Notícies 3cat24.cat

dimarts, 16 de setembre de 2008

Rodolins.cat (Les auques)

Acabeu d'entrar en un web on hi ha auques que prenen volada, auques acabades de fer, de caire senzill, tot seguint l'exemple dels antics amants de nostra nació, tenim el desig d'enaltir allò que tenim a l'abast, tant allò que és casolà com allò que és gloriós de per si.

Trobareu diferents autors i ninotaires, en temes relacionats amb la cultura catalana. Un xic de poesia per al vostre esplai.

"Eixugar i assecar / eixut i sec" (Eugeni S. Reig)

La nostra llengua disposa dels verbs eixugar i assecar (o secar), dos verbs completament diferents, no únicament per la seua morfologia o el seu origen etimològic sinó també pel seu significat. El verb eixugar s’usa per a expressar el concepte de llevar –d’eliminar– el líquid (generalment aigua) que cobrix superficialment alguna cosa, bé torcant-la amb un pedaç, un drap o un paper, bé fent que el líquid citat s’evapore per mitjà de la calor. En canvi, el verb assecar (o secar) s’empra quan volem expressar el concepte de llevar –d’eliminar– l’aigua que forma part de l’estructura d’alguna cosa, és a dir, l’aigua constituent de la matèria de què està formada la dita cosa. Exactament la mateixa diferència hi ha entre els adjectius eixut i sec. Una cosa eixuta és la que ha perdut la humitat que la cobria, i una cosa seca la que ha perdut totalment o parcialment la seua aigua constituent.

Així diem coses com ara: “Estén la roba que, amb la caloreta que fa hui, ja voràs com s’eixuga de seguideta. / Quan et llaves les mans, fes el favor d’eixugar-te-les ben eixutes, que sempre ixes amb les mans mig banyades. / Ara, mentres jo vaig escurant, tu vas torcant els plats i els gots, i ja voràs com en un bufit tenim tota l’escurada neta i eixuta. / Si llaves l’escala, no baixes al carrer fins que no s’eixugue, no mane Déu pegues un esvaró i t’espatles com et va passar aquella volta. / A mi m’agrada més l’arròs eixut que l’arròs caldós. / Es nota que fa molta calor perquè, amb l’esbatussó d’aigua que ha caigut fa un moment, i ja està tot el carrer eixut. / El panfígol és una coca redona i plana, feta de figues seques i ametles. / Les panses són grans de raïm que els han assecats posant-los al sol damunt d’un canyís. / Ahir va fer una ponentada i una solana que em va secar la planteta aquella tan bonica que em va regalar ta mare i que jo m’estimava tant. / A mi els albercocs secs no m’agraden gens; però, en canvi, els tendres m’agraden molt. / Demà de matí hem d’agranar l’hortet sense falta perquè està tot ple de fulles seques. / Etc.

En sentit figurat podem dir: El xicon és molt simpàtic, en canvi la xicona és eixuta i espolsada com sa mare. / Els patiments de l’època de la guerra li varen assecar el cor. / És un vellet primet i sequet, però encara està llambrenc. / Ací dalt, l’aire és més sec que en la ciutat. / Tinc la gola seca de tant parlar. / La font s’ha secat per complet. / Etc.

El castellà empra exclusivament el verb secar per a expressar els dos conceptes que nosaltres expressem amb els verbs eixugar i assecar (o secar), i, de la mateixa manera, l’adjectiu castellà seco traduïx simultàniament els nostres adjectius eixut i sec. Avui en dia el castellà s’infiltra d’una manera subreptícia i subliminar en el nostre subconscient i va canviant lentament i subtilment les nostres estructures lingüístiques sense que ens n’adonem.

Expressions que en català s’han dit des de temps immemorial d’una manera determinada i que nosaltres hem heretat per tradició oral podem, sense ser-ne conscients, dir-les un bon dia d’una manera diferent per influència del castellà.

Podem passar-nos tota la vida dient frases com ara “He caigut en terra” o “Hui he tingut paella per a dinar” i un dia, de colp a repent, començar a dir «M’he caigut en terra» i «Hui he dinat paella» i creure que és així com ho hem dit sempre. Doncs bé, quelcom de semblant és el que passa amb els verbs eixugar i assecar (o secar) i els adjectius eixut i sec. La influència del castellà fa que, de manera inconscient, usem només assecar (o secar) i sec i condemnem a l’ostracisme eixugar i eixut. Això fa que, a voltes, diguem barbaritats immenses, demencials, convençuts que això que hem dit està ben dit, que és correcte, que és així com s’ha de dir. Podem dir, per exemple, «M’he assecat les mans» en lloc de M’he eixugat les mans i quedar-nos tan tranquils sense pensar que, si ens haguérem «assecat les mans» se’ns haurien quedat com si foren moixama o pernil.

En un passat no gaire llunyà, la indústria de la seda va tindre a València una importància considerable. Tots els valencians sabem –i, probablement, deu saber-ho tothom– que els cucs de la seda s’alimenten de fulles de morera. I també sabem que als cucs no se’ls han de donar les fulles humides, perquè això fóra perjudicial per a la salut dels animalets que fins i tot, podrien morir-se. Als cucs de la seda se’ls ha de donar a menjar fulles de morera tendres però ben eixutes. Si estan banyades o humides, s’han de torcar amb un drap o un paper o posar-les una estona al sol a fi que la calor solar evapore l’aigua sobrant. Però és evident que no podem donar als cucs fulles de morera seques, ja que les fulles seques, cruixents, no poden mastegar-les i es moririen de fam.

També és molt corrent avui en dia, per desgràcia, sentir parlar d’arròs sec quan s’hauria de dir arròs eixut. Si l’arròs estiguera sec hauria perdut tota o quasi tota la seua aigua constituent i ens podríem trencar els queixals quan ens el menjàrem, perquè estaria duríssim. Un arròs eixut (una paella, una cassola al forn, un arròs amb crosta, etc.) és un arròs que no és caldós, que no té brou, però no està sec en absolut, està blanet i mengívol, en son punt. En canvi, el socarrat, que és l’arròs una mica cremadet que s’ha quedat apegat en el fons de la paella, aquest sí que podríem dir que està sec perquè, encara que no haja perdut tota la seua aigua constituent, n’ha perduda molta més que l’altre. I també l’arròs evaporat, que ara tant s’estila, així com l’arròs cru, podem dir amb propietat que són arrossos secs.

I tots sabem que, quan els cardenals estan reunits en conclave per a triar un nou papa, es comuniquen amb l’exterior per mitjà del fum que fa l’estufa en la qual cremen les paperetes usades en cada votació. Si les paperetes es cremen en companyia de palla humida el fum és negre, i si es cremen en companyia de palla eixuta, és a dir, de palla exempta d’humitat, aleshores la fumaguera –o fumata com es diu en italià– és blanca. Doncs bé, durant el temps que va durar l’elecció del papa Benet xvi vaig sentir i llegir diverses vegades que el fum blanc s’aconseguia cremant palla seca. Si cerquem la paraula palla en qualsevol diccionari trobarem que és la “tija del blat, de l’ordi o d’altres cereals, seca i separada del gra”. És a dir, la palla és seca per definició. No hi pot haver, evidentment, palla tendra o palla verda. Parlar de palla seca és una redundància absurda i una barbaritat molt grossa.

Que els valencianoparlants confonguem tant eixugar i assecar com eixut i sec, és greu; però el que és vertaderament greu, extremadament greu, és que ho confonguen els responsables d’elaborar la llengua normativa, aquells que ens diuen quines són les formes que hem d’usar en la llengua culta i quines no, aquells que elaboren els diccionaris normatius. Si llegim l’entrada assecar en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tant en la primera edició com en la segona, trobarem l’exemple: «Poseu la roba estesa al sol perquè s’assequi». Crec que no cal cap comentari. Tinc l’esperança, per a bé de tots els usuaris de la llengua, que en una propera edició, els responsables d’elaborar el DIEC esmenen aquesta lamentable esllavissada. I si entrem en el Termcat trobarem la denominació assecador de mà que correspon a l’aparell elèctric que s’usa per a eixugar, per mitjà d’aire calent, els cabells banyats. La definició que dóna el Termcat és «Aparell electrodomèstic que serveix per a assecar els cabells». Els cabells secs són cabells deshidratats, cabells desvitalitzats, cabells morts. Tan de bo que ningú no siga tan destrellatat d’usar un d’aquests aparells que ens definix el Termcat, perquè si ho fera es deixaria els cabells com si foren els d’una perruca o els d’una nina, com si foren cabells sintètics, artificials. El Termcat també ens dóna com a correcta la denominació assecador de mans elèctric aplicada a aquells aparells que hi ha als lavabos públics i que s’usen per a eixugar-se les mans amb aire calent després d’haver-se-les rentades. També en aquest cas confie que no hi haja ningú que siga tan bèstia de ficar les mans davall d’un atifell d’aquests que els responsables del Termcat ens diuen que assequen les mans, perquè a qui tinga la gosadia de fer-ho, se li quedaran les mans com les de la mòmia d’un faraó egipci. Precisament, si aquests aparells es retolaren en la nostra llengua i foren anomenats correctament eixugadors de mans, això ajudaria molt a corregir la confusió entre eixugar i assecar, considerant la gran difusió que tenen els aparells citats.

Tots considerem que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el Termcat formen part del que anomenem autoritat lingüística, l’autoritat que ens diu, pel que fa a la nostra llengua, què és adequat o inadequat, què és correcte o incorrecte, quines paraules, expressions o construccions són normatives i quines no ho són. Tant de bo que els responsables d’aquests organismes s’adonen que, tant les persones com les institucions, l’autoritat moral se l’han de guanyar a pols quotidianament amb els seus actes, amb les seues obres, amb la seua actitud, amb les coses que diuen i que fan. Si els qui han de donar llum, donen fum, que no es queixen després si molts de nosaltres no els fem cas en més de quatre coses. En aquesta vida, cadascú cull allò que sembra.

Plagis (Urbà Lozano, Ed. Bromera)

Imagineu-vos que guanyeu un premi literari… sense haver-hi presentat cap obra. Això és el que li ocorre a Carles Llorenç, qui aviat s’adonarà que, a més d’aquesta estranya circumstància, el relat que se suposa que ha escrit és un plagi i decideix renunciar al guardó. Però la regidora que organitza el certamen intenta dissuadir-lo (ai, els polítics!) amb totes les armes al seu abast. Fins i tot, amb insinuacions carregades d’erotisme. Enmig d’aquest enrenou, Carles rep la visita de la policia: una antiga coneguda ha aparegut morta envoltada de retalls de diari en què apareix el seu nom. Quina relació inquietant té tot plegat, si és que en té cap?

Les campanes de la catedral de València

http://84.79.33.253/php/textos.php?text=1291