Notícies 3cat24.cat

dilluns, 6 de juny de 2011

Aprendre de llengua: un Glog per a l'animació lectora


El professor Josep Escolano ens ofereix una nova proposta didàctica per treballar l'animació lectora a Secundària Obligatòria i Batxillerat.

Si voleu participar de l'experiència i aprofitar els recursos que s'hi mostren, podeu accedir-hi clicant en l'enllaç següent:




dilluns, 30 de maig de 2011

Contra l'anglés

Reproduïm aquí l'article "Contra l'anglés", publicat al bloc Vida per vida, el dilluns 30 de maig de 2011. Llegiu-lo, sisplau, que no té desperdici.

Per a què serveixen les llengües? Sóc seguidora del lingüista Sebastià Serrano, que explica que la llengua és comunicació i seducció, que si parlem és perquè en tenim necessitat… Amb els anys i l’evolució humana tot ha esdevingut més complicat, també per a la llengua. No obstant això, la llengua, qualsevol de les milers que s’usen al món, és comunicació. I està feta primer per al cara a cara -tu i jo- i després per a l’ús de la col·lectivitat -ell/ella, o la multitud-, un nosaltres-vosaltres que fins fa ben poc era mut, però que amb les xarxes ha représ la veu. El tu i jo multiplicat ad infinitum per la xarxa.

I què necessitem per a cada dia? la llengua que fem servir per al contacte. Si som persones, tenim la capacitat d’aprendre'n no una, sinó moltes llengües; però, per a fer-ho, les llengües ens han de resultar útils, les hem de necessitar. I com he sentit explicar mil vegades pels teòrics de la comunicació, per aprendre llengües no s’han de tindre prejudicis lingüístics. Totes les llengües són iguals per als seus parlants.

Arribats en aquest punt, només podem preguntar-nos a què respon la “moda” que des del poder es difon, per quina raó hem de ser multilingües planificadament si no podem usar la nostra llengua sempre, perquè no ens deixen -les circumstàncies, les polítiques, els diners…-? I la resposta és la necessitat de bastir un discurs sobre la importància de saber no llengües, sinó una o dues amb noms i cognoms -anglés, castellà-, és el poder monolingüe de llengua majoritària. Ara amb arguments renovats, de modernitat, que busca per la via del “convenciment” que renunciem a la nostra perquè no serveix per anar pel món.

Com explica el lingüista Jesús Tuson, ens volen fer creure -però només als parlants de les llengües minoritzades- que la nostra no val, perquè n’hi ha d’altres, que parlen milions i milions de persones, que són millors. I per què? Perquè ho diuen ells, que saben el que ens convé en matèria lingüística, i perquè volen protegir-nos de nosaltres mateixos que insistim a parlar llengües de poca gent.

Disculpeu, però jo em quede amb la meua llengua, que a mi -com l’anglés a les persones que el parlen cada dia- m’ha valgut per estudiar, per enamorar-me, per viatjar; m’ha ajudat a mirar el món i respectar a qui en parla una altra; m’ha servit per a plorar els meus morts, per a negociar el meu crèdit, per a defensar-me dels qui m’han acusat, per a disculpar-me amb qui he ofés; per a riure’m de la meua degràcia. I per a treballar, besar, pessigar, cridar, enfadar-me, plorar, insultar, llegir, gaudir, ser feliç, per a cantar, per a saludar, per a esciure i fer poesia, per a parlar de sexe, i del futur i del passat i de la física i de les taronges, dels crims comesos pels violadors i els dictadors. Per estudiar altres móns, per criticar les injustícies, per ser feliç i per ser desgraciada, per ser persona.

Que s’amaga darrere d’un discurs que exigeix que l’alumnat valencià aprenga més llengües, però no més matemàtiques...? Per què és més “modern” i políticament correcte fer-nos creure que és necessari saber anglés? Sabeu que només un 1% de valencianes i valencians emigren per buscar treball? Hem de saber anglés per servir coca-cola en les nostres devastades costes? Saber anglés, o fer creure que en sabem, és el nou estatus social? Açò de l’anglés és com el castellà en temps de Franco? Serà la primera proposta del nou govern valencià exigir a l’Estat espanyol que declare l’anglés llengua oficial? I si no és oficial, a què respon un tracte així? Canviarem la lletra de l’Himne i a partir d’ara treballarem “per ofrenar noves glòries a Obama?”



dimarts, 26 d’abril de 2011

Animació lectora (Josep Escolano)

El professor Josep Escolano ens fa arribar el següent vídeo d’animació lectora, que pretén ésser el primer d’una sèrie didàctica de dinamització en la base de tot saber, on repassa, a mena de catàleg, tota la gamma literària imprescindible a l’Ensenyament Secundari i en el bagatge cultural contemporani de qualsevol lector que se’n precie.

El reproduïm ací per l’interés cultural que representa en l’àmbit de la formació del jovent en llengua catalana, sempre a partir de l’arrelament a un territori compartit.

Josep M. Escolano i López és doctor en Filologia Catalana, i distribueix la seua tasca acadèmica entre la recerca i la docència a Secundària i a la Universitat, a Alacant.

http://www.youtube.com/watch?v=cvx8PDvXZvo


divendres, 8 d’abril de 2011

La nit passejant pels carrers de Barcelona

Són les 23.30 hores. Estic passejant pels carrers de Barcelona fent temps, tot esperant que es faça l’hora per agafar l’autobús que em durà a València de tornada, perquè demà a les 8.30 h comence la classe habitual de 4t d’ESO “A” a l’IES Alcalans de Montserrat.

Hi he vingut a un acte amb motiu del 25é aniversari del TERMCAT, Centre de Terminologia Catalana, que ha tingut lloc als locals de Caixa-Fòrum, a Montjuïc.

L’acte ha estat veritablement extraordinari; m’he quedat bocabadat després d’apreciar l’alt nivell que tenen els nostres benvolguts per a alguns– germans culturals i –inqüestionablement per a tots– de llengua.

En observar les intervencions de tots els participants –la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, senyora Yvonne Griley; el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalanas, senyor Isidor Marí; la directora del TERMCAT, senyora Rosa Colomer; el responsable de la redacció dels criteris metodològics d’El diccionari terminològic, senyor Joan Rebagliato; i el senyor Màrius Serra, que ens ha ofert una conferència sobre neologia, amb la col·laboració del grup Els Amics de les Arts–, he tornat a ésser conscient de les grans diferències que ens separen en molts aspectes –culturals, de principis, de voluntats i de decisions vinculants–; no m’he pogut estar d’enyorar el que recorde que era TV3 quan encara la podíem gaudir en obert al País Valencià, i l’he comparada amb el canal ensenya de la televisió autonòmica que tenim a casa nostra. Un abisme, en tots els aspectes. Estoicament vull pensar que, almenys, és un camí que estem fent, i que alguns models de qualitat ens poden servir de guia.

Les meues felicitacions als organitzadors de l’acte.

Avui –ara– a punt d’acabar la jornada, puc dir que ha estat un dia complet i summament gratificant.

El dia ha començat amb una activitat extraescolar que havia organitzat el Departament de Valencià del meu Institut, de la qual em feia càrrec i hi anava com a responsable. Es tractava de l’encontre amb un escriptor dels que han estat indicats en les lectures preceptives dels cursos que hi impartim.

El personatge era Francesc Mompó, l’amic Paco, que ja gaudeix de certa familiaritat al meu Centre.

I el lloc emblemàtic ha estat el monestir de sant Miquel dels Reis, a València.

Hem fet una visita al recuperat recinte històric, i després ens hem trobat amb l’autor, que ens ha delitat amb la seua exposició i posterior explicació a tota mena de preguntes que l’alumnat li ha formulat.

Ens hem fet fotos, hem parlat directament amb l’autor, ens ha signat exemplars, i he tingut l’ocasió de compartir amb el meu alumnat moments diferents –exquisits– dels que fins aleshores estàvem acostumats. He vist –he sentit– el meu alumnat, l’he redescobert, d’una altra manera, més propera, més humana, amb menys pressió, més distesa. I em dóna la sensació que ells a mi també, almenys això vull creure.

Per moments he recordat altres situacions memorables, no llunyanes, en què vaig apreciar sensacions semblants amb altres cursos: el cèlebre viatge a Alacant, amb motiu de la ruta Enric Valor a Planisses, a Castalla, en què visitàrem Santa Pola i l’illa de Tabarca, Elx, la Universitat i la nit d’Alacant, i que hi pernoctàrem tot gaudint –dormint?– de l’experiència d’aquella nit fantàstica a l’hotel Maia, on tinguérem tota la primera planta de l’allotjament per a nosaltres, i que l’aprofitàrem tan intensament.

He evocat moments que no oblidaré en alguns anys, però que crec que el meu alumnat conservarà en el record per molts més, o que ja no oblidarà mai.

Per si el dia no havia estat prou complet, com que l’autobús de tornada encara tardaria unes hores, he sopat a un bar prop de l’Arc del Triomf i l’Estació del Nord de Barcelona, i allà he acabat de veure a la TV3 la segona part del partit de quarts de final de la Xàmpions que el Barça jugava al Camp Nou contra el Shakhtar, i que ha acabat amb el resultat de 5 a 1, a favor del Barça. Tots dos equips han jugat de valent, i per això mateix té més mèrit el resultat, pel nivell d’ambdós i per la intensitat del joc.

Ara, a prop de la mitjanit del 6 d’abril de 2011, vaig cap a l’Estació a fer una hora més de temps mentre llegesc una mica fins al moment de l’exida. Després, passaré la resta de la nit tornant, quatre hores i mitja, i els tres quarts que em coste de València a Algemesí, on encara pense dormir una horeta abans de l’endreç obligatori per disposar-me a anar al treball, temps suficient, provisionalment, per recuperar energies i no ressentir-me durant la jornada, que també es preveu intensa, perquè he d’acabar d’enllestir els preparatius per a la XII Olimpíada d’Història de la Literatura Catalana de dissabte, a la Universitat Politècnica de València, en què també participarà el meu alumnat, i la Trobada d’Escoles i Instituts d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, que tindrà lloc diumenge a Llombai, i en la qual participarà l’Institut Alcalans de Montserrat amb tres tallers, de punts de llibres, de tatuatges i de begudes refrescants de colors.

Al final, recordarem una vegada més un dels lemes que més ens haurien de sensibilitzar per revitalitzar el nostre esperit idiomàtic patrimonial:

Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l’aprenen,

sinó perquè els que la saben no l’usen.

dimarts, 5 d’abril de 2011

diumenge, 3 d’abril de 2011

Noves sentències del Tribunal Suprem espanyol sobre els recursos contra la titulació en Filologia Catalana


SENTÈNCIES SOBRE OPOSICIONS I FILOLOGIA CATALANA
(4 de març de 2011)

El Tribunal Suprem humilia el Govern valencià i li recrimina els recursos contra Filologia Catalana

El Suprem condemna la Generalitat a 3.000 € de costes i li retrau que els seus recursos contra Filologia Catalana ni s’haurien d’haver admès a tràmit

Dues noves sentències del Tribunal Suprem (sentències de 4 de març de 2011 recaigudes en els recursos de cassació núm. 4640/2009 i 5452/2009) tornen a reconèixer, d'una banda, la validesa del títol de Filologia Catalana per a acreditar els coneixements de valencià en les oposicions de professors i mestres i, de l'altra, la legalitat del nom de llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia del País Valencià.

Aquesta equivalència ja ha estat reconeguda per totes les instàncies judicials possibles: el Tribunal Constitucional, el Tribunal Superior de Justícia valencià i també pel Tribunal Suprem, que és qui ha dictat aquestes dues darreres sentències i que confirmem les anteriors del Tribunal Superior de Justícia valencià que la Generalitat Valenciana havia recorregut perquè les havia perdudes.

La novetat, però, d'aquestes dues sentències és el ridícul que el Govern del Sr. Camps obliga a fer als serveis jurídics de la Generalitat Valenciana i que el Tribunal Suprem recrimina amb contundència:

Primer, el Tribunal Suprem afirma reiteradament que el Govern valencià aporta com a única i exclusiva base del recurs la suposada infracció de l'article 7.1 de l'Estatut d'Autonomia valencià. Diu literalment el Tribunal: "El recurso de casación interpuesto por la Generalitat Valenciana contiene un único motivo formulado al amparo del artículo 88.1 d) de la LJCA en el que denuncia la infracción por la sentencia impugnada [...] del artículo 7.1 de la Ley Orgánica 5/1982, de 1 de julio, del Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana [...] que dispone que "los dos idiomas oficiales de la Comunidad Valenciana son el valenciano y el castellano"" (fonament jurídic segon).

Segon, l'alt Tribunal recrimina al Govern valencià que les normes que al·lega com a infringides no tinguen cap relació amb les de la sentència que el Govern impugna, i afirma de manera contundent: “El recurso de casación exige una mínima vinculación entre las mismas [infracciones] que desde luego no se aprecia en el presente caso” (fonament de dret quart). Per tot això, conclou que “Tal desviación entre uno y otro escrito sería por sí sola determinante del rechazo del recurso" (fonament de dret quart). És a dir, que el recurs que fa la Generalitat no compleix ni tan sols els mínims arguments legals necessaris perquè prospere.

Però, així i tot, el Tribunal entra al fons de l'assumpte i, en fer-ho, les seues argumentacions encara resulten més dures: “advertimos que la recurrente [=la Generalitat Valenciana] [...] se limita a reiterar (incluso con la transcripción literal de algunos de sus párrafos, en distinto orden de exposición) la fundamentación jurídica del escrito de contestación de la demanda [...] y sin realizar una verdadera crítica razonada de la sentencia impugnada, cuya fundamentación y conclusiones [...] por el contrario y sorprendentemente parece compartir" (fonament jurídic cinquè). En altres paraules: que el recurs no està fonamentat jurídicament i que es limita a repetir el que ja havia dit (canviant-ho d'ordre!). I ací ve el disbarat jurídic més gros: que no discuteix, sinó que comparteix, els arguments de la sentència contra la qual recorre.

Per reblar el clau, en el fonament jurídic sisè, el Tribunal humilia jurídicament el Govern valencià quan afirma que “Prescindiendo incluso de lo expuesto hasta el momento, que sería suficiente para la desestimación del recurso de casación, éste en ningún caso podría prosperar, pues idéntica cuestión [...] ha sido rechazada en nuestra sentencia de 31 de marzo de 2010, recaída en el recurso de casación 5343/2006, interpuesto también por la Generalitat Valenciana”.

Per deixar-ho clar: després de trenta-una sentències (onze del Tribunal Suprem) pel reconeixement del títol de Filologia Catalana per a acreditar el domini del valencià en les oposicions, els recursos del Govern valencià no tenen cap base jurídica i el Tribunal Suprem es despatxa a gust en aquest punt. Per tant, només poden ser raons extrajurídiques, com el càlcul polític i l'obsessió anticatalana del Sr. Camps, les que expliquen que obligue els serveis jurídics de la Generalitat Valenciana a fer uns recursos sense cap fonament, que els desprestigien amb un ridícul evident davant la màxima instància judicial.

Per tot això, i com no podria ser d'una altra manera, el Tribunal Suprem acaba desestimant els recursos i condemnant en costes la Generalitat Valenciana, com ja havia fet també en les darreres sentències.

El trist resum d'aquesta fugida cap endavant del Govern valencià és que ha perdut trenta-set sentències de totes les instàncies possibles, la majoria corresponents als governs presidits pel Sr. Francisco Camps, i que només per aquests afers s'han hagut de pagar 21.000 euros de costes, que no han eixit de les butxaques del seus vestits sinó de tots els contribuents valencians.


En els següents enllaços es poden descarregar sengles còpies de les sentències:



1 d’abril de 2011