Notícies 3cat24.cat

dimecres, 28 de maig de 2008

Primaveral (Teodor Llorente)

La xiqueta rossa, un dia

em va cridar al seu hort.

¡Primavera, primavera!

¿Per què em dus eixos records?


Catorze anys ella contava,

jo li guanyava de dos.

D’amor, res ella sabia;

jo, si en sabia, era poc.


Aquell jardí, ¡quina escola

per a eixa ciència del cor!

¡Abril! ¡Que bona ensenyança!

¡Quins mestres, aucells i flors!


En els arbres refilaven

paixarells i verderols;

sobre les obertes roses

volaven els papallons.


Ella estava més gojosa

que els aucells refiladors,

més polida que les roses

més resplendenta que el sol.


Per los camins corria

llançant crits provocadors;

i girava el cap per veure

si darrere anava jo.


Entre els rosers s’ajupia

baix una pomera en flor;

i quan jo distret passava,

movia el flexible tronc.


Pluja blanca i olorosa

plovia sobre el meu front;

i ella, sortint entre roses,

reia amb son riure més dolç


Després es posava sèria,

com si fóra ja major,

i en el meu braç repenjant-se,

m’ho comunicava tot.


Em mostrava les flors noves,

els peixos de vius colors,

que omplien d’or i de grana

el safareig de la font.


I l’arbre aquell, on un dia,

¡no en tingué un altre millor!

amagadet entre fulles,

trobà un niu de rossinyols.


Em contava l’alegria

que sentí, canviada en plors,

quan, a l’endemà, que va veure’ls

en l’estreta gàbia morts.


I com gotes de rosada

d’un lliri blau en les flors,

li enterboliren dos llàgrimes

els ulls plens de resplendors.


En aquell verger havia

un bosquet verd i pompós;

remorejava en ses fulles

dolçament el ventijol.


De dos arbres, una corda

penjava, ornada de flocs;

era quella agrunsadora

son més agradable joc.


Dels dos ramals agarrant-se,

acomodà el lleuger cos,

i a l’aire es llançà joiosa

com un aucell que alça el vol.


Muntava al cel somrienta

com munten les il·lusions;

i del cel, també com elles,

baixava a terra d’un colp.


Embelesat jo la veia

ple d’alegria i de por;

quan en passar, l’espentava,

em deia: “¡més fort! ¡més fort!”.


Present tinc i tindré sempre

aquella hermosa visió;

els ulls blancs li espurnejaven;

les galtes eren de foc.


El vent sos cabells movia

i donava a son blanc front,

com celístia lluminosa,

voladúries de fils d’or.


En alenar, dibuixaven

sos pits los naixents contorns,

com les onades primeres

que en la mar l’oratge mou.


I les faldes, bellugant-se

en remolins voladors,

descobrien i amagaven

els seus peuets juguetons.


D’exàmetres i pentàmetres

jo estava tot ple llavors;

i en tu pensava, Virgili,

mon primer mestre d’amor.


Em preguntava: Amarilis,

¿haurà tornat a aquest món?

¿Ompliran nimfes les selves?

¿Sonarà Pan el flabiol?


I l’ensomiada Amarilis,

mentre tal pensava jo,

soltà les mans de les cordes,

marejada ja del tot.


Estengué els braços a l’aire,

i per baixar millor,

quan llançà el cos a terra,

s’agarrà bé del meu coll.


Sentí el dolcíssim contacte

de sos cabells rulls i solts,

el tebi alé de sos llavis,

el bategar de son cor.


Ella, no sabent què dir-me,

ni sabent què fer tampoc,

fugí com fuig un ensomni,

pels caminals plens de flors.


Jo quedí clavat en terra,

mut, espantat... i ditxós.

¡Primavera, primavera!

¿Per què em dus aquests records?