dissabte, 27 de setembre del 2008

Una obra ben positiva: Valencià en perill d'extinció, d'Eugeni S. Reig (per Abelard Saragossà)

1. Valor del llibre

El treball Valencià en perill d’extinció (València, 1999, 2005) és «un llibre excepcional» per a Joan Solà. A Emili Casanova, el «va impressionar i captivar tot d’una». I, de raó, no els en falta gens, perquè l’aportació que fa col·loca eixe llibre entre les obres lingüístiques importants que els valencians hem produït. A més, el seu autor (Eugeni S. Reig) és un valencià compromés amb el seu poble i, això, té repercussions tant en el camp lingüístic com en vessants més purament socials. Realment, no es pot elaborar un camí normatiu encertat sense estar arrelat i compromés amb una societat. Eixes característiques expliquen que el llibre que comentarem no té importància només per les aportacions lingüístiques que fa, sinó també pel camí que l’autor proposa per al valencià culte. La suma d’eixos dos aspectes és una contribució destacada per a aconseguir un valencià culte que tinga aquestes tres característiques: que una part ben majoritària de la societat valenciana es puga sentir identificada amb el model lingüístic proposat i que el puga assimilar, coses que, sumades, permeten superar la prova de foc de tota normativització: arribar al carrer. En efecte, una norma només té èxit de veritat en la mesura que la gent la practica en la vida quotidiana.

Contat i debatut, eixe és el centre del llibre: contribuir al model lingüístic que els valencians necessitem. Però Reig és, també, una persona honrada i conseqüent. Per això evita l’actitud de no parlar per por d’errar (i per a estar a bé amb tots). El nostre autor, clar i valent, s’enfronta a temes difícils de la societat valenciana i parla clar i valencià. També actua de la mateixa manera en els temes puntuals de llengua. Naturalment, una persona així a voltes l’encerta i a voltes no. Però això (encertar o errar) és secundari. El fet realment important és aquest: les persones que fan avançar una societat no són les que no parlen ni les que fugen de la precisió i el compromís, sinó aquelles que analitzen problemes vius i es comprometen públicament. Vegem a poc a poc en quins fets es basen les valoracions positives que he exposat en aquest apartat.


2. Gènesi i contingut de l’obra

Per a mostrar als lectors el fonament de les afirmacions fetes, començarem per descriure la gènesi i el contingut de l’obra. Reig (Alcoi, 1942) conta als lectors que es va decidir a escriure el llibre quan va observar que hi havien jóvens que parlaven d’una manera sensiblement diferent a la seua (p. 25). En concret, notava que, moltes paraules i expressions que ell deia, els valencians jóvens les havien canviades per unes altres. Sens dubte, eixe degué ser el detonant per a confeccionar el llibre. Però la causa més profunda era molt anterior en el temps. Molt anterior i, també, molt noble: és l’afecte immens que Reig sentia (i sent) per la llengua que parlem els valencians. Feia molts anys que eixa identificació amb el valencià popular l’havia portat a prendre notes de paraules, expressions i construccions que sentia en el valencià viu, fóra d’Alcoi, de la Marina (d’on és la seua dona, Concepció Valor) o de la ciutat de València (on Reig viu des dels sis anys). Comparant el lèxic que arreplega amb el dels segles xviii, xix i xx, el nostre autor arriba al mateix resultat que uns altres estudiosos: els valencians hem mantingut molt bé la llengua durant eixos tres segles (p. 37).

La unió de l’amor profund i l’impacte dels jóvens va ser un llibre que va eixir a les llibreries valencianes en 1999. Constava de 835 entrades, ordenades alfabèticament (com els diccionaris). Cada entrada tenia cinc parts fixes. Primer que res, hi ha una definició del contingut semàntic, redactada per l’autor perquè busca la màxima simplicitat i claror (p. 45-46). No cal dir que els lectors només poden entendre racionalment què vol dir una paraula (i en general un concepte) si el definim. A continuació, hi ha l’exemplificació: alguna oració (sempre de la llengua viva) que continga la paraula o l’expressió ja definida; també hi han moltes dites. Vegem-ne cinc exemples triats a l’atzar (p. 408-412):

¿Eixa és la teua xicona? Caram, quina roja més garrida
En juliol, la garrofera es posa de dol
Vés al mercat i compra roget, garrofó i tavella
i farem una paelleta amb pollastre i conill
que et xuplaràs els dits
Si en compte de passar-te el dia gemecant i queixant-te,
te’l passares treballant en la cuina de l’hospital com jo,
no tindries depressió
És com la delicada de Gandia,
que li va caure un gesmil al cap i la va matar.

El fet que les oracions siguen reals té un efecte ben positiu: reflectir quina psicologia teníem els valencians fa trenta o quaranta anys. En eixe objectiu, també contribuïxen les dites (exemples de 2 i 5). A la definició i l’exemplificació, seguixen tres parts: a) sinònims valencians; b) com sol actuar la llengua que considerem culta; i c) la correspondència que les paraules tractades tenen en castellà (en general, sense limitar-se a una paraula només). Així, al costat de les nostres dos paraules per a expressar el concepte ‘molí d’oli’ (almàssera i trull), el castellà també en té dos (almazara i trujal).

L’actuació de la llengua que en les darreres dècades hem mirat com a culta permet que Reig tinga en compte les Illes Balears i Catalunya. La manera de referir-se al comportament de la llengua escrita té un efecte poc positiu, com comprovarem amb un exemple:

Despús-anit:
La llengua estàndard sol emprar: abans d’ahir a la nit (p. 259)

Eixa redacció comporta que la forma valenciana despús-anit (també balear, catalana occidental i clàssica) no seria usualment pròpia de la llengua culta o «estàndard», en la qual hi hauria habitualment (soldre) l’expressió (ben llarga) abans d’ahir a la nit (set síl·labes, contra les quatre de despús-anit). Evidentment, Reig no té intenció de dir això. En realitat, el seu llibre vol comunicar als lectors tot el contrari, com informa als lectors explícitament:

El lèxic que arreplegue en aquest treball pertany al nostre valencià tradicional que, afortunadament, encara podem oir avui en dia, ple de vitalitat i amb tota la seua riquesa, pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. Els mots i les locucions que he recollit considere que són tots normativitzables i normalitzables i que, per tant, poden i deuen formar part de la llengua culta. (p. 44)

Però el valor que comporta l’expressió «La llengua estàndard sol emprar: abans d’ahir a la nit» és el que hem dit. Potser seria preferible la proposta que varen fer Miquel Boronat i Joan Perujo en Migjorn (una llista d’internet dedicada a informacions i debats sobre la llengua): davall de la línia «En valencià també es diu:…», hi hauria aquesta altra: «Sinònims dels altres parlars:…». La indeterminació quantitativa de «sinònims» permet posar-ne u, o dos, o cap. Quan seria necessari fer observacions sobre la llengua culta, haurien d’anar en la part dels comentaris, que apareixen en moltes entrades. Ací tenim un exemple de comentari:

Esguit (forma predominant en valencià) o esquit (forma del valencià del nord i del sud): Gota d’un líquid que se’n separa i ix disparada amb força. La forma esquitx, preferida per la llengua estàndard, és el plural esquits articulat amb palatalització i pres erròniament per un singular. D’aquest fals singular deriven el plural esquitxos i el verb esquitxar. Les formes originals, emprades pels nostres clàssics i ben vives entre els valencians d’avui, són: esquit, esquits i esquitar. (p. 320)

Notem de passada que la grafia esquitx és com si els valencians proposàrem canviar la grafia del segon dia de la setmana (de dimarts a dimatx).

En la segona edició de l’obra (2005), Reig ha precisat i eixamplat moltes entrades, i també n’ha afegit de noves (quasi tantes com n’hi havien: a les 835 de la primera edició, n’ha incorporat 605). El resultat és un llibre d’un miler de pàgines, molt més tapit que el de la primera edició. Si bé en les entrades noves els exemples ja no són sistemàticament oracions reals (p. 46), sí que són frases de regust popular. A més, el nostre autor ha incorporat citacions d’escriptors arrelats, com ara Teodor Llorente (el poema famós dedicat al teuladí, p. 711) o Vicent Andrés Estellés (en l’entrada peçó, p. 568):

Jo desitjava, a voltes, un amor educat / i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella

Cal dir que, quan ho troba oportú, Reig fa comentaris culturals i, en general, antropològics. En posaré tres exemples. En l’entrada dedicada a avellanenc (p. 118), fa una bona explicació sobre la vida d’eixe «caragol xicotet». Parlant del ciprer (p. 207), els lectors veuen per a què aprofita eixe arbre en la medicina tradicional. Explicant la paraula borreta (un menjar d’Alcoi, p. 155), els lectors troben una recepta, que poden fer en casa. En definitiva, diria que el nostre autor té la mateixa mentalitat que els autors del Diccionari Català-Valencià-Balerar (bàsicament, Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner): posar l’estudi de la llengua en un marc antropològic.

En la segona edició, també hi ha un pròleg important d’Emili Casanova (p. 11-23), al qual seguixen dos introduccions de l’autor, la confeccionada per a la primera edició (p. 25-29) i la feta per a la segona (p. 31-47). El llibre inclou al final un índex de paraules molt útil per dos raons. En primer lloc, eixe índex conté deu mil entrades i, per tant, els lectors troben remissions a milers de paraules que no tenen entrada pròpia en el llibre. D’eixa manera, qualsevol lector pot saber fàcilment si l’obra estudia la paraula en què té interés. En segon lloc, l’índex també és important perquè, quan una paraula es tracta en més d’una entrada, apareixen reunides en l’índex. Així, cementeri conté dos remissions, o diners en té tres. Eixa actuació facilita que els lectors puguen trobar les dites i la fraseologia, que són molt freqüents al llarg de l’obra.


3. Relacions amb el castellà

El procediment descrit no és extraordinari en ell mateix i, per tant, si l’obra de Reig és important ha de ser perquè hi han factors particulars. Són bàsicament dos, u dels quals és significatiu per als lingüistes i, l’altre, per a la societat valenciana. Des del punt de vista purament lingüístic, el llibre que comentem ha arreplegat paraules o accepcions que no figuraven en els diccionaris previs, tal com diu i exemplifica el mateix autor (p. 45-46). En una part del pròleg, Emili Casanova estudia i classifica el lèxic del llibre (p. 13-19).

La importància social de l’obra deriva de la finalitat que s’ha marcat l’autor i dels mitjans que ha usat per a assolir l’objectiu. La finalitat més general és augmentar l’estima pel valencià:

Els valencians no considerem la nostra llengua com una joia que hem heretat dels nostres avantpassats, com una joia venerable que ens hem passat de generació en generació des de fa més de set-cents anys, sinó que la considerem més aïna com unes espardenyes velles d’anar per casa que fa vergonya ensenyar als qui no són de la família. Eixa actitud de menyspreu cap a la nostra pròpia llengua és el motiu fonamental de la seua degradació. (p. 36)

Com a conseqüència d’identificar-nos poc amb el valencià, s’han produït dos classes de canvis lingüístics. La primera i més decisiva és substituir paraules tradicionals valencianes per paraules castellanes (p. 25, 31-36). Ací, apareix la primera utilitat del llibre: els valencians jóvens trobaran dotzenes de paraules d’ús normal entre els valencians de més edat i que, en canvi, probablement ells no diuen, com ara les següents:

Exemples de paraules que han retrocedit i que, en una part dels casos, han tendit a ser substituïdes per paraules del castellà o coincidents amb la del castellà: barandat (p. 129), boçar (p. 147), bonicària (p. 154), borumballa (p. 157), caparra (p. 188), en acabant (‘després’, p. 282), encalar (com ara una pilota en una teulada, p. 285), endenyar-se (‘infectar-se’, p. 289), menejar i menejó (p. 498), peçó (p. 568), recialles (p. 628), replanell (p. 637), fruita de repom (p. 638), sofrimar (p. 682), solatge (p. 638), solsida (p. 682), tarquim (p. 704), teuladí (p. 711)

Els lectors que tinguen més edat veuran moltes paraules i expressions que coneixen de sempre (com les anteriors), però que, això no obstant, probablement han vist escrites poques voltes (o mai). Així, ¿qui no ha sentit una expressió tan gràfica com és menjar-se una cosa a mos redó (p. 56)? Realment, un mos no pot ser redó si no fem una operació difícil: que el resultat del mos ocupe el conjunt de la boca.

El camí de Reig també fa veure que hi han expressions que coneixem de la llengua escrita i que probablement no havíem relacionat amb el valencià popular. Els valencians que dominem la llengua escrita sabem que Fer una marrada significa ‘fer un camí equivocat com a conseqüència d’haver fet un error’. En canvi, jo no havia caigut mai que eixe radical és el que hi ha en una expressió tan comuna com és Esmarrar-se les vaques (en festes) (‘escapar-se, prendre un camí diferent del que tocava’). El valor semàntic que lliga els dos extrems el dóna el nostre autor, que també és habitual (cf. Tranquil, home. No t’esmarres):

Esmarrar-se: Desviar-se d’allò que és socialment acceptat. No m’agrada gens eixe xicot. S’esmarra massa (p. 321)

Com és natural, Reig està contra la substitució de paraules valencianes per paraules del castellà. Però no cau en l’extrem dels neòfits, sinó que practica una actitud equilibrada:

Rebutjar paraules tan nostres com ara batidor, coça, desllavassar, llevantança, orça, parva, quebrassa, sunyo, trotxar, xorrar o xuplar pel seu origen castellà és igual com si rebutjàrem mots com ara aladroc, alfàbega, alficòs, almàssera, alqueria, batafaluga, marraixa, monjàvena, safa o sorolla per ser d’origen àrab. En la nostra llengua hi han paraules d’origen castellà, com n’hi han de procedents d’altres llengües, i totes són igual de valencianes. Quan diem que s’ha de depurar la nostra llengua de castellanismes, el que volem dir és que s’han d’eliminar els mots de procedència castellana que han penetrat en el valencià en temps relativament recent i que, a més a més, són innecessaris. Ara bé, de cap manera s’han d’eliminar aquells mots d’origen castellà que estan completament integrats en la nostra manera de parlar des de fa segles. Hi han paraules que tenen aspecte de castellanes, com ara el verb xillar, que ja el podem llegir en Lo Spill de Jacme Roig, o el substantiu mentira, que el podem trobar en els Sermons de sant Vicent Ferrer i que, sense cap mena de dubte, no són d’origen castellà sinó aragonés. La tasca de depurar la nostra llengua culta de castellanismes l’hem de fer amb molta cura i no hem de pretendre eliminar vocables que els valencians sentim com a propis des de temps immemorial. (p. 44)

En el tractament de paraules concretes, també apareix alguna volta la concepció anterior:

El fet que condemnem a la foguera de la inacceptabilitat determinats vocables genuïnament valencians com almorzar, caldo, mentira o rabo, pel simple fet que siguen idèntics als que empra el castellà, tan sols ens conduïx a empobrir i a despersonalitzar la nostra llengua. (entrada rabosa, p. 612)


4. Relacions amb la llengua culta de Catalunya

Hem vist que un efecte de no identificar-nos amb el valencià tant com caldria és el perill de substituir paraules nostres per les corresponents del castellà. Sens dubte, també hi influïx el paper marginal que fa el valencià en la nostra societat. Si els polítics, els jutges i l’administració pública estigueren amb decisió al costat del valencià, el panorama canviaria molt en uns quants anys. Però sabem que això no passa, sobretot en el cas de l’administració de justícia i, en un grau alt, també entre els polítics. Eixa situació, agreujada per uns factors que no toca explicar ací, també ha afavorit que, quan hi han diferències en el conjunt del domini lingüístic, hàgem tendit a substituir paraules tradicionals valencianes per les corresponents de la llengua culta de Catalunya. Mirem de quina manera tracta Reig eixa qüestió:

La introducció del valencià a l’escola i als mitjans de comunicació, que tan positiva ha estat en general, també ha complicat les coses, perquè els han ensenyat només les formes normalment emprades per la llengua estàndard, deixant de banda les nostres formes tradicionals i això ha donat com a resultat que els nostres jóvens les desconeguen o bé les consideren incorrectes. [Tot seguit, l’autor en posa exemples.] (p. 25-26)

La poca personalitat que en les darreres dècades els valencians hem tingut davant de la llengua culta de Catalunya és un tema que apareix en les dos introduccions, probablement perquè, mentres la supeditació al castellà és quasi evident i no la nega ningú, en canvi la segona subordinació ha transcendit poc al si del valencianisme. I el cas és que hi han hagut lingüistes que l’han mostrada amb dades empíriques i s’hi han oposat (Lluís Polanco en 1984 i Emili Casanova en acabant). Mirem què diu Reig en la segona introducció:

Els valencians ens hem transmés de pares a fills, durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes, refranys, que són els que s’adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes, moltes d’origen àrab, mossàrab o aragonés, que hem emprat quotidianament des de temps immemorial i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l’escola i els mitjans de comunicació margina bona part d’aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai ni endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, hem dit sempre i continuem dient faena. […] I quelcom de semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar, torcar, rabosa, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar […] (p. 38)

Sens dubte, la coordinació lingüística amb els balears i els catalans és positiva, com en qualsevol altra llengua. Eixe objectiu l’hem d’aconseguir aplicant sempre els mateixos criteris i, quan no és així, hi ha el perill de caure en la subordinació. Ací tenim una mostra de com reacciona el nostre autor davant d’una actuació arbitrària de la normativa:

He arreplegat en el llibre alguns mots o locucions amb una a aglutinada inicial com ara arruixar, arremullar o abotar foc, quan en la llengua culta ja estan admeses les variants ruixar, remullar i botar foc, sense aquesta a epentètica, perquè aquestes formes amb la a inicial són les usades majoritàriament pels valencians. També he deixat constància, entre els sinònims arreplegats en la casella «en valencià també es diu», d’altres casos com ara abellota, abonegar o arraïl. Seria més raonable, evidentment, emprar només les variants formals sense a aglutinada, però si cerquem en el DIEC trobem doblets com ara gla /aglà o rel / arrel. I fins i tot, en aquest darrer cas, es dóna la circumstància que la forma principal és arrel mentres que rel, que és la forma més etimològica i la que s’empra habitualment en la major part de les comarques de la Marina i la Safor, remet a arrel. Jo no tindré cap inconvenient en renunciar a les formes valencianes arruixar i arremullar quan les variants formals arrel i aglà desapareguen del diccionari. No em pareix bé que les formes amb a epentètica inicial siguen considerades, o bé vulgarismes, o bé formes que mereixen ser elevades a la categoria de forma principal, segons a on es diga el mot. O tots moros o tots cristians. (p. 44-45)

A la vista de la identificació massa escassa entre la llengua culta i el valencià tradicional, Reig relativitza els beneficis lingüístics que han produït l’escola i els mitjans de comunicació durant les darreres dècades:

Hi ha qui se sent molt devanit pel fet que l’escola i els mitjans de comunicació hagen aconseguit que una part de la població, especialment les generacions més jóvens, hagen canviat «adiós» per adéu, «hasta» per fins, «entonces» per aleshores, «rato» per estona o que pronuncien ‘teulada’ en lloc de ‘teulà’. Els canvis citats, que alguns consideren tan importants, són nimietats que no tenen gens d’importància. Açò es pot canviar ara o d’ací a cent anys sense cap problema. (p. 37)

Sens dubte, l’assignatura de valencià ha contribuït a fer que el valencià recupere prestigi social. A més, canviar adiós per adéu és ben positiu. De fet, eixes variacions indiquen que a la gent li importa la qualitat del valencià que usa. Però hem de convindre que la formació universitària dels docents els hauria d’encaminar a focalitzar i prioritzar les estructures lingüístiques en què divergixen el valencià i el castellà, tant les fonètiques com les flexives, les semàntiques i les sintàctiques. Si una persona diu adéu però usa malament el pronom en, la llengua empitjora objectivament. La referència als mitjans de comunicació i a l’escola és la conseqüència de creure que una de les condicions que s’ha de donar per a que un conjunt de propostes normatives tinga èxit és que siguen assumides per eixes dos parcel·les de la nostra societat:

Estic plenament convençut que mentres no les usen els nostres escriptors, no estiguen incloses en els diccionaris normatius, no s’ensenyen a l’escola i no s’utilitzen amb normalitat en els mitjans de comunicació, no estarà assegurada la seua supervivència. (p. 11)

Recapitulem. El llibre de Reig no és només important perquè ens fa immergir en una part significativa del lèxic valencià tradicional. També té el mèrit de fer que els lectors vegen com anem subordinant a poc a poc les nostres paraules a les del castellà i, en part, també a les de Catalunya quan hi han divergències internes. Una conseqüència d’eixos tres fets és incitar els lectors a rectificar els dos errors dits. Ben mirat, les dos aportacions del nostre autor són paral·leles a les que han fet els novel·listes valencians durant els noranta, els quals han augmentat la naturalitat de la llengua culta. Unes aportacions paral·leles i, també, complementàries. L’obra de Reig mostra centenars de constituents lingüístics que haurien de contribuir a incrementar la unió entre el valencià tradicional i la llengua culta actual, la qual no s’hauria de separar innecessàriament del valencià viu.

Per al nostre autor, la continuïtat del valencià tradicional és tan important, que ho veu com a un objectiu pràcticament indispensable. La causa d’eixa convicció està en la conjuminació que hi hauria entre el valencià històric i la «idiosincràsia» que tenim els valencians; en concret, el valencià tradicional «expressa més bé la nostra manera de veure el món» (§1.1.4, citació de 16). Cal dir que, en eixa opinió, hi ha un factor objectiu: una societat que es veja reflectida en el model lingüístic que li proposen els escriptors, és més fàcil que s’hi identifique i, com a conseqüència, tendirà a assimilar i usar la llengua culta. En canvi, el fenomen contrari comporta l’efecte invers. Per tant, és realment important que tots els professionals de la llengua procurem treballar coordinats per a aconseguir el model lingüístic valencià que més afavorirà la recuperació dels valencians com a poble.


5. Propostes per a millorar la llengua culta

A la vista de la concepció descrita en les dos seccions anteriors, és natural que el llibre Valencià en perill d’extinció continga moltes propostes. A fi que els lectors se’n facen una certa idea, en posaré uns quants exemples, gradualment més complicats. Si tenim en compte que les paraules que comencen per ciudad no han variat el so (cf. cirera), ¿per quina raó hauríem de canviar ciprer en xiprer? Hi han més paraules soltes en el mateix cas (cf. soriguer > xoriguer), encara que, quan ho fa el valencià (encisar > enxisar), els diccionaris no solen arreplegar-ho. Reig usa només ciprer (p. 207).

En l’exemple anterior, l’alteració només afecta un so. En canvi, la variació soplujar > aixoplugar (DCVB) és tan forta, que amaga el valor de la paraula original, quasi transparent en soplujar. Així, de la mateixa manera que sorregar és ‘regar per baix’, soplujar és ‘ploure per baix, sense banyar-nos’. Si a això afegim que el valencià usa la forma soplujar (i també Jacint Verdaguer i Joaquim Ruyra segons el DCVB), és comprensible que Reig recórrega a eixa forma (p. 688).

El pas següent és quan una paraula ha sigut substituïda per una altra. Quan el valencià ha mantingut la paraula pròpia i la llengua culta de Catalunya l’ha canviada per una paraula del castellà, el nostre autor defensa la paraula valenciana. Mirem què ens diu davant de la dualitat jupetí i armilla:

És un contrasentit que la llengua estàndard ens incite a emprar un castellanisme (armilla) en substitució d’una paraula autòctona que hem conservat durant segles (jupetí). (p. 448)

El llibre que comentem no fa referències explícites a la formació de paraules per derivació i per composició. Però sí que conté dades que afecten eixes parts. Així, els lectors veuen manifestacions d’aplicar el sufix derivatiu –ó a verbs (cf. regar / regó), com ara menejó (p. 498). Un altre exemple és la paraula bonicària (p. 154), que té el mateix sufix que grandària. En un cas, s’oposa a haver transformat una paraula no derivada (menfot) en derivada (menfotista):

Cal aclarir que la paraula menfotista, emprada per Joan Fuster, és una creació de l’enginyós assagista de Sueca i no l’usa ni l’ha usada mai cap valencianoparlant, excepte el seu creador. [a continuació, hi ha el fragment que conté la paraula] (p. 499)

La dualitat tonyar i atonyar (p. 110) afecta el problema següent: de què depén que, a l’hora de fer verbs, recorreguem al prefix en (roig / enrogir), al prefix a (clar / aclarir) o hi haja absència de prefix (fem / femar un camp). Al llarg del llibre, hi han diverses manifestacions d’eixa qüestió. En la introducció a la segona edició, ix un tema potser relacionat (replegar / arreplegar), però amb manifestacions autònomes ({rel / arrel}, {nou / anou}, §1.1.4, citació de 17). També en la introducció a la segona edició, apunta les grafies en què discrepa de la forma predominant (n’hi han més de cinquanta, p. 42-43).

En la flexió, el nostre autor aporta alguna proposta. Així, encara que les gramàtiques valencianes solen posar quatre formes per a l’adjectiu roí (home roí, dona roïna, hòmens roïns i dones roïnes), Reig seguix el camí de la major part del valencià:

Jo sempre he oït emprar-lo de forma invariable, tant per al masculí com per al femení» (p. 644; home roín, dona roín, hòmens roïns, dones roïns).
Quan escriu, recorre a la forma invariable: Eixe xiquet és més roín que la tinya (p. 485).

No cal dir que Reig només defén el valencià popular quan considera que té raó. Si pensa que no en té, recorre a l’opció que troba adequada per al conjunt de la llengua. Vegem-ne dos exemples. La paraula cancell no sol pronunciar-se així, sinó com a canzell, ganzell i ganzela (p. 182). Això no obstant, la forma que té l’entrada és cancell. Semblantment, la paraula capdamunt es pronuncia cadamunt (p. 189). Ara bé, una llengua consonàntica (com és la nostra) deu potenciar el manteniment de la síl·laba consonàntica, i més si així es manté visible l’origen i el valor de la paraula composta (capdamunt).

Acabarem l’apartat preguntant-nos per què l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció no és un lingüista professional, sinó un enginyer. Com és sabut, en els anys huitanta i noranta vàrem entrar en la Universitat valenciana un bon planter de lingüistes i, per tant, era esperable que el llibre Valencià en perill d’extinció fóra obra d’un lingüista. L’explicació que proposa Emili Casanova és la següent:

Mentre que els filòlegs ens dedicàvem a estudiar i adaptar teories lingüístiques i a estar al dia de les últimes publicacions, havíem bandejat una necessitat social com era disposar d’un diccionari com el que ens presentava Eugeni S. Reig en el seu llibre. (Casanova, p. 11-12)

El lingüista valencià també informa que, en 1985, va fer la proposta d’arreplegar el lèxic valencià per aquesta raó: «¿S’assenten sobre una base sòlida els continguts normatius gramaticals i sobretot lèxics valencians? Jo crec que no». El conseller de la Conselleria de Cultura va contestar dient que la petició que li havien fet no interessava (p. 20). Com que eixa resposta no deu vindre de cap dels polítics que aleshores governaven en la Generalitat, seria convenient saber quin lingüista valencià va informar negativament davant d’una operació lingüística tan important com era arreplegar metòdicament el lèxic valencià popular. Tornem al nostre tema. Siga quin siga el títol universitari que tinga l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, el fet realment important és haver-lo escrit. Una obra no l’hem de valorar pels títols de l’autor, sinó per la coherència interna i per l’adequació a les necessitats d’una societat. Des d’eixos dos punts de vista, no diria ningú que Eugeni S. Reig no és un lingüista.


6. El criteri de l’etimologia

Tota obra humana és perfectible i, com a conseqüència, sempre convé que, en una ressenya, l’autor mire si hi han aspectes que es podrien millorar. Amb una limitació: els aspectes no han de ser detalls perifèrics, sinó temes significatius. Si actuem així, eixim guanyant tots: les persones implicades i, sobretot, la societat de què formem part. Perquè la causa final és, en el cas nostre, augmentar la coherència interna del valencianisme per a fer créixer la incidència en la societat valenciana. Això no ho hauríem d’oblidar mai.

En una obra immensa com és Valencià en perill d’extinció és inevitable que hi haja alguna vacil·lació, sobretot quan el dubte és social. Així, ¿quina forma és preferible per al circumstancial de temps a migdia, eixa (sense l’article) o al migdia, descans de migdia o descans del migdia? En valencià, deu predominar molt l’absència de l’article, cosa que no és una qüestió aïllada, sinó una actuació que en té al costat un grapat més (en 1920, en hivern, en juny, {en dimecres / dimecres que ve}…). En canvi, hi han parlars que usen molt més l’article, opció que també existix en valencià en una part dels casos (a l’hivern, el dimecres que ve). Encara que hi ha algun treball sobre els circumstancials de temps, la veritat és que els lingüistes ni tan sols hem arribat a descriure l’objecte d’estudi i, com a conseqüència, no hem explicat a què respon la variació de l’article ni, per tant, podem argumentar quin és el camí que hauria de prendre la llengua culta. Davant d’eixa situació, no és gens estrany que, mentres preparava la ressenya, haja vist que, en el nostre llibre, apareixen les dos opcions: marejar el sol de migdia (p. 484), Fer el ple de migdia (p. 363) i Dormir al volt del migdia / Si no faig el ple del migdia, no em trobe bé (p. 363).

Això, però, és del tot previsible. La qüestió és la següent: en un llibre enormement positiu, ¿hi han temes transcendents que convinga plantejar en una ressenya? La lectura de Valencià en perill d’extinció m’ha fet pensar en dos, que tractarem en aquesta secció i la següent. Hauria de ser una obvietat que no es poden solucionar problemes de la normativa lingüística sense criteris. En canvi, les reflexions que els lingüistes hem fet sobre eixa qüestió són realment escasses. Com a conseqüència d’eixa limitació, circulen pels nostres llibres una sèrie de principis que, a més de ser-ne pocs, van solts, de tal manera que, habitualment, cada autor els aplica quan vol i com vol. No cal dir quin és el resultat d’eixa heterogeneïtat: la impossibilitat pràctica de no poder solucionar problemes amb argumentacions clares, cosa que torna factible que cada u vaja per un camí. Per una altra banda, el fet de no saber d’una manera relativament precisa i operativa quins són els mitjans que hem d’usar per a solucionar problemes incidix negativament en qualsevol treball que incloga la normativa lingüística. En posaré un exemple del nostre llibre.

En les darreres dècades, els valencians hem vacil·lat en la grafia de l’expressió ausades, escrita així i a gosades o agosades. Reig tracta eixa qüestió de la manera següent:

A osades. Aquesta antiga locució es va formar a partir del verb osar, forma arcaica de gosar. L’he oïda pronunciada de quatre maneres: a osades, a gosades, ausades i a gusades. Les dues primeres les he oïdes moltíssimes vegades a Alcoi, a on conviuen, encara que la segona està desplaçant la primera. La tercera és la generalment emprada pels valencians i és la que apareix registrada als diccionaris. La tenim documentada en molts escrits des de l’edat mitjana. Jo, concretament, l’he oïda a València, a Castelló de la Plana i a Benissa. La quarta l’he oïda a diversos pobles de la Safor i de la Ribera. He escrit a osades perquè és la grafia més fidel a l’etimologia de la locució i perquè encara hi han a Alcoi moltes persones que ho pronuncien així. (p. 57)

Tenim, per tant, que la forma ausades és la que usem més valencians i la que apareix en els diccionaris. Podem afegir que, segons els exemples del DCVB, és també la forma de la llengua clàssica. Això no obstant, el nostre autor pensa que és preferible a osades pel criteri de l’etimologia. Eixe mateix factor li fa acceptar anar en l’erta (‘anar alerta’):

L’expressió en l’erta, pronunciada ‘anlerta’, amb e oberta, deriva de la locució italiana all’erta per dissimilació de la primera l. Aquesta antiga expressió és encara d’ús habitual a Alcoi i altres poblacions del migjorn valencià. (p. 95)

Si Reig actua així, no és per casualitat, sinó perquè els escrits amb interés per la normativa de la segona mitat del segle xx han donat al criteri de l’etimologia un poder extraordinàriament important. Això també explica que, en la llista Migjorn, hi ha qui es guia molt per eixe criteri. Mirem si eixa actuació és coherent.

Per a analitzar el criteri de l’etimologia, hauríem de desplegar dos operacions complementàries: en primer lloc, saber quines implicacions té quan s’aplica com a criteri aïllat; en segon lloc, saber quin lloc ocupa quan el situem en uns criteris jerarquitzats. No em pararé a mostrar que l’entronització de l’etimologia té uns efectes molt negatius en qualsevol llengua romànica. Em limitaré a recordar que el mallorquí Marià Aguiló (segona mitat del segle xix) i el barceloní Pompeu Fabra (primera mitat del segle xx) aplicaven un principi que té molt de sentit comú: quan des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies hem tingut una grafia concreta i la llengua parlada pronuncia d’acord amb eixa grafia, cal respectar-la, encara que no hi haja correspondència amb la grafia de l’etimologia. Ací tenim com ho formulà Fabra:

És el mateix cas dels que, en la primera època de la renaixença, protestaven contra la grafia treball, defensada per Marià Aguiló, perquè, segons ells, treball provenia de trabáculus (i havia, per tant, d’escriure’s travall!). Marià Aguiló objectava, amb raó, als seus adversaris que cap valor no podia tenir per a la recta escriptura de treball que aquest provingués de trabáculus, si en català antic apareix constantment escrit treball, i així, i no pas travall, és com sona en tal i tal regió on no són confosos els sons a i e i els sons b i v. Però després resultà, encara, que treball no provenia de trabáculus! (Fabra, Conv. Filol. 11 –174, de 1920–)

I bé, si la llengua medieval escrivia ausades i eixa és la pronúncia valenciana actual majoritària ¿no haurem de seguir escrivint, exclusivament, ausades?

Mirem ara el segon vessant: relacionar el criteri de l’etimologia amb els altres principis de la normativa. En el llibre Criteris de la normativa (València, 1997), arribe al resultat que el principi de mirar el llatí i en general les llengües de l’entorn és el darrer que hem d’aplicar, ja que primer cal estudiar el conjunt de la llengua en l’espai i en el temps (que és la síntesi dels quatre primers criteris). És cert que l’ortografia és una excepció parcial en la normativa lingüística perquè les ortografies romàniques estan supeditades a la grafia llatina. Per eixe motiu escrivim sis i cirera d’una manera diferent encara que el primer so és el mateix; o eixa és la causa que explica que la lletra g representa dos sons diferents (com ara en gat i gent). Ara bé, eixa subordinació no és absoluta, sinó que afecta bàsicament els radicals de les paraules que provenen del llatí. Si ara considerem que la supeditació a l’ortografia llatina no és una sort des del punt de vista lingüístic (sinó tot el contrari), convindrem que hem d’evitar l’error gros d’aplicar l’etimologia quan no cal. D’acord amb eixes reflexions, si ausades no és cap paraula llatina, sinó una creació romànica, ens haurem de guiar per criteris purament interns de la llengua. De fet, la grafia a osades (o a gosades), té una conseqüència negativa: escrivim una construcció sintàctica de dos paraules en què la segona paraula (osades o gosades) no és cap paraula de la llengua. Eixa incoherència té aquestes dos conseqüències: torna impossible la grafia alhora que complica innecessàriament l’ortografia.

Igual passa en alerta. Eixa paraula no ve de cap mot llatí, sinó d’una construcció de l’italià i, per tant, l’hem de grafiar seguint estrictament raons lingüístiques internes. Si des del segle xvii (segons el DCVB) s’escriu alerta, eixa és l’única grafia que hem d’usar. En canvi, en la proposta en l’erta tornem a trobar el mateix resultat que adés: la tercera paraula de la construcció (erta) no és cap paraula.


7. De la corrupció a la construcció

Hem vist en la secció anterior que, en l’obra de Reig, ha tingut algun efecte negatiu l’ús que han fet del criteri de l’etimologia lingüistes ben considerats de la segona mitat del segle xx. Un altre factor que també ha repercutit negativament en algun passatge de l’obra que comentem és una concepció molt estesa. No sé si ja existia en el segle xix, com ara en un trio realment important: l’ideòleg mallorquí Marià Aguiló i dos dels seus seguidors, el català Jacint Verdaguer i el valencià Teodor Llorente. La idea que tot seguit descriuré l’he vista en l’obra de Fabra, encara que coexistint amb una idea de signe contrari: la importància extrema que té la llengua parlada en qualsevol idioma. La concepció a què em referixc presenta la realitat lingüística com a una concatenació de corrupcions, cosa que no anima precisament a identificar-se com a valencià (o com a balear, o com a català). És cert que la nostra història convida a eixa perspectiva. Però l’hauríem d’evitar. Més que analitzar eixa concepció, en presentaré una altra, que miraré de justificar.

Les persones no estem fetes per a les llengües, sinó al revés: les llengües han de ser útils per als interessos de les persones i dels pobles. Eixa és la jerarquia adequada. Naturalment, una evolució històrica com la que hem tingut els valencians ha introduït algun factor lingüístic negatiu, però això no justifica els discursos que presenten la realitat lingüística d’una manera acusadament negativa. En el valencià tradicional, per cada constituent lingüístic dubtós o negatiu, en trobarem a grapats que són tan positius, que constituïxen el cor de la llengua. També és cert que la situació actual és molt diferent de la que hi havia a mitjan segle xx. Els mitjans de comunicació tenen una incidència immensa sobre les persones, i sabem que quasi tots els mitjans de comunicació que ens arriben als valencians són en castellà. Això és veritat. Però, davant d’una situació que és realment difícil, la manera més adequada d’actuar (i més fructífera) és parlar d’una manera purament positiva o constructiva.

En concret, l’obligació que tenim els lingüistes és confeccionar obres que permeten als lectors entendre i assimilar les paraules i les construccions que, en la llengua actual, reculen. De fet, no hauríem de criticar mai cap escrit sense mirar primer si hi han obres que tracten aquelles paraules o aquelles construccions que ens han ferit. Encara més: si eixos constituents no els trobem en les obres dites, haurem de convindre que la causa de les «incorreccions» no està en l’autor que hem llegit, sinó en nosaltres: en les persones que ens dediquem a estudiar el valencià.

Per una altra banda, si de les propostes que fem n’hi han unes quantes que fracassen, no passa res sempre que es donen aquestes dos condicions unides: que augmente la consciència de valencians i que cresca la convicció que el valencià és mitjà important per a aconseguir que la societat valenciana tinga una bona cohesió interna. Eixes són les qüestions crucials. En canvi, és secundari que el valencià resultant siga com el de Joanot Martorell, com el de Teodor Llorente o d’una altra manera. Naturalment, jo proposaré en els llibres meus aquelles estructures que, a més de ser pròpies del valencià tradicional, beneficien la llengua. I les practicaré en la llengua parlada. Però tot això no contradiu les afirmacions anteriors. Els professionals de la llengua hem de contribuir a gestar la consciència valenciana que necessitem i, per a aconseguir-ho, hem d’actuar positivament: oferint uns materials que ajuden als valencians a valorar-nos més com a persones i com a membres d’un poble.


8. Incidència en la societat valenciana

El llibre Valencià en perill d’extinció ¿ha incidit en la societat valenciana? Hi han factors molt positius. Així, la primera edició (que va arribar a les llibreries en 1999) era de 1.500 exemplars i al cap de quatre anys (en el 2003) s’havia exhaurit. La segona edició (de 2.000 exemplars) va eixir en juny del 2005 i les vendes dels nou primers mesos han sigut francament elevades (850 exemplars). En un mercat en què una bona novel·la ven 2.000 exemplars, el panorama és molt favorable. Per la banda contrària, cal dir que l’autor ha hagut d’editar el seu llibre, cosa que fa pensar que ni els editors ni les institucions tenen tan en compte com convindria que cal potenciar aquells llibres que contribuïxen, amb dades empíriques i amb arguments, a assolir el valencià culte que la societat valenciana necessita.

El resultat de les ressenyes també és positiu. Diversos lingüistes importants han parlat sobre el llibre (Emili Casanova, Joan Solà, Jordi Colomina i Germà Colón). En eixe camp, cal destacar els cinc articles que Solà ha dedicat a la segona edició (diari Avui, Barcelona, octubre i novembre del 2005). Els periòdics valencians han respost favorablement, sobretot els de la ciutat de València. Així, Levante publica cada dia una paraula del nostre llibre ençà de l’u d’octubre del 2001. En Ràdio 9, cada dissabte i cada diumenge llegixen un fragment del llibre. En Las Provincias, varen fer un reportatge (27 d’octubre del 2005). En canvi, diria que les organitzacions de docents no li han prestat l’atenció que es mereix, ni en les seues revistes ni promocionant-lo entre els seus membres. Per ara, també han sigut ben escasses les ressenyes en les revistes de lingüística.

Una part del contingut de Valencià en perill d’extinció ha passat al diccionari del SALT 3 i, a partir de Nadal del 2005, han començat a produir-se una successió de presentacions per tot el País Valencià. Mentres escric aquesta ressenya (febrer del 2006), n’hi han previstes una dotzena. Sens dubte, tenint en compte que ben pocs llibres fan més d’un parell de presentacions, el panorama és molt positiu. Però no ens enganyem: el llibre que ressenyem demana molt més que això. El valencianisme actual no té encara ni una organització interna adequada ni, sobretot, està atent a les produccions intel·lectuals que poden incidir en un objectiu tan important com és augmentar la formació i el coneixement de la societat valenciana. Un objectiu que és, també, una necessitat, perquè sense una bona formació i sense un bon coneixement sobre com som els valencians difícilment quallarem. En realitat, diverses característiques de la societat valenciana es reproduïxen en el valencianisme (com ara, hi ha poca coordinació, i predomina que cada u vaja a la seua).

A pesar de tantes coses favorables, tinc por que el llibre Valencià en perill d’extinció no estiga tenint tanta incidència com hauria de tindre, sobretot entre els escriptors i els ensenyants. Potser vaig errat i, callat, el llibre va fent forat i es notaran els efectes beneficiosos d’ací a deu anys. El valencianisme es troba ara en una balança. En un plat, hi ha la manera de comprendre la llengua i el país pròpia dels anys setanta i huitanta. En l’altre, totes les reflexions crítiques que s’han fet per a superar les limitacions de la concepció d’eixes dècades (incloses les reflexions que conté Valencià en perill d’extinció). Sens dubte, hi han hagut avanços (i per això he usat la paraula balança), però els moviments socials es regixen molt més per sentiments que per argumentacions, i no està encara gens clar que el valencianisme s’haja decidit a posar al capdamunt de la jerarquia de valors els dos següents: en primer lloc, augmentar la consciència que els valencians som un poble, que és d’on deriva la voluntat de regir el propi futur; en segon lloc, procurar que, en eixe objectiu, el valencià siga un mitjà important. Pel que fa al tema habitualment dit «la unitat lingüística amb els balears i els catalans», hem d’evitar l’error de predicar-la sense practicar-la. La realitat és que estem encara molt lluny de practicar la unitat sense predicar-la, no debades eixe objectiu exigix encarar-se a diferències concretes i anar solucionant-ne aplicant sempre els mateixos criteris i en el mateix orde, activitat ben escassa actualment.


9. Conclusions

La primera secció de la ressenya descriu els valors bàsics que he vist en el llibre Valencià en perill d’extinció i, ací, només tocarem els aspectes externs a l’obra. Seria un símptoma de bona salut social que el llibre que hem ressenyat tinguera moltes reedicions i que fóra un llibre conegut i valorat en el valencianisme. Hi han passes en eixa direcció. Però cal augmentar-les. Ens trobem davant d’una aportació important a la lingüística valenciana i el llibre hauria d’arribar a qui està destinat: no només als professionals de la llengua, sinó també al públic general. És molt positiu per a qualsevol escriptor, per als docents i per als correctors, i no defraudarà cap valencià que es passege per les seues pàgines (ni tampoc cap balear ni cap català). A més de les consultes puntuals, és una obra amena i instructiva. Els valencians que s’hi endinsen aprendran, es divertiran i, sobretot, els creixerà la identificació com a valencians. Realment, el nostre llibre va en la línia de la jerarquia de valors dita en el paràgraf anterior.

L’arrelament i el compromís social donen a Eugeni S. Reig espenta i il·lusió per a treballar cada dia. Seria extraordinari que un fruit de la seua activitat regular i constant fóra la que demana Emili Casanova al final del pròleg: convindria que el nostre autor, triant en la seua obra, ens oferira «un altre Millorem el llenguatge, com el de Valor» (p. 23). A més de triar, també caldria augmentar les reflexions sobre la normativa, de tal manera que, sempre que fóra possible, isquera recomanada una forma o una paraula (com ara, ¿atovó o tova?, p. 110). En eixa activitat, els criteris haurien de ser explícits i aplicats sempre de la mateixa manera.

Si girem els ulls des del futur cap a l’autor, haurem de convindre que és una altra manifestació d’una tradició important: la d’aquelles persones que, encara que no han estudiat en Facultats de Filologia, han creat i fet avançar la nostra lingüística: Marià Aguiló i Tomàs Forteza, Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, Joaquim Garcia Girona i Lluís Fullana, Anfós Par i Josep Calveras, Francesc de B. Moll i Enric Valor, Albert Jané i Josep Ruaix. Només per Valencià en perill d’extinció, Eugeni S. Reig ja es mereix eixe honor. I, si Déu li dóna salut, ens regalarà encara uns quants llibres més.
Abelard Saragossà (Universitat de València)

La "c" i la "z" catellanes (Eugeni S. Reig)

En castellà, la lletra z davant de totes les vocals i la lletra c davant de la e i de la i, es pronuncien amb so interdental fricatiu sord. Eixe so no existix en la nostra llengua i els valencians hem tingut sempre molta dificultat per a pronunciar-lo; per eixe motiu, abans, un valencianoparlant, quan parlava castellà, pronunciava la z castellana com si fóra una s sorda.

Però tants anys d’escola en castellà i el bombardeig constant, massiu i despietat dels darrers decennis de ràdio i televisió en castellà han fet que, per fi, els valencians hàgem aprés a pronunciar la z castellana i a dir zarzamora i zozobrar com Déu mana.

La qüestió és que ara ens n’hem passat de rosca i, no únicament pronunciem la z castellana quan parlem castellà, és que ho fem també quan parlem valencià, que ja són ganes de fer el ridícul.

És habitual que els valencians, parlant valencià, pronunciem PC, PSC, ONCE, ABC, Garcia, Albacete, Zamora, amb so interdental quan hauríem de fer-ho amb so sibilant que és com ho hem fet tota la vida. I, damunt, pronunciem amb z castellana paraules i sigles corresponents a altres llengües que s’escriuen amb c o amb z, com ara CD, UNICEF, zoom, zapping o Alzheimer, quan eixa c o eixa z no representen el so interdental en la llengua d’origen. I això ja és cap de caps, és el súmmum de la coentor i de la ridiculesa.

Per desgràcia, els mitjans audiovisuals fomenten eixa pronúncia inadequada quan haurien de fer, exactament, l’operació oposada.

Hem d’esforçar-nos a pronunciar la z castellana com a s sorda quan parlem valencià. Enriquir el valencià amb el so interdental fricatiu sord no té cap avantatge. Cap ni un.

La varietat valenciana: identitat i projecció exterior (Joan Veny)

Discurs del Dr. Joan Veny i Clar en el solemne acte de la seua investidura com a doctor Honoris Causa

Discurs que va pronunciar Joan Veny en la investudura com a doctor honoris causa per la Universitat de València el 25 d'abril del 2008 en un acte celebrat al Paranimf de l'edifici del carrer de la Nau.

València, 25 d’abril de 2008


Magnífic Sr. Rector, autoritats, col·legues, amigues i amics,


La varietat valenciana: identitat i projecció exterior

Sabem que el llenguatge coneix moltes possibilitats.Però en ocasions com aquesta em trobe bloquejat per l’emoció de rebre, a través d’aquest nomenament, el privilegi de formar part, a títol honorífic, del claustre de professors d’aquesta insigne Universitat de València. Com per a l’autor del vostre Curial, «la ploma […] torna roja e vergonyosa en la mia mà» (II, 176). Em sent el més feliç dels humans. Primerament, per venir aquesta distinció de la vostra Alma Mater, on compte amb excel·lents col·legues que, a més d’honorarme amb la seva amistat, enriqueixen amb les seves obres i els seus diàlegs la meva formació de lingüista; segonament, perquè s’ha valorat l’estudi de la nostra llengua, una i vària, parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, enriquida d’accents i colors diferents, a la qual he dedicat tota la meva vida. Una gratitud immensa pel vostre gest gràvid de generositat. Puc dir amb sor Isabel de Villena «lo cor meu per estrem de goig és així regalat com cera», és a dir, el meu cor és fos de goig, sublimat de satisfacció, deixatat de tendresa.

Vaig recórrer, fa més de quaranta anys, les vostres contrades meridionals, conversant amb els vostres llauradors, menestrals i mariners per recollir de la seva boca el tresor lingüístic heretat de generacions enrere. Sempre vaig trobar una acollida càlida i cordial, malgrat les denses sessions de milers de preguntes sobre el seu microcosmos, suportades amb paciència, i les respostes que eren exponents d’una saviesa natural, saturada d’experiència, que provocaven la meva constant admiració, seguida d’un enamorament per les paraules (filòleg vol dir això: amador de les paraules) que brotaven dels seus llavis i que mostraven sigui la seva impressionant força creadora, sigui l’òxid venerable dels segles. Em plau haver contribuït a salvar alguns mots del silenci i també d’haver desentranyat l’origen d’altres.

I bé, aquesta primavera de l’hivern, passejant pels carrers del meu barri, entre la nuditat foliar de mèlies i troanes i la fosca altivesa de les casuarines, rumiava de què podia parlar-vos. En atenció a la universitat amfitriona de qui rep tan gran honorança i al seu àmbit lingüístic, he pensat que tindria sentit entretenir-vos sobre aspectes diversos del valencià, la seva originalitat, la relació amb altres varietats, la seva expansió interna i externa, el contacte amb altres llengües. No se vos escapa la consideració del tema proposat sota una perspectiva geolingüística, una deformació professional. Em basaré en dades de l’Atles Lingüístic del Domini Català i de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, segons l’elaboració per al valencià feta per Garcia Perales.

I diré, com deien els glosadors menorquins en encetar les seves actuacions, «Déu me do sabiduria / per poder-me explicar…».

La primera observació que es desprèn d’una ullada sobre la varietat valenciana és l’abundor d’arcaismes. Si dieu llonganissa per al conegut embotit és perquè a Lucània es feia una *lucanica, esdevinguda *lucanicia transformada en longanicia per atracció semàntica de longus, perquè l’embotit en qüestió es distingia per la seva forma allargassada; per metàtesi es va canviar en llangonissa: si tenim en compte que aquesta variant, dins tot el domini lingüístic, coneix 119 ocurrències enfront de sols 36 de llonganissa i que aquesta forma més etimològica és l’única acceptada per la normativa fabriana, malgrat la preferència que la lexicografia tradicional donava a llangonissa, des de Torra (1640) a Fiter (1913), haurem d’atenuar l’acusació de centralista imputada sovint al gran codificador. Aquest tarannà conservador d’antigues solucions es reprodueix en altres casos com purna ‘espurna’, fidel al llatí purna; venema ‘verema’(<> gúa ‘mesura d’amidament de les embarcacions’). Una altra deducció: els canvis fonètics es realitzen lentament i sovint la llengua històrica testifica aquests graus de convivència.

I tanmateix les forces de retenció no són exclusives del valencià, sinó que altres àrees mostren aquesta tendència, i això fa que uneixin les seves solucions enfront de les del català central: és el cas del rossellonès que, per ser àrea lateral, com el valencià, presenta unitats coincidents, com eixir o eix enfront de sortir o fusell de l’àrea central (Veny 1978:57-61). I encara el paral·lelisme s’estén al balear, àrea isolada, amb el qual el valencià tendeix un pont d’unió en fonètica (espatla, fon[t]) i sobretot en lèxic, trufat de formes com torcar ‘eixugar’, arena ‘sorra’, poal ‘galleda’, llambroix ‘botavant’, faldetes ‘faldilles’, fadrí ‘solter’, bres bressol’, coa ‘cua’, soll ‘cort de porcs’, comare ‘llevadora’, etc., formes que a l’edat mitjana eren generals a tot el domini i avui han estat drenades a zones perifèriques.

Un cas a part, pel que fa al balear, és l’eivissenc, que presenta un nombre alt de concomitàncies amb el valencià, que no es troben a la resta de les Balears i que no són resultat d’estadis residuals del català antic sinó d’una influència valenciana realitzada al llarg dels segles, com ja va esbossar Marià Villangómez i vaig ampliar després. Efectivament, a l’illa Blanca sentireu «dacsa» i no «blat de les Índies», «paloma» i no «papallona», «aliacrà» i no «fel sofregida» (deformació de «fel sobreeixida»), «madeixa» i no «troca», «emprar» i no «manllevar», «bellota» i no «aglà», «Vicent» i no «Vicenç», fins arribar a una setantena d’unitats diferents de les mallorquines esmentades i que són imputables a les relacions contínues amb les terres valencianes. A més, els documents antics, almenys des del s. xvi, també són farcits d’altres valencianismes no socialitzats, no arribats fins avui (vesprada ‘tarda’, debades ‘gratuïtament’, relonge ‘rellotge’, guarix ‘guareix’, ad aquell, Madalena ‘Magdalena’, retor ‘rector’, etc.) probablement atribuïbles als escrivans (Veny 1999: 102-106). Efectivament, durant els segles xvi, xvii i xviii va ser freqüent la presència a l’illa de funcionaris, menestrals, militars, clergues, constructors, així com l’activitat de pescadors en aigües d’Eivissa i un intens comerç d’aquesta amb els ports de la costa valenciana (Borriana, Benidorm, Vinaròs, València, Dénia, Altea, Alacant, Santa Pola) (Veny 1999: 102-103).

Però, per què es parla aquesta varietat al País Valencià? La història i la lingüística han demostrat que és resultat d’una transferència del català del Principat. La comparació de formes valencianes i de la resta del domini lingüístic confirma aquesta unitat que contrasta amb les diferències que ofereixen el castellà i l’occità: pertot es diu peu enfront del cast. pie i l’occ. pè; dit (cast. dedo, occ. dèt); mà (cast. mano, occ. man); deu (cast. diez, occ. dètz); poc (cast. poco, occ. pauc); pluja (cast. lluvia, occ. plueja); ull (cast. ojo, occ. uèlh); etc. Les afinitats són més fortes encara amb el català nord-occidental, d’on procedia una part important dels colonitzadors: el color occidental es percep en la claredat del vocalisme i en mots com birbar ‘eixarcolar’, espill ‘mirall’, amprar manllevar’, jònec ‘vedell, vedellet’, (a)pegar ‘encomanar’, timó ‘farigola’, gronsa ‘tremuja’, etc. Per contra, el substrat mossàrab, avui dit romandalusí, s’ha revelat inexistent, després d’estudis seriosos com els de Carme Barceló, G. Colón; present, en tot cas, en toponímia. Fonamentar la personalitat del valencià en unes bases tan fràgils, tan evanescents com el pretès mossarabisme, la capa romànica de parlars anteriors a la invasió musulmana, és una hipòtesi avui totalment desprestigiada. En canvi, un estudi aprofundit dels suposats mossarabismes fa evident la seva atribució a recialles de la colonització aragonesa en terres valencianes i el continuat aveïnament de gent d’aquella procedència a l’àrea predominantment de parla catalana que, segons les comarques, oscil·lava entre un 20 i un 50 % i que va ser absorbida per la majoria catalanoparlant, no sense deixar alguns supervivents: corbo ‘cistella’, gemecar ‘gemegar’, lloma ‘serrat’, colmena ‘buc d’abelles’, lapo ‘galtada, escopinada’, mortitxol ‘albat’, assagador ‘carrerada’, llanda ‘llauna’, grill cantador ‘grill’ (enfront de grill ‘llagost’), sisquera ‘tant de bo’, etc., com han demostrat Colón, Casanova, Josep Martines i jo mateix (Veny 2006: 131-143). Em plau ara afegirhi villabarquí (villamarquí) ‘filaberquí, classe de trepant’, mot d’origen neerlandès, passat al fr. virebrequin (vilebrequin) i d’aquí a l’occ. biro-brequí, bire-berquin, acomodat en aragonès en billabarquín, billamarquín, que és la mare del val. villabarquí, villamarquí, amb un primer component, villa (billa) que no respon a les característiques fonètiques del derivat del llat. villa, que en català és vila, i no *villa (Veny 2008).

Però a aquest contacte històric va succeir-ne un altre, el del castellà, que s’inicia el s. xv amb la cort de Germana de Foix, a un nivell minoritari de persones cultivades, s’accentua després amb la predicació, el conreu literari, el teatre bilingüe, el prestigi de nuclis socials castellanitzats o la immigració d’aragonesos assimilats al castellà. El valencià esdevé aleshores un territori lingüístic de contrastos: els més rancis arcaismes, (brial, fenoll, oldre, colp, etc.) conviuen amb els més sorprenents castellanismes, a voltes amb matisacions semàntiques; hem vist el cas de coa/cua, al qual s’ha d’afegir rabo, aplicat a una extremitat pilosa enfront dels primers, dits d’una extremitat carnosa (d’un peix, per exemple). Mots com entonces o làbios s’installen en els vostres parlars; el darrer, làbios, en convivència amb morros, com a Mallorca, sovint sense connotació pejorativa, i entonces que tenia el substitut genuí llavors (i cellavors). J. Nebot (1887) ja cita aquestes paraules, entre d’altres, com les que s’havien de «admitir como buenas y legítimamente valencianas» i que «ya es muy difícil si no imposible desterrarlas» (ap. Rafanell 1988: 88). S’equivocava el pseudogramàtic, ja que la llengua formal ha proscrit aquestes formes espúries perquè atempten contra la seva naturalesa i dignitat.

Potser a causa d’un cert bilingüisme (o diglòssia) han tingut lloc en valencià adaptacions espontànies dels cas15 tellanismes barato i regalo, convertits en barat i regal, respectivament; mentre que, fora del valencià, barato i regalo formen part de la parla col·loquial i només les corregeix l’escola o el contacte amb la normativa (Veny 1978: 203).

Aquell tractament espontani entre els parlants d’aquesta comunitat va adquirir un caràcter quasi grotesc en algun lexicògraf, com Carles Ros, en adaptar els cast. charco i acebuche en jarch (pron. txarc) i acebùig (Veny 2006: 32). És ben cert que els excessos, també en lingüística, són perjudicials. L’alternativa de llengües, encara que fos practicada per una part de la població (a la província de Castelló només el 25 % estava alfabetitzat), afavoria l’establiment de correspondències castellà = valencià a partir d’un patró, amb resultats interessants per a la lingüística general. Així, sobre la base de l’equivalència cast. de[x]ar = val. de[jS] ar s’han pogut formar en valencià variants com navaixa, antoixos, moixarra, eixèrcit a partir dels corresponents mots castellans navaja, antojos, mojarra, ejército. I des de l’altre model d’equivalència cast. án[x]el = val. àn[dZ]el, s’han generat formes com navatja, orutjo, tratge, semetjar, etc. (ensordits en apitxat en navatxa, orutxo, etc.), rèpliques dels respectius cast. navaja, orujo, traje, semejar, etc. (Veny 2006: 61-76)

Entre els parlants monolingües, en canvi, era freqüent el que he anomenat queada, és a dir, l’adaptació del fonema [x] segons el punt d’articulació: cast. [x] = val. [k]; en les enquestes de l’ALDC hem recollit casos com anquines, canquilons (carquilons, trenquilons), bandeca (mandeca), refaco, canaros (<>



BIBLIOGRAFIA

ALDC = J. Veny – Lídia Pons, Atles Lingüístic del Domini Català, I. Introducció. 1. El cos humà. Malalties, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2001.

Cortelazzo, Manlio (1969): Avviamento critico allo studio della dialettologia italiana, I. Problemi e metodi, Pisa, Pacini.

Curial = Curial e Güelfa, a cura de Ramon Aramon i Serra, 3 vols., Barcelona, Barcino.

DCVB = Antoni M. Alcover – Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, 10 vols., Palma de Mallorca, 1930-1962.

DECat = Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 10 vols., Barcelona: Curial/«la Caixa», 1980-2001.

Favà, Xavier (2001): Diccionari dels noms de ceps i raïms. L’ampelonímia catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

Garcia Perales, Vicent-Ferran (2001): Atlas Lingüístico de la Península Ibèrica (ALPI): edició i estudi del País Valencià, València, Universitat de València, tesi doctoral.

LEI = Max Pfister – Wolfgang Schweickard, Lessico etimologico italiano, Wiesbaden, Dr. Ludwig Reichert (en curs de publicació).

Veny, Joan (1978): Estudis de geolingüística catalana, Barcelona, Edicions 62.

— (1991): Mots d’ahir i mots d’avui, Barcelona, Empúries.

— (1992): «De l’occità gronau al català garneu ‘Trigla lyra’», dins Actes del Sisè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica (Valcouver, 1990), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 61-88.

— (1999a): Aproximació al dialecte eivissenc, Mallorca, Moll.

— (1999b): «Leuconíquia i cultura popular», Caplletra, 26,pp. 27-37.

— (2001): Llengua històrica i llengua estàndard, València, Universitat de València.

— (2005): «Alguns ensenyaments de la geolingüística», dins Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa? » I Jornada de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia Margarit, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans [Biblioteca Filològica, LII], pp. 155-172.

— (2006): «Llengua i territori en l’obra de Verdaguer», Anuari Verdaguer, 14, pp. 17-55.

— (2006): Contacte i contrast de llengües i dialectes, València, Universitat de València.

Veny, Joan (2007): Escrits lingüístics mallorquins, Mallorca, Moll.

— (2008): «Le relazioni catalano-genovesi e il loro riflesso linguistico», dins Una lingua del mare. Il genovese tra Liguria e Mediterraneo. I convegno internazionale di studi (Genova-Arenzano, 21-22 novembre 1998) (en premsa).

Laudatio honoris causae al doctor Joan Veny (Emili Casanova)

Laudatio que el doctor Emili Casanova va pronunciar en la investudura com a doctor honoris causa per la Universitat de València del lingüista Joan Veny i Clar el 25 d'abril del 2008 en un acte celebrat al Paranimf de l'edifici del carrer de la Nau.


Excel.lentíssim i Magnífic Sr. Rector de la Universitat de València
Autoritats
Col.legues del claustre universitari
Senyores i senyors
Amigues i amics

Voldria, en primer lloc, agrair als meus companys del departament de Filologia Catalana i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valencia la deferència d’haver-me permés presentar ara i ací davant de tots vostés la figura humana, docent i investigadora del dr. Joan Veny. Realment, quan ara fa 30 anys, el dr Veny m’incitava a dedicar la memòria de llicenciatura al parlar del meu poble, Agullent, no podia imaginar-me que un dia i en un acte solemne com el de hui, tindria la missió de mostrar-li el testimoni afectuós i la gratitud de tota una generació de jóvens filòlegs valencians que directament o indirecta som deixebles seus; i de destacar la seua tasca filològica continuada, immensa, exemplar i obridora de camins, que ha situat, juntament amb els seus mestres i companys de generació, la filologia catalana al cim de la Filologia Romànica.

El dr. Joan Veny, mallorquí de naixença, català de treball i valencià d’esperit i de recerca, com ell mateix ens confessa: “La meva relació amb la varietat valenciana és una petita història d’amor. Va començar a distància a través de mots coincidents amb el meu dialecte i va acabar amb un contacte fecund”, és autor d’una obra extensa que el fan creditor amb tota justícia a la concessió del doctorat de la universitat de València: a hores d’ara ha publicat 22 llibres i més de 300 articles sobre tots els dialectes catalans, i ha dirigit 17 tesis doctorals, entre elles la de Roser Cabrera sobre el món mariner de Dénia i la de Jose Enrique Gargallo sobre el parlar del Racó d’Ademús, i ha estat el mestre dels dos dialectòlegs valencians més destacats, Lluís Gimeno i Jordi Colomina. És director de l’ALDC, catedràtic emèrit de la universitat de Barcelona, membre de l’IEC, president del TERMCAT i director adjunt de la revista d’estudis Romànics, i ha estat president de l’Associació Internacional de Llengua i literatura catalanes, que agrupa més de 500 filòlegs valencians.

Ha rebut moltíssims premis, entre els quals destaquem, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1997, la medalla d’honor i gratitud del Consell de Mallorca l’any 2001 i el premi de la Fundació Catalana per la Recerca el 2004. La Fundació Ramon Muntaner dels centres d’estudis de parla catalana ha instituït la beca Joan Veny per a estudis de cultura popular, li han estat dedicats dos homenatges d’estudis, un l’any 1997 i l’altre el 2002, i fins i tot és profeta en la seua terra: el seu poble, Campos, li ha dedicat el nom d’un col·legi públic, i l’ha nomenat fill il·lustre. Com poden comprovar, tot plegat és una mostra de la valoració i l’acceptació de las seua obra i de la seua persona per tots.

La meua intervenció la dividiré en tres parts

A) La significació de Joan Veny per a la filologia catalana: Joan Veny és l’home de l’Atlas Lingüístic del Domini Català, una de les obres magnes i imprescindibles de la lingüística catalana de tots els temps, projecte impulsat pel seu mestre Antoni Badia i Margarit, presentat al mon científic en el Congrés Internacional de Lingüística Romànica de Barcelona l’any 1953, al qual es va incorporar l’any 1955 acabat d’arribar de la Universitat de Lovaina, i al qual ha dedicat la seua vida. Ara després de 50 anys de dedicació, ha pogut veure editats tres volums dels 9 previstos, amb la col·laboració i codirecció de la professora Lídia Pons.

L’ALDC, obra que ha elevat la nostra dialectologia al primer nivell europeu, i ha coronat Veny com un dels millors dialectòlegs romanistes com demostra el fet que siga el president des de 1999 de l’Atlas Linguistique Roman, ha permés conéixer minuciosament com en una radiografia, totes les varietats de la llengua i totes les variants escampades pel nostre territori agrupades sota un concepte. Els materials que ha anat arreplegant, juntament amb els seus col.laboradors, formen el fonament, la base i la deu més ferma dels seues treballs dialectòlogics, etimològics i diacrònics, i han fet que Veny haja esdevingut també un del millors etimòlegs de la Romània, al costat de Germà Colon, l’altre promotor de l’ALDC.

Veny és el creador de la dialectologia catalana moderna i el pare de tots els dialectòlegs catalans actuals, ja que tots hem estudiat amb ell, siga en classes presencials, siga a través dels dos llibres bàsics de la nostra matèria, Els parlars catalans: síntesi que presenta de manera breu, clarament explicades, totes les característiques dels nostres dialectes, i Introducció a la dialectologia catalana, on es presenten els diferents mètodes d’aproximar-nos a la dialectologia, des de la diacrònica a l’etnogràfica. En una època que la dialectologia no estava de moda enlloc ell l’ha sabut refundar donant-li noves orientacions i noves aplicacions i ha reposat al centre de la nostra lingüística la dialectologia.

Gràcies al seu contacte directe i continuat amb tots els parlars catalans s’ha amerat del seus valors, ha conegut les terres i els hòmens de tot el domini lingüístic, ha arreplegat el material de la seua boca, l’ha estudiat i s’ha enamorat dels dialectalismes, i després d’enfrontar-se a ells els ha classificat, els ha trobat sentit i explicació i ha descobert i donat a conéixer milers de formes desconegudes, centenars d’etimologies noves, dotzenes de mots arcaics testimoni d’un passat. Per a aconseguir llevar el vel a moltes solucions fosques fins a ell, s’ha dotat d’un bon aparell metodològic poat de les disciplines lingüístiques i socials més variades, i ens ha ensenyat que totes les formes que sembla que campen disperses i arbitràries amaguen un sentit dins del sistema on viuen, depenen d’un principi que les ordena. Només s’ha de trobar l’entramat semàntic i l’ambient on viuen, esbrinar les tendències fonètiques i les relacions semàntiques que han actuat sobre la forma etimològica regular i trobarem l’explicació de centenars de mots. Guiat per esta idea:

a) S’ha auxiliat de les regles de la fonètica histórica per a explicar les diverses variants dialectals, coneixedor que els dialectes són recialles o fases de l’evolució de la llengua; ha sistematitzat les tendències esporàdiques que Coromines començà a albirar, i ens ha aportat un conjunt de tendències fonètiques noves per a resoldre un ample conjunt de formes. Per exemple amb “La centralització de /o/ àtona en català: tipus clotell - clatell”, explica ordenadament més de 300 mots, que han sofert aquest canvi irregular: barumballa, llamàntol, navalla, bambolla, caramull, llagosta, calbot, eixamorar, marmolar, claveguera, tafaner, llambrígol. O amb la tendència a l’equivalència acústica B=G, nombrosa en dialectologia i antroponímia ha explicat formes com gorraduraVides de Sants Rosselloneses, ensenyant-nos que per a un dialectòleg no és prou arreplegar les formes d’un territori sinó explicar diacrònicament com s’ha creat una forma o un lexema i buscar els factors externs o interns que el conformen. Per això ha escorcollat els arxius per trobar textos bàsics com el Regiment de preservació de pestilencia de Jacme d’Agramont, de mitjan XIV, que ell ha publicat, i que és un dels estudis fonamentals per a la diacronia històrica catalana.

c) Ha connectat la recerca etimològica basada en la documentació i en la lexicografía i els diccionaris amb la microdocumentació arreplegada poble per poble, sabedor que els dialectes ens ofereixen dades fonamentals per explicar l’origen d’un mot, la motivació, les vicissituds per on ha passat, ja que són com les anelles perdudes que poden donar sentit a l’explicació d’una forma general, perquè coneixent les habituds articulatòries de cada dialecte es pot arribar a esclarir l’origen de mots, topònims i antropònims. Entre les aportacions més destacades tenim el descobriment de relíquies romàniques com pestriu (Llengua i entorn natural: “Les pàgines d’aquest llibre graviten entorn del medi natural i la seqüela lèxica que el seu coneixement genera. El seu denominador comú és la recerca etimològica, la motivació, la història d’uns mots referits a plantes, ocells, insectes i peixos. Es un camí que recorro amb plaer i passió i que em dóna profundes satisfaccions personals… Es com la reconstrucció d’una estàtua mil·lenària duta a terme amb els fragments esparsos i la fantasia que supleix els trossos desapareguts. No es tracta, però, simplement de remuntar-se de la fase B a la fase A com a punt d’origen d’una paraula, sinó de resseguir, en la mesura de les possibilitats, les vicissituds, la història semàntica i fonètica de cada mot, amb l’ajut dels documents i dels dialectes, que són com documents vius”.

Seguint este mètode és capaç de proposar alternatives més versemblants a les de Coromines en mots transparents com cagamànecs i cagarnera, en productes de dissimilacions com el peix bailapetart ‘del llavi gros’ car l’allargament del musell o morro és la seua carácterística més destacada respecte als altres làbrids”.

e) Aquests mateixos principis etimològics els ha aplicat a la toponímia i a l’antroponímia, com es pot consultar en el llibre Onomàstica i dialectologia, PAM, 1996.

Hui no es pot fer cap estudi en filologia catalana sense partir de les seues aportacions. Per això s’ha convertit en un dels filòlegs de referència per a tots.

B) L’aportació al coneixement i valoració del valencià. Joan Veny sempre ha tingut present el valencià des dels inicis de la seua obra: des de la seua tesi, Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes, publicada en la RFE el 1959, a la darrera obra Petit Atles Lingüistic del Domini Català, de finals de 2007, verdader depòsit d’ensenyaments, amb aportacions breus però novedoses. Per exemple, ens diu la seua opinió sobre la coalescència o assimilació de la vocal i davant de la palatal fricativa tipus cuxa, en valencià meridional “potser per una colonització de procedència oriental”; explica mots com Pallola ‘xarampió’ a partir del “fet, que durant la malaltia, les escletxes de portes i finestres de la cambra es tapaven amb palla per a evitar que al llum molestés els malalts, pràctica freqüent en àrees dialectals italianes que coneixen el mateix mot.

A banda d’aquesta presència constant del valencià en la seua obra, usada per exemple, per a explicar una gran quantitat de particularitats del dialecte eivissenc, en el llibre Aproximació al dialecte eivissenc (entre altres, paloma, calbot, aliacrà, bac, gord, amprar, furó, dacsa, pebràs, jupetí), ha dedicat monogràficament al valencià diversos articles modèlics que tots hem aprés i seguit. En citaré uns quants: “El valencià meridional”, presentat el 1970 en el II Col·loqui internacional sobre el català on estudia els materials de les primeres enquestes de l’ALDC en esta zona, i en concret les petjades de la colonització mallorquina a Tàrbena; Petges aragoneses en els dial cat meridionals que tracta del contacte històric entre l’aragonès i el valencià, que permet explicar com a aragonesismes alguns mots que havien estat interpretats com a mossarabismes (ganado, lligallo, borrego, mentira, lolo, sinse, llanda, gemecar); monografies sobre noms específicament valencians que ens ha permés conéixer l’origen de les figues melenquines de Peníscola com a procedents de Màlaga o Mèlica, de les figues bordissots provinents de Burjassot, de les figues paratjals que menjaven els hòmens de paratge i de les cireres jorovines del Comtat i l’Alcoià, derivades per dissimilació de Genoví, procedent de Gènova o de l’origen onomatopeic de merita ‘fredaluga’.

En “La repercussió filològica de l’obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana”, demostra que una bona part dels pardalets que de Palmireno es trasferiren al Diccionari Torra provenen del venerables Anyés, com capsigrany, agró, totestiu, estiverol, papafigo, vius encara hui; i que l’han portat a demostrar que “El val antic saura ‘gralla’ no és un mot fantasma” en Jaume Roig, com deia Coromines En efecte, saura procedeix de l’adj saur que s’aplicava a ocells com el falcó.

El dr. Veny no ha defugit d’enfrontar-se al difícil camp de vertebrar el valencià dins de la resta de la llengua, i per això ha escrit “El valencià en la proposta del català estàndard”(95-103) que és un programa per on devem caminar tots els que volem la nostra llengua: La idea que propugna és aconseguir unitat de la llengua i identificació dels usuaris amb els models, però no uniformitat; i acaba demanant, molt oportunament, que és bo dinamitzar formes valencianes en tot l’àmbit lingüístic però també fer sentir als valencians formes generals.

I sobretot el seu llibre Llengua històrica i llengua estàndard, publicat a la Universitat de València, on a més de demostrar la vàlua dels estudis dialectològics com a punt de referència per a la codificació ortogràfica de la llengua, com a font de mots genuïns populars per a l’expressió de significats que poden substituir els barbarismes d’altres zones del domini, com a font de creativitat lèxica on poar els escriptors i com a indici de les relacions entre les zones que conformen un mateix domini lingüístic posa en circulació el concepte de llengua històrica enfront de llengua literària i llengua estàndard per a evitar varietats de primera i de segona. Esta proposta, en paraules seues, “enriqueix el patrimoni lingüístic del català amb elements que un divorci entre llengua històrica i llengua estàndard bandejaria o afebliria, i d’altra banda s’aconsegueix una identificació dels parlants de tot el domini amb un model de llengua obert i participatiu”.

C) La relació amb les universitats valencianes:

Veny, docent modèlic que ha sembrat vocacions, exemple de ciència i humanitat, mestre sol·lícit i generós, ha estat sempre dispost a atendre totes les consultes que li hem fet des de les universitats valencianes, ha vingut a moltes tesis doctorals, ha participat en congressos i simposis, ha estat membre del consell assessor de la revista Caplletra des del seu inici, ens ha apegat o encomanat tota la seua ciència i passió per la llengua i pels dialectes, ha publicat en el Servei de Publicacions de la Universitat dos llibres, el ja citat i Contacte i contrast de llengües i dialectes i ha estat un dels pilars del nostre departament.

Per això perquè és de ben nascuts ser agraïts, ja l’any 2000 li dedicàrem el IV Congrés de Filologia Valenciana celebrat a la Universitat de València, amb la intervenció de 38 col·legues que després publicà l’editorial Denes, en un llibre, Estudis del valencià d’ara, de 700 pàgines, i ara per unanimitat els professors de les tres universitats reunits en l’IIFV, el departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació hem coincidit a demanar com un acte de justícia el grau de doctor honoris causae per al dr. Veny.

Ara i ací, honorant Joan Veny honorem la dialectologia i les disciplines diacròniques i a tots els seus deixebles i Mestres, i en especial als hòmens i dones, enquestadors i informadors de l’ALDC; i demanem a la comunitat universitària i a les seues autoritats que davant de la reforma dels plans d’estudi tinguen present que sense les disciplines conreades pel dr. Veny no hi ha futur per a la llengua catalana una i diversa, perquè sense elles, en una época utilitarista, la llengua perd el cor i les entranyes, s’estronca del sentiment, es fa un instrument impersonal, eixut, sense la llacor de la terra i el bategar de la vida, i sense això ni podrem entendre la literatura, ni explicar l’evolució de les diverses varietats, ni mostrar la unitat de la llengua, ni retroalimentar ni reciclar les variants entre la llengua estàndard de tots i la llengua històrica de cadascú.

Gràcies senyor rector, en nom de la Facultat de Filologia, de l’IIFV i del departament de Filologia Catalana, per acollir en el si de la universitat de València el benvolgut professor Joan Veny, per reconéixer els seus mèrits i treball intens i les seues aportacions a la disciplina, amb la més alta distinció acadèmica. L’honor que li atorgueu ens honora a tots i acosta els seus valors i principis a professors i estudiants.

Gràcies dr. Veny per la dedicació a nosaltres els seus deixebles, per la lliçó de vida que ens heu donat. Esperem que a través nostre s’haja pogut transmetre una part del que ens heu ensenyat, de continguts i d’actituds cíviques i acadèmiques.

Amb l’acte de hui voldríem gratificar-vos un poc per la vida d’investigació i docència que vau triar fa molts anys, i a la vostra família, en especial a la vostra muller Estrella, dels sacrificis haguts de fer. Volem continuar amb la vostra col·laboració, guia i amistat per sempre. Moltes gràcies per tot.