Un any fent el bloc per a la docència en català

Ja fa un any!

Avui fa exactament un any que ens engrescàvem en la tasca de bastir un bloc que facilités la docència en català, com a projecte de treball de l'assignatura de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, a càrrec dels professors Vicent Partal i Mar Iglesias, corresponent al Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària que realitzàrem el curs passat a l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana de la Universitat de València.

Al llarg de tot aquest temps hem intentat conjuminar educació i cultura amb aportacions de tota mena que hem extret de la immensitat existent a la xarxa, gràcies al treball abnegat de moltíssims professors i professores i d'altres mitjans que, promoguts pels centres educatius unes vegades i moltes més per les editorials, mitjans de comunicació, administracions públiques i institucions en general, estan fent possible que viure en català no siga una entelèquia, perfecta però irreal.

És hora de reconsiderar el treball fet, tot analitzant les incongruències -que de segur que les hi ha- i les mancances, sempre lògiques per la impossibilitat d'abastar tots els camps del saber i la tradició en català.

És també el moment de mirar cap endavant per programar la continuïtat, potser més relaxada i preferiblement més selectiva.

Ens vam proposar aportar diàriament quatre entrades al bloc. I ho hem aconseguit. Amics -el meu amic Josep Antoni Peiró, d'Alaquàs i Artà-, autors diversos, informadors coneguts i altres d'anònims, han facilitat la labor amb el seu ajut i col·laboració. Després d'un llarg any de treball, que no ha estat poc, ara ens sembla curt i ràpid el temps passat. I tenim la satisfacció de poder veure-hi publicades fins aleshores 1468 entrades en 367 dies, a més de les diverses aportacions inserides al marge com a reclam més cridaner.

Volem manifestar la nostra satisfacció per la bona acollida que han demostrat els que ens han seguit des del nostre territori catalanòfon, i al llarg de tot el món els que senten un interés o arrelament per la cultura catalana, com ho demostren les 16.292 visites comptabilitzades pel satèl·lit en països tan diversos com els Estats Units d'Amèrica, tot Amèrica Central i del Sud, Austràlia, Japó, Xina, Tailàndia, Índia, Egipte, Sud-Àfrica, i tot Europa.

És un deute agrair l'atenció que ens han ofert totes i tots els que han ocupat part del seu temps a interessar-se en la nostra activitat.

Així doncs, vaja la nostra gratitud perquè hagen acollit el producte de la nostra il·lusió per facilitar la tasca docent en català.

Tots els que en un moment o altre heu llegit i fet servir la informació d'aquest humil bloc teniu la paraula per corroborar que us ha sigut de profit.

Gràcies.

TONI TERUEL

--
http://toniteruel.blogspot.com

Probabilitat

http://phobos.xtec.es/gromo/toomates2/toomates2.php?seccio=5&tema=0000&desenvolupament=0&tic=0&audiovisual=0&transversal=0&ordre=1&comentar=0

"Jo no entenc el castellà" (Vicent Partal)

Publicat a VILAWEB - Mail Obert dimecres 29 d'octubre del 2008
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3046080


Gràcies, senyora Abelló

Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep!

El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal
director@vilaweb.cat

"Fer-se malalt" (Eugeni S. Reig)

Contraure una malaltia, emmalaltir.
Em vaig fer malalt de menjar-me el pastís aquell. Però ben malalt, ¿eh? Em pensava que no ho contava.

No, això no m’ho digues. Em faig malalt de saber eixes coses. M’estime més no saber-ho, de veritat.

Però ¿com vols ser metge si només de vore la sang et fas malalt?

La pobra gosseta s’ha fet malalteta i em pense que es morirà.

L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. En la novel·la L’ambició d’Aleix trobem:
–Ets al meu càrrec –va explicar ella–. Descansa, compleix. Què em diria ta mare si per la meua permissivitat et tornasses a fer malalt?

En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:
–Diu que tingué anys de sort –explicà Monlió–, però que després es féu malalt i s’hi gastà molt, i per fi sembla que en un robatori que li feren en la mina volaren tots els seus miserables estalvis. Desastres, que n’hi ha molts!

En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor trobem:
–Es farà malalt –se’n preocupava la mare al saber-ho.

En la rondalla Els guants de la felicitat d’Enric Valor podem llegir:
–Ja el trobareu, senyor... això no té remei! ¡No us feu malalt, per l’amor de Déu!

En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també d’Enric Valor, diu:
–Viure junts i en llibertat... si tu, Bernadet, vas a l’infern i em portes els tres cabells d’or del dimoni.
La reina, que li estava al costat, va saltar tota despectiva:
–Una altra te’n contaré que et faré riure... I per a què els vols, els tres cabells d’or?
–Diuen que qui els tinga –va argumentar el Rei– no es farà malalt mai.

I en la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn d’Enric Valor, llegim:
Allí es va fer malalta de contemplar tants de rastres de cuixots penjats i dotzenes de dotzenes de llonganisses i salsitxes i moixames i alls per centenars de forcs, i serres de pans de blat i de patates i verdures de tota classe i de les viandes més saboroses i menys imaginables.

Enric Valor també empra l’expressió fer-se malaltós. En la rondalla Abella trobem:
Però la tristor de Jaumet anava en augment. No menjava com cal, passava les nits en clar i es va fer tan malaltós, que un bon dia no es va poder alçar.


La locució fer-se malalt per a expressar el concepte d’agafar una malaltia, és d’ús habitual a Alcoi. Trobe lamentable i em fa molta pena veure que quasi tots els nostres escriptors giren l’esquena a aquesta expressió tan bonica i tan genuïnament valenciana i escriuen sempre caure malalt o posar-se malalt, exactament igual com fa el castellà. Cal aclarir que els nostres clàssics usaven sempre el verb emmalaltir, cosa que continua fent-se a Mallorca. La locució caure malalt ja la trobem al segle xv en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve. Però fer-se malalt és una expressió creada per l’enginy del poble valencià que les altres llengües no tenen. És nostra i ben nostra.

En valencià també es diu: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
La llengua estàndard sol emprar: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
En castellà es diu: caer (o ponerse) enfermo, enfermar

Nota bibliogràfica:
- Valor i Vives, Enric; L’ambició d’Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l’autor el 8 de gener de 1994, pàg. 72)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 264)
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 25)
- Valor i Vives, Enric; Els guants de la felicitat dins Rondalles valencianes (2n volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 108)
- Valor i Vives, Enric; El xiquet que va nàixer de peus dins Rondalles valencianes (3r volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 92)
- Valor i Vives, Enric; El castell d’Entorn i no Entorn dins Rondalles valencianes (4t volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 74)
- Valor i Vives, Enric; Abella dins Rondalles valencianes (5é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 102)