Notícies 3cat24.cat

dimarts, 9 de desembre de 2008

A propòsit de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (Carme Miquel)

(Publicat en el diari Levante-EMV divendres 21 de novembre del 2008)

A propòsit de la llei d´ús (Carme Miquel, mestra i escriptora)

A la ciutat d'Alacant, fa vint-i-cinc anys, les Corts valencianes van aprovar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Amb aquella aprovació, la nostra llengua eixia de l'ostracisme centenari i s'aproximava a la condició d'oficial, la qual cosa permetria estudiar-la a tots els nivells i usar-la en tots els àmbits. Alhora, començava a reparar-se una gran injustícia, la d'haver mantingut els valencians analfabets en el propi idioma durant segles. En conseqüència, aquell 23 de novembre va ser un gran dia. La llei era només un instrument, era el primer pas però ens possibilitava avançar en la recuperació oficial de l'element més important de la nostra identitat col·lectiva.

Tants anys de menyspreu de la nostra llengua no havien sigut innocents. Després de penetrar el castellà en la societat valenciana, una gran part dels propis valencians havien arribat a avergonyir-se de la llengua pròpia, a considerar-la vulgar, a pensar que només servia per al món familiar, que per a les coses importants únicament valia el castellà. I alguns, fins i tot, la van deixar d'usar. Les conseqüències d'eixa situació d'abandó d'una llengua per una altra, no han sigut gens positives ni a nivell individual ni a nivell col·lectiu. Perdent el valencià es perdia un mitjà per a l'expressió i la comunicació i, sobretot, es perdia un instrument de desenvolupament intel·lectual. Perquè les llengües estan íntimament relacionades amb el pensament, ja que les persones pensem amb paraules i construïm les idees amb el llenguatge. Eliminant del nostre coneixement una llengua, eliminem una part dels instruments que tenim per a pensar. I no és vàlid dir «ja tenim el castellà per a això». És com si posseint dos braços útils, ens oblidàrem d'un o ens negàrem a usar-lo amb l'argument que amb l'altre ja n'hi ha prou. En qüestió de llengües, tot consolidant la pròpia, és millor sumar que no restar.

D'altra banda, cada llengua expressa les vivències col·lectives dels seus parlants perquè és el resultat de la interrelació entre una col·lectivitat i el món que l'envolta. Els grups humans, amb les llengües respectives, han posat nom a les coses del seu voltant, han dit com són, què representen, quins sentiments els provoquen, quines sensacions els aporten. En la història de la humanitat, per a viure i expressar realitats diferents, han aparegut llengües diferents. Un exemple clàssic d'aquest fet és el dels esquimals, que tenen molts noms per designar la neu perquè el contacte intens amb aquest element els crea la necessitat de nomenar-la de diferents maneres. Nosaltres amb neu i algun adjectiu ja en tenim prou. En canvi tenim noms diferents per als vents: brisa, ventijol, marinada, huracà, ponent, garbí, llebeig..., perquè el vent sí que forma part del nostre món quotidià i necessitem identificar les diferents formes en què s'hi manifesta. Com a resultat d'eixa interrelació amb el medi, les llengües contenen la saviesa del poble que les ha construïdes i les ha utilitzades al llarg dels temps. I per això, el conjunt de totes les llengües del món és una mostra de biodiversitat cultural

Però a més, una llengua és element d'identitat col·lectiva. Ajuda a saber d'on venim i reconéixer-nos i identificar-nos com a grup enmig dels altres grups. Ens ajuda a ser autèntics. Perdent la pròpia llengua es fa malbé la pròpia identitat. Les societats que perden les llengües pròpies esdevenen pobres culturalment i socialment.

La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià va proclamar l'oficialitat del valencià juntament amb el castellà i ens va retornar la possibilitat d'usar el valencià en tots els àmbits de la vida. I també proporionà la possibilitat que els escolars valencians s'enriquiren estudiant en el model d'educació bilingüe que suposa aprendre en la llengua pròpia. Perquè, està demostrat que només estudiant en valencià hi ha la garantia d'aprendre bé aquesta llengua i el castellà i d'adquirir posteriorment altres llengües.

Però una llei és només un instrument. Cal acomplir-la i cal millorar-la i és molt important la voluntat política i la implicació social per tal de fer efectiva la seua implantació. Calen normes positives i bons exemples. I en aquests aspectes ens hem quedat a mitjan camí. Perquè, com respecten la LUEV i quin exemple donen els molts governants que no usen mai el valencià? Quin exemple dóna la televisió valenciana? Són mals exemples que amb la seua actitud menyspreen el nostre patrimoni lingüístic que tant ens ha costat recuperar.

Parlar, llegir i escriure en valencià és un goig. Retrobar la saviesa dels avantpassats en les paraules de sempre i projectar-les cap a un futur, que podem construir en valencià, és possible. Recordar i homenatjar la Llei d'Ús ens ajuda a autoestimar-nos i ens obliga a complir-la i millorar-la. Perquè viure en valencià és útil i és positiu.



Amarg com l'asséver (Eugeni S. Reig)

Entrada del llibre Les nostres paraules

Amarg com l’asséver

Molt amarg

L’asséver és una massa sòlida de color fosc i molt amarga que s’obté deixant quallar el suc de les fulles de l’àloe. S’empra per a combatre el restrenyiment.

L’asséver també s’usava en temps passats per a deslletar els xiquets de pit. Per aconseguir-ho es posava una miquiua de pols d’asséver al mugró de la mare i el fort sabor amarg feia que l’infant rebutjara la mamella materna i perdera el costum de mamar.

La paraula asséver, en alguns llocs, es pronuncia asseve i, per consegüent, la locució que estudiem es transforma en amarg com l’asseve. El fet que la substància especificada haja deixat de ser usada i coneguda, ha fet que el seu nom haja deixat de tindre sentit per a la major part de la gent i s’haja deformat, donant lloc a variants tan absurdes com amarg com les cebes, expressió que no té cap ni peus, ja que les cebes no són ni han sigut mai amargues.

En valencià també era d’ús habitual la paraula giripiga per a denominar l’asséver i, per tant, hi havia la locució amarg com la giripiga. La paraula giripiga s’usava com a sinònim d’asséver, però també s’emprava per a denominar un preparat que es feia a base d’asséver, altres plantes medicinals i mel i que es feia servir per a combatre el restrenyiment. També s’aplicava la paraula giripiga a determinats licors que portaven asséver en la seua composició a fi de donar-los un tast amarg.

Una locució equivalent, àmpliament coneguda per tothom, és amarg com la fel, ja que, com és sabut, la fel és molt amarga. Cal aclarir que el vocable fel, en valencià, és sempre femení.

I també és molt coneguda i usada pels valencians l’expressió amarg com la retama. Ací cal aclarir que els valencians el nom que donem a l’arbust de la família de les fabàcies denominat pels botànics amb el nom científic Spartium junceum és retama, no ginesta.

A Xàtiva s’empra la locució equivalent amarg com el baladre. L’origen de l’expressió es troba en el fet que, segons diuen, els caragols que s’alimenten de baladre fan un gust molt amarg.

Eixes ametletes torradetes que has comprat estan molt bones però, a voltes, n’ix alguna amarga com l’asséver.

En valencià també es diu: amarg com el baladre (o com la fel, o com la giripiga, o com la retama)

La llengua estàndard sol emprar: amarg com el fel

En castellà es diu: más amargo que la hiel



Tastar el menjar (Abelard Saragossà)

Una expressió molt valenciana: tastar el menjar

Des del segle xiii fins a l’actualitat, els valencians hem usat cada dia el verb “tastar”, ja que respon a una acció tan habitual com és agafar amb una cullera una miqueta del menjar (o de brou) i posar-se’l en la boca per saber com està de gust (o com està de sal o de coent). Una acció típica dels jóvens inexperts però prudents és, abans de posar l’arròs en la paella, agafar un poc de caldo i demanar a la mare o a la sogra que el taste per saber si cal afegir un pessic de sal. En la sal, sempre cal anar pujant a poc a poc, perquè, com és sabut, qui guisa dolç guisa per a molts, i qui guisa salat guisa per al gat.

Al verb “tastar”, no recorre només el cuiner. De fet, té un ús molt extens. Es pot aplicar a qualsevol menjar, a qualsevol fruita, a qualsevol beguda. Així, si algú porta un bon vi a casa, li pot dir a l’home o a la dona: Tin, tasta’l i veuràs quin vi més aconseguit que han fet els de Monòver amb el raïm monastrell. També aprofita per a educar els xiquets melindrosos. És molt habitual que els pares aconsellen un fill d’aquesta manera: Abans de dir que no t’agrada eixe menjar, ¡tasta’l, dona!, no siga cosa que en realitat el trobes molt bo. El verb tastar també és útil per a indicar que un menjar o una beguda està poc valorada: Fa uns quants anys, els valencians ni tastàvem els vins valencians. En canvi, actualment les bodegues cada volta en venen més.

La paraula “tastar” admet usos expressius. Així, quan volem dir d’una manera exagerada que algú ha menjat molt poc, sovint recorrem al nostre verb: Cada dia menja més poc. Hui, ni ha tastat el dinar. També hi ha el cas d’aquell que no volia tastar la tortada i, per poc, no ens deixa tastar-la als altres. En fi, hem creat el nom tastaolletes per a burlar-nos d’aquells que, desficiosos i enjogassats, comencen moltes coses i no n’acaben cap. Perquè no cal dir que, entre tastar el dinar i menjar-se el dinar, hi ha la mateixa diferència que entre començar una cosa i, amb constància i amb paciència, fer-la a poc a poc (i bé) fins que arribem al final.

A més de ser un verb molt usual en la societat valenciana, la literatura li ha donat més aplicacions. Quan algú vol introduir-nos a un tema i incitar-nos a conéixer-lo a fons, parla de fer un tast dels novel·listes de la Safor. És com posar-nos una miqueta de mel en la boca, però molt poqueta: només perquè la tastem i ens quedem amb moltes ganes de menjar-ne més.

Realment, una paraula formidable. Però el fet és que l’estem canviant per “provar”. En el pròxim article, intentaré demostrar que eixa substitució té dos conseqüències negatives: d’una banda, va contra el patrimoni lingüístic i cultural dels valencians; de l’altra, empobrix la comunicació lingüística.


09 - El procés de normativització de principis de segle. Les Normes de Castelló de 1932

09 - Tema 09: El procés de normativització de principis de segle. Les Normes de Castelló de 1932