Notícies 3cat24.cat

divendres, 31 d’octubre de 2008

Generador de poemes catalans

http://www.elforat.net/generadors/poemes/

Contes

http://www.xtec.net/~mmontene/web/contes.htm

Una xicoteta pausa? (Eugeni S. Reig)

Publicat en el número 507 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) diumenge 19 d'octubre del 2008

¿Una xicoteta pausa?

Tots els que mirem la televisió valenciana, encara que no la mirem massa, hem oït moltíssimes vegades dir als presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l’artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons?

El llatí de fa dos mil anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a hores d’ara, els valencians només anteposem, i no sempre, els possessius i els ordinals (el meu llibre, la nostra filla, la tercera fila, el darrer dia) i poca cosa més. De casos com el que sempre se cita de «pobre home / home pobre» en el qual l’adjectiu qualificatiu té un significat diferent si està anteposat que si està posposat, n’hi han ben pocs, si és que n’hi ha cap altre.

Ens trobem, en el cas que tractem, davant d’un anglicisme sintàctic. La llengua anglesa anteposa sempre l’adjectiu al substantiu i les traduccions no gaire acurades que es fan de l’anglés introduïxen en la nostra llengua aquest barbarisme sintàctic.

Confie que algun dia els nostres presentadors de televisió s’adonen d’eixa qüestió i en compte de ferir-nos els oïts sistemàticament amb «una xicoteta pausa» tinguen l’encert i el bon gust de dir-nos «una pausa ben curteta.»

Aire negre (Agustín Fernández Paz, Edicions Bromera)

La primera pacient del doctor Molde en la clínica psiquiàtrica és Laura Novo, una dona autista i sense memòria, que passa el dia sencer escrivint el seu nom compulsivament. El doctor aconseguirà que Laura recorde tot allò que li va passar al llarg dels mesos anteriors, quan una ombra fosca semblava dominar la seua vida. Però cap dels dos no hauria pogut endevinar que, d’aquella manera, estaven obrint les portes a una realitat terrible.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Recursos lingüístics

http://www.xtec.net/~mmontene/web/recursos%20ling%FC%EDstics.htm

"La lluna, la pruna" (Eugeni S. Reig)

Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d'una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l'incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna”. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós. Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca.
¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més. Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna...».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Jocs infantils d'arreu del món

http://jocsinfantils.cat/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1

Les flors radioactives (Agustín Fernández Paz, Edicions Bromera)


Un estrany fenomen té lloc a la zona marítima on abocaven els seus residus nuclears diversos països europeus. Alba será la protagonista d'una història amb repercussions mundials.




Propostes didàctiques (en PDF), per Josep A. Fluixà.

http://www.bromera.com/pub/PropDidac/18006.pdf

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Recursos d'Educació Física

http://www.xtec.net/~mmontene/web/Educaci%F3%20F%EDsica.htm

Els primers dies

http://www.pangea.org/~acte/primers/portada/index.htm

"Tocar ferro" (Eugeni S. Reig)

L’expressió tocar ferro, d’origen medieval, significa 'prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni'.

En l’edat mitjana era costum llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia que s’acostava algú de mal aspecte, s’avisava l’amic dient-li ‘toca ferro’, que volia dir que agafara l’espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre’s d’una possible agressió.


Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en l’actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses.


En castellà, per a expressar el mateix concepte, s’usa l’expressió tocar madera.


Si cerquem l’entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) trobem:
«tocar ferro (o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada (Barcelona, novembre de 1993) arreplega tocar ferro però no tocar fusta. En les entrades ferro i fusta no diu res, però en l’entrada tocar diu: «10 tocar ferro fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». En canvi, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998), en l’entrada tocar, diu: «tocar ferro (o fusta) fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». Es veu molt clar que està copiat del que diu la primera edició DIEC, que es va editar tres anys abans que el GDLC.

¿Què significa que en el DIEC i en el GDLC diga «tocar ferro (o tocar fusta)»? Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. Com que en castellà es diu tocar madera, nosaltres fem la traducció literal i la convertim en normativa. Ho trobe vergonyós. Jo sóc partidari d’acceptar els castellanismes que, o bé són molt antics entre nosaltres i podem considerar-los com a lèxic nostre d’origen castellà, o bé és convenient acceptar-los per la seua utilitat. Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.


En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar fusta, però en canvi l’expressió tocar ferro apareix tant en l’entrada tocar com en l’entrada ferro. En l’entrada tocar diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l’entrada ferro diu: «Cult. pop.—Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro».—Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185).»


El Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t’ha succeït mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir d’aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex: Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te’n refiïs], que duri!»


El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar madera»


El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (2004), en l’apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort (IEC)» Es veu ben clar que l’autora ha inclòs tocar fusta únicament i exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.


Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.


Quan jo era menut, qual algun xicon deia toca ferro, un altre s’agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles de ferro. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta, simultàniament, es toca el cap volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta. No cal fer cap comentari.


Cartes d'hivern (Agustín Fernández Paz, Edicions Bromera)

Després d'haver passat una llarga temporada al Quebec, l'escriptor Xavier Louzao torna a Galícia i troba les cartes que li ha escrit el seu amic Adrià durant aquesta absència. Unes cartes que, en una espiral d'enigmes, descobreixen els estranys fets que protagonitza Adrià en la seua nova casa i que obliguen Xavier a auxiliar-lo. Però allà, en la vella casa colonial, els dos amics s'hauran d'enfrontar a uns misteris que ni tan sols podem imaginar...

dimarts, 28 d’octubre de 2008

"N'hi dono cinc / Li'n dono cinc" (Joan Solà)

Suposem que hem de pronominalitzar els dos complements [1] i [2] d'expressions com les següents: Dóna [1] {el préssec / la poma / els plàtans / les taronges / pa / això} [2] al nen. A la major part del domini lingüístic el resultat és el següent: Dóna-l'hi (el préssec, la poma, això), Dóna'ls-hi (els plàtans, les taronges), Dóna-n'hi (de pa). Aquests resultats són els normals almenys des de l'origen de la reforma del català modern. Però Fabra en tres dels punts anteriors va proposar unes formes diferents de les vistes: Dóna-la-hi (la poma), Dóna-li-ho (això) i Dóna-li'n (de pa). Les dues darreres són preses de les parles meridionals (que conserven li'l, li la, li'ls, li les, li ho, li'n de la llengua clàssica), i la primera (la hi) resulta de la norma purament ortogràfica de no apostrofar la paraula la (article o pronom) davant una paraula començada en (h)i o (h)u àtones, una norma (excepció) que Fabra no va justificar mai i que molts voldríem veure abolida d'una vegada, perquè no té cap utilitat. Les dites tres formes la hi, li ho i li'n no han aconseguit d'imposar-se ni poc ni molt no tan sols a la llengua parlada sinó tampoc a la llengua escrita: des de fa anys hi ha molts autors que usen les reals, n'hi ha que mantenen les proposades per disciplina i n'hi ha molts que les usen a mitges i amb vacil.lacions: alguna sí i alguna no, ara sí ara no. Crec que aquesta síntesi respon estrictament a la realitat. Fabra va dir clarament que una proposta del gramàtic que no aconseguia d'imposar-se s'havia de retirar. El nostre cas és transparent i pur en aquest sentit: pur vol dir que no és degut ni a influència d'una altra llengua ni a factors externs; simplement són uns casos tan poderosos que no s'esborren de la nostra ment ni passant per l'escola. És per això que som molts que demanem l'acompliment de la sentència del nostre primer gramàtic.
Però hi ha uns casos de li'n que no donen n'hi i cal que en siguem conscients. Un dels casos clars és amb el verb anar-se'n. Si anem al taller de les motos i ja no hi veiem el Ricardo que ens arreglava la nostra però que buscava una altra feina, preguntem a l'amo: ¿I el Ricardo? ¿Ja se li n'ha anat? i no pas ¿Ja se n'hi ha anat?, perquè aquesta segona frase voldria dir que se n'ha anat a un lloc determinant, i no és pas el cas. Un altre és amb alguna expressió gramaticalititzada com tant se li'n dóna: La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li'n donava. Amb el verb faltar sembla que hi ha vacil.lació: Si no és mort poc li'n/n'hi deu faltar. En canvi, amb l'expressió gramaticalitzada Déu n'hi do (que més d'un proposem d'escriure d'una vegada deunidó) el que no és possible és li'n. Per tant, ens trobem amb un cas força clar que ofereix alguna excepció no menys clara, i la norma seria ben fàcil. Entretant, els bons escriptors haurien de decidir-se a deixar de vacil.lar: o tots moros o tots cristians. Si tenen por és que no són bons escriptors.

Jocs en català

http://www.cpnl.cat/jocs/


Jocs de llengua de Jordi Alins

La pàgina acull jocs relacionats amb el llenguatge amb la intenció de jugar amb la llengua, en el bon sentit de la paraula.

Joc del penjat per a l'aula d'acollida

Juga al penjat de l'aula d'acollida. Com més paraules encertis més alta serà la puntuació.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Juga amb la diversitat (Les tres bessones)

Les Tres Bessones comparteixen amb els seus amics Mohamed, Berta, Xun-Li i molts i molts d'altres, vivències i experiències tant a l'escola com en el temps de lleure.

Aquest espai vol ser un punt de trobada perquè jugueu i compartiu amb els vostres amics i amigues nouvinguts i vellestants.

Estigueu a l'aguait, perquè ben aviat us proposarem altres activitats que segur que us agradaran molt.

Informació, materials i eines per a facilitar l'atenció personalitzada a l'alumnat amb NEE

Llibres de cartó (Animals salvatges / Animals del camp. Guido van Genechten - Edicions Bromera)
























































Ja estan a les llibreries els dos primers títols de la nova col·lecció «Llibres de cartó»: Animals del camp i Animals salvatges.


Aquests contes, indicats per a xiquets a partir d’un any, mantindran els menuts amb els ulls ben oberts i els ensenyaran a identificar els animals més coneguts, alhora que els despertaran l’interés pels llibres.


Aquesta col·lecció es publica simultàniament en els segells Animallibres i Algar Editorial.


Obri bé els ulls i mira els animals!


Primers llibres de cartó per a veure i aprendre els animals de camp.


A partir d'1 any.