dijous, 18 de setembre del 2008

Educació per a la Ciutadania: democràcia o ideologia?

El govern la presenta com una aposta per la convivència i, abans de veure la llum, ja crea polèmiques i detractors. Recolzada per la llei, ja s'està estrenant a les aules espanyoles: és Educació per a la Ciutadania, l’assignatura de la discòrdia.
L’assignatura aterra a les aules

Es tracta d’una nova assignatura impulsada per la ministra espanyola d’Educació i Ciència, Mercedes Cabrera a la Llei Orgànica per a la Educació (LOE), i que es perfila com un reforç per educar als nens en valors democràtics. S’impartirà una hora a la setmana, durant un curs de primària i dos de secundària, i és de caràcter obligatori –si bé només set comunitats autònomes han optat per començar a impartir-la ja aquest curs (Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Catalunya, Extremadura i Navarra: més de 230.000 alumnes). Com la resta de matèries obligatòries, farà mitja a l’expedient i comptarà per a repetir curs. La ministra ha recordat, a més, que cursar-la és indispensable per obtenir el títol.

Constitució, matrimonis homosexuals i Islam

El temari bàsic presentat per el Ministeri d’Educació i Ciència defineix els eixos temàtics sobre els que ha de versar l’assignatura: el respecte i el coneixement dels drets humans, les institucions democràtiques, la consciència d’un mateix, l’actitud davant la diversitat cultural o el raonament crític de la informació. No obstant, cada centre té llibertat per concretar el temari, i les editorials han posat a disposició dels mestres que impartiran la matèria (generalistes, especialitzats en ciències socials, història, filosofia i ètica) varietat de llibres de text per tal que escullin el que més s’adapti al perfil del centre.

Tot i les diferents adscripcions ideològiques dels llibres davant de temes com la sexualitat i els matrimonis entre homosexuals, la tendència és a descriure la situació social, més que a jutjar-la. En un interessant anàlisi de Alícia Rodríguez publicat a La Vanguardia el 3 de setembre, s’exposa el punt de vista de l’editorial SM, d’adscripció catòlica, firmat per José Antonio Marina, reconegut intel·lectual i cristià: “tenim la obligació ètica de respectar la dignitat de totes les persones, reflectida a la Constitució i les lleis espanyoles, que prohibeixen tota discriminació per raó de gènere o orientació sexual”. I el de Vicens Vives: “la legislació dels matrimonis homosexuals (i el consegüent dret d’adopció) és una nova situació que uns consideren el final de les imposicions sobre l’amor i d’altres com un problema per al futur de la nostra societat”.

Queixes de dreta i esquerra

El principal partit de l’oposició, el Partit Popular, considera que l’estat està interferint en un àmbit –l’educació en valors- que forma part de l’esfera privada, i titlla l’assignatura de “catecisme socialista”. Amb el mateix argument, la Conferència Episcopal considera que ”ratlla la constitucionalitat”, ja que aquesta garanteix la llibertat religiosa.

Alguns sectors han anat més enllà de la crítica i han incitat a l’acció. La patronal d’escoles privades Confederació Espanyola de Centres d'ensenyament (CECE) –que reuneix un 6% de l’alumnat-, ha aconsellat als seus centres en una circular interna que permetessin als alumnes absentar-se de Ciutadania per cursar continguts paral·lels sobre drets humans, constitució, etc.

Però no només s’han rebut crítiques de la dreta. L’esquerra critica que l’assignatura legitimi l'Europa unida en lloc de qüestionar-la, i que els continguts siguin substituïts per valors, que no són una matèria capaç d’ésser assimilada per se. Clara Serrano, en un article opinatiu publicat a Rebelión, comparava els llibres de text amb “àlbums de cromos” plens de fletxes i “jocs de rol”, “on no hi ha discurs ni argumentació”.

Hi ha qui planteja directament l'objecció. Professionals per a l'Ètica, una associació de valors cristians, demana que l’assignatura sigui optativa i no avaluable. L'organització ha repartit 4 milions de guies per fer objecció de consciència emparant-se, diuen, en l’article 16 de la Constitució, i hi ha qui ja s'ha apuntat.

I la resta d’Europa, què fa?

Sembla que Espanya no ha inventat la sopa d’all. Assignatures específiques sobre ciutadania i drets humans són presents a Setze països europeus, però també s’imparteix com a contingut transversal (inherent a altres matèries) a Dinamarca, Hongria, Alemanya, Xipre, Noruega i Finlàndia. La diferència respecte Espanya és, en alguns casos, la obligatorietat de cursar-la. Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya, assegura que, fins ara, Espanya anava a la cua d'Europa en formació sobre drets humans.

L’educació per a la ciutadania: l’objectiu de l’educació (Dolors Freixenet i Mas)

Una mica d’història

Al llarg de la darrera dècada del segle passat, en els cercles polítics i universitaris es va generar un interessant debat acadèmic sobre el concepte de ciutadania. Com a resultat, a la majoria de països del nostre entorn es va suscitar un fort interès per la posada en marxa de nous programes educatius relacionats amb l’educació per a la ciutadania.

Les transformacions socials i tecnològiques, els moviments migratoris massius, el caràcter interconnectat que acompanyen el procés de globalització que vivim, van ser algunes de les circumstàncies que varen contribuir a la revisió de la concepció tradicional de ciutadania que ja no es mostrava eficaç per donar respostes als problemes socials emergents.

La Unesco va constituir l’any 1993, la Comissió Internacional sobre l’Educació al segle XXI i en el seu informe final (Delors 1996) s’establien els pilars que han de conformar l’educació i en els quals prenen un paper rellevant els aspectes més específicament relacionats amb formació de ciutadans i ciutadanes, com aprendre a ser i aprendre a viure junts.

El Consell d’Europa, l’any 1997, va iniciar un llarg i continuat treball entorn a l’educació democràtica que ha culminat amb la inauguració a Sofia (Bulgària), el mes de desembre del 2004, de l’any europeu de la ciutadania per a l’educació.

On som? Des d’on parlem?

A Catalunya no s’ha viscut d’esquena a aquest procés. La pròpia tradició de renovació pedagògica que ha reconegut sempre com una tasca bàsica de l’escola la preparació de les joves generacions per exercir de ciutadans en la pròpia comunitat, així com la necessitat d’actualització del sistema educatiu als nous reptes socials i culturals, va comportar, a les darreries del segle passat, repensar les finalitats de l’educació i en aquest context es va anar situant l’educació per a la ciutadania com un dels reptes de l’educació en el segle XXI.

Tant és així que en el programa 2004-2007 del departament d’educació: una educació per a la Catalunya del segle XXI es manifesta explícitament que: “el primer objectiu de l’educació especialment en els nivells obligatoris, és la formació integral de tot l’alumnat sense exclusions, vetllant pel seu desenvolupament intel·lectual, personal i social. En definitiva, preparar persones i ciutadans actius, participatius i solidaris.”

Com és obvi, l’assoliment d’aquest objectiu suposa apostar, tal com diu el document, per un model pedagògic basat en l’equitat i la igualtat d’oportunitats que tingui en compte conjugar en un mateix temps i espai les dues dimensions individual i relacional, particular i comunitària. Per això l’educació per a la ciutadania global activa ha de tenir en compte els següents aspectes:

Fer conscient el nostre alumnat que ciutadà és aquell que no és súbdit sinó persona sobirana, conscient del seu paper en la construcció de la societat local i global, com a persona autònoma i amb criteri propi.

Fer conscients els nostres nens i nenes, els nostres joves, de la necessitat de passar de l’interès individual a tenir consciència que formem part d’una comunitat local i d’una col·lectivitat global, i de la responsabilitat de tenir cura d’allò que ens pertany i ens afecta a tothom, tot mirant de desterrar l’excés d’individualisme. També comporta impulsar la participació en l’exercici de drets, la responsabilitat en l’observança de les normes, prendre consciència de la pluralitat i diversitat de la nostra societat actual i valorar el respecte i el diàleg com a fonaments de la democràcia i elements bàsics per aconseguir la necessària harmonia i cohesió social.

Proposar l’exercici de la ciutadania encara que sigui a petita escala (a l’aula, al centre educatiu) o com a simulació, com en tantes experiències que actualment es fan al nostre país: fem una llei, consells de joves de diverses poblacions, etc. però també cal, i aquest aspecte és molt important, el reconeixement per part de la societat del paper, la participació i la implicació de l’alumnat per millorar el conjunt de la comunitat.

Una tasca de tots i de totes

L’educació per a l’exercici de la ciutadania ha de ser entesa en un sentit ampli i que impliqui tot el teixit escolar. Comença, per tant, amb l’accés a l’escriptura, el llenguatge i el diàleg; continua amb l’adquisició de tot allò que constitueix la tradició cultural i assoleix els nivells més amplis a l’adolescència amb l’aprenentatge i pràctica de continguts i valors compartits que possibiliti la integració i cohesió social.

Per això, el sistema educatiu ha de garantir a tots els ciutadans i ciutadanes l’adquisició de tot aquell conjunt de sabers i competències que possibiliten la seva participació activa a la vida pública. En aquest sentit cal entendre-la com el currículum bàsic indispensable que tots els ciutadans i ciutadanes han de posseir en acabar l’escolaritat obligatòria (capital cultural mínim i actiu competencial necessari per moure’s i integrar-se en la vida col·lectiva). Així, doncs, s’han de considerar:

Aprenentatges, integrats dins dels currículums de determinades àrees, per exemple a les ciències socials, relacionats amb les institucions, coneixements dels drets, les obligacions i procediments de la vida política; o des del medi social i natural es pot desenvolupar la reflexió sobre el consum responsable i la sostenibilitat i despertar la consciència personal de la reutilització o el reciclatge amb pràctiques concretes en el propi municipi.

Programar una sèrie d’activitats que contribueixin a consolidar els fonaments i valors propis de la societat democràtica i del respecte als drets humans que constitueixen el patrimoni comú de la nostra societat cada vegada més diversa i plural.

També caldrà estructurar el propi centre i la vida a l’aula amb processos de diàleg, de debat, d’empatia, de presa de decisions compartides, etc. en els quals la participació activa en la resolució dels problemes de la vida en comú i el foment de la responsabilitat i la solidaritat, contribueixin a crear els hàbits i competències ciutadanes.

Des de totes les àrees és necessari ajudar els nois i noies a destriar l’allau d’informació que reben, per transformar-la en coneixement i aquest en pensament crític, és a dir, per adquirir criteri propi.

Igualment és necessari, des de totes les àrees aplicar metodologies actives i participatives, fent servir el diàleg com a eina d’aprenentatge i com a element bàsic per exercir la ciutadania en una societat democràtica.

La ciutadania s’aprèn exercint-la

Finalment, destacar que l’educació per a la ciutadania no ha d’acabar a la porta de l’escola, sinó que també ha de promoure la interacció amb l’entorn fora del centre. L’educació per a la ciutadania hauria d’ajudar a crear comunitats d’aprenentatge que no només incloguin tothom a l’escola, sinó també a la comunitat local. La inversió en experiències pràctiques (assemblees de classe, de delegats, locals, fòrums, etc.) i en estructures, conjuntament amb els membres i les organitzacions de la comunitat (organitzacions juvenils, casals d’avis, ràdio local, etc.), serà un focus de conscienciació creixent que requereixen l’alumnat i els membres de la comunitat per estimular la tan necessària cohesió social.

Les experiències pràctiques com l’assemblea de classe o de delegats, els consells locals o els parlaments juvenils, són pràctiques de participació en què els nens i les nenes, els i les joves prenen la paraula, s’impliquen en la presa de decisions i es comprometen en la millora de la vida col·lectiva. Els càrrecs o els compromisos que l’alumnat adquireix en aquestes instàncies permeten posar en marxa valors com la participació, la responsabilitat compartida i el treball en equip.

Pel que fa a pràctiques que suposen estructures més àmplies que impliquen la relació amb diferents organitzacions de la comunitat poden ser molt diverses. Alguns exemples:

Història, memòria i valors cívics (IES Bisbe Berenguer. L’Hospitalet de Llobregat). És un projecte que pretén treballar el període franquista, a 4rt. d’ESO, a través d’entrevistes a persones d’una llar d’avis propera a l’Institut i, a la vegada, programar a la ràdio i TV local espais sobre història i memòria amb la participació de persones entrevistades per l’alumnat.

Projecte bicicleta (Escola Pia de Granollers). És un projecte que duen a terme els i les alumnes de tecnologia de segon cicle que trien l’activitat com a projecte de taller (la bicicleta com a màquina forma part del currículum de l’àrea). Fan el muntatge de dues o més bicicletes a partir de les peces subministrades per les deixalleries de la comarca i de components de segona mà o nous donats per persones de la comunitat educativa i comerciants de Granollers. Un cop arranjades i muntades s’envien a Nicaragua en el marc d’un projecte de suport a una comunitat de famílies desplaçades per l’huracà Mitch, amb les que es té un contacte directe.

La ràdio i el nostre poble (CEIP Sant Domènec). És un projecte que pretén fomentar la consciència de pertànyer a una comunitat. L’escola té una emissora de ràdio, Ràdio Ràpita, que funciona a diari des de fa 15 anys, en horari de migdia en acabar les classes i els divendres a la tarda per part d’exalumnes. Dins l’organització horària del centre es contempla una sessió setmanal de ràdio per tal d’elaborar els guions i fer l’avaluació dels programes emesos. La ràdio és un mitjà viu que promou la comunicació, facilita la lectura, la comprensió de textos, fomenta la recerca sobre diversos temes, etc. per poder fer un servei de informatiu al propi poble.

Aquests exemples, i molts d’altres que podríem esmentar, permeten unir els aprenentatges escolars amb l’entorn local i global i, en la mesura que suposen una implicació de l’alumnat en la comunitat, fomenta la participació, el sentit de la responsabilitat i el compromís.

El Departament d’Educació ha creat el Programa d’Educació per a la Ciutadania amb l’objectiu de contribuir a promoure la formació de la consciència ciutadana global basada en el respecte i la defensa dels Drets humans, en el coneixement dels principis i fonaments de la Democràcia, els seus mecanismes i les seves institucions, en el foment de la pau i la solidaritat.

El Programa d’Educació per a la Ciutadania vol contribuir a avançar en la línia exposada en aquest article i pretén, per tant, impulsar i recolzar en els centres educatius projectes de ciutadania que estiguin estretament vinculats al currículum d’algunes matèries i/o a la tutoria, que suposin una participació activa i real de l’alumnat a l’aula mitjançant metodologies actives i participatives o creant instàncies de participació a nivell global de centre i, finalment que suposin la interacció amb l’entorn local i global.

Perquè el català sigui vehicular a l'escola

Sindicats de l'ensenyament del país exigeixen que el català sigui la llengua vehicular a l'escola

Es mostren preocupats pels atacs que ha sofert la llengua

Els sindicats majoritaris de l'ensenyament al nostre país han reclamat avui a les administracions que el català, amb les respectives varietats dialectals, sigui la llengua vehicular a les escoles del territori. USTEC·STEs, STEPV i STEI-I han exigit que es valorin els programes d'immersió lingüística i que l'executiu espanyol treballi per a conservar el català a l'escola. N'han fet una especial reivindicació des del País Valencià i les Balears.

A les Illes asseguren que volen promoure que la legislació permeti als estudiants saber català. En aquest sentit, proposen que el 100% de les matèries s'imparteixin en balear, car ara són la meitat i el castellà 'ja està garantit'. Afegeixen que ningú no ho ha de veure com una agressió, car només volen que el català sigui obligatori com ho és la llengua castellana.

Des del País Valencià, el STEPV creu que cal donar resposta al procés d'imposició del castellà, ja que el 25% dels alumnes rep ensenyament en català i només en l'assignatura de valencià. Afegiren que cal més implicació del sector públic, car a les escoles privades el 100% de l'ensenyament és en castellà.

Des de Catalunya, USTEC-STEs denuncia el clima d'animadversió que hi ha contra els petits avenços que fa la llengua catalana.

Castellanismes subtils (Eugeni S. Reig)

Actualment el castellà és omnipresent. El sentim i el llegim contínuament: en la ràdio, en la televisió, en el cinema, en les cançons, en els diaris, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer. A tota hora, a tota hora.

Antigament això no passava. Fins ben entrada la dècada dels seixanta del segle xx, una persona que visquera en un poble valencianoparlant podia passar-se tota la vida sense sentir ni un sol mot de castellà, sobretot les dones, ja que els hòmens el sentien, com a mínim, quan feien el servici militar.

Avui en dia podem dir, sense por a equivocar-nos, que en totes les llars del nostre domini lingüístic hi ha un televisor (o més d’un) i diversos aparells de ràdio. I la major part de cadenes de televisió o d’emissores de ràdio parlen castellà. I, com és lògic, cadascú mira o escolta els programes que més li agraden o que més li interessen, i en eixos programes, la majoria de les vegades, es parla castellà.

Ara és com si tothom tinguérem un parent castellanoparlant vivint a casa. I açò té una influència decisiva en la llengua de tots nosaltres i, de manera molt especial, en la dels més jóvens que encara estan en un estadi d’aprenentatge.

Per això, entre altres motius, la nostra llengua es castellanitza més de pressa que en temps passats. El castellà s’infiltra d’una manera subreptícia i subliminar en el nostre subconscient i, lentament, subtilment, canvia en el nostre cervell estructures lingüístiques sense que nosaltres ens n’adonem. Expressions que en la nostra llengua s’han dit des de temps immemorial d’una manera determinada i que nosaltres hem heretat per tradició oral podem, sense ser-ne conscients, dir-les un bon dia d’una manera diferent per influència del castellà. Podem passar-nos tota la vida dient “he caigut un bac”, “hui tenim paella per a dinar”, “d’ací a un moment”, “divendres de matí” o “ara mateix” i un mal dia, de bursada, començar a dir “m’he caigut un bac”, “hui dinem paella”, “en breus instants”, “el matí de divendres” o “en estos moments” i creure que és així com ho hem dit sempre.

El castellà causa estralls en el nostre lèxic, en la nostra sintaxi i en la nostra fonètica. La major part d’eixos canvis produïts per influència de la llengua veïna ens colpegen d’una manera brutal quan els sentim i ens produeixen immediatament un sentiment de rebuig. Són fàcilment identificables i, per tant, fàcilment corregibles. Però els castellanismes més traïdors de tots són aquells que no ho semblen pas, que no criden l’atenció. Es tracta de vocables, expressions, construccions sintàctiques, que tenen tota l’aparença de ser genuïnes i, fins i tot, en molts casos ho són.

El castellanisme perillosíssim per a la nostra llengua en eixos casos no es troba en la paraula, expressió o construcció que substitueix a la que des de temps immemorials s’ha usat en català, sinó en el fet que es produïsca la substitució. Si substituïm paraules com ara balafiar, baratar, batafaluga, endenyar o enfitar per dilapidar, canviar, anís, infectar o empatxar el problema no es troba en les paraules substituïdores en sí, que són ben nostres i ben legítimes, el problema és que, si usem sempre les segones, condemnem a mort les primeres que han arribat vives i ben vives als nostres dies a través de segles i segles de passar de pares a fills. El castellanisme subtil és substituir determinades paraules, expressions o construccions per altres –que són correctes o que, almenys, ho semblen– i, per consegüent, deixar d’usar les de sempre i condemnar-les a mort.

Considere que hauríem de tindre la intel·ligència i la valentia de condemnar-los i combatre’ls si no volem que el valencià, a poc a poc, es convertisca en un dialecte del castellà.

A continuació relacione uns quants doblets: la paraula o expressió que escric a l’esquerra és la que hem usat els valencians durant segles; la que escric a la dreta –que en molts casos no és incorrecta– és la que hauríem d’evitar a fi de no despersonalitzar la nostra llengua.

a l’endemà o al sendemà / al dia següent
enguany / aquest any o este any
pudor / olor desagradable
capolar / picar (la carn)
coure / picar
coent / picant
fer (o pegar) una volta / donar una volta
fer ( o pegar) un bes (o una besada) / donar un bes
emmalaltir o fer-se malalt o caure malalt / posar-se malat
afanyar-se / apressar-se o donar-se pressa
acostar o atansar / apropar
adés / fa un moment o fa un instant
gust / sabor
tindre gust de / saber a
rodalia / rodalies
color de carabassa / color taronja
fruita seca / fruits secs
triar / escollir o elegir
arreplegar o replegar / recollir