Notícies 3cat24.cat

dimarts, 1 d’abril de 2008

Normativa sobre l'ensenyament del valencià i els programes educatius bilingües

Per a conéixer l'estat actual de la legislació pel que fa als programes educatius bilingües que s'imparteixen al País Valencià, hi ha dos referents bàsics:
on s'estableixen definitivament les característiques i els noms dels Programes d'Immersió Lingüística (PIL), d'Ensenyament en Valencià (PEV) i d'Incorporació Progressiva (PIP), i
que regula la possibilitat d'enriquir els programes educatius valencians amb la incorporació primerenca de la llengua estrangera.

Portal lingüístic de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio

http://www.cpnl.cat/recursos/old/index.htm

El vigilant en el camp de sègol (J. D. Salinger, Ed. Empúries)

El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger està considerada una de les millors novel·les del segle XX. Fins aquí bé, però s’ha de dir que part de la seva popularitat i que sigui un dels llibres més llegits (sense treure-li el seu mèrit literari en cap moment) es deu també, baix el meu punt de vista, a la morbositat que desperta la seva lectura. M’explico: El vigilant en el camp de sègol, a part dels elements que escandalitzaren en el seu moment a la societat, com els insults que apareixen reiteradament pàgina rere pàgina i les contínues referències a l’alcohol, les drogues i el sexe (elements pels quals molts es sentiren atrets per la novel·la en qüestió), és un llibre que agafà molta força i més fama de la que ja gaudia degut a l’assassinat de John Lennon. El seu assassí, Mark David Chapman, confessà que sentia una especial predilecció per aquesta obra de Salinger. Assegurà que s’havia comprat una edició aquell dia mateix abans de matar a Lennon i que l’havia estat llegint mentre esperava que la policia el detingués. Qui no es sentiria doncs temptat a llegir-lo?

Anècdotes a part, he dir que és una novel·la que no m’ha entusiasmat. La història que narra Salinger no ha aconseguit atrapar-me. És simple, massa senzilla, però com a crítica a la societat i la forma en que tracta el tema de la solitud reconec que està força, tot i que a mi no m’ha acabat de convèncer. D’aquesta temàtica he llegit molts altres llibres i al meu parer millors. A més a més, algun cop a la vida crec que tots ens em sentit més o menys sols, per les circumstàncies que siguin. Jo mateixa, sense anar més lluny. Malgrat tot, aquest fet no ha aconseguit que m’identifiqui amb el protagonista, en Holden Caulfield, sinó més aviat el contrari. En tot moment he sentit una gran antipatia cap a ell i l’odi que demostra constantment cap a tot allò que l’envolta m’ha arribat a cansar, perquè estar sol o sentir-se sol, diferent als demés, necessàriament no és, que jo sàpiga, sinònim d’odi, tal com li passa a en Holden, un odi que no entenc. Per què quan es parla d’adolescents sempre es té tendència a perfilar-los com si tots fossin iguals? No crec pas que sigui així.

Pocs clàssics m’han decebut. El vigilant en el camp de sègol ha estat una de les poques excepcions. Em fa l’afecte que és una d’aquestes obres que estan massa sobrevalorades.

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/segol/index.htm

La pell freda (Albert Sánchez Piñol, Ed. La Campana)

La pell freda és un malson. Amb aquestes poques paraules, Albert Sánchez Piñol ha resumit la seva novel·la. És un malson per al protagonista i també ho podrà ser per a tu, que t'endinsaràs en un món fantàstic ple de sorpreses per descobrir uns personatges amb uns caràcters que són antics com la vida mateixa.

Sovint em ve una pregunta al cap, d'aquelles que en saps la resposta però encara te'n fas creus. Perquè una llibre de terror sobrenatural (i per tant fantàstic) està més valorat i acceptat pel gran públic que un llibre de fantasia èpica, heròica o històrica? Potser perquè la majoria creu que el terror no és cosa per nens i per tant és apte pels adults? Potser perquè la fantasia a seques es compara amb literatura infantil/Juvenil i el terror no?

Tota aquesta dissertació la faig perquè m'acabo de llegir la catorzena (catorzena!!!) edició en dos anys d'un llibre fantàstic escrit en català (en català!!!) i que és acceptat pel gran públic de forma quasi unànime. I perquè no podrien acceptar la resta de novel.les no camuflades com a mainstream? Segur que se'n durien més d'una sorpresa…

Però anem al gra: La Pell freda és una novel.la esplèndida, una obra que reflexa moltíssims sentiments en poques pàgines, narrats amb molta destresa i amb un argument sòlid que ens obliga a seguir llegint: Un autoexiliat irlandès accepta portar els aparells meteorològics d'un remota illa ubicada al sud de l'Atlàntic on viurà aïllat del món durant un any. Allí però les sorpreses no tarden a aparèixer: Cada nit una sèrie de monstres el setgen juntament amb el seu company d'infortunis. Cada nit i cada dia, el protagonista anirà aprenent en pròpia pell el que significa l'odi, la por, l'amor, la incertesa, la sol.litut i sobretot la bogeria.

Albert Sánchez realitza un assaig sobre tots aquests sentiments, particularment sobre la sol.litut i la bogeria. La prosa és rica i senzilla, ens introdueix mitjantçant la primera persona en els pensaments del nostre amic irlandès (que no rep cap nom en tot el llibre) i ens mostra com la ment humana pot sucumbir i alçar-se de nou davant les adversitats, per tornar a caure i tornar a alçar-se en un cicle sense fi.

És una obra que no està lluny de clàssics com Solaris o Soy Leyenda o de qualsevol novel.la de Lovecraft. Tampoc s'escapa de la comparació amb Assaig sobre la ceguesa. Totes ells obres esplèndides que comparteixen un part de llurs reflexions ambLa Pell freda. Una novel.la on els sentiments es confonen i es replantegen constantment i on no hi ha lloc per la relaxació. I en aquest sentit, l'obra de Sánchez Piñol és un joia: Ens té absorbits en la seva lectura, una lectura que pràcticament no pots deixar fins que l'has acabat.


http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/pell/index.htm