Notícies 3cat24.cat

divendres, 30 de maig de 2008

Islam

L'islam (الإسلام) ( ? [[:Image:i]] [[Media:escolteu-ne la pronunciació]] en llengua àrab) és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII basant-se en l'Alcorà. Els musulmans creuen que Déu (altrament dit Al·là) va revelar l'Alcorà al profeta Muhàmmad mitjançant un àngel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que més endavant van escriure el text sagrat en paper. L'islam considera Muhàmmad l'últim profeta, que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès.

L'islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu, és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant amb les relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials.

La xària o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana. De cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.

Sovint es representa l'islam amb una mitja lluna, en oposició a la creu del cristianisme. Aquest símbol té l'origen a l'Imperi bizantí i ara està present a moltes banderes de països musulmans, sovint al costat d'una estrella Igualment, el color verd s'associa a aquesta religió.
Preceptes bàsics

El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe (la xahada), la pregària ritual (la salat), l'almoina (la zakat), el dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm) i el pelegrinatge a la Meca (l'hajj).

La professió de fe (xahada)

Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula:لا إله إلا الله محمد رسول اللهLā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi (Romanització)«No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.

La pregària ritual (salat)

Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s'han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten capítols sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lah àkbar» («Déu és el més gran!»).

L'almoina (zakat)

L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.

El Pelegrinatge
El cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és el Pelegrinatge als llocs sants de la Meca. Aquest Pelegrinatge s'ha de portar a terme, almenys, un cop a la vida, però és només preceptiu per a aquells fidels capacitats que disposin de mitjans per a poder-lo efectuar.

El Pelegrinatge pot acomplir-se de dues maneres diferents: la visita estricta als llocs sants de la Meca (Pelegrinatge Menor o Umra), o bé la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (Haram), durant el mes de Dhu al-Hijja, consagrat a aquest efecte (Gran Pelegrinatge o Hajj).

L'Umra té l'objectiu essencial de la visita al temple de la Kaaba, la casa de Déu, que, per als musulmans, és el centre del món. Per a ells, Déu va començar per crear l'emplaçament sagrat de la Kaaba i després, en cercles concèntrics, el terme de la Meca, el territori sagrat que l'envolta i, finalment, la resta del món.

Quan Adam, expulsat del paradís però perdonat per Déu, vingué a habitar la Terra, Déu va fer baixar del cel, per a ell, a l'emplaçament de la Kaaba, una tenda feta d'un robí a fi que hi practiqués al voltant girs i curcumval·lacions a imitació dels que fan els àngels al voltant del tron de Déu. Més endavant, va ser Abraham el primer que va construir, en aquell precís lloc, un temple per a la divinitat i, en agraïment, Déu va fer baixar del cel la pedra angular de l'edifici, la cèlebre Pedra Negra, blanca originàriament, però ennegrida per efecte del palp dels homes durant segles. Aquest lloc es converteix en el punt de mira de la pregària dels musulmans de tot el món.

Per tot això, els pelegrins que arriben a la Meca han de complir el ritus del tawaf, és a dir, donar set voltes al voltant de la Kaaba i tocar, finalment, la Pedra Negra situada al seu interior. La Kaaba, que està majestuosament coberta de vels de vellut amb or brodat, es troba al centre d'una permanent multitud de fidels que gira sense aturador al voltant seu i que recita insistentment la fórmula ritual de la talbiyya.

També, en aquest mateix indret, l'Islam hi situa tant l'escenari del sacrifici d'Abraham com el lloc on Hagar, l'esposa d'Abraham, i el seu fill Ismael van ser repudiats per Abraham i gairebé van morir de set enmig del rigorós clima del desert. Aquest fet donà lloc a un altre dels ritus més importants de l'Umra: el say, que consisteix a fer quatre cops les anades i tornades entre dos punts de la ciutat, el Mont al-Safa i el Mont al-Marwah, rememorant les corredisses que va fer Hagar responent als precs d'aigua del seu fill agonitzant, fins que, finalment, quan Hagar va tornar on era Ismael esperant-la, va trobar que un àngel havia fet brollar una font, la mítica font de Zamzam, que els va salvar la vida.

Per tal de complir amb totes aquestes obligacions rituals, el pelegrí ha de vestir l'ihram, un hàbit blanc especial, sense plecs ni costures, que el santifica i l'obliga a abstenir-se de relacions sexuals, afaitar-se o empolainar-se, mirar-se al mirall, dur cap tipus d'arma, discutir, mentir o blasfemar, cobrir-se el cap (els homes) o el rostre (les dones), fer-se sang, cercar una ombra, matar cap animal o arrencar cap planta, a fi de respectar al màxim el caràcter sagrat de l'espai que està visitant.

El Hajj, o Gran Pelegrinatge, consisteix en complir els rituals propis de l'Umra i, a més, també visitar els tres espais sagrats situats a la rodalia de la Meca: Mina, Muzdàfila i Arafat, just els dies que van del 8 al 13 del mes de Dhu al-Hijja, durant els quals es ritualitzen tot un seguit d'antigues pràctiques paganes incorporades per Muhàmmad a l'Islam.

Els pelegrins deixen la Meca el dia 8 al matí, van a passar la nit a Mina i el dia 9 arriben ben d'hora a la plana al peu de la muntanya sagrada d'Arafat, a setze quilòmetres a l'est de la ciutat, on els fidels, entre la pregària del migdia i la de la tarda, es recullen en actitud submisa davant de Déu. En pondre's el sol, comença l'anada vers Muzdàfila, a mig camí entre Arafat i Mina, tot refent el camí cap a la Meca. Allà s'acampa i s'hi passa la nit, es prega, es fan fogueres i es malda per fer el màxim soroll possible, tot seguint una antiquíssima tradició que es remunta a l'època preislàmica i que feia de Muzdàfila el santuari central de Quza, el déu del tro i de la pluja.

El dia 10 és el yawm an-Nahr, el dia culminant del Hajj, en el que el pelegrí abandona Muzdàfila a primera hora del matí amb la finalitat d'arribar a Mina, on commemora la Festa del Sacrifici, celebrada al mateix temps a tot el món islàmic, durant la qual immola una ovella, una cabra o un camell. També a Mina, els pelegrins lapiden els Pilars del Diable, tot llançant set pedres, portades des de Muzdàfila, contra unes columnes, amb la finalitat d'expulsar els mals esperits. Acabats aquests rituals, el pelegrí es fa tallar els cabells i s'afaita, en acció de gràcies a la divinitat, i tot seguit emprèn el camí de tornada definitiu a la Meca, on durà a terme el tawaf al-Ifada, una darrera circumval·lació al voltant de la Kaaba.

Els dies 11, 12 i 13 de Dhu al-Hijja són dies de celebració per haver complert tot el prescrit i en què s'aturen les interdiccions imposades per l'ihram, l'hàbit blanc de santificació.

Pautes de conducta

Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmics propis de la terra on es va formar.

Es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera.

Segons alguns corrents jurídics, es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques.

Tot i que amb interpretacions variables, existeix una forta reticència a crear imatges d'homes i d'éssers vius. Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és voler imitar Déu.

El gihad

Sovint s'ha afirmat que l'islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab gihad s'ha traduït com a guerra santa. Ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'islam es veu atacat. Només és justa la guerra d'autodefensa.