Notícies 3cat24.cat

dimecres, 28 de maig de 2008

Teatre Lliure de Barcelona

http://www.teatrelliure.com/

Accés a la Universitat a Catalunya

Per orientar i facilitar la decisió prèvia a l'inici de qualsevol estudi universitari dels que ofereixen les universitats de Catalunya, us presentem les particularitats i els requisits amb què els estudiants es troben en cada cas.

Aquest és l'objecte d'aquest apartat on trobareu la informació sobre l'organització de les PAU per a l'accés a les universitats de Catalunya, les proves que poden fer les persones amb més de 25 anys que hi vulguin accedir, els que ja disposin d'una formació prèvia, bé sigui professional o universitària i també informació adreçada especificament a estudiants de fora de Catalunya que tinguin interès en les nostres universitats.

L'altre gran bloc d'informació fa referència al tràmit d'accés a les universitats públiques i a la Universitat de Vic, més conegut com a preinscripció universitària i què també trobareu explicat en aquestes pàgines, així com, les característiques de l'accés a altres universitats.

http://www10.gencat.net/dursi/ca/un/acces.htm

Budisme

El budisme és una "doctrina filosòfica oriental" basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama (el Buda històric). Una branca d'aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós.

Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est de l'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular en el món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes al món.
Siddharta Gautama

Els relats sobre la vida de Siddharta Gautama estan barrejats amb mite, llegenda i simbolisme. Això és deu a que, més enllà del seu simple interès biogràfic, aquestes històries són vistes com un guia per a la vida dels seus seguidors, en la qual els diferents episodis clau constitueixen metàfores dels processos de crisis i recerca espiritual del ser humà.

Siddharta era fill d'una família rica i influent. A l'edat de 29 anys va abandonar tot el seu benestar i va iniciar una vida d'asceta errant. Es va endinsar el en coneixement dels Upanishads i, a l'edat de 35 anys, després de restar immòbil al peu d'un arbre durant 49 dies, va descobrir el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, és va convertir en el "Buda", l´"Il·luminat". Va morir a l'edat de 80 anys.

Després de la il·luminació, va iniciar la propagació del seu dharma o "veritat budista". El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa i en constitueix el nucli:

Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.

Segona Noble Veritat: l'origen del sofriment es troba en l'afany de viure, en el desig d'actuació, de plaer, de possessió.

Tercera Noble Veritat: el sofriment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.

Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s'apropa a la il·luminació.

Els vuit passos són els següents:

Coneixement recte de les Quatre Veritats.

Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges.

Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.

Acció recta: bona conducta moral.

Ocupació recta: guanyar-se la vida sense mal.

Esforç recte: fomentar tendències bones.

Pensament recte: no cedir als desigs.

Concentració recta: meditació.
Les diferents escoles i tradicions budistes
Els ensenyaments de Buda Sakiamuni en una primera etapa van ser només de tradició oral i es van consignar primerament en el Cànon Pali. Aquest és el que regeix en exclusiva el budisme anomenat theravada o hinayana, que es considera dipositari dels ensenyaments originals de Buda que condueixen a l'alliberament de l'existència cíclica (samsara), al nirvana. Aquesta és la forma de budisme que es practica avui en dia a Sri Lanka, Tailàndia, Birmània, Cambodja i Vietnam.

Segles després, i en llengua sànscrita, apareixen uns textos ("sutras") que reclamen el seu origen directe de Buda, i conformen la tradició mahayana que floreix a l'Índia i s'estén i practica avui en dia a Tibet, Mongòlia, Xina, Corea i Japó. La tradició mahayana és la dels "bodhisatvas" que lliguen el seu despertar espiritual al de la resta dels éssers a través de la pràctica de la "bodhichita" (l'esperit del despertar).

El samsara i el nirvana

Segons el budisme, tots els éssers amb consciència (això exclou només el regne vegetal) viuen en un cercle d'existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte. A aquesta existència cíclica en móns o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de sofriment, n'hi diuen samsara. El samsara, segons el Buda, no té un principi però té un final individual per a aquells que puguin alliberar-se'n. A aquest alliberament n'hi diuen nirvana, literalment "més enllà del dolor o sofriment". De manera complementària, el budisme mahayana reconeix un despertar superior, abocat al treball pels altres.

El treball interior que proposa el budisme inclou reconèixer en quina forma el samsara, on hi ha sis regnes, entre el qual hi ha el dels humans, ens condueix a aquests renaixements plens de misèria (Primera Veritat Noble), i aquest reconeixement (Segona Veritat Noble) ens pugui conduir a l'alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble) a través del camí budista (Cuarta Veritat Noble).

L'Ètica budista

Breument, la moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Segons els ensenyaments budistes, els principis ètics estàn determinats per l'examen de si una acció qualsevol podria ser potencialment nociva o perjudicial per a un mateix o pels altres, i és aquesta acció que s'intenta evitar. En el budisme s'utilitza molt l'expressió de ment hàbil, que és aquella que evita totes les accions propenses a causar sofriment o remordiment. L'esforç i la intenció emprats determinaràn la càrrega moral de l'acció.

Primaveral (Teodor Llorente)

La xiqueta rossa, un dia

em va cridar al seu hort.

¡Primavera, primavera!

¿Per què em dus eixos records?


Catorze anys ella contava,

jo li guanyava de dos.

D’amor, res ella sabia;

jo, si en sabia, era poc.


Aquell jardí, ¡quina escola

per a eixa ciència del cor!

¡Abril! ¡Que bona ensenyança!

¡Quins mestres, aucells i flors!


En els arbres refilaven

paixarells i verderols;

sobre les obertes roses

volaven els papallons.


Ella estava més gojosa

que els aucells refiladors,

més polida que les roses

més resplendenta que el sol.


Per los camins corria

llançant crits provocadors;

i girava el cap per veure

si darrere anava jo.


Entre els rosers s’ajupia

baix una pomera en flor;

i quan jo distret passava,

movia el flexible tronc.


Pluja blanca i olorosa

plovia sobre el meu front;

i ella, sortint entre roses,

reia amb son riure més dolç


Després es posava sèria,

com si fóra ja major,

i en el meu braç repenjant-se,

m’ho comunicava tot.


Em mostrava les flors noves,

els peixos de vius colors,

que omplien d’or i de grana

el safareig de la font.


I l’arbre aquell, on un dia,

¡no en tingué un altre millor!

amagadet entre fulles,

trobà un niu de rossinyols.


Em contava l’alegria

que sentí, canviada en plors,

quan, a l’endemà, que va veure’ls

en l’estreta gàbia morts.


I com gotes de rosada

d’un lliri blau en les flors,

li enterboliren dos llàgrimes

els ulls plens de resplendors.


En aquell verger havia

un bosquet verd i pompós;

remorejava en ses fulles

dolçament el ventijol.


De dos arbres, una corda

penjava, ornada de flocs;

era quella agrunsadora

son més agradable joc.


Dels dos ramals agarrant-se,

acomodà el lleuger cos,

i a l’aire es llançà joiosa

com un aucell que alça el vol.


Muntava al cel somrienta

com munten les il·lusions;

i del cel, també com elles,

baixava a terra d’un colp.


Embelesat jo la veia

ple d’alegria i de por;

quan en passar, l’espentava,

em deia: “¡més fort! ¡més fort!”.


Present tinc i tindré sempre

aquella hermosa visió;

els ulls blancs li espurnejaven;

les galtes eren de foc.


El vent sos cabells movia

i donava a son blanc front,

com celístia lluminosa,

voladúries de fils d’or.


En alenar, dibuixaven

sos pits los naixents contorns,

com les onades primeres

que en la mar l’oratge mou.


I les faldes, bellugant-se

en remolins voladors,

descobrien i amagaven

els seus peuets juguetons.


D’exàmetres i pentàmetres

jo estava tot ple llavors;

i en tu pensava, Virgili,

mon primer mestre d’amor.


Em preguntava: Amarilis,

¿haurà tornat a aquest món?

¿Ompliran nimfes les selves?

¿Sonarà Pan el flabiol?


I l’ensomiada Amarilis,

mentre tal pensava jo,

soltà les mans de les cordes,

marejada ja del tot.


Estengué els braços a l’aire,

i per baixar millor,

quan llançà el cos a terra,

s’agarrà bé del meu coll.


Sentí el dolcíssim contacte

de sos cabells rulls i solts,

el tebi alé de sos llavis,

el bategar de son cor.


Ella, no sabent què dir-me,

ni sabent què fer tampoc,

fugí com fuig un ensomni,

pels caminals plens de flors.


Jo quedí clavat en terra,

mut, espantat... i ditxós.

¡Primavera, primavera!

¿Per què em dus aquests records?