunda com la de qualsevol gegant, excepte que ell la tenia tacada de sang, i el més esfereïdor de tot, els seus tres ulls. Tenia un ull al mig del cap que rodava com les agulles d'un rellotge. No solament era la terra que s'estremia sota els seus peus, sinó que també els ocells dels arbres es morien de terror-. Ve per apallissar en Finn -va dir Oonagh a la seva germana.
- Estic amb en Finn -va respondre Grània, i aleshores va explicar que el gegant havia agafat un boc blanc i li estava retorçant el coll, i evidentment anava a menjar-se'l cru.
- Et diré què pots fer -va dir-li Oonagh-: crida'l i digue-li que pugi on ets a fer una queixalada.
- I per què?- va preguntar Finn, incapaç de seguir la velocitat de pensament de la seva dona.
- Estratègia- va contestar Oonagh-, estratègia.
Grània els va dir que estaria contenta d'ajudar i que entretindria el monstre, però que només tenia una miqueta de cansalada i mantega.- Tant és -va dir Grània-, li donaré sopa de bruc i hi ficaré escorça tallada perquè s'indigesti.
- Bona sort -li va dir Oonagh, fent l'ullet a Finn.
- M'enfilarà amb l'ast i em rostirà -va dir Finn.
- No diguis bestieses! -li va contestar Oonagh, encara que, per dir-vos la veritat, la geganta es veia en una situació on ella mateixa podria ser una deliciosa queixalada, un petit bunyol pel sopar del gegant.
- Estic perdent el coratge. Perdré l'honor -va dir Finn.
- Dos caps són millor que no pas un de sol -va dir Oonagh mentre es dirigia cap al lloc on guardava els fils màgics. Va arrancar nou fils de llana de diferents colors i els va trenar en tres trenes, amb tres colors a cada una; es va posar una trena al braç dret, una altra al voltant del turmell dret, una tercera al voltant del cor, i d'aquesta manera va quedar protegida. Després es va posar en marxa. Va demanar als criats que pugessin a les golfes i li baixessin graelles i un bressol. Les graelles les tenia per fer pastissos, però va amagar-les dintre dels pastissos i després els va posar al foc de la manera habitual. Quan estaven fets, els va enfarinar de manera que quedés amagada qualsevol protuberància, i els va posar a refredar a la finestra. Després va posar llet dintre d'un gran pot, i més tard va convertir la llet en mató i xerigot, i va ensenyar a Finn com agafar el mató amb la mà i fer-lo llis com una pedra. Després va agafar una camisa de dormir i un xal per vestir Finn, i li va posar una gorra de dormir al cap. Li va dir que s'hauria de posar dins el bressol i cobrir-se completament amb els llençols, i treure només els ulls per fora.
- No hi cabo, jo, al bressol -va dir Finn.
- Doncs t'hauràs d'arronsar -li va contestar Oohagh-; has de fer veure que ets el nostre fill.
- Però si jo no sóc cap nen -va protestar Finn, i va tenir por d'haver portat la covardia massa lluny. Oonagh no va fer cas dels seus murmuris: el va ficar dintre del bressol i el va cobrir amb grans mantes de llana i camusses vermelles.
- I ara què faig? -va preguntar Finn.
- Txxx -va fer Oonagh perquè se sentia el gegant, que pujava el turó amenaçant els gossos amb la destral perquè callessin. Va travessar el pati ben tibat i, en arribar a la porta, va agafar un dels suports de roure i va bramar: "Hi ha algú?"
Oonagh va anar a obrir amb molta por i va veure en McConigle, que duia pells de rata i pells d'esquirol penjades de les orelles, i el tercer ull li rodava com una baldufa.
- Sou la senyora Finn, suposo -va dir el gegant.
- Sí -va contestar Oonagh-, i estic molt orgullosa de ser la seva dona.
- Es pensa que és el gegant més fort d'Irlanda -va dir McConigle.
- Això és un fet demostrat -va contestar la dona amb orgull.
- Hi ha un home davant vostre que té moltes ganes de tenir-hi una baralla -va dir McConigle, mirant al voltant per veure si ensumava el seu rival-. Què potser s'amaga de mi?
- Amagar-se? -va fer Oonagh-. Ha marxat llançant escuma per la boca. Ha sortit a buscar-vos, i teniu sort que no us hagi trobat, o ara ja seríeu home mort: tindria el vostre cap a la pica com a ornament.
- Sou una guilla -va dir McConigle bramant de ràbia, però Oonagh no es va alarmar en absolut.
- En fa dos com vós d'alçada, i està molt més ben fet -va replicar.
- No coneixeu la meva força -va dir McConigle.
- Si és així, aixequeu la casa i gireu-la -va dir Oonagh.
El gegant es va aixecar, es va ficar el dit del mig a la boca, va pensar un moment, després va sortir fora, va envoltar la casa amb els braços, la va aixecar i la va posar mirant cap una altra banda. Finn, al seu bressol, estava ara de cara a una altra direcció; allà es trobava, suant com un condemnat de calor i de nervis.
- Sou un gegant destre -va dir Oonagh, i després li va dir que s'havia quedat sense aigua, però que hi havia un rierol d'aigua transparent sota unes roques, i que si pogués esquerdar les roques li quedaria molt agraïda. McConigle es va treure la destral de sota l'abric de pell, va picar les roques i va obrir una esquerda que feia centenars de peus de fondària. Oonagh va començar a tenir dubtes.
- Entrem a menjar -va dir-li, afegint-hi que, tot i que el seu marit el faria miques, cal observar sempre les lleis de l'hospitalitat.
Li va posar al davant sis pastissos de pa i una pila de mantega acabada de batre, i es va asseure mirant de ser educada. Ell es va ficar un dels pastissos a la boca, va fer una mossegada i va deixar anar un crit terrible.
- Però quina mena de pa és aquest? -va dir feroçment.
- Pa tou -va dir Oonagh, fresca com el vent.
- Doncs aquí hi ha dues dents que m'han saltat -va dir McConigle, traient-se dos grans molars de color gris amb forma de corns.
- Com! -va fer Oonagh-, doncs aquest és el pa de Finn, l'únic pa que menja, ell i el nen, que és allà.
I, dient això, li va oferir un altre pastís. Tan aviat com se'l va ficar a la boca es va sentir un altre cruixit, i el gegant va llançar un altre esgarip encara més feroç que el primer, de manera que el nen petit es va posar a ploriquejar.
- Per tots els dimonis! -va exclamar mentre es treia dues altres dents, amb trossets de geniva i tot.
- Vaja, senyor McConigle -va dir Oonagh-, si no us podeu menjar el pa, deixeu-ho estar, però no em molesteu el nen.
- Mama, mama, vull una mica de pa -va dir el nen petit des del bressol, i la seva veu va sobresaltar McConigle. Oonagh, hàbilment, li va allargar un pastís que a dintre no tenia graella, i McConigle va quedar parat en veure que el nen l'endrapava com si res.
- M'agradaria donar un cop d'ull a aquest xiquet -va dir.
- I tant -va contestar Oonagh, i va dir al nen que s'aixequés i que demostrés que era digne del seu pare. El nen es va alçar, va mirar McConigle i li va dir:
- Sou tan fort com jo?
- Per tots els dimonis! -va exclamar McConigle-, com t'atreveixes a insultar-me?
- Podeu esprémer una pedra fins treure'n aigua? -va dir el nen, i va ficar una pedra dins la mà de McConigle.
McConigle va esprémer i esprémer, però no en va sortir ni una gota.
- Mireu-me -va dir el nen, i va posar les mans sota els llençols, va treure un tros de mató que era exacte que una pedra, i va esprémer fins que li va sortir un petit raig de líquid de les mans.
- El papa m'està entrenant -va dir-, però encara tinc molt per aprendre.
McConigle estava bocabadat.
- Ara me'n torno a dormir -va dir el nen-; no m'agrada perdre el temps amb ningú que no tingui la força del papa, que no pugui menjar el pa del papa ni treure aigua d'una pedra.
Llavors es va tornar a acotxar, i, mentre Oonagh el cobria amb els llençols, va alçar el dit índex i va dir unes paraules d'advertiment a McConigle.
- Al vostre lloc, jo marxaria d'aquí abans no vingués el meu pare.
- Això que diu és veritat -va dir Oonagh, mentre entatxonava Finn dintre del bressol i l'acaronava per demostrar que orgullosa que s'estava.
- Em sembla que teniu raó -va dir McConigle.
- No sou en absolut de la seva classe -va dir Oonaghm i va recordar a McConigle que, si el nen era així de fort, tan sols podia imaginar-se vagament la immensitat del pare.
- Em deixareu tocar les dents d'aquest infant? -va preguntar McConigle, encara ple de dubtes.
- Naturalment -va respondre Oonagh, i li va agafar la mà, ficant-la de dret a la boca de Finn i explicant-li que el nen tenia les millors dents al clatell. McConigle va quedar admirat de trobar un nen petit amb una filera sencera de queixals, i més admirat encara quan va sentir que petava alguna cosa. Aleshores va notar que el seu dit es desenganxava, i, quan va treure la mà, hi havia una gran ferida allà on havia tingut el dit que ho sabia tot. Finn se l'havia menjat. McConigle estava tan commocionat, i tan horroritzat, que va caure. Aleshores Finn va sortir del bressol i es va abalançar decididament contra el monstre només amb les mans. El podia haver matat fàcilment amb l'espasa, però McConigle li va suplicar que el deixés viure, i Finn, fent d'heroi cavallerós, hi va accedir. Després d'això, McConigle va demanar la pau, va recollir les dents i les seves coses i va prometre que se'n tornava a casa seva, a Escòcia, i que mai més no tornaria a trepitjar Irlanda.

FI.

Interfase amb mosca (Joaquim Carbó)

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/interfase/index.htm

diumenge, 16 de març de 2008

Els amants (Vicent Andrés Estellés)

La carn vol carn (Ausiàs MARCH)

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”.


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS (Llibre de Meravelles)

Dites catalanes

http://www.xtec.cat/~dsantama/meteo/pagines/dites.htm

Biblioteca de la Universitat d'Alacant

http://www.ua.es/va/bibliotecas/SIBID/index.htm

Societat Coral "El Micalet"

http://www.scelmicalet.cat/

dissabte, 15 de març de 2008

Costumari català

http://www.costumari.com/wiki/index.php?title=Portada

Publicacions de la Universitat d'Alacant

http://www.ua.es/publica/valenciano/

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es/

Drogues (Guia de salut per a joves)

De ben segur que de drogues te n'han parlat moltes vegades. Sovint et deuen haver donat missatges molt alarmistes que tenen per objectiu espantar, i d'altres vegades te'n deuen haver parlat molt bé dient-te que no tenen cap efecte negatiu. Probablement tant d'una postura com de l'altra en podríem parlar molta estona, però el que és molt important és que tu disposis de la suficient informació com perquè puguis formar el teu criteri i, a partir d'aquí, prenguis aquelles decisions que consideris adequades i que en cap cas et puguin perjudicar.

L'objectiu d'aquest capítol no és fer un petit manual sobre les drogues, la seva història i tots els seus possibles efectes, sinó donar-te tota la informació que sabem que és important que tu tinguis per poder reflexionar sobre aquests temes, i així poder tenir una idea pròpia sobre el que tu vols fer davant el consum de substàncies, tenint plena consciència dels riscos que vols o no córrer.

Si d'aquestes substàncies se'n parla tant, és per les seves característiques i perquè poden portar a un consum abusiu, que sovint és causa de dependència.


http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/html/ca/salutjove/cssjdro.htm

divendres, 14 de març de 2008

Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat d'Alacant

http://www.ua.es/secretaria.gral/es/memoria/1998_99/vii4.htm

Surant enmig del naufragi final (Lluís Alpera)

Surant enmig del naufragi final,
contemple el voluptuós
incendi de totes
i cadascuna de les flors
del núbil hibiscus

Si algun dia, estimada meua, la teua ment
comença també a bullir davant la lluita
dels contraris, si veus que els teus cabells
s’emboliquen perillosament amb el meu velam
mariner i t’esglaia la idea de deixar
la teua Ítaca per sempre, si realment
tens una gran por de cremar-te amb el foc
i les queixalades de la teua fúria,
i et repeteixes que el seny et valdrà més
que les sagetes d’or de tots els amants,
acomiada’t almenys d’aquella serp
que es cria i conviu amb mi indomablement
enmig d’un canyar de butxaques salvatges,
acomiada’t com et correspon, estimada:
amb una engolidora i virolada besada d’amor.

Lluís ALPERA

Voluntariat lingüístic de la Universitat de València

http://www.uv.es/spl/v/activitats/voluntariat.htm

Servei de Política Lingüística de la Universitat de València

http://www.uv.es/spl/

dijous, 13 de març de 2008

Voluntariat llingüístic de la Universitat Autònoma de Barcelona

http://antalya.uab.es/gab-llengua-catalana/www/cat/dinamitzacio/voluntariat/voluntariat1.html

Al setembre va arribar el desastre (José Maria Plaza)

El primer dia sempre és especial. Començava el curs, i em notava inquiet, encara que content: sempre és apassionant el retrobament amb els companys, veure quina pinta tenen i explicar-los l'estiu, un estiu molt llarg... Tanmateix aquell setembre tot va començar malament.



EDEBÉ

El primer dia sempre és especial. Començava el curs, i em notava inquiet, encara que content: sempre és apassionant el retrobament amb els companys, veure quina pinta tenen i explicar-los l'estiu, un estiu molt llarg... Tanmateix aquell setembre tot va començar malament.

Anatomia d'un assassinat (Gemma Pasqual)


Perífèrics Edicions

Una jove de setze anys investiga l’assassinat de la seua cunyada Glòria, un crim del qual acusen el seu germà i que la policia vincula amb la violència de gènere. El relat segueix el fil de la investigació que tota sola porta endavant la jove, convençuda de la innocència del seu germà, amb episodis necessitats de major versemblança, però amb una trama ben lligada i d’àgil lectura.



Els quatre dracs (Han-wei Liu, Zhejian - Xina)

Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.
Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".
Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.
- Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran.
Els altres dracs van fer que sí amb el cap.
- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.
Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.
- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!
- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!
L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia.
- Ah, d'acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.
- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.
Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca.
Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea.
- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.
Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien.
Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.
- Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.
L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.
- Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. Es l'última vegada que em desobeïu!
Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs.
Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.
Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.
I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

FI.

dimecres, 12 de març de 2008

Virolai a la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí (lletra: Martí Domínguez i Barberà, música: Agustí Alaman i Rodrigo)

El 1947, any del seté centenari de la troballa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí, al tronc de la morera, Martí Domínguez compon el Virolai a la Mare de Déu de la Salut, amb música d’Agustí Alaman –fill també d’Algemesí–, la lletra del qual diu així:

Estrela del matí, mística font,
altísima palmera,
Mare que Algemesí
fa set segles trobara en la morera.

Pou refrescant, de gràcies mai eixut
que rega nostra fe totes les dies,
sigueu salut de nostres malalties
Mare de Déu de la Salut.

Mare de Déu, Mare de Déu
que set-cents anys en este poble esteu,
quedeu-vos per sempre ací, no ens deixeu
Font de salut, Estrela del matí.

Voluntariat per la llengua de la Generalitat de Catalunya

http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=94b501713ef61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=94b501713ef61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Enllaços a les universitats catalanes

Aquí teniu l'enllaç més important que recull moltes de les universitats catalanes.





Podeu fer clic a la imatge

Rondalla Catalunya Nord



Aquí tenim una rondalla d'un altre territori de parla catalana. La Catalunya Nord no podia faltar en aquest recull de rondalles que estem recollint al bloc.

dimarts, 11 de març de 2008

Voluntariat pel valencià

http://www.escolavalenciana.org/voluntariat/2005/

El Cant de la Carxofa d'Alaquàs.

Encara ara se celebra a un parell de pobles com Aldaia, Silla i Alaquàs, el tradicional Cant de la Carxofa. Els seus orígens es remunten a les representacions del teatre religiós medieval. El Misteri d'Elx és una altra de les reminiscències que ens han quedat d'un passat, ara per ara, quasi desaparegut: és l'únic que es pot representar en un recinte tancat després del Concili de Trent (1535-1545).

Ara presentem la gravació feta a Alaquàs l'estiu de 2007. Aquest poble de l'Horta celebra les festes patronals amb dos cants diferents: un per a la Mare de Déu de l'Olivar (que és el que presentem ací) i un altre per al Crist.





Transcrivim a continuació la lletra d'aquest cant tan tradicional en el poble valencià d'Alaquàs.

Mawu i els seus fills (Agnès Agboton, Dahomey - Benin)

Diuen els vells del meu poble que quan el sol s'amaga ja a l'altra banda de la plana, darrere els arbres gegantins, i en el poblat es comencen a encendre els focs del sopar, que fa molt temps, quan els homes i les divinitats vivien plegats encara i la terra era dolça, Mawu -el més gran de tots els déus, el creador de tot el que existeix- veia, content, orgullós, com creixien els seus fills: Alo (que vol dir braç), Adogo (que vol dir panxa) i Afo (que vol dir peu). Era una família unida que s'estimava.
Però un dia, quan va estar segur que no era ja un estrany a la terra i que l'harmonia regnava a la seva petita família, Mawu va decidir que era hora ja de tornar al seu reialme. Va reunir, doncs, els seus tres fills i els va dir:
- Fills meus, m'estic fent vell i tinc ganes de tornar al lloc d'on vaig venir, ja sou prou grans per quedar-vos sols. Estimeu-vos, sigueu solidaris. Ajudeu, sempre que pugueu, els qui ho necessitin. No menyspreeu ningú perquè ningú no és menyspreable, doneu almoina a qui ho necessiti i, per sobre de tot, no oblideu els meus consells i així tindreu una vida feliç.
Mawu va afegir que els consells que els acabava de donar eren el més preciós de la seva saviesa, allò que més s'estimava.
Els tres nois van prometre que seguirien aquelles recomanacions.
Així, doncs, al cap d'uns quants dies Mawu es va vestir amb el seu gran mantell daurat, va agafar el ceptre i les insígnies del seu rang, els meravellosos objectes de la divinitat i màgicament va anar enlairant-se fins a desaparèixer de la vista dels qui l'acomiadaven, els quals obrien de bat a bat els seus ulls admirant el poder del pare dels déus.
Els tres fills es van fer homes, cuidaven les seves collites, menjaven tot el que necessitaven i, quan arribava la nit, s'asseien amb els seus, parlaven i reien tot bevent el deliciós vi de palma.
Tots tres havien arribat a gaudir d'una brillant situació. Alo, el braç, vivia en una casa molt gran, envoltada per la densa vegetació del bosc; la llar d'Adogo, la panxa, era més petita i s'aixecava enmig dels seus camps que li donaven molta fruita, gra i verdura.
També Afo, el peu, vivia bé, el seu bestiar es multiplicava molt, tenia porcs, pintades i petites cabres que trescaven ací i allà, donant-li llet i carn quan la necessitava.
Però Alo i Afo semblaven haver oblidat els consells del seu pare, el gran Mawu, i la seva vida anava depravant-se. Menyspreaven els pobres, maltractaven la gent menuda, la seva riquesa els omplia d'orgull i humiliaven la gent de condició més baixa amb la seva actitud i el seu tracte.
Adogo, en canvi, era modest i pels seus actes es veia que no havia oblidat les recomanacions del pare. Al contrari dels seus germans, donava almoina a qui la demanava, a casa seva hi havia sempre menjar per a qui tenia gana, visitava els seus germans i, quan estaven malalts, els cuidava i se'n preocupava.
I passaven els dies, i passaven els mesos, arribaven les pluges i la terra podia beure l'aigua dels núvols, el preciós aliment de la vida, i arribava l'estació seca i creixia el gra de mill i s'anaven inflant els nyams, omplint de riquesa aquell indret on, un dia, Mawu va creure que havia arribat l'hora que els seus fills emprenguessin el camí dur de l'home adult, de l'home recte i solidari.
Però el pare dels déus portava massa temps allà dalt, començava a enyorar els seus fills i va decidir tornar a visitar-los. Es va posar les seves més majestuoses vestidures i, quan estava ja a punt d'anar-se'n, el mirall d'una llacuna li va permetre contemplar la seva imatge. I llavors va tenir una idea. Va voler verificar si els seus fills havien fet cas dels seus consells i va decidir visitar-los sense que sabessin qui era. Dit i fet, es va transformar en un lleó vell i sense forces i es va plantar davant de la porta del seu fill Alo, el braç. Amb una pota feble i fatigada va haver de trucar moltes vegades abans que l'obrissin. Quan, per fi, Alo va aparèixer, després de comprovar qui era el que trucava, li va dir:
- Què vols vell lleó?
- Vinc de molt lluny -va contestar Mawu-. Què em podríeu donar aigua, menjar i llit per reposar?
- Fora d'aquí, ves-te'n, no tenim res per a un lleó vell i ronyós com tu.
Decebut i cansat, Mawu va prosseguir el seu camí fins a la casa del segon fill, Afo, el peu. Aquesta vegada, però, s'havia transformat en una vella; l'actitud d'Afo va ésser com la del seu germà. Sense apiadar-se de la pobra dona, li va negar l'aigua, el menjar i el repòs que demanava. Mawu es va sentir molt decebut, estava realment cansat i quasi s'arrossegava; va pensar, però, que encara li quedava una oportunitat i es dirigí, aleshores, a casa del seu tercer fill, Adogo, la panxa.
Quan hi va arribar les cames començaven a fer-li figa, estava molt cansat, tenia molta set i temia que també el més petit hagués oblidat els seus consells i recomanacions. Però Adogo el va rebre amb els braços oberts, va fer que li preparessin aigua per rentar-se, li va servir un àpat amb el bo i millor dels seus queviures i li va preparar un jaç on la vella es va adormir de seguida.
Quan Mawu va haver reposat, i encara disfressat de pobra vella, va cridar Adogo i li va demanar que anés a buscar els seus germans.
Encara que un mica sorprès, Adogo va voler complaure la dona i, quan els tres fills van arribar, Mawu recuperà el seu aspecte de divinitat formidable i els va recordar els seus consells i recomanacions, tot el que els havia dit abans de deixar-los sols a la terra. Els va recordar els seus actes, la seva vida i, per a castigar uns i premiar l'altre, va afegir que, en endavant, ballarien una bella dansa sense música:
- Adogo -va manar-, posa't aquí al mig.
Adogo va obeir.
- Alo, posa't ara a sobre d'Adogo.
I Alo així ho va fer.
- Afo, tu et posaràs sota el teu germà Adogo i l'aguantaràs.
Quan els tres germans van haver executat les ordres del pare, Mawu va afegir:
- Serà així per sempre més. Tu, Adogo, en mig dels teus dos germans, ets el rei. I ells seran els teus esclaus. A partir d'ara ja no et caldrà treballar mai més i sempre tindràs menjar suficient, menjaràs quan tinguis gana. No t'hauràs d'esforçar i podràs anar allà on vulguis.
Des de llavors, doncs, Adogo, la panxa, és veritablement un rei. Afo, el peu, camina per a ell. Alo, el braç, treballa i carrega per a ell. I serà sempre així mentre els homes tinguin panxa, tinguin peus, i tinguin braços.
Mawu ho va decidir.

FI.

El cap de mort

Vegeu tot seguit la contalla intitulada El cap de mort

Conten que, en aquells temps en que les bruixes governaven el món, cada centrada tenia una bruixa per reina. La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un animalot ferotge que feia moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués suplantar. La bruixa, tota amoïnada, va explicar el que li passava al rei de les bruixes, amb el qual es reunien cada dissabte dalt d'una muntanya de qui sap a on per rebre instruccions, per canviar impressions amb les altres bruixes i per omplir una xicra d'untets fets amb trenta mil herbes metzinoses bullides dintre d'una gran caldera de pedra, que remenaven amb una cuixa de criatura. Aquests untets servien per a untar-se’ls sota l'aixella, tornar-se un animalot i posseir el do de volar damunt d'una escombra. El rei Boc, que era l'amo i el qui governava les bruixes, va dir a la de les Guilleries que es procurés el os d'un bon cristià i que el tirés a la fera que li feia nosa, la qual el devoraria i a l'instant fugiria espaordida i la deixaria tranquil·la. Va succeir que un geperudet tafaner i indiscret va saber que les bruixes es reunien cada dissabte al cim d'una muntanya de vora del seu poble i, per tal de veure-les fer ball rodó, totes nues, al voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera d'una roca, però les bruixes el van descobrir i el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa per a la bestiola que la volia suplantar. La bruixa va carregar-se el geperut, va cavalcar l'escombra i va arrencar a volar cap a la seva terra. Però heus aquí que en passar per damunt de la muntanya de Montserrat van tocar les campanes del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva forca, i ella, l'escombra i el pobre geperudet van caure penyes i cingles avall. La testa de l'infeliç va restar clavada damunt d'una de les arestes, on hom encara la pot veure tornada calavera, puix que l'acció del temps l'ha descarnada.

Llegendes i Tradicions de Montserrat (Joan Amades)

dilluns, 10 de març de 2008

Vora el barranc dels Algadins (Teodor Llorente i Olivares)

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui oir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànets silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l’aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d’elles
vora el barranc dels Algadins!

Teodor LLORENTE i OLIVARES (1903, etapa de maduresa)

Terminonauta

Motor terminològic que permet fer una cerca simultània en diverses bases de dades tant generals com temàtiques que podem seleccionar segons les nostres necessitats. La cerca es pot fer des de i cap a més de trenta llengües, la majoria europees, algunes de les quals minoritàries, i també en àrab, en xinès i en algunes llengües indígenes americanes. A més, ofereix enllaços a diccionaris en línia i pàgines web relacionades amb la terminologia.

http://www.terminometro.info/modules/divers/recherche_termes/index.php?ln=es

Taula panllatina de formants cultes

http://www.iula.upf.es/cpt/formants/tf_i.htm

Rondalla la Flor romanial. II part



Aquesta és la segona part de la rondalla mallorquina. Així com a la primera part podíem veure un vídeo elaborat pels alumnes d'un IES, en aquest segon lliurament oferim dues possibilitats:

La primera podeu escoltar la rondalla en format mp3. Només heu de fer clic a la imatge.



La segona podeu accedir a l'arxiu en format pdf. Només heu de fer clic a la imatge per descarregar el document en pdf.

diumenge, 9 de març de 2008

Observatori de la Llengua de la Universitat d'Alacant

http://www.ua.es/spv/observatori/

Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols

Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana a juý del reverend prevere mossén Fenollar e misser Hierònym Pau e altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors.

5 Pera per Pere
8 ànimas per ànimes e semblants
16 rempes e trempat per tempres e temprat
21 peltrigar per calcigar
24 fonoll per fenoll
33 talent per appetit o fam
38 guardar per mirar
43 cabre per caber
47 perea e pobrea per dir peresa e pobresa, e semblants
49 vaig anar e vaig venir per aní e venguí, e semblants
70 ti per dir té açò
82 quottre per dir quattre
83 quoresma per dir quaresma, e mil semblants
84 umplert per dir umplit
94 nosatres per dir nosaltres
108 xiringua per dir siringua
110 mató per brossat
140 ginoll per genoll
141 giner per gener, e semblants
142 guineu per rabosa
146 fiyol per fillol
147 tayar per tallar, e mil semblants
177 no qual per dir no és necessari, o no fretura, o no cumple
183 jaquir per lexar o dexar
206 meua per dir mia
207 seua per dir sua
208 teua per dir tua
217 esquerrà per esquerrer
220 dos pams per dir dos palms267 no pot ser per no pot ésser

Bernat FENOLLAR i Jeroni PAU

Arròs en fesols i naps (en valencià vulgar, Teodor Llorente i Olivares)

Per l’horta, tocant migdia,
plens d’infantil alegria,
ditxosos i satisfets,
tornaven a l’alqueria
dos pobres fematerets.

L’un i l’altre, a l’escoltar
les dotze, que en so de queixa
els cridaven a la llar,
tingueren una mateixa
idea: la de dinar.

Lo més menut, que li guanya
a l’altre que l’acompanya
en vivor, li digué així:
-“Si fores el Rei d’Espanya,
¿què dinaries tu ‘vui?”

Alçant lo front ple d’arraps,
i soltant la llengua prompta,
li contestà: -“¿Pués, no hu saps?
¡Quina pregunta més tonta!...
Arròs en fesols i naps”.

“¿I tu?” –afegí lo major.
Lo menut llançà un suspir,
i torcant-se la suor,
li replicà: -“¿Què he de dir,
si tu has dit ja lo millor?”

Teodor LLORENTE i OLIVARES (1891)

Cercador de noms

Inclou 1.200 noms del santoral català, amb variants familiars i col·loquials i noms estrangers adaptats. Ofereix, a més, informació sobre els noms que han estat admesos per resolució judicial. També s'hi pot consultar un document amb les equivalències catalanes de noms estrangers.

dissabte, 8 de març de 2008

Biblioteca Municipal d'Algemesí

http://www.algemesi.net/biblioteca

Associació Internacional de Llengua i Cultura Catalanes

http://www.iecat.net/aillc/

Les regles d'esquivar vocables (per Antoni Ferrando)

Les regles d'esquivar vocables: una qüestió d'història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica (Antoni FERRANDO, IEC-Universitat de València).

L’autor de la major part de les Regles, tal com ens han arribat, ha de ser un catalanooriental del continent, perquè la majoria d’elles corregeixen trets fonètics, morfològics i lèxics del català parlat de Barcelona, en general compartits totalment o parcialment pel català central.
http://www.raco.cat/index.php/Estudis/article/viewPDFInterstitial/21320/42329

Vocabulari de la llengua catalana medieval

Aquest vocabulari és fruit de la feina de despullament de textos antics duta a terme per Lluís Faraudo de Saint-Germain. Aquest erudit va anar elaborant fitxes fins a crear un conjunt de 16 cedularis. Els materials d’aquests cedularis provenen de diverses fonts de tota índole, literàries o no, com ara, Documents d'Alart, Cançoner de Saragossa, Ordinacions de Mallorca, Històries Troianes de Conesa, Inventari de Pere Beset, Furs de València, Llibre de la Universitat d'Igualada, Itinerari de l'infant Joan, etc. Això al costat de les Cròniques de Jaume I, Muntaner, Desclot i Pere el Cerimoniós i d'obres de Bernat Metge, sant Vicent Ferrer, Eiximenis, Ausiàs March, Joanot Martorell, entre d’altres. Faraudo no va despullar sistemàticament i completa els texts sinó que va recollir-ne aquells mots i expressions que li semblaven envellits o que, per qualsevol motiu, considerà dignes de fer-ne una fitxa, però la riquesa dels seus despullaments és extraordinària.

divendres, 7 de març de 2008

Encara les Regles d'esquivar vocables (per Germà Colon)

Una de les coses (no la més important, però) que han preocupat tothom en aquestes Regles és la suposada autoria de Pere Miquel Carbonell. Com que en discutirem i com que jo no estic gens d’acord amb el punt de vista del Dr. Badia en la seva edició i estudi de les Regles, vull fer constar, des del començament, l’afecte personal i científic pel meu mestre.

Independentment del problema de l’autoria, cal dir que les Regles són una eina magnífica per a l’estudi de la història de la llengua catalana. Sempre he expressat el meu agraïment al Dr. Badia per haver-les donat a conèixer, ja el 1950.


Venint a la nostra obra afirmaré una altra vegada que en el seu inici hagué de ser un text valencià, altrament ¿què hi fa la famosa frase de «mossèm Fenollar e misser Hierònim Pau e altres homens diserts catalans e valencians» en la ploma de Carbonell? Si parlem d’un eix Barcelona-València, ¿quin paper hi juga Carbonell que mai no trepitjà el regne de València ni es mogué de Barcelona? Si Carbonell, que sempre es posa en primer lloc, diu precisament que aquests tres fulls de les Regles pertanyen a Fenollar i a Pau, per què no l’hem de creure? Què és això de “referent d’autoritat” de què parla Badia?

La nit que Wendy va aprendre a volar (Andreu Martín)

Preu aprox: 9 €

BROMERA

No és comú trobar-se en el gènere policíac una dona, i a més tan jove, que protagonitze la trama com és el cas d’aquesta història. L’autor no és un principiant, és el coautor de la sèrie del detectiu Flanagan, i ha sabut arrodonir un relat que lliga un assassinat amb la maçoneria, els jueues i els nazis, una narració amb imatges molt cinematogràfiques i una acció trepidant que agradarà als amants i simpatitzants del gènere.

El Brillantet (Calendari, santoral, astronòmic i literari de la Generalitat Valenciana)

2004
http://www.edu.gva.es/polin/docs/polin_docs/brillantet_2004.pdf

2005
http://www.edu.gva.es/polin/docs/polin_docs/brillantet_2005.pdf

2006
http://www.edu.gva.es/polin/docs/polin_docs/brillantet_2006.pdf

2007
http://www.edu.gva.es/polin/docs/polin_docs/brillantet_2007.pdf

2008
http://www.edu.gva.es/polin/docs/polin_docs/brillantet_2008.pdf

La Franja de Ponent (Caçadors de paraules)

http://www.tv3.cat/videos/322099

dijous, 6 de març de 2008

Gabinet de didàctica

El Gabinet de Didàctica de Llengües s'ha posat en marxa a partir del gener de 2006. És una de les àrees en què s’estructura el Servei Lingüístic. Funciona com a servei virtual amb l’objectiu de donar suport didàctic i bibliogràfic a totes aquelles persones interessades, tant alumnat com professorat, en la recerca de material per a la docència i per a l’autoaprenentatge en el camp de la llengua, per tal de contribuir també a la normalització lingüística.

El Gabinet de Didàctica de Llengües vol acomplir la finalitat de difondre de manera virtual aquell material bàsic necessari i útil per a l’aprenentatge de la llengua catalana i, en un futur pròxim, d’altres llengües modernes.

Aquest espai està enfocat sota dos punts de vista diferents, el del docent i el de l’aprenent, car consideram que uns i altres requereixen material adient per acomplir tasques diferents: ensenyar i aprendre.

http://www.uib.es/secc6/slg/SLGD/presentacio.htm