dimarts, 18 de novembre del 2008

Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans

Les democràcies modernes no poden dependre exclusivament d’un sistema jurídic garantista i de les altres institucions que conformen un estat de dret, per molt important que tot açò puga ser. És fonamental que les ciutadanes i els ciutadans donen suport activament a les institucions i que exercisquen els seus drets no sols passivament, per mitjà del seu vot, sinó activament, participant en els debats públics, informant-se i exigint les responsabilitats a què, en algun cas, hi haja lloc. L’augment de la diversitat i el pluralisme en les nostres societats han fet encara més peremptòria la necessitat d’un acord bàsic sobre quins són els nostres drets i les nostres llibertats, quines les nostres formes de govern i les nostres lleis. Ja no podem donar per suposat el consens social en estes qüestions. Els organismes internacionals, Nacions Unides, el Consell d’Europa o la Unió Europea han insistit en la necessitat de fomentar la ciutadania responsable en una societat democràtica com a fórmula per a aconseguir la cohesió social i una identitat europea comuna.

Web dels Drets de la Infància

Tot i que l'any 1959 es va fer la Declaració dels Drets dels Infants per tal de garantir el seu benestar, aquesta Declaració no té força jurídica, és a dir, no obliga cap estat a aplicar les actuacions que es preveuen a la Declaració. La necessitat de donar força jurídica als drets dels infants va fer que s'elaborés un nou tractat, la Convenció sobre els Drets dels Infants.

Comarques dels Països Catalans

http://2.bp.blogspot.com/_Fvmv1W-5Gw0/SSHMcxH7SGI/AAAAAAAAAAc/bg3meXPt5gY/s1600-h/Mapa+Comarcal.jpg

Acostar, atansar i apropar (Eugeni S. Reig)

Per a expressar el concepte de “posar més a prop en distància o en temps” els valencians usem i hem usat sempre –junt al verb atansar– el verb acostar, verb que ja tenim documentat l’any 1250. El verb apropar –format a partir del substantiu prop– el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És, com veiem, un verb de creació molt recent i que no feia cap falta perquè ja tenim verbs patrimonials que ens resolen perfectament el problema.

Apropar, en realitat, és un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar. Apropar és un verb invasor que la llengua normativa s’encarrega de difondre i que, a poc a poc, va matant els verbs patrimonials catalans acostar i atansar que hem usat i mantingut vius des de fa un grapat de segles.

Apropar, per ara, afortunadament, només ha penetrat en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, però l’ús sistemàtic que en fa la llengua culta, a la llarga, serà nefast. Tenim en contra el fet que, a Catalunya, a hores d’ara, apropar ha desplaçat quasi per complet els verbs acostar i atansar, que han quedat reduïts, en els parlars de Catalunya, a meres relíquies.

Per un altre costat, el fet que la llengua castellana també tinga el verb acostar, però amb un significat radicalment diferent, també és negatiu, si tenim en compte el servilisme lingüístic tan pronunciat i tan lamentable que patim.