La varietat valenciana: identitat i projecció exterior (Joan Veny)

Discurs del Dr. Joan Veny i Clar en el solemne acte de la seua investidura com a doctor Honoris Causa

Discurs que va pronunciar Joan Veny en la investudura com a doctor honoris causa per la Universitat de València el 25 d'abril del 2008 en un acte celebrat al Paranimf de l'edifici del carrer de la Nau.

València, 25 d’abril de 2008

Magnífic Sr. Rector, autoritats, col·legues, amigues i amics,


La varietat valenciana: identitat i projecció exterior

Sabem que el llenguatge coneix moltes possibilitats.Però en ocasions com aquesta em trobe bloquejat per l’emoció de rebre, a través d’aquest nomenament, el privilegi de formar part, a títol honorífic, del claustre de professors d’aquesta insigne Universitat de València. Com per a l’autor del vostre Curial, «la ploma […] torna roja e vergonyosa en la mia mà» (II, 176). Em sent el més feliç dels humans. Primerament, per venir aquesta distinció de la vostra Alma Mater, on compte amb excel·lents col·legues que, a més d’honorarme amb la seva amistat, enriqueixen amb les seves obres i els seus diàlegs la meva formació de lingüista; segonament, perquè s’ha valorat l’estudi de la nostra llengua, una i vària, parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, enriquida d’accents i colors diferents, a la qual he dedicat tota la meva vida. Una gratitud immensa pel vostre gest gràvid de generositat. Puc dir amb sor Isabel de Villena «lo cor meu per estrem de goig és així regalat com cera», és a dir, el meu cor és fos de goig, sublimat de satisfacció, deixatat de tendresa.

Vaig recórrer, fa més de quaranta anys, les vostres contrades meridionals, conversant amb els vostres llauradors, menestrals i mariners per recollir de la seva boca el tresor lingüístic heretat de generacions enrere. Sempre vaig trobar una acollida càlida i cordial, malgrat les denses sessions de milers de preguntes sobre el seu microcosmos, suportades amb paciència, i les respostes que eren exponents d’una saviesa natural, saturada d’experiència, que provocaven la meva constant admiració, seguida d’un enamorament per les paraules (filòleg vol dir això: amador de les paraules) que brotaven dels seus llavis i que mostraven sigui la seva impressionant força creadora, sigui l’òxid venerable dels segles. Em plau haver contribuït a salvar alguns mots del silenci i també d’haver desentranyat l’origen d’altres.

I bé, aquesta primavera de l’hivern, passejant pels carrers del meu barri, entre la nuditat foliar de mèlies i troanes i la fosca altivesa de les casuarines, rumiava de què podia parlar-vos. En atenció a la universitat amfitriona de qui rep tan gran honorança i al seu àmbit lingüístic, he pensat que tindria sentit entretenir-vos sobre aspectes diversos del valencià, la seva originalitat, la relació amb altres varietats, la seva expansió interna i externa, el contacte amb altres llengües. No se vos escapa la consideració del tema proposat sota una perspectiva geolingüística, una deformació professional. Em basaré en dades de l’Atles Lingüístic del Domini Català i de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, segons l’elaboració per al valencià feta per Garcia Perales.

I diré, com deien els glosadors menorquins en encetar les seves actuacions, «Déu me do sabiduria / per poder-me explicar…».

La primera observació que es desprèn d’una ullada sobre la varietat valenciana és l’abundor d’arcaismes. Si dieu llonganissa per al conegut embotit és perquè a Lucània es feia una *lucanica, esdevinguda *lucanicia transformada en longanicia per atracció semàntica de longus, perquè l’embotit en qüestió es distingia per la seva forma allargassada; per metàtesi es va canviar en llangonissa: si tenim en compte que aquesta variant, dins tot el domini lingüístic, coneix 119 ocurrències enfront de sols 36 de llonganissa i que aquesta forma més etimològica és l’única acceptada per la normativa fabriana, malgrat la preferència que la lexicografia tradicional donava a llangonissa, des de Torra (1640) a Fiter (1913), haurem d’atenuar l’acusació de centralista imputada sovint al gran codificador. Aquest tarannà conservador d’antigues solucions es reprodueix en altres casos com purna ‘espurna’, fidel al llatí purna; venema ‘verema’(<> gúa ‘mesura d’amidament de les embarcacions’). Una altra deducció: els canvis fonètics es realitzen lentament i sovint la llengua històrica testifica aquests graus de convivència.

I tanmateix les forces de retenció no són exclusives del valencià, sinó que altres àrees mostren aquesta tendència, i això fa que uneixin les seves solucions enfront de les del català central: és el cas del rossellonès que, per ser àrea lateral, com el valencià, presenta unitats coincidents, com eixir o eix enfront de sortir o fusell de l’àrea central (Veny 1978:57-61). I encara el paral·lelisme s’estén al balear, àrea isolada, amb el qual el valencià tendeix un pont d’unió en fonètica (espatla, fon[t]) i sobretot en lèxic, trufat de formes com torcar ‘eixugar’, arena ‘sorra’, poal ‘galleda’, llambroix ‘botavant’, faldetes ‘faldilles’, fadrí ‘solter’, bres bressol’, coa ‘cua’, soll ‘cort de porcs’, comare ‘llevadora’, etc., formes que a l’edat mitjana eren generals a tot el domini i avui han estat drenades a zones perifèriques.

Un cas a part, pel que fa al balear, és l’eivissenc, que presenta un nombre alt de concomitàncies amb el valencià, que no es troben a la resta de les Balears i que no són resultat d’estadis residuals del català antic sinó d’una influència valenciana realitzada al llarg dels segles, com ja va esbossar Marià Villangómez i vaig ampliar després. Efectivament, a l’illa Blanca sentireu «dacsa» i no «blat de les Índies», «paloma» i no «papallona», «aliacrà» i no «fel sofregida» (deformació de «fel sobreeixida»), «madeixa» i no «troca», «emprar» i no «manllevar», «bellota» i no «aglà», «Vicent» i no «Vicenç», fins arribar a una setantena d’unitats diferents de les mallorquines esmentades i que són imputables a les relacions contínues amb les terres valencianes. A més, els documents antics, almenys des del s. xvi, també són farcits d’altres valencianismes no socialitzats, no arribats fins avui (vesprada ‘tarda’, debades ‘gratuïtament’, relonge ‘rellotge’, guarix ‘guareix’, ad aquell, Madalena ‘Magdalena’, retor ‘rector’, etc.) probablement atribuïbles als escrivans (Veny 1999: 102-106). Efectivament, durant els segles xvi, xvii i xviii va ser freqüent la presència a l’illa de funcionaris, menestrals, militars, clergues, constructors, així com l’activitat de pescadors en aigües d’Eivissa i un intens comerç d’aquesta amb els ports de la costa valenciana (Borriana, Benidorm, Vinaròs, València, Dénia, Altea, Alacant, Santa Pola) (Veny 1999: 102-103).

Però, per què es parla aquesta varietat al País Valencià? La història i la lingüística han demostrat que és resultat d’una transferència del català del Principat. La comparació de formes valencianes i de la resta del domini lingüístic confirma aquesta unitat que contrasta amb les diferències que ofereixen el castellà i l’occità: pertot es diu peu enfront del cast. pie i l’occ. pè; dit (cast. dedo, occ. dèt); mà (cast. mano, occ. man); deu (cast. diez, occ. dètz); poc (cast. poco, occ. pauc); pluja (cast. lluvia, occ. plueja); ull (cast. ojo, occ. uèlh); etc. Les afinitats són més fortes encara amb el català nord-occidental, d’on procedia una part important dels colonitzadors: el color occidental es percep en la claredat del vocalisme i en mots com birbar ‘eixarcolar’, espill ‘mirall’, amprar manllevar’, jònec ‘vedell, vedellet’, (a)pegar ‘encomanar’, timó ‘farigola’, gronsa ‘tremuja’, etc. Per contra, el substrat mossàrab, avui dit romandalusí, s’ha revelat inexistent, després d’estudis seriosos com els de Carme Barceló, G. Colón; present, en tot cas, en toponímia. Fonamentar la personalitat del valencià en unes bases tan fràgils, tan evanescents com el pretès mossarabisme, la capa romànica de parlars anteriors a la invasió musulmana, és una hipòtesi avui totalment desprestigiada. En canvi, un estudi aprofundit dels suposats mossarabismes fa evident la seva atribució a recialles de la colonització aragonesa en terres valencianes i el continuat aveïnament de gent d’aquella procedència a l’àrea predominantment de parla catalana que, segons les comarques, oscil·lava entre un 20 i un 50 % i que va ser absorbida per la majoria catalanoparlant, no sense deixar alguns supervivents: corbo ‘cistella’, gemecar ‘gemegar’, lloma ‘serrat’, colmena ‘buc d’abelles’, lapo ‘galtada, escopinada’, mortitxol ‘albat’, assagador ‘carrerada’, llanda ‘llauna’, grill cantador ‘grill’ (enfront de grill ‘llagost’), sisquera ‘tant de bo’, etc., com han demostrat Colón, Casanova, Josep Martines i jo mateix (Veny 2006: 131-143). Em plau ara afegirhi villabarquí (villamarquí) ‘filaberquí, classe de trepant’, mot d’origen neerlandès, passat al fr. virebrequin (vilebrequin) i d’aquí a l’occ. biro-brequí, bire-berquin, acomodat en aragonès en billabarquín, billamarquín, que és la mare del val. villabarquí, villamarquí, amb un primer component, villa (billa) que no respon a les característiques fonètiques del derivat del llat. villa, que en català és vila, i no *villa (Veny 2008).

Però a aquest contacte històric va succeir-ne un altre, el del castellà, que s’inicia el s. xv amb la cort de Germana de Foix, a un nivell minoritari de persones cultivades, s’accentua després amb la predicació, el conreu literari, el teatre bilingüe, el prestigi de nuclis socials castellanitzats o la immigració d’aragonesos assimilats al castellà. El valencià esdevé aleshores un territori lingüístic de contrastos: els més rancis arcaismes, (brial, fenoll, oldre, colp, etc.) conviuen amb els més sorprenents castellanismes, a voltes amb matisacions semàntiques; hem vist el cas de coa/cua, al qual s’ha d’afegir rabo, aplicat a una extremitat pilosa enfront dels primers, dits d’una extremitat carnosa (d’un peix, per exemple). Mots com entonces o làbios s’installen en els vostres parlars; el darrer, làbios, en convivència amb morros, com a Mallorca, sovint sense connotació pejorativa, i entonces que tenia el substitut genuí llavors (i cellavors). J. Nebot (1887) ja cita aquestes paraules, entre d’altres, com les que s’havien de «admitir como buenas y legítimamente valencianas» i que «ya es muy difícil si no imposible desterrarlas» (ap. Rafanell 1988: 88). S’equivocava el pseudogramàtic, ja que la llengua formal ha proscrit aquestes formes espúries perquè atempten contra la seva naturalesa i dignitat.

Potser a causa d’un cert bilingüisme (o diglòssia) han tingut lloc en valencià adaptacions espontànies dels cas15 tellanismes barato i regalo, convertits en barat i regal, respectivament; mentre que, fora del valencià, barato i regalo formen part de la parla col·loquial i només les corregeix l’escola o el contacte amb la normativa (Veny 1978: 203).

Aquell tractament espontani entre els parlants d’aquesta comunitat va adquirir un caràcter quasi grotesc en algun lexicògraf, com Carles Ros, en adaptar els cast. charco i acebuche en jarch (pron. txarc) i acebùig (Veny 2006: 32). És ben cert que els excessos, també en lingüística, són perjudicials. L’alternativa de llengües, encara que fos practicada per una part de la població (a la província de Castelló només el 25 % estava alfabetitzat), afavoria l’establiment de correspondències castellà = valencià a partir d’un patró, amb resultats interessants per a la lingüística general. Així, sobre la base de l’equivalència cast. de[x]ar = val. de[jS] ar s’han pogut formar en valencià variants com navaixa, antoixos, moixarra, eixèrcit a partir dels corresponents mots castellans navaja, antojos, mojarra, ejército. I des de l’altre model d’equivalència cast. án[x]el = val. àn[dZ]el, s’han generat formes com navatja, orutjo, tratge, semetjar, etc. (ensordits en apitxat en navatxa, orutxo, etc.), rèpliques dels respectius cast. navaja, orujo, traje, semejar, etc. (Veny 2006: 61-76)

Entre els parlants monolingües, en canvi, era freqüent el que he anomenat queada, és a dir, l’adaptació del fonema [x] segons el punt d’articulació: cast. [x] = val. [k]; en les enquestes de l’ALDC hem recollit casos com anquines, canquilons (carquilons, trenquilons), bandeca (mandeca), refaco, canaros (<>

BIBLIOGRAFIA

ALDC = J. Veny – Lídia Pons, Atles Lingüístic del Domini Català, I. Introducció. 1. El cos humà. Malalties, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2001.

Cortelazzo, Manlio (1969): Avviamento critico allo studio della dialettologia italiana, I. Problemi e metodi, Pisa, Pacini.

Curial = Curial e Güelfa, a cura de Ramon Aramon i Serra, 3 vols., Barcelona, Barcino.

DCVB = Antoni M. Alcover – Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, 10 vols., Palma de Mallorca, 1930-1962.

DECat = Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 10 vols., Barcelona: Curial/«la Caixa», 1980-2001.

Favà, Xavier (2001): Diccionari dels noms de ceps i raïms. L’ampelonímia catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

Garcia Perales, Vicent-Ferran (2001): Atlas Lingüístico de la Península Ibèrica (ALPI): edició i estudi del País Valencià, València, Universitat de València, tesi doctoral.

LEI = Max Pfister – Wolfgang Schweickard, Lessico etimologico italiano, Wiesbaden, Dr. Ludwig Reichert (en curs de publicació).

Veny, Joan (1978): Estudis de geolingüística catalana, Barcelona, Edicions 62.

— (1991): Mots d’ahir i mots d’avui, Barcelona, Empúries.

— (1992): «De l’occità gronau al català garneu ‘Trigla lyra’», dins Actes del Sisè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica (Valcouver, 1990), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 61-88.

— (1999a): Aproximació al dialecte eivissenc, Mallorca, Moll.

— (1999b): «Leuconíquia i cultura popular», Caplletra, 26,pp. 27-37.

— (2001): Llengua històrica i llengua estàndard, València, Universitat de València.

— (2005): «Alguns ensenyaments de la geolingüística», dins Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa? » I Jornada de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia Margarit, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans [Biblioteca Filològica, LII], pp. 155-172.

— (2006): «Llengua i territori en l’obra de Verdaguer», Anuari Verdaguer, 14, pp. 17-55.

— (2006): Contacte i contrast de llengües i dialectes, València, Universitat de València.

Veny, Joan (2007): Escrits lingüístics mallorquins, Mallorca, Moll.

— (2008): «Le relazioni catalano-genovesi e il loro riflesso linguistico», dins Una lingua del mare. Il genovese tra Liguria e Mediterraneo. I convegno internazionale di studi (Genova-Arenzano, 21-22 novembre 1998) (en premsa).