Notícies 3cat24.cat

dissabte, 31 de maig de 2008

Proves d'Accés a la Universitat de les Illes Balears

Models d'exàmens d'accés a la Universitat de les Illes Balears, de les diferents especialitats, del 2001 al 2007

http://www.uib.es/ca/infsobre/estudis/primer_segon/acces/pau/examens.htm

Diversitat i Necessitats Educatives Especials

http://www.xtec.net/dnee/index.htm

Paganisme

El paganisme (del llatí, pagus món rural) és la religió dels pagans, o sigui d'una religió aliena a la pròpia.

El cristianisme es va anar introduïnt primer en el món urbà i entre la gent del camp van persistir molt més temps les creences religioses llatines i hel·lèniques antigues, de manera que pagà va esdevenir sinònim de no haver abraçat el cristianisme.

El paganisme és també en l'edat moderna la tendència d'adoptar, sense modificacions, les religions europees antigues especialment la celta, germànica, grega o llatina.

En el cas de religions sorgides en l'època moderna que no estan identificades amb les religions clàssiques s'utilitza el terme neopaganisme.

Institut del Teatre (Escola Catalana d'Art Dramàtic)

http://www.institutdelteatre.org/diputacio/opencms/system/modules/org.iteatre.web/web/ca/AreaConeixer/Area.jsp?PathMenuSelec=/system/modules/org.iteatre.web/web/ca/AreaConeixer/Historia/

divendres, 30 de maig de 2008

Proves Accés Universitat Jaume I de Castelló

Exàmens anteriors. Prova d'accés a la Universitat

Curs 2006/2007
Juny
Setembre

Curs 2005/2006
Juny
Setembre

Curs 2004-2005
Juny
Setembre

Curs 2003-2004
Juny
Setembre

Curs 2002-2003
Juny
Setembre


http://www.uji.es/infopre/trans/examens/

Islam

L'islam (الإسلام) ( ? [[:Image:i]] [[Media:escolteu-ne la pronunciació]] en llengua àrab) és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII basant-se en l'Alcorà. Els musulmans creuen que Déu (altrament dit Al·là) va revelar l'Alcorà al profeta Muhàmmad mitjançant un àngel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que més endavant van escriure el text sagrat en paper. L'islam considera Muhàmmad l'últim profeta, que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès.

L'islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu, és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant amb les relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials.

La xària o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana. De cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.

Sovint es representa l'islam amb una mitja lluna, en oposició a la creu del cristianisme. Aquest símbol té l'origen a l'Imperi bizantí i ara està present a moltes banderes de països musulmans, sovint al costat d'una estrella Igualment, el color verd s'associa a aquesta religió.
Preceptes bàsics

El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe (la xahada), la pregària ritual (la salat), l'almoina (la zakat), el dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm) i el pelegrinatge a la Meca (l'hajj).

La professió de fe (xahada)

Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula:لا إله إلا الله محمد رسول اللهLā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi (Romanització)«No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.

La pregària ritual (salat)

Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s'han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten capítols sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lah àkbar» («Déu és el més gran!»).

L'almoina (zakat)

L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.

El Pelegrinatge
El cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és el Pelegrinatge als llocs sants de la Meca. Aquest Pelegrinatge s'ha de portar a terme, almenys, un cop a la vida, però és només preceptiu per a aquells fidels capacitats que disposin de mitjans per a poder-lo efectuar.

El Pelegrinatge pot acomplir-se de dues maneres diferents: la visita estricta als llocs sants de la Meca (Pelegrinatge Menor o Umra), o bé la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (Haram), durant el mes de Dhu al-Hijja, consagrat a aquest efecte (Gran Pelegrinatge o Hajj).

L'Umra té l'objectiu essencial de la visita al temple de la Kaaba, la casa de Déu, que, per als musulmans, és el centre del món. Per a ells, Déu va començar per crear l'emplaçament sagrat de la Kaaba i després, en cercles concèntrics, el terme de la Meca, el territori sagrat que l'envolta i, finalment, la resta del món.

Quan Adam, expulsat del paradís però perdonat per Déu, vingué a habitar la Terra, Déu va fer baixar del cel, per a ell, a l'emplaçament de la Kaaba, una tenda feta d'un robí a fi que hi practiqués al voltant girs i curcumval·lacions a imitació dels que fan els àngels al voltant del tron de Déu. Més endavant, va ser Abraham el primer que va construir, en aquell precís lloc, un temple per a la divinitat i, en agraïment, Déu va fer baixar del cel la pedra angular de l'edifici, la cèlebre Pedra Negra, blanca originàriament, però ennegrida per efecte del palp dels homes durant segles. Aquest lloc es converteix en el punt de mira de la pregària dels musulmans de tot el món.

Per tot això, els pelegrins que arriben a la Meca han de complir el ritus del tawaf, és a dir, donar set voltes al voltant de la Kaaba i tocar, finalment, la Pedra Negra situada al seu interior. La Kaaba, que està majestuosament coberta de vels de vellut amb or brodat, es troba al centre d'una permanent multitud de fidels que gira sense aturador al voltant seu i que recita insistentment la fórmula ritual de la talbiyya.

També, en aquest mateix indret, l'Islam hi situa tant l'escenari del sacrifici d'Abraham com el lloc on Hagar, l'esposa d'Abraham, i el seu fill Ismael van ser repudiats per Abraham i gairebé van morir de set enmig del rigorós clima del desert. Aquest fet donà lloc a un altre dels ritus més importants de l'Umra: el say, que consisteix a fer quatre cops les anades i tornades entre dos punts de la ciutat, el Mont al-Safa i el Mont al-Marwah, rememorant les corredisses que va fer Hagar responent als precs d'aigua del seu fill agonitzant, fins que, finalment, quan Hagar va tornar on era Ismael esperant-la, va trobar que un àngel havia fet brollar una font, la mítica font de Zamzam, que els va salvar la vida.

Per tal de complir amb totes aquestes obligacions rituals, el pelegrí ha de vestir l'ihram, un hàbit blanc especial, sense plecs ni costures, que el santifica i l'obliga a abstenir-se de relacions sexuals, afaitar-se o empolainar-se, mirar-se al mirall, dur cap tipus d'arma, discutir, mentir o blasfemar, cobrir-se el cap (els homes) o el rostre (les dones), fer-se sang, cercar una ombra, matar cap animal o arrencar cap planta, a fi de respectar al màxim el caràcter sagrat de l'espai que està visitant.

El Hajj, o Gran Pelegrinatge, consisteix en complir els rituals propis de l'Umra i, a més, també visitar els tres espais sagrats situats a la rodalia de la Meca: Mina, Muzdàfila i Arafat, just els dies que van del 8 al 13 del mes de Dhu al-Hijja, durant els quals es ritualitzen tot un seguit d'antigues pràctiques paganes incorporades per Muhàmmad a l'Islam.

Els pelegrins deixen la Meca el dia 8 al matí, van a passar la nit a Mina i el dia 9 arriben ben d'hora a la plana al peu de la muntanya sagrada d'Arafat, a setze quilòmetres a l'est de la ciutat, on els fidels, entre la pregària del migdia i la de la tarda, es recullen en actitud submisa davant de Déu. En pondre's el sol, comença l'anada vers Muzdàfila, a mig camí entre Arafat i Mina, tot refent el camí cap a la Meca. Allà s'acampa i s'hi passa la nit, es prega, es fan fogueres i es malda per fer el màxim soroll possible, tot seguint una antiquíssima tradició que es remunta a l'època preislàmica i que feia de Muzdàfila el santuari central de Quza, el déu del tro i de la pluja.

El dia 10 és el yawm an-Nahr, el dia culminant del Hajj, en el que el pelegrí abandona Muzdàfila a primera hora del matí amb la finalitat d'arribar a Mina, on commemora la Festa del Sacrifici, celebrada al mateix temps a tot el món islàmic, durant la qual immola una ovella, una cabra o un camell. També a Mina, els pelegrins lapiden els Pilars del Diable, tot llançant set pedres, portades des de Muzdàfila, contra unes columnes, amb la finalitat d'expulsar els mals esperits. Acabats aquests rituals, el pelegrí es fa tallar els cabells i s'afaita, en acció de gràcies a la divinitat, i tot seguit emprèn el camí de tornada definitiu a la Meca, on durà a terme el tawaf al-Ifada, una darrera circumval·lació al voltant de la Kaaba.

Els dies 11, 12 i 13 de Dhu al-Hijja són dies de celebració per haver complert tot el prescrit i en què s'aturen les interdiccions imposades per l'ihram, l'hàbit blanc de santificació.

Pautes de conducta

Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmics propis de la terra on es va formar.

Es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera.

Segons alguns corrents jurídics, es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques.

Tot i que amb interpretacions variables, existeix una forta reticència a crear imatges d'homes i d'éssers vius. Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és voler imitar Déu.

El gihad

Sovint s'ha afirmat que l'islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab gihad s'ha traduït com a guerra santa. Ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'islam es veu atacat. Només és justa la guerra d'autodefensa.

Pregaria.cat

pregaria.cat és un lloc web de recursos de pregària en català al servei de persones, grups, parròquies o moviments que busquin aprofundir en la seva vida de fe. S’hi ofereixen recursos diversos perquè cadascú hi pugui trobar allò que més l’ajudi en el seu moment present o que més pugui ajudar d’altres.

Per als pares que volen ajudar els seus fills en els primers passos de la pregària.

Per als monitors d’un esplai que han de preparar una pregària a l’inici d’una reunió.

Per a la persona que després d’anys d’estar desconnectada de la fe, vol redescobrir el camí que va abandonar per circumstàncies diverses.

Per a aquell que es troba amb un fort desig de vida espiritual i no sap per on començar.

Per al catequista que busca algun text o alguna idea amb la qual reforçar la seva catequesi de confirmació.

Alguns dels recursos potser ja els coneixeu i els heu utilitzat. Ara els trobareu tots en aquest lloc web amb eines que us facilitaran el seu ús i us ajudaran a trobar allò que busqueu.
El web ha estat ideat i promogut pels Jesuïtes de Catalunya i hi participen persones i grups vinculats a diversos col·lectius cristians. Podeu fer-nos arribar els vostres suggeriments i comentaris a través de la secció de contacte. Us animem a participar en aquest projecte i a ajudar a difondre’l!

http://www.pregaria.cat/

Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB)

http://www.esadib.com/

dijous, 29 de maig de 2008

Teatre del Liceu de Barcelona

http://www.liceubarcelona.com/teatre_liceu.asp

Accés a la Universitat al País Valencià

La Conselleria d'Educació ha iniciat diferents accions innovadores amb la finalitat d'obtindre millors rendiments i noves oportunitats per al conjunt del nostre sistema valencià d'educació superior, accions que inclouen la internacionalització. Es tracta de progranes educatius que es conceben amb la vocació d'obrir nous horitzons i noves possibilitats de treball.

Fe bahà'í

La Fe bahà'í és una religió fundada al 1863 per Bahà'u'llàh i que actualment és seguida per més de 7 milions de persones a tot el món. Els bahà'ís creuen que totes les religions provenen del mateix Déu i que han aparegut amb el Missatge de Déu per a la humanitat a mesura que aquesta ha tingut capacitat per rebre'l. Algunes de les religions anteriors que els bahà'ís afirmen que provenen de Déu (en ordre d'aparició): hinduisme, budisme, judaisme, cristianisme, islam, babisme. El Bàb (en àrab: la Porta) va proclamar ser l'Enviat de Déu per a la seva època l'any 1844 i que preparava la humanitat sencera per a l'arribada d'una nova Manifestació de Déu: Bahà'u'llàh.

Creació i utilització de blocs a l'aula de tutoria (Maria Eulàlia Guillamon i Guillamon)

La Neoloteca defineix el terme bloc com a pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.
La Hiperenciclòpedia afegeix que es tracta d'una plana web, gairebé sempre d'un sol autor, que conté articles i imatges ordenats per la data de publicació i que s'actualitza molt sovint, com si fos un diari. Té un format de publicació caracteritzat per breus paràgrafs de prosa, molts cops de caràcter personal, intercalats amb enllaços a vegades comentats a d'altres blocs i/o planes d'internet.

http://www.xtec.net/~mguilla4/

dimecres, 28 de maig de 2008

Teatre Lliure de Barcelona

http://www.teatrelliure.com/

Accés a la Universitat a Catalunya

Per orientar i facilitar la decisió prèvia a l'inici de qualsevol estudi universitari dels que ofereixen les universitats de Catalunya, us presentem les particularitats i els requisits amb què els estudiants es troben en cada cas.

Aquest és l'objecte d'aquest apartat on trobareu la informació sobre l'organització de les PAU per a l'accés a les universitats de Catalunya, les proves que poden fer les persones amb més de 25 anys que hi vulguin accedir, els que ja disposin d'una formació prèvia, bé sigui professional o universitària i també informació adreçada especificament a estudiants de fora de Catalunya que tinguin interès en les nostres universitats.

L'altre gran bloc d'informació fa referència al tràmit d'accés a les universitats públiques i a la Universitat de Vic, més conegut com a preinscripció universitària i què també trobareu explicat en aquestes pàgines, així com, les característiques de l'accés a altres universitats.

http://www10.gencat.net/dursi/ca/un/acces.htm

Budisme

El budisme és una "doctrina filosòfica oriental" basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama (el Buda històric). Una branca d'aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós.

Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est de l'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular en el món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes al món.
Siddharta Gautama

Els relats sobre la vida de Siddharta Gautama estan barrejats amb mite, llegenda i simbolisme. Això és deu a que, més enllà del seu simple interès biogràfic, aquestes històries són vistes com un guia per a la vida dels seus seguidors, en la qual els diferents episodis clau constitueixen metàfores dels processos de crisis i recerca espiritual del ser humà.

Siddharta era fill d'una família rica i influent. A l'edat de 29 anys va abandonar tot el seu benestar i va iniciar una vida d'asceta errant. Es va endinsar el en coneixement dels Upanishads i, a l'edat de 35 anys, després de restar immòbil al peu d'un arbre durant 49 dies, va descobrir el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, és va convertir en el "Buda", l´"Il·luminat". Va morir a l'edat de 80 anys.

Després de la il·luminació, va iniciar la propagació del seu dharma o "veritat budista". El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa i en constitueix el nucli:

Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.

Segona Noble Veritat: l'origen del sofriment es troba en l'afany de viure, en el desig d'actuació, de plaer, de possessió.

Tercera Noble Veritat: el sofriment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.

Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s'apropa a la il·luminació.

Els vuit passos són els següents:

Coneixement recte de les Quatre Veritats.

Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges.

Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.

Acció recta: bona conducta moral.

Ocupació recta: guanyar-se la vida sense mal.

Esforç recte: fomentar tendències bones.

Pensament recte: no cedir als desigs.

Concentració recta: meditació.
Les diferents escoles i tradicions budistes
Els ensenyaments de Buda Sakiamuni en una primera etapa van ser només de tradició oral i es van consignar primerament en el Cànon Pali. Aquest és el que regeix en exclusiva el budisme anomenat theravada o hinayana, que es considera dipositari dels ensenyaments originals de Buda que condueixen a l'alliberament de l'existència cíclica (samsara), al nirvana. Aquesta és la forma de budisme que es practica avui en dia a Sri Lanka, Tailàndia, Birmània, Cambodja i Vietnam.

Segles després, i en llengua sànscrita, apareixen uns textos ("sutras") que reclamen el seu origen directe de Buda, i conformen la tradició mahayana que floreix a l'Índia i s'estén i practica avui en dia a Tibet, Mongòlia, Xina, Corea i Japó. La tradició mahayana és la dels "bodhisatvas" que lliguen el seu despertar espiritual al de la resta dels éssers a través de la pràctica de la "bodhichita" (l'esperit del despertar).

El samsara i el nirvana

Segons el budisme, tots els éssers amb consciència (això exclou només el regne vegetal) viuen en un cercle d'existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte. A aquesta existència cíclica en móns o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de sofriment, n'hi diuen samsara. El samsara, segons el Buda, no té un principi però té un final individual per a aquells que puguin alliberar-se'n. A aquest alliberament n'hi diuen nirvana, literalment "més enllà del dolor o sofriment". De manera complementària, el budisme mahayana reconeix un despertar superior, abocat al treball pels altres.

El treball interior que proposa el budisme inclou reconèixer en quina forma el samsara, on hi ha sis regnes, entre el qual hi ha el dels humans, ens condueix a aquests renaixements plens de misèria (Primera Veritat Noble), i aquest reconeixement (Segona Veritat Noble) ens pugui conduir a l'alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble) a través del camí budista (Cuarta Veritat Noble).

L'Ètica budista

Breument, la moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Segons els ensenyaments budistes, els principis ètics estàn determinats per l'examen de si una acció qualsevol podria ser potencialment nociva o perjudicial per a un mateix o pels altres, i és aquesta acció que s'intenta evitar. En el budisme s'utilitza molt l'expressió de ment hàbil, que és aquella que evita totes les accions propenses a causar sofriment o remordiment. L'esforç i la intenció emprats determinaràn la càrrega moral de l'acció.

Primaveral (Teodor Llorente)

La xiqueta rossa, un dia

em va cridar al seu hort.

¡Primavera, primavera!

¿Per què em dus eixos records?


Catorze anys ella contava,

jo li guanyava de dos.

D’amor, res ella sabia;

jo, si en sabia, era poc.


Aquell jardí, ¡quina escola

per a eixa ciència del cor!

¡Abril! ¡Que bona ensenyança!

¡Quins mestres, aucells i flors!


En els arbres refilaven

paixarells i verderols;

sobre les obertes roses

volaven els papallons.


Ella estava més gojosa

que els aucells refiladors,

més polida que les roses

més resplendenta que el sol.


Per los camins corria

llançant crits provocadors;

i girava el cap per veure

si darrere anava jo.


Entre els rosers s’ajupia

baix una pomera en flor;

i quan jo distret passava,

movia el flexible tronc.


Pluja blanca i olorosa

plovia sobre el meu front;

i ella, sortint entre roses,

reia amb son riure més dolç


Després es posava sèria,

com si fóra ja major,

i en el meu braç repenjant-se,

m’ho comunicava tot.


Em mostrava les flors noves,

els peixos de vius colors,

que omplien d’or i de grana

el safareig de la font.


I l’arbre aquell, on un dia,

¡no en tingué un altre millor!

amagadet entre fulles,

trobà un niu de rossinyols.


Em contava l’alegria

que sentí, canviada en plors,

quan, a l’endemà, que va veure’ls

en l’estreta gàbia morts.


I com gotes de rosada

d’un lliri blau en les flors,

li enterboliren dos llàgrimes

els ulls plens de resplendors.


En aquell verger havia

un bosquet verd i pompós;

remorejava en ses fulles

dolçament el ventijol.


De dos arbres, una corda

penjava, ornada de flocs;

era quella agrunsadora

son més agradable joc.


Dels dos ramals agarrant-se,

acomodà el lleuger cos,

i a l’aire es llançà joiosa

com un aucell que alça el vol.


Muntava al cel somrienta

com munten les il·lusions;

i del cel, també com elles,

baixava a terra d’un colp.


Embelesat jo la veia

ple d’alegria i de por;

quan en passar, l’espentava,

em deia: “¡més fort! ¡més fort!”.


Present tinc i tindré sempre

aquella hermosa visió;

els ulls blancs li espurnejaven;

les galtes eren de foc.


El vent sos cabells movia

i donava a son blanc front,

com celístia lluminosa,

voladúries de fils d’or.


En alenar, dibuixaven

sos pits los naixents contorns,

com les onades primeres

que en la mar l’oratge mou.


I les faldes, bellugant-se

en remolins voladors,

descobrien i amagaven

els seus peuets juguetons.


D’exàmetres i pentàmetres

jo estava tot ple llavors;

i en tu pensava, Virgili,

mon primer mestre d’amor.


Em preguntava: Amarilis,

¿haurà tornat a aquest món?

¿Ompliran nimfes les selves?

¿Sonarà Pan el flabiol?


I l’ensomiada Amarilis,

mentre tal pensava jo,

soltà les mans de les cordes,

marejada ja del tot.


Estengué els braços a l’aire,

i per baixar millor,

quan llançà el cos a terra,

s’agarrà bé del meu coll.


Sentí el dolcíssim contacte

de sos cabells rulls i solts,

el tebi alé de sos llavis,

el bategar de son cor.


Ella, no sabent què dir-me,

ni sabent què fer tampoc,

fugí com fuig un ensomni,

pels caminals plens de flors.


Jo quedí clavat en terra,

mut, espantat... i ditxós.

¡Primavera, primavera!

¿Per què em dus aquests records?


dimarts, 27 de maig de 2008

Federació de Pilota Valenciana

La Pilota Valenciana és un dels esports més bonics i emocionants per a l'espectador. Amb aquesta pàgina, encetem una nova via de comunicació amb tots els aficionats a la pilota, dia a dia, moment a moment, i a més oferim una plataforma informativa que tindrà una actualització periòdica.

http://www.hascomnet.com/~fedpival/index1.htm

El joc de la pilota valenciana

Introducció, amb dades de la història d'aquest esport, competicions i principals jugadors, materials, modalitats i enllaços.

http://www.uv.es/pilota/

Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya

http://www.teatreamateur.com/

Judaisme

El judaisme és la cultura religiosa del poble jueu. És una de les primeres religions monoteïstes i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. Els dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'origen de l'islam està vinculat teològicament amb el judaisme per mitjà del personatge d'Abraham.
Per al jueu, a diferència de les religions occidentals, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, raça, terra, etnicitat i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història.

D'acord als teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme d'altres religions que existien quan aquest va emergir:

La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.

La segona característica és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels deu manaments, i que el jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració.

En les religions politeistes d'aleshores, els déus estaven limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.

La tercera característica única de l'època, era la introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mitjà del qual s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitzvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Pel judaisme l'adoració a Déu dintre de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El sàbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple.

Atès que el cristianisme es considera a sí mateix el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.

Doctrina

La seva doctrina es recull en la Tanakh o Bíblia Hebrea (Antic Testament) i el Talmud, i es fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb el poble d'Israel, els deu manaments i la futura arribada del Messies.
Aquests són els punts principals de la doctrina jueva:

Déu és únic: el judaisme està basat en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el creador etern de l'univers i la font de la moralitat. Els jueus no creuen en una Trinitat ni dualitat de Déu.
Déu es omnipotent i omniscient.
Déu no té cos, i és etern.
Només a Déu s'ha de pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l'home i Déu és herètica.
La Bíblia hebrea, i les creences descrites al Mishnah i al Talmud, són producte de la revelació divina.
Les paraules dels profetes son veritables.
Moisès és el profeta més important.
La Torà (els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme.
Déu recompensarà als que obeeixen els seus manaments, i castigarà als que els violen.
Déu va escollir al poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell.
Hi haurà un maixíakh (messies) i una era messiànica. Tot i això el messies no és un ésser diví, sinó un alliberador polític. Per a algunes denominacions jueves, no hi haurà un messies. L'era messiànica és un ideal al què hem d'aspirar.
L'ànima és pura al naixement. Els nens neixen amb un ietser ha-tov, una tendència per a fer el bé, i un ietser ha-ra, una tendència per a fer el mal. Aleshores, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí.
Les persones poden realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l'oració, el penediment i del tsedakà (donar a la caritat, i als pobres).

Celebracions

El sàbat (xabat, dissabte) és el descans setmanal que comença la nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on es celebra la creació de Déu, i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el sàbat no es realitza cap feina. Les diverses definicions de què constitueix una "feina" ("melakhà") varien de denominació en denominació. Els jueus ortodoxos, per exemple, no condueixen ni encenen llums o aparells elèctrics. Els conservadors permeten conduir només sí és per a anar a la sinagoga. Per als reformistes i reconstruccionistes, l'observança és una decisió personal, i cada persona té dret de decidit què és per a ella "fer feina" i com pot honorar millor el dia de repòs. El sàbat és considerat la celebració més important del judaisme.
Altres celebracions són la festa de les cabanes o Sukot, la Pentecosta o Xavuot, el Cap d'Any o Roix ha-Xanà, el dia del Penediment o Iom Kippur i la Pasqua o Péssakh.

Denominacions del judaisme
Al llarg dels últims dos segles la comunitat jueva s'ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d'acceptar un jueu, i com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.

El judaisme ortodox, sosté que la Torà va ser escrita per Déu, dictada a Moisès, i que les lleis han de ser observades i són immutables. Els jueus ortodoxos consideren que el Shulkhan Arukh, un codi legal del segle XVI és la codificació definitiva de la llei jueva, i afirmen que hi ha una continuïtat entre el judaisme abans de la Il·lustració, i el judaisme ortodox modern. El judaisme ortodox consisteix del judaisme ortodox modern i del judaisme haredi. La majoria dels ortodoxos admeten una forma particular de la teologia jueva basada en els principis de Maimònides.

El judaisme reformat, també conegut com a "judaisme progressiu", i al Regne Unit com a "judaisme liberal", es va originar a Alemanya com a resposta a la Il·lustració. El judaisme reformat inicialment definia al judaisme com una religió i no pas com una raça o cultura i rebutjava les ordenançes rituals de la Torà. El judaisme reformat va desenvolupar les reunions d'oració en llengues vernacles. Avui dia, però, moltes congregacions reformades han retornat a les oracions en hebreu (a més que ja és la primera llengua de la majoria dels israelians), i promouen l'observació d'alguns preceptes de la llei jueva. Fou la primera denominació en ordenar dones rabines.

El judaisme conservador, conegut també com "judaisme masorti" (de l'hebreu que significa "tradicional"). Masorti és el títol oficial que té a Israel també, encara que té un significat més general. El judaisme conservador es va formar als Estats Units a finals del segle XIX per la fusió de dos grups: els jueus reformats que no volien el rebuig emfàtic de la llei jueva, i els jueus ortodoxos que no acceptaven la creença en la "llei oral" (que declara la continuïtat de la revelació de Déu al Sinai i la llei del Shulkah Arukh), i que preferien promoure l'estudi dels texts jueus i la història d'Israel. Els conservadors emfatitzen que els jueus constitueixen una nació i alhora una religió. També emfatitzen la seva identificació amb els amoraim, els savis del Talumd que acceptaven els debats sobre les interpretacions de la llei jueva.

El judaisme reconstruccionista va començar com la filosofia de Mordecai Kaplan, un rabí del judaisme conservador. Aquesta denominació emfasitza la re-interpretació del judaisme per adaptar-la a la filosofia dels temps moderns, la justícia social com a manifestació de la fe i la definició del Judaisme en tant que civilitazió evolutiva del poble jueu. Fou la primera denominació en ordenar rabins i rabines homosexuals.

La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar els jueus, sinó que el més important és la seva observació de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del sàbat i del Yom Tov (els dies religiosos), la Kaixrut i la puresa familiar, no són religiosos. Per als reformistes, el principal és aplicar els continguts ètics, no els rituals. Els reconstruccionistes pensen que qualsevol manifestació de la cultura i de la filosofia jueva és de fet "Judaisme" o al menys "Judeïtat."

Als Països Catalans són presents creients de les quatre denominacions i, encara que l'ortodoxa és avui majoritària, les tendències progressistes estan ràpidament guanyant terreny.

dilluns, 26 de maig de 2008

La pilota valenciana a Viquipèdia

La pilota valenciana és l'esport de pilota autòcton del País Valencià. Dos jugadors o equips front a front competeixen a llançar-se una pilota amb la mà sota determinades regles, depenent de la modalitat, tals com que la pilota passe per sobre d'una corda o avance unes ratlles en terra.

Tot i que normalment se la coneix simplement com a Pilota, s'anomena Pilota valenciana per distingir-la d'altres jocs de pilota, com la pilota basca, que es juga normalment contra un mur. Sota aquest nom genèric hi ha tot un seguit de modalitats que es diferencien segons la pilota amb què es juga, el recinte de joc o les comarques en què es practiquen.

Excepte en el cas del frontó, totes les modalitats de la pilota valenciana es caracteritzen per què els jugadors estan acarats, separats per una corda o unes ratlles en terra, i han de colpejar la pilota amb la mà (que durà unes proteccions segons el tipus de pilota). En general, s'hi pot jugar al carrer (Galotxa, Llargues, i Raspall), o en un trinquet (Escala i corda i Raspall).
Història
L'Antiguitat
D'esports de pilota n'hi ha hagut a l'Antiga Grècia, a la Xina o a l'Amèrica precolombina, però llurs descripcions són molt vagues o no tenen cap relació amb la pilota valenciana. Així, per exemple, l'explicació que en fa Homer d'una partida a L'Odissea sembla més d'una dansa que d'un esport, amb cants i jugades marcades pel ritme dels instruments. Ja en el món romà, el poeta llatí Marc Valeri Marcial en els seus Epigrames distingia quatre jocs de pilota:

Follis: Una pilota grossa i d'aire que es colpejava amb el puny tancat o amb el braç protegit amb un braçalet. Semblant, doncs, a dues modalitats de l'actual Pallone italià. Es jugava, però, en recintes tancats i de dimensions reduïdes, les termes.

Harpestum: En un terreny de joc delimitat per dues ratlles i una ratlla central, els jugadors tractaven d'enviar la pilota més enllà del límit del camp contrari. Atés que la pilota sovint anava a ran de terra, semblaria aquest un precedent del Raspall, tot i que d'altres el veuen com un precedent del futbol.

Paganica: Només se'n sap que s'hi jugava amb una pilota petita i molt dura.

Trigonalis: Formant un triangle tres jugadors es llençaven una pilota petita.

Cap d'elles, però, s'adiu exactament a l'actual pilota valenciana. Però el fet documentat d'esports basats en les ratlles de la modalitat de llargues en antics territoris de l'Imperi Romà com les actuals Bèlgica, nord de França, Frísia o nord d'Itàlia fan pensar en un origen comú.

Edat mitjana
En l'Edat mitjana francesa hi ha constància del jeu de paume, que, en un començament, era practicat amb la mà nua. L'any 1292 havia a París tretze tallers de fabricació de pilotes, així que queda palesa la seua popularitat. Aquest esport, precursor del tennis, era jugat en recintes tancats (tripots) amb una xarxa al mig per sobre la qual havia de passar la pilota. La puntuació era molt pareguda a la valenciana. Al segle XVI Joan Lluís Vives compara en els seus Diàlegs les dues maneres de jugar a pilota, a França i al Regne de València, i acaba concloent que, malgrat lleus diferències les regles eren les mateixes.

A la Corona d'Aragó va ser un esport molt popular practicat per membres de la noblesa i fins i tot reis (l'humanista Arnau de Vilanova va recomanar la seua pràctica a Jaume II en 1305), si bé aquest èxit va ser part de la seu posterior pèrdua de popularitat, ja què per a evitar problemes es va prohibir la seua pràctica en els carrers quedant confinat a recintes tancats (trinquets) que solament podien mantenir les classes adinerades (a mitjan segle XVI hi ha censats a València 13 trinquets). Famós per la seua transcendència és el bàndol del 14 de juny de 1391 que va promulgar el Consell de la ciutat de València en el què va prohibir la seua pràctica al carrer:

Car per occasió del joch deius escrit se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Déu e dels sants, e diverses injuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrers e places de la ciutat, ha novellament establit e vedat que alcuna persona privada o estranya, de qualsevol estament condició o ley, sia de edat de X anys a ensus, no gos ne presumesca jugar dins los murs de la dita ciutat a joch de pilota arruladiça, sots pena de XX morabatins d'or per cascuna vegada que contrafara.

Malgrat les constants prohibicions les classes populars continuaren practicant la pilota, i les classes acabalades l'abandonaren (fóra per diferenciar-se'n, fóra per passar a esports més nets com el tennis). La pilota a mà va ser, doncs, un esport menystingut i dominat per les apostes i els desafiaments locals.

Època moderna
No és fins a finals del segle XIX quan els periòdics del Cap i casal comencen a oferir cròniques de partides, majoritàriament als trinquets com el de Pelayo (1868), però també al carrer. És per aquestes referències que avui coneixem pilotaris com Roquet de Penàguila, Bandera, Melero, Bota, el Nene, el Paler o el Pilotero, i trinquets com el de Juan de Mena o el del Grau.

És també llavors quan apareixen els primers frontons al País valencià, per a jugar a les modalitats basques. però annunciat com a una diversió per a les elits. A tall d'exemple, el 26 de febrer de 1910, El Mercantil valencià annuncia dos partides amb preus molt disparells: una pesseta i mitja costa la de cesta-punta al Jai Alai de l'Alameda, i 20 cèntims la d'escala i corda al Pelayo.

Però la vertadera revolució la provocà El Nel de Murla, qui, el 1910, col·loca una corda de vora 2 m d'altura al mig d'un trinquet i va inventar la modalitat de l'Escala i corda. Fins aleshores als trinquets es jugava com al carrer, a ratlles.

Posteriorment la popularització dels esports de masses, especialment el futbol, l'expansió urbanística que va provocar l'enderrocament de nombrosos trinquets, l'augment de la circulació automobilística que va dificultar el joc al carrer i la progressiva castellanització de la societat a causa de la immigració de gran quantitat de persones que no veien la pilota valenciana com a un esport propi, provoca que la seua situació en la dècada dels 60 del segle XX fóra quasi crítica.

En l'actualitat
Els anys 70 i 80, en aqueix moment de decadència i manca d'alicients, la pilota torna a ressorgir, i es pot dir que és gràcies a un pilotari, el Genovés I, el carisma del qual atrau nombrosos aficionats de volta al trinquet.

A aquest fenomen s'uneix el procés autonòmic dels anys 80. La descentralització política encetada amb el nou règim facilita, el 1984, la independència de la Federació de Pilota Valenciana respecte de la Federación Española de Pelota, que només acull les modalitats basques. D'ençà que la presideixen persones que coneixen la pilota autòctona i la promouen amb l'organització de nombroses competicions de gran part de les modalitats i amb la construcció de canxes de joc als nous instituts per a anar introduir el jovent en un esport que restava oblidat o minimitzat. També, de portes en fora, la FPV participa en l'organització dels Campionats Internacionals de Pilota amb els altres països amb un joc de pilota a ratlles.

El 1990 s'inicia una nova popularització de la pilota amb les retransmissions de les partides en directe per part de Canal 9. Aquesta tasca de reintroducció, però, és ara amortida per ser actualment les partides retransmesses en diferit i per Punt 2, a més d'un programa amb l'actualitat del món de la pilota anomenat Trinquet, d'entre 30 i 45 minuts de durada, els diumenges a la vesprada.

Arran d'aquest reviscolament l'ex-pilotari Alfred Hernando, Fredi, ha encapçalat la modernització de la pilota valenciana mitjançant el torneig Circuit Bancaixa, que ha empés diversos trinquets a millorar les instal·lacions i, en general, l'ha professionalitzada. Des del 2005, la seua nova empresa, ValNet té en nòmina tots els jugadors professionals de pilota valenciana.
Instal·lacions

Cada modalitat de pilota valenciana té una canxa de joc determinada o preferida:

Carrer: Tradicionalment s'han disputat partides en el carrer, comptant cada poble amb un carrer especialment adequat. Aquest carrer ha de ser llarg i ample, i que permeta jugar sense obstacles (i els que hi haja seran aprofitats). Amb l'augment del tràfic es va dificultar aquesta pràctica, motiu pel qual alguns pobles han construït carrers artificials que imiten els detalls dels autèntics, tals com finestres, balcons o portes. Al carrer es juga a Galotxa, Llargues i Raspall.

Frare: És un frontó de 30 m de llargària per 8 m d'amplària tancat per les quatre parets. Es caracteritza pels bisells verticals a ambdós cantonades del frontis, anomenats frares, que permeten rebots inesperats.

Frontó: La canxa del frontó consisteix en 3 parets: Un frontó de 9 d'ample per 10 d'alçaria, una muralla de la mateixa alçaria que el frontó i entre 20 i 30 metres de llarg i amb una paret de rebot de 5 metres com a mínim. El costat de la dreta está obert per a permitir situar al públic. Està guanyant popularitat en els últims temps degut a la dificultat de disputar partides en el carrer i a la manca de trinquets. Semblant al frontó basc però amb una llargària menor.

Galotxeta: Només a la comarca del Vinalopó Mitjà trobarem aquest recintes de 20 m de llarg per 3.5 d'ample per a jugar la modalitat de Galotxes. Compta amb una corda central destensada i quatre caixons (forats) en els cantons de la canxa.

Trinquet: És un recinte tancat de forma rectangular d'entre 40 i 65 m de llarg i entre 9 i 11 m d'ample. Les dos parets més llargues, denominades muralles, tenen una alçada pareguda a l'ample del recinte. Una de les dos muralles compta amb un element singular, l'escala, quatre esglaons on seu el públic. S'hi juga al Raspall i a Escala i corda. Els primers trinquets documentats ja són esmentats a la València del segle XV. Un dels més prestigiosos és el Trinquet de Pelayo (a València).

Modalitats

Existeixen diverses modalitats de pilota valenciana encara que es poden dividir en dos grans blocs, estil directe i estil indirecte:

Estil directe
En l'estil directe els equips estan encarats i s'han d'enviar la pilota d'una meitat del camp a l'altra. Per ordre alfabètic, les modalitats reconegudes per la Federació de Pilota Valenciana són:

Escala i corda: Practicada en els trinquets amb una corda de vora 2 m al mig de la canxa que separa els dos camps i per damunt de la qual ha de passar la pilota, i que li dona una especial dificultat técnica. Juntament al Raspall, compta amb jugadors professionals.

Galotxa: Similar a l'escala i corda però jugant-se al carrer (natural o artificial).

Galotxetes: Aquesta modalitat es juga en la galotxeta, una xicoteta canxa entre un o dos jugadors per equip. Es disputa a l'aire, aconseguint-se un 'quinze' cada volta que la pilota del rival toca o no aconsegueix passar la corda o s'introdueix la pilota en un dels caixons (forats als cantons de la galotxeta) del rival.

Llargues: Sembla que és la modalitat més antiga, es juga al carrer, i té com a característica (que les altres modalitats han perdut) l'existència de les ratlles, una mena de meitat del camp mòbil. Té variants com la Palma i la Perxa. Per ser la més propera a l'origen comú ha servit de base per reglamentar el Joc internacional dels Campionats Internacionals de Pilota.

Raspall: És l'altra modalitat, a més de l'Escala i corda, que compta amb jugadors professionals. Es juga en trinquet o al carrer, i el nom ve del fet que el pilotari ha de raspar el terra amb la mà per tornar la pilota, per què sovint hi va rodant. És la modalitat més dura físicament.

Estil indirecte
En l'estil indirecte els dos equips comparteixen canxa i s'enfronten llançant la pilota contra un element (mur), anomenat frontó. Després de què la pilota rebote li toca a l'equip contrari.

Per ordre alfabètic, les modalitats reconegudes per la Federació de Pilota Valenciana són:

Frare: Cada jugador colpeja la pilota de manera alterna havent d'impactar aquesta en el frontis per damunt de una ratlla situada a una alçada de 90 cm i botant dintre dels límits establerts en la canxa. Aquesta modalitat compta amb unes regles similars a les del Frontó, però en una canxa lleugerament diferent: dimensions un poc menors i amb dos bisells, coneguts com frares en els cantons del frontis que permeten que la pilota faça efectes estranys quan impacte en ells.

Frontó: Aquesta modalitat es diferencia del frontó basc en les dimensions (més curtes) de la canxa i les característiques de la pilota (més ràpida).

Història de les modalitats

Les llargues són la modalitat més antiga de la pilota valenciana, jugada arreu del País (o substituïda per una altra variant en temps recents), nogensmenys, tots els documents que esmenten la pilota coincideixen en que era jugada al carrer i pel sistema de les "ratlles", meitats del camp disparelles i mòbils al llarg de la partida.

De les llargues s'hauria escindit la modalitat del raspall, la qual no empra les ratlles però tampoc té separació palesa de la canxa de joc.

La corda al mig del carrer o trinquet és una invenció atribuïda al Nel de Murla als voltants del 1910. D'aquesta manera s'evitaven les discussions sobre la col·locació exacta de cada ratlla i s'afavoria un joc més vistós, en haver de passar la pilota per sobre la corda.

Una variant de les llargues, la Perxa, en què la treta es fa passant la pilota sobre una corda i caient en un espai limitat (el "dau"), per a després jugar a les ratlles, donaria pas a la galotxa, amb la corda de treta i la del mig camp. I alhora, la galotxa seria la passa prèvia a l'escala i corda, en què només resta la corda al mig del trinquet.

Cas a banda és el frontó, del qual es tenen les primeres notícies a finals del segle XIX de mans de pilotaris bascos. L'origen dels frares (una mena de frontó) de 3 parets no és encara cert.

Quant a les galotxetes són una remisniscència de la "pilota grossa" que es jugava a les comarques centrals fins a mitjan segle XX, n'és una mostra el recinte del segle XVIII que hi ha a Abdet.


Material de joc

Vestimenta
En la pilota valenciana els jugadors no duen cap uniforme, sinó que vesteixen de roig o de blau, essent el roig el color de l'equip teòricament més fort. Aquesta diferenciació sembla feta per als apostadors.

Fins no fa gaires anys en l'Escala i corda era costum vestir de blanc, çò és, pantalons llargs i samarreta blancs, amb una faixa del color corresponent. Avui en dia, amb la introdució de la televisió, són les samarretes de color roig o blau les que diferencien l'equip del jugador. Així mateix, no és estrany veure-hi reclams publicitaris estampats.

En el raspall, però, els pantalons són curts, ja que els llargs destorben en els freqüents moviments d'agenollar-se per a raspar la pilota en terra.
Pilotes
Després del propi jugador, la pilota és el factor determinant de les partides. Depenent de la modalitat que es jugue s'utilitzarà una mena de pilota o una altra. A més, el jugador o equip que està en el dau (o té la treta) pot canviar de pilota per adir-se als seus interessos del moment (una pilota més ràpida, una altra de bot més curt, etcètera).

Pilota de vaqueta: Aquest és el tipus de pilota obligatori en l'Escala i corda, el Raspall i la Galotxa). Rep aquest nom per estar feta de pell de bou. Les actuals mesures reglamentàries per a adults són 42 mm de diàmetre, 138 mm de circumferència, i entre 42 i 48 grams de pes.

Pilota de badana: És l'utilitzada en les modalitats de carrer Llargues i Galotxa. Atés el terreny de joc, és fàcil perdre la pilota o que s'encale en un balcó o terrat, però com que les pilotes de badana són molt barates això no és cap problema. A més, els carrers són plens d'irregularitats que causen efectes estranys en el bot de la pilota, sorpreses que són esmorteïdes per la pròpia pilota de badana, de cop més suau i, per tant, més amotllable. Un altre motiu per utilitzar pilotes de badana és la seua menor duresa i velocitat, que les fan més adients per als jugadors aficionats. Aquestes pilotes estan formades per una cobertura de pell assaonada de corder o d'ovella, per això el nom de badana, molt més suau que la vaqueta, i farcides de draps.

Pilota de tec: Utlitzada exclusivament als frontons valencians. Estan fetes de pell de cabra, de color blanc, més dures i pesades que les de badana, i més grosses que les de vaqueta (48-50 grams i 5 cm de diàmetre).

Pilota de galotxetes: A la modalitat jugada al Vinalopó Mitjà es juga amb unes pilotes pròpies i úniques. Són pilotes farcides amb roba i recobertes amb esparadraps, d'un pes aproximat de 60 grams i d'uns 7 cm de diàmetre.
Proteccions
Cada modalitat té una pilota associada, i cada pilota té un tacte diferent. Així, no hi hi una protecció comuna a tots els jugadors ni tan sols a cada modalitat. Una mà preparada per a jugar a raspall és completament diferent d'una altra disposada a jugar a llargues. A més, dintre d'un mateix equip d'escala i corda, per exemple, un punter durà la mà molt més protegida que el mitger, atés que la seua funció és parar la pilota, mentre que el dauer (o escalater), que rep les pilotes amb menys força o de rebot, tindrà menys proteccions per a "sentir-la" millor i dirigir-la amb més precisió.

En general, els pilotaris s'arreglen les mans amb tessamoll i esparadrap, les modernes adaptacions de les cartes i les vetes. També és freqüent emprar planxes metàl·liques per a les zones més castigades.

Guant: El guant de pilota valenciana està elaborat amb pell de corder. No protegeix la mà sencera, ni els dits, sinó només aquelles zones que rebran repetidament el cop de la pilota, çò és, els artells i una part del palmell. Està format per dos peces, si fa no fa triangulars, que cobriran la palma i el dors de la mà. De les puntes surten dues vetes amb les quals el jugador es fixarà el guant, cal una certa habilitat per fer-ho, ja que només ho podrà fer amb l'altra mà i amb la boca. Les vetes, deprés de donar algunes voltes pel canell i el palmell es lligaran al dors de la mà.

Didal: En la modalitat de raspall, i pels constants cops arran de terra, és primordial protegir-se correctament les ungles i els dits. Per això s'hi col·loquen uns didals de cuiro molt dur.

Puntuació
Una partida de pilota valenciana, pel que fa al seua puntuació, és dividida en un nombre de jocs (o tantos) que depén de la modalitat que es jugue. Aquesta sistema de puntuació és la manera més extesa avui en dia, però antigament també es comptava a pujar i baixar, que consistia també en arribar a una xifra deteminada, però amb l'afegitó que si l'equip que anava perdent aconseguia un tanto, en lloc de sumar-se'l, l'hi restava a l'equip que anava guanyant. Quan hom aconsegueix un tanto, els equips canvien de camp, és a dir, el rest al traure i viceversa. L'única excepció és la modalitat de Llargues, que té la particularitat de les ratlles.

Les ratlles

Aquesta manera de fer els quinzes només és usada actualment en les Llargues, tot i que també s'utilitzaven en els trinquets.

Les ratlles són línies marcades allí on es para la pilota. Quan el marxador o la persona que du el compte de la partida no fa cap referència a cap ratlla vol dir que cap equip té cap ratlla. Si n'hi ha, el marxador l'anomena després de la puntuació, sense indicar a favor de qui són, car se sobreentén que són a favor del rest, que és l'interessat a asolir el traure. En aconseguir dos ratlles, o en arribar a val i una ratlla, es canvia el traure.

Així, podrem sentir les següents puntuacions abans de canviar de camp:

A res i 2 ratlles, si no se n'ha guanyat cap.

A quinzens i cap, o simplement, a quinzens, si hi ha ratlles.

Quinze net i 2 ratlles.

Trenta neta i 2 ratlles.

Trenta per quinze i 2 ratlles.

Val i 1 ratlla.

Els jocs

El sistema de puntuació de cada joc està dividit en quatre moments, anomenats quinzes:

15, quinze.
30, trenta.
Val.
Joc, i se suma el tanto.

Aquestes són les situacions possibles en la puntuació d'un joc:

Quinze net o Quinze res.
A quinzens, Iguals a quinze, si hi ha empat a 15.
Trenta neta, o Trenta per res.
Trenta per quinze, o 30 i 15.
A dos, si hi ha empat a 30.
Val net, o Val per res.
Val per quinze, o Val i 15.
Val per trenta, o Val i 30.

S'anomena Joc sabater quan un equip fa tots els quinzes i el rival cap: Quinze net, Trenta neta, Val net, i el guanya. Per extensió, si una partida acaba sense que un equip aconseguisca cap tanto es diu que ha sigut una partida sabatera.

Per guanyar el joc s'ha de guanyar per 2 o més quinzes, així que el rival ha d'estar a 30 com a molt. En cas d'empat a val ambdós tornen a estar a 30. La que pot ser que siga última pilotada de la partida rep el nom de Val i lo atre, ja que l'equip que es preveu guanyador du val i si aconsegueix el joc s'emporta també lo atre (la victòria).

Escala i corda: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 60. Però existeix el costum de començar la partida iguals a 15.
Frares: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
Frontó: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
Galotxa: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 70.
Galotxetes: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 12.
Llargues: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
Perxa: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
Raspall: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 25.

Les travesses

La pilota valenciana ha perviscut en gran part gràcies a la juguesca i les travesses que hi anaven relacionades, no és estrany escoltar en acabar la partida els aficionats queixar-se de l'espectacle que han donat els pilotaris perquè aquests no tenien prous incentius per esforçar-se, és a dir, propines.

El públic, tant als trinquets com al carrer, s'adreça al marxador, qui s'encarrega de casar les travesses, l'espectador li diu postura (la travessa), si el marxador creu que aquesta té trellat l'atén, li dóna un rebut i replega els diners, per a començar a cantar-la buscant un altre espectador que accepte posar-hi diners en contra.

Aquestes travesses es poden fer al quinze o al joc que immediatament després es disputarà.
Als rojos (o als blaus) 50 euros!

Però és molt més comú escoltar travesses a un resultat determinat de la partida, és a dir, amb quina diferència de tantos ha d'acabar un equip sobre l'altre. En aquest cas el postor, l'espectador que vol fer la travessa, dóna una quantitat de tantos a qui vulga apostar en contra seu. Per guanyar els diners el seu equip ha de guanyar la partida amb aquell marge de tantos o més.

Per exemple, en una partida de Raspall (que es juga a 25 tantos):
"De cinc per als rojos!"

Vol dir que el travessador creu que l'equip vestit de roig guanyarà la partida 25-15 o millor. O el que és el mateix, que els blaus no arribaran a fer 20.

O en una partida d'Escala i corda (a 60 tantos):
De deu per als blaus!

Vol dir que guanyarien els blaus 60-45.

Pilotaris
Vegeu una llista més extensa a Llista de pilotaris valencians, on hi ha també els pilotaris professionals de l'empresa ValNet.

Competicions

Per consultar un resum anual, vegeu Temporades de pilota valenciana.
Professionals
Projecció internacional

Joc internacional
Si bé és cert que moltes modalitats de la pilota valenciana sóc autòctones i úniques, també és cert que forma part d'un conjunt d'esports d'un origen comú. Ha sigut recentment, amb la (re)trobada d'aquests jocs de pilota que ha sorgit la iniciativa d'enfrontar els millors esportistes en l'anomenat Joc internacional, una modalitat molt semblant a les llargues que posa en comú els diferents jocs de pilota practicats arreu d'Europa i Amèrica.

Aquesta modalitat inventada per la Federació de Pilota Valenciana (integrada en la Confederació Internacional de Joc de Pilota), és l'excusa per jugar anualment (des del 1993) els Campionats Internacionals de Pilota.

Pilota basca

Antigament, les modalitats de Pilota basca preferides al País Basc eren el "bote luzea", el "mahi jokoa" i el laxoa. Les dos primeres ja han desaparegut, mentre que la última encara es practica a la vall de Baztan i al País Basc francés. Per les descripcions que es conserven eren del tot idèntiques a les Llargues valencianes, però amb una pilota de major pes i volum.

A mitjans segle XIX, però, el pilotari "Chiquito de Eibar" popularitzà l'estil indirecte, l'anomenat "ble", és a dir, jugar a pilota contra la paret, del qual l'actual frontó basc n'és l'evolució autòctona.
Una mostra de la compatibilitat entre el joc "a la larga" i les Llargues és que havia jugadors professionals que es guanyaven un bon sou amb les apostes per les partides contra els millors aficionats de cada poble que visitaven, és el cas de l'aragonés Lagasa i el valencià Amigó, qui varen fer un bon grapat de desafiaments victoriosos en terres navarreses (setembre de 1680 a Pamplona).

L'octubre de 2006, per primer cop, un equip juvenil navarrés jugà a Llargues contra un de valencià en el Dia de la Pilota celebrat a València. Però, actualment, els contactes entre els dos esports es veuen limitats al frontó, monopolístic per als bascos i minoritari per als valencians. De vegades s'organitzen partides d'exhibició, com l'Open Ciutat de Valencià, amb unes regles particulars (la llargària de la canxa, per exemple), i una pilota d'un pes i diàmetres intermitjos entre les habituals per a cada modalitat.

Jocs Olímpics de Barcelona

La pilota valenciana va ser un dels esports de demostració de les Olimpíades de Barcelona el 1992.

La pilota valenciana en l'art
L'any 1992 l'artista valencià Manuel Boix exposà uns gravats en aiguafort i escultures amb motius de la la pilota valenciana sota el títol de El punt dins el moviment.