Notícies 3cat24.cat

diumenge, 30 de novembre de 2008

Deesses per nassos (Antoni Torreño - Edicions Bromera)

En Deeses per nassos, Demèter i Persèfone decideixen desobeir la imposició per la qual mare i filla s’han de separar cada tardor. Persèfone no tornarà als inferns i les dues deesses s’amagaran de la policia de l’Olimp entre els humans i aterraran en distintes èpoques i distintes cultures. Amb els ingredients i l’esperit desimbolt propis de la comèdia, es va perfilant en l’obra una revisió de la història de la humanitat i dels seus valors.

La SIDA (Viquipèdia)

La SIDA (Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida), és una malaltia infecciosa causada pel virus VIH, que cursa amb una profunda alteració de la immunitat cel·lular, la qual afavoreix la instauració d'altres infeccions i malalties de pronòstic clínic greu.

Des que es va descriure el primer cas l'any 1981, han mort de SIDA al món uns 6,4 milions de persones i se n'han infectat més de 40 milions. És una pandèmia, especialment greu a l'Àfrica i no ha existei cap remei eficaça per a curar-la.

El virus de la SIDA, al contrari d'altres virus, és relativament poc resistent a l'exterior dels cos, de tal manera que a la pràctica només la sang, l'esperma, les secrecions vaginals o la llet materna són realment susceptibles de contenir-lo i, per tant poden transmetre'l. No sembla pas que hi hagi hagut casos de transmissió per altres humors, com llàgrimes, suor, saliva, tos, picades d'insectes, etc.

El dia 1 de desembre se celebra el Dia Mundial de la lluita contra la SIDA.

Manifestació en contra de la política educativa valenciana

Desenes de milers de persones clamen en contra de la política educativa valenciana

100.000 persones, segons els comptes dels organitzadors, han sortit al carrer en defensa de l'ensenyament públic i en protesta per la política educativa del govern valencià


La instrucció del president autonòmic valencià, Francisco Camps, d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès en els instituts de la comunitat ha generat una escalada de mobilitzacions en contra que ha anat creixent i sumant reivindicacions. La culminació de les protestes ha arribat aquest dissabte, quan han sortit al carrer tots els sectors que creuen que el govern Camps utilitza les escoles per a la lluita política. Els manifestants també denuncien que l'ensenyament públic pateix greus problemes estructurals. Feia anys que no es veia tanta gent en una manifestació a València. Segons els convocadors, hi havia 100.000 persones.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Els silencis de Maria (Carles Cortés - Edicions Brosquil)

Els Silencis de Maria és la tercera novel.la de Carles Cortés. Cortés compagina la docència i la investigació a la Universitat d'Alacant amb la tasca de programador teatral dins el marc del Projecte Alcover. Aquesta vinculació al món del teatre es fa present en la narrativa que exhibeix en aquesta obra. Tot just començar la lectura d'Els Silencis de Maria el lector no pot evitar la recreació visual d'un escenari. L'espai, els diàlegs, les seqüències, configuren unes escenes que s'articulen en vertaders actes teatrals al marge que l'autor pugui fer un ús, com no podia ser d'altra manera, de tots els recursos literaris a l'abast per aprofundir en la vida dels personatges, com és propi de la tècnica narrativa. La història contada trancorre a través de les pàgines gairebé amb la mateixa fluïdesa que els actors circulen sobre l'escenari.

Els Silencis de Maria és una obra que explora la naturalesa del sofriment, l'origen del dolor. És una obra que descriu la lluita d'uns personatges amb el seu propi passat, amb les seves pròpies pors. La protagonista parla des de la seva absència a través d'un diari en què es descriuen els detalls d'una experiència vital on se succeeixen els errors, la impossibilitat de créixer, d'assolir la plenitud.

Contat des d'una veu narrativa en segona persona, Cortés fa un ús versemblant del llenguatge en els diàlegs dels personatges que són víctimes de la seva incapacitat de reaccionar amb sentit davant les adversitats, de comunicar els sentiments al marge de la tragèdia. Apareixen davant el lector perduts enmig d'un silenci que crida i, progressivament, el lector es deixa seduir per una història que es fa cada vegada més propera, més real.

Maria, el personatge desaparegut que glosa la seva experiència errada, el seu amor impossible, dóna pas a Laura, que encarna la figura de la renovació, gairebé de la redempció enmig d'un discurs atormentat d'un Hèctor, el protagonista de la història, que navega enmig de la seva impotència seduït per una feminitat que és totalment incapaç d'entendre. Al voltant d'aquests tres personatges s'escenifica un drama, un drama de convivències impossibles, de retrets permanents, de mirades neuròtiques, de distàncies culturals, un drama que, al final, esdevé el drama de la vida quotidiana.
Antoni Ferrer

Vicent Borràs guanya el Premi Constantí Llombart de Narrativa en els XXVI Premis Literaris Ciutat de València

Dins dels XXVI Premis Literaris Ciutat de València, el Premi Constantí Llombart de Narrativa, dotat amb 12.100 €, ha estat per a Vicent Borràs per Lennon i Anna. L’obra, que Bromera publicarà en la col·lecció «L’Eclèctica», és un recull de relats que parlen de l’amor i el desamor amb què l’escriptor ha volgut retre un homenatge a la música i a la figura del mític cantant i compositor de Liverpool.

Vicent Borràs (Algemesí, 1962) ha publicat les novel·les Sala d’espera (Premi de Narrativa Vila de Perpinyà Modest Sabaté), Notes finals, L’últim tren (Premi de Narrativa Joanot Martorell) i Els silencis de Marc (Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil), totes quatre en Bromera.

Sinopsi:
Lennon i Anna és un recull d’històries que s’entrecreuen i es relacionen entre si. Estan protagonitzades per joves adolescents que comparteixen experiències en un institut situat en un poble pròxim a València. Són anys d’aprenentatge, i l’amor, en totes les seues dimensions, centra gran part dels seus interessos i obsessions, però també altres experiències que marcaran per sempre la vida d’alguns dels seus protagonistes. Així, la mort per meningitis d’una companya o la separació forçosa de dos joves enamorats («Els altres plans»), el trencament sobtat i dolorós d’una parella d’adolescents («L’eco de les músiques») o l’enamorament entre un alumne i una professora («Les derrotes») són motius temàtics que de segur atraparan el lector. Estem a la primeria dels anys 80, una dècada musicalment marcada per la mort traumàtica de John Lennon a les mans d’un excèntric, però oxigenada alhora per la movida i els canta-autors que esguiten tota la geografia espanyola. I Anna, una de les protagonistes principals de Lennon i Anna és, de fet, el personatge que més es veurà sotragada per la figura del mític cantant de Liverpool, i, al capdavall, serà conscient com cap altre d’una de les seues frases més emblemàtiques: «La vida és allò que et passa, mentre estàs ocupat fent altres plans».

Declaracions:
«Lennon i Anna significa per a mi tornar als inicis. A l’inici de la meua entrada al món conscient de la mà de The Beatles, especialment de John Lennon. També a l’inici de la meua incursió en la narrativa: els relats. Alguns elements uneixen els relats que configuren el llibre: la música, John Lennon (sobretot la seua mort), les històries d’encontres i desencontres sentimentals, un perfum italià que recorre quasi tota l’obra i una inquietant presència de càmeres fotogràfiques i fotografies.»

«Si en el meu anterior llibre, Els silencis de Marc, acarava l’entrada a l’adolescència, en aquest m’endinse de ple en el pas de l’adolescència a la pèrdua de la innocència. Per a mi és un llibre d’Amor en majúscules: Amor a la música, Amor a Lennon, Amor a Itàlia, Amor als temps passats, Amor a l‘amor... En canvi, m’agrada el títol en minúscules per la doble lectura: els dos noms propis i l’adjectiu: lennoniana. Rebre el Ciutat de València m’encoratja a continuar amb tanta il·lusió com quan vaig començar.»

Genocidis culturals (Sico Fons)

Publicat en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (pàgina 7) diumenge 16 de novembre del 2008

Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint anecdòtic i folklòric. Això hom pot percebre fàcilment observant la poca vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana al Rosselló (tot i que cal dir que sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el basc a Iparralde, l’alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a Còrcega i, sobretot, l’occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací, prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec– que l’occità o llengua d’Oc és un parlar de vells sense prestigi ni utilitat. Conclusió: l’estat francés, model i exemple des de fa molt de temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla estar en l’essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber, uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta és d’anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la governabilitat d’una nació.

França, com ja hem dit, ha estat sempre, com a bon estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es podria considerar com l’estat precursor i modèlic del centralisme. Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d’Isabel II i els seus liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses bé –o millor– i a l’hora d’uniformar (o si sou poc amics dels eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una pedra sana. Si observem atentament la història de l’anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s’hi ha seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del poble dominador és una llengua culta i digna d’una nació civilitzada, poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes arrels, és el missatge subliminal que se’n desprén, abraceu la nostra causa i formareu part també d’aquest club de privilegiats. Vosaltres sou quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els francesos han practicat aquesta política genocida d’una forma tan hàbil i subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de l’antiga Gàl·lia que parle habitualment la llengua dels seus avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu, però a l’hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i folklòrica d’una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora del sud de França. En definitiva, allò és tan irrenunciablement francés com ho puga ser Normandia, l’Orleanès o Borgonya. I potser tan políticament nacionalista com la "Feria de Abril" de Sevilla a Espanya –des d’un punt de vista andalusista, volem dir..

Espanya, com ja s’ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva. Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret que l’estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent aquella vella màxima de "divideix el teu enemic i el venceràs", s’hi ha parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics territoris de la Corona d’Aragó –no debades, el territori per extensió i economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d’Espanya. Es tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l’amenaça d’una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós seria per a Madrid el sorgiment d’una veritable consciència d’unitat nacional als territoris de parla catalana?

Això no obstant, fins ara ens ha salvat d’una total extinció –als catalanoparlants, volem dir– la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles, però tot observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del Mar Bonet: "Què volen aquesta gent, que truquen de matinada". Sabem massa bé què volen; esperem, però, que ens conscienciem d’una vegada del que som i volem ser, i que l’estat espanyol no seguesca agafant com a model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans. Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.

Sico Fons

Víctimes per botxins (Marc Adell)

1a part. Publicada en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià), pàgina 22, diumenge 16 de novembre del 2008


De cap manera és qüestionable el dret d’un grup de castellanoparlants -catedràtics, acadèmics i escriptors, bé que acompanyats d’un bufó que ha renegat dels seus orígens, Boadella- a expressar la seua ideologia, en l’anomenat "Manifiesto por la lengua común". El que sí resulta qüestionable és l’alarma infundada que "manifesten" els tals signataris, en relació a què la presència de la llengua pròpia de cada territori, ho és "…en detrimento del castellano" (punt núm. 2) i encara s’afegeix, bé que entre parèntesi però amb un vocabulari pujat de to: "…y mucho menos se puede llamar a semejante atropello ‘normalización lingüística’ ".

Perquè -que se sàpiga- tots els parlants d’aquelles llengües saben el castellà raonablement bé i els escolars d’aquells territoris el cursen amb normalitat, a les escoles. Més encara, segons les dades disponibles del ministeri d’Educació i de les autoritats acadèmiques respectives, es constata, una vegada més, que el coneixement del castellà per part de l’alumnat no castellanoparlant d’origen, es equivalent al dels monolingües del propi territori i el de les zones monolingües de l’Estat, quan no superior. No s’entén, per tant, una tal lamentació —"…en detrimento del castellano"— del tot infundada, a la vista de les dades contrastades. I ens costa de creure que els signataris semblen ignorar-ho.

Altrament, el que se suposa que a les famílies monolingües, residents en territoris "bilingües" —en expressió dels propis signataris, al punt núm. 3 i següents, eufemisme que amaga que el castellà allà no és la llengua originària i pròpia—, els hauria de preocupar és que la seua llengua d’origen —el castellà— siga ensenyada als seus fills, als centres escolars —cosa que és així— y, finalment, coneguda amb suficiència —cosa que també és així—. Pot ser caldria afegir que —més enllà de per a "…convivir cortesmente con los demás…" (punt núm. 3)— a les tals famílies monolingües residents en territoris "bilingües", els hauria també de preocupar què els seus fills coneguen la llengua pròpia del territori suficientment, como per a no només "…disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales…"(mateix punt núm. 3), sinó per a exercir de ciutadans —inclòs l’accés a l’activitat laboral—, en igualtat de condicions que els de llengua autòctona que, a més, coneixen el castellà: heus ací una "asimetría" —referència utilitzada freqüentment en el "Manifiesto", per defensar la superioritat del castellà— que es produiria, inevitablement, si uns —els bilingües— es troben millor dotats —lingüísticament, però no només— que els monolingües. I ja sabem cóm funciona el mercat laboral: els millor preparats passen al davant i s’emporten el lloc de treball.

Pot ser caldrà recordar, als il·lustres "manifestants", que les investigacions dels psicolingüistes i sociolingüistes, en tot el món, abonen el bilingüisme com a garantia de domini alternatiu, suficient i paral·lel de dues llengües —en el nostre cas el català i el castellà— i facilitadora d’un millor aprenentatge de les llengües estrangeres. És possible que uns tals intel·lectuals ignoren els estudis i investigacions dels últims anys al respecte? Com ara els de Peal i Lambert, 1962; Anisfeld, 1964; Torrance a Singapur, 1970; Balkan a Ginebra, 1970; Ianco-Worral a Sudáfrica, 1972; Ben-Zeev a Israel i Nova York, 1972; Cummins i Gulustan al Canadá, 1973; Scott al mateix Montreal, 1973; Balkan, 1979 i, finalment, W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980). I, entre nosaltres, K. Atutxa al País Basc, 1976; O. Mestres, 1972 i J. Arnau, 1976, a Catalunya; J. L. Doménech, 1990, a València i, des de 1970 en tot l’Estat, Siguán. Tots han constatat, reiteradament, l’extraordinària facilitat dels subjectes bilingües en el processament, emmagatzemament i reacció —testing— de les dades lingüístiques, la major intel·ligència verbal i no verbal, la flexibilitat de pensament d’estructures cognitives més diversificades, operacionals i concretes, però també creatives i divergents. No concebem, doncs, que se siga defensant el dret dels pares a condemnar als seus fills —en un territori "bilingüe"— al monolingüisme asimètric i s’intente manipular els sectors socials més desinformats, amb uns tals despropòsits.

O sí, perquè ja en l’encapçalament, s’apunta que –amb la signatura del Manifiesto, s’expressa "... una inquietud estrictamente política…" i com volent suavitzar la mala consciència de fer política —també amb la llengua—, es recorre a referents com la democràcia i la Constitució (?!) No sembla raonable, però, "argumentar" que el castellà per ser la llengua "principal" (introducció al "Manifiesto"), ho siga de "comunicació democràtica"... Més bé s’entendria que allò democràtic es respectar la llengua del territori, en el propi territori, si més no. També se’ns fa difícil d’entendre la referència a "lo democrático", quan es pretén justificar que la famosa "asimetría" "…no implica injusticia de ningún tipo…en nuestro Estado democrático…" Alguns pensem que si la qualitat de la democràcia de "nuestro Estado democrático" es tal, amb llibertats i drets il·limitats per a alguns ciutadans —els monolingües castellans—, en tot el territori de l’Estat, i amb limitacions i deures permanents per a uns altres —els bilingües dels territoris amb llengua pròpia—, fins i tot en el seu propi territori, poc democràtic és el nostre país i poc consistent, madura i de majoria d’edat és la democràcia de què ens hem dotat.

Tampoc, en les referències a la Constitució, els "manifestants" han estat inspirats, amén de patir una desinformació més que notable, quan afirmen que, respecte a l’apartat 3 del art. tercer de la Carta Magna —"Las distintas modalidades lingüísticas de España…serán objeto de especial respeto y protección…"—, aquell objectiu està "cumplido sobradamente" (punt núm. 4). No al País Valencià, on la bel·ligerància dels "populars", en relació a la llengua del territori és palesa.

Així, dons, una vegada més es vol fer passar a les víctimes per botxins.

divendres, 28 de novembre de 2008

Tancament repetidors TV3 a la Ribera i a la Costera (País Valencià)


L'espanyol, llengua opcional a Catalunya (Víctor Alexandre)

Publicat en el blog de Víctor alexandre dissabte 8 de Setembre del 2008
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/lespanyol_llengua_opcional_a_catalunya.html


Són molt oportunes les paraules del professor alemany Til Stegmann sobre els privilegis de la llengua espanyola a Catalunya en el sentit que "no seria necessari impartir-hi classes d'espanyol; el més normal és que al país s'hi pugui viure íntegrament en català, perquè no és una llengua de segona. [...] L'espanyol no ha de ser prioritari encara que la Constitució espanyola així ho digui". També ha afegit que, en exigir-ne la supeditació, la Constitució "no és respectuosa amb les altres llengües", ja que "totes haurien de tenir el mateix dret". Amb la desinhibició d'algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior -el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior -el de la llengua catalana. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, fins i tot no volent-ho, i que, per contra, s'hi pugui viure sense saber un borrall de català. Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua sigui dramàtica, ja que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d'ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l'espanyol; polític, perquè el menfotisme del govern català en aquesta qüestió és total; mediàtic, perquè la presència de la llengua espanyola en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana -com TV3 i Catalunya Ràdio-, és abassegadora; psicològic, perquè, a força d'anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l'ús desinhibit del català, a diferència de l'espanyol, està estigmatitzat ideològicament o, si més no, connotat políticament. Tot plegat fa que el català sigui sinònim de conflicte i l'espanyol d'harmonia, i, és clar, qui té ganes de viure en conflicte permanent?

Les conseqüències d'aquest estat de coses les descriu molt bé un altre professor, el valencià Ferran Suay, creador del Taller d'Espai Lingüístic Personal, quan diu que "sempre és el catalanoparlant qui canvia de llengua, i mai, o molt poques vegades, el castellanoparlant. No és per una elecció lliure, encara que tinguem la sensació que ho és. Més bé respon a una cessió relacionada amb la baixa autoestima lingüística. No és que no hi haja conflicte, sinó que el cost d'aquest és assumit enterament per una de les parts, de manera que l'altra pot arribar fins i tot a no ser-ne conscient". I afegeix: "El català sol perdre en gairebé totes les circumstàncies, fins i tot en aquelles situacions en què el parlant manté una posició de poder. Per exemple, quan va a comprar-se un cotxe. Se suposa que el comercial del concessionari, que té molt a guanyar si es consuma l'operació, acceptarà de bon grat qualsevol actitud lingüística del client per tal que se senti còmode. Doncs bé, fins i tot en aquest context, quan pareix que un té la paella pel mànec, la submissió lingüística s'imposa. I el pitjor és que ningú no ens demana que canviem al castellà".

Una mesura òptima per capgirar la situació seria l'adopció del model suís, en què cada llengua és oficial única en el seu territori i tot aquell que vulgui anar-hi a viure està obligat a aprendre-la. Un suís de Ginebra, per exemple, no pot treballar a Zuric si no sap alemany i un suís de Zuric no pot treballar a Ginebra si no sap francès. No hi ha, per tant, una llengua que s'autoproclami superior i que permeti que uns suïssos tinguin el privilegi de moure's per tot l'Estat mentre que la resta s'hi ha de subordinar com se subordinen els catalans davant d'un hispanoparlant. Però la supèrbia i el dèficit de cultura democràtica espanyols no ho poden entendre, això. No poden, perquè Espanya està tan convençuda que els catalans som una colònia seva que viuria com una humiliació el requisit laboral d'haver de saber català per treballar a Girona, a Sueca o a Esporles. Si el colonitzador ha de tenir les mateixes obligacions que els colonitzats, no té cap gràcia tenir colònies, no? Til Stegmann, per tant, l'encerta quan critica l'aposta del govern català per una educació trilingüe -català, espanyol i anglès-, perquè, com diu, "representa tancar portes al coneixement d'altres llengües". Té tota la raó. L'espanyol hauria de ser una llengua europea opcional i no pas obligatòria. Només quan un català tingui dret a dir "no entenc l'espanyol" de la mateixa manera que un espanyol té dret a dir "no entenc el català" estarem en un pla d'igualtat.

Socialisme

El Socialisme és una doctrina política lligada a la classe social del Proletariat, oposada al capitalisme i a la classe social de la Burgesia, que té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.

Efectes socials positius de la recuperació social del valencià (Abelard Saragossà)

Publicat en el Llibre Blanc de l'ús del valencià II editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (pàgines 170 i 171)


Conseqüències negatives en l’abandó familiar del valencià

Un tema social molt important és investigar quins efectes es produïxen quan uns pares valencianoparlants no eduquen els fills en valencià. Darrere d’eixe procés, sempre hi ha la voluntat d’afavorir la promoció social dels fills. Com que el castellà és la llengua dominant i calia parlar-la per a ascendir socialment, els pares valencians pensaven que, parlant en castellà als fills, els facilitarien eixe procés. Ara bé, quan hi han les condicions socials i educatives adequades, la persona és capaç d’aprendre una pluralitat de llengües, com demostra la realitat sociolingüística de Suïssa i de diversos altres estats europeus. En canvi, si hi ha una ideologia que presenta el monolingüisme en castellà com a situació modèlica, els pares no veuen que els seus fills poden aprendre diverses llengües (el valencià, el castellà i, sense massa esforç, l’anglés). Ben mirat, la substitució del valencià pel castellà en l’educació dels fills està impulsada pel fet que l’estat espanyol s’ha identificat des de fa segles només amb el castellà, i ha expulsat de l’ensenyament i de l’ús públic les altres llengües d’Espanya. Justament per això, un dels canvis que s’han de produir per a assegurar la recuperació de l’ús familiar del valencià és que els governs espanyols i la seua administració s’identifiquen amb totes les llengües oficials d’Espanya i, com a conseqüència, les practiquen en la seua activitat pública.

Tornem, però, als efectes d’abandonar el valencià. Quan uns pares valencianoparlants no parlen en valencià als fills, habitualment patixen. Saben que hi ha una espècie de trencament social amb el passat, i la civilització humana no pot existir sense estar arrelada al passat i a l’experiència que un poble ha anat adquirint al llarg de la història. A més, la substitució del valencià pel castellà en la formació del fills repercutix tant sobre la persona com sobre la societat valenciana, no debades la persona i la societat són un binomi del tot conjuminat. El fet d’abandonar el valencià i acostar-se al monolingüisme en castellà afavoria que els valencians anàrem identificant-nos cada volta més poc amb la societat valenciana, procés molt greu. Quan en un poble comença a haver un sector significatiu que no s’identifica amb la seua societat, el resultat inevitable és anar descohesionant progressivament eixa societat. Per una altra banda, eixe procés social potencia el creixement del menfotisme i de les actituds egoistes en les persones. Sense equilibri entre els valors individuals i els valors col·lectius, perd la persona i perd la societat.

Cal dir que una part de les afirmacions anteriors és comprovable en els estudis de sociolingüística.

Exposaré unes dades que apareixen en la tesina d’Eugeni Alberola Bisbal (La transmissió familiar del valencià a Alzira: interrupció i recuperació, Universitat de València, 18-09-2007): “En els anys cinquanta i sixanta, una part significativa dels pares d’Alzira parlava als fills en castellà. Una de les persones que actuaven així opina que eixe procés tenia dos efectes: d’una banda, «els qui no parlaven en valencià es pensaven que eren superiors»; de l’altra, «no tots eren valencians». És a dir, el fet de substituir el valencià pel castellà dividia la població d’Alzira en dos parts; a més, els qui es consideraven superiors eren els «no valencians». En eixes paraules, hi ha una bona fotografia de dos efectes correlatius: deixar de sentir-se valencians i descohesionar la societat valenciana (separació entre persones poc diferents entre elles). A més, al costat de la fractura social hem de notar que la valencianitat es queda per als de baix, cosa que impulsa a continuar el procés de substituir el valencià pel castellà en tots els aspectes de la vida.

La mateixa dona que valora negativament el fet de no haver parlat als fills en valencià és molt favorable a la recuperació de l’ús social del valencià i, per a fonamentar la seua opinió, es basa en raons socials. Creu que en la seua ciutat la vitalitat del valencià ha crescut molt i que això ha tingut conseqüències positives sobre la societat d’Alzira, ja que ara «tots som valencians». De la fractura social al procés contrari: cohesionar la ciutat d’Alzira. A més, la valoració del valencià desenvolupa la consciència i la voluntat de ser valencians. Així, una altra dona entrevistada veu el valencià com a «senya d’identitat» del poble valencià.”

Explicar, sempre; culpabilitzar, mai

En el procés de recuperar la consciència valenciana i la voluntat de dirigir el nostre futur, hem d’evitar un perill: culpabilitzar els valencians que, en el passat, no varen transmetre el valencià als fills. Certament, cada u és finalment responsable de la seua vida. Però també és veritat que, en tot tema social, hi han factors socials. I eixes són les causes que els investigadors valencians hem de focalitzar. La nostra obligació és mostrar com la ideologia i la política lingüística de l’estat espanyol apartava el valencià de tots els usos públics i espentava els pares a parlar en castellà als fills. En realitat, quan reduïm una actuació social negativa a una qüestió individual, en compte de contribuir a rectificar-la, ajudem a perpetuar-la. Així, si condemnem els alemanys pel feixisme dels anys trenta no contribuirem a superar aquell trauma social. La millor manera de superar-lo és mostrar com el feixisme no solament feia mal al conjunt d’Europa, sinó també al mateix poble alemany. En definitiva, les actituds socials negatives acaben per ser perjudicials per als mateixos que les practiquen.

Des del punt de vista del valencianisme, hem de tindre en compte que, quan un moviment social culpa la seua societat de la situació en què es troba, només pot aconseguir una cosa: que la seua societat desconfie d’ell. Hauríem de fugir del binomi bons i roïns. Lluny d’eixe camí maniqueu, hem d’elaborar anàlisis de la realitat social que siguen objectives, de tal manera que potencie que els valencians ens identifiquem amb nosaltres mateixos i, així, superem aquelles actituds que a la llarga ens perjudiquen, tant com a persones com com a membres d’un poble.

Podem dir, per tant, que els intel·lectuals valencians han de fer reflexions que ajuden els valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l’autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l’objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur.

Els valencians castellanoparlants i el valencià

Fins ara, hem parlat dels valencians que en el passat no varen transmetre el valencià als fills i, d’una manera implícita, també hem parlat dels valencians actuals que han tingut el valencià com a llengua materna. Passem ara al tercer grup. ¿Quina hauria de ser l’actitud familiar cap al valencià dels valencians actuals que han sigut formats en castellà (o en un altre idioma)? Si estem d’acord que el valencià és un mitjà important per a augmentar la identificació com a valencians i per a fer créixer la cohesió de la societat valenciana, hauríem de deduir que les famílies valencianes castellanoparlants haurien de procurar que els seus fills tinguen estima pel valencià. De fet, els beneficis socials que comporta la recuperació de l’ús públic del valencià és el factor que pot afavorir que un pare valencià castellanoparlant decidisca parlar als fills en valencià.

En definitiva, el valencià no és una cosa que només forma part de la història valenciana. Lluny d’eixa visió retrospectiva, el valencià és fonamentalment una força prospectiva: un mitjà per a augmentar la identificació amb la societat valenciana, amb tots els efectes positius que es deriven d’eixe procés (sobretot fer créixer el compromís social i la responsabilitat davant dels altres). Eixa manera de mirar el valencià justifica l’afirmació que la llengua pròpia del poble valencià és cosa de tots, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Quan un poble és conscient d’ell mateix, s’autoestima i té capacitat crítica, els membres d’eixe poble viuen d’una manera més satisfactòria. I eixe és un objectiu que hauríem de buscar tots els valencians.

dijous, 27 de novembre de 2008

Revolució Industrial

La Revolució Industrial designa un conjunt de canvis econòmics (capitalisme), socials (ordre burgès) i tecnològics que es produí inicialment a la Gran Bretanya en la segona meitat del segle XVIII. Els avenços tècnics —sobretot la màquina de vapor—, l'explosió demogràfica que s'inicià a partir del 1750 i els canvis que s'aplicaren a l'agricultura menaren a una revolució en l'àmbit de la indústria, que encapçalaren els sectors del tèxtil, el carbó i el ferro.

Revolució dels Clavells (Portugal)

L'alçament militar del dia 25 d'abril de 1974 va esfondrar el règim polític en vigor a Portugal des del 1926. Aquest alçament és conegut en portuguès com a 25 de Abril (25 d'abril) o Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). L'alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Revolució Americana

La revolució americana (1775-1783) enceta el cicle revolucionari burgès.

Les tretze colònies britàniques de la costa est d'Amèrica del Nord van protagonitzar al segle XVIII la primera insurrecció colonial contra una metròpoli i van constituir el primer exemple de govern liberal basat sobre les idees d'igualtat i de llibertat.

L'aplicació pràctica dels principis del liberalisme polític explica l'impacte que va tenir la revolució americana a la resta del món. L'exemple americà va inspirar la lluita revolucionària de la burgesia a Europa. La revolució francesa, el model clàssic de revolució liberal burgesa, en serà el primer exponent.

Revolució Russa

La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que portà a l'establiment de la Unió Soviètica.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Aristocràcia

El terme aristocràcia s'utilitzava en l'Antiga Grècia per referir-se la forma de govern en què el poder era ostentat pels "millors". Es deriva de les paraules gregues aristos, "millor" i kratein "governar". Avui dia, aquest terme defineix la forma de govern en què el poder és ostentat per una elit, un grup social minoritari o privilegiat econòmicament o per raó del seu llinatge, intel·ligència o nivell cultural.

Revolució Francesa

La Revolució Francesa (1789–1799) és considerada el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.

Absolutisme

L'absolutisme és un corrent polític característic de l'Europa d'època moderna, generalment associat a la monarquia, en el qual el cap d'estat té poder absolut, és a dir, sense límits.

Presidencialisme

Un sistema presidencialista, sistema congressual o presidencialisme, és un sistema de govern d'una república en què la branca executiva s'elegeix de manera separada de la branca legislativa.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Parlamentarisme

Un sistema parlamentari, democràcia parlamentària o parlamentarisme, és un sistema d'organització polític en què la branca executiva del govern depèn del suport directe o indirecte del parlament, sovint expressat per mitjà d'un vot de confiança. Per tant, no hi existeix una clara separació de poders entre les branques legislativa i executiva ni el sistema de verificació i balança comú del presidencialisme. No obstant això, el sistema parlamentari té més flexibilitat i capacitat de resposta que no pas el presidencialisme. Com a sistema democràtic, en la democràcia parlamentaria la sobirania popular està representada per diputats i/o senadors, elegits en eleccions lliures i periòdiques, que exerceixen la seva funció legislativa en el marc d'un parlament.

Liberalisme

El liberalisme és un grup d'ideologies polítiques, socials i religioses que afirma la llibertat de la persona i la supremacia de l'acció individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les estructures de govern redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantir la convivència, seguint la filosofia del laissez faire, laissez passer (en francès: "deixar fer, deixar passar").

Federació

Una federació (del llatí fœdus, "pacte") és una unió d'un nombre específic d'estats o regions parcialment autònomes unides per un govern central ("federal"). En una federació, l'estatus d'autonomia dels estats o regions que la constitueixen, normalment és reconegut constitucionalment i no pot ser alterat per una decisió unilateral del govern central. Les federacions es conformen usualment per acord entre els estats i/o regions sobiranes, encara que no sempre gaudeixen del dret a la secessió de manera unilateral. La forma de govern o l'estructura constitucional d'una federació es coneix com a federalisme i es considera el concepte oposat a la forma de govern o l'estructura constitucional dels Estats unitaris.

Confederació

Una confederació és una associació d'estats sobirans o de comunitats creada per mitjà d'un tractat per l'assoliment d'alguns fins o propòsits comuns predeterminats. Les confederacions sovint s'han creat per resoldre afers crítics, com ara la defensa territorial, la representació estrangera, el comerç internacional, o l'adopció d'una moneda única. Les confederacions creen un tipus de govern central per donar suport a tots els membres.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Constitució

Una constitució és un sistema, sovint un document escrit, que estableix les regles i els principis que governen una organització o una entitat política. En el cas particular dels Estats, una constitució és la norma jurídica fonamental que defineix l'estructura, els procediments, les prerrogatives, drets i responsabilitats del govern i dels ciutadans. Abans de l'evolució de les constitucions nacionals modernes, el terme "constitució" feia referència a qualsevol llei important que determinava el funcionament d'un govern.
El terme "constitució" prové del llatí constitutio, que es referia a la promulgació de qualsevol llei important, sovint per l'emperador romà. Més tard, se'n va fer ús en el codi canònic per referir-se a algunes decisions rellevants, principalment del papa.

República Catalana

La República Catalana ha estat proclamada, al menys, en quatre ocasions, al segle XVII per Pau Claris, al segle XIX per Estanislau Figueras i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys (1934).

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Catalana

República

En una definició àmplia, una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble en què el ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Sovint, les monarquies i les repúbliques es descriuen com a conceptes mútuament exclusius. En aquest sentit les monarquies constitucionals, encara que amb sistemes electorals democràtics no són repúbliques, atès que el màxim sobirà executiu, amb poders limitats o merament cerimonials, no hi és elegit democràticament pel poble. De vegades les dictadures s'han anomenat "repúbliques" només per designar que el poder no recau sobre un monarca.

Capitalisme

El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.

diumenge, 23 de novembre de 2008

25 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià

Publicat en el diari digital pàgina.26 dilluns 17 de novembre del 2008
http://www.pagina26.com/comunitat-valenciana/la-llei-d-s-i-ensenyament-del-valencia-es-una-llei-de-minims-que-sha-aplicat-al-minim.html


La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià «és una llei de mínims que s'ha aplicat al mínim»

La Mesa per l'Ensenyament en Valencià, formada per Escola Valenciana, l'STEPV, CCOO, FAPA-València i Acció Cultural, ha valorat la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que aquest 23 de novembre complirà 25 anys. Diego Gómez, de la FEV, ha afirmat que els diferents governs de la Generalitat no han aplicat a fons la llei; per aquesta raó el valencià és poc present en la vida pública, «ocupa un lloc de tercera fila a l'ensenyament» i està absent dels mitjans de comunicació. El president d'Escola Valenciana també s'ha referit al món econòmic, a l'oci o a les noves tecnologies, en les quals la presència del valencià és anecdòtica. Gómez ha assenyalat que la llei no s'ha actualitzat, i ha posat d'exemple la immigració, que representa en l'actualitat el 16% de la població de la Comunitat Valenciana.

Isidre Crespo, coordinador de la Mesa, ha criticat l'administració ja que hauria de ser un model en el compliment de la llei i «és un bon exemple de la deixadesa» a l'hora d'aplicar la LUEV. En l'informe que s'ha presentat, es denuncia que el 55,2% dels centres d'infantil i primària no oferten cap línia d'ensenyament en valencià, fet que manté la matriculació congelada en 130.000 alumnes. Pel que fa a les universitat, tampoc se salven de les crítiques, ja que la mitjana de crèdits que s'imparteixen en valencià arriba a l'11,17%. Ara bé, el percentatge varia del 0% de la Miguel Hernández d'Elx al suposat 24% de la Universitat de València.

El títol quart de la LUEV parla del foment en les activiats de l'administració. Ara mateix, la Generalitat disposa de 15.669 funcionaris, dels quals només a 193 se'ls ha exigit un determinat grau de coneixement del valencià. Per aquestes raons, des de la Mesa de l'Ensenyament s'ha qualificat la LUEV «d'una llei de mínims que s'ha aplicat al mínim».

Què és el marxisme. Sistemes polítics

http://www.marxists.org/catala/students/index.htm

Marxisme

El marxisme és el conjunt de doctrines polítiques, econòmiques i filosòfiques encunyades pels pensadors alemanys Karl Marx i Friedrich Engels. La multitud d'aspectes que aquesta abarca fa que pràcticament no existeixi branca de les ciències humanes sense la seva escola de pensament marxista. L'anàlisi marxista es caracteritza per un enfocament materialista, estructuralista i dialèctic del món. L'aplicació d'aquesta doctrina en el camp del Socialisme inicià un nou corrent ideològic anomenat socialisme marxista, que cresqué durant tota la segona meitat del segle XIX i s'anà situant al poder al llarg del segle XX.

Anarquisme

L'anarquisme (del grec αν-, an-, "no", i αρχω, arkho, "poder") és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig cap a l'Estat i qualsevol forma d'autoritat, jerarquia o coerció física, mental o espiritual, així com la creença en la supremacia de l'individu. L'anarquisme pot ser dividit en dues grans branques: l'anarquisme clàssic (també anomenat anarquisme social o socialista) i l'anarquisme individualista o anarcoindividualisme.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Monarquia

Monarquia és la forma política en què una persona té dret, per via hereditària, a regnar com a cap d'un estat amb caràcter vitalici. El nom amb què governen varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu govern. Es poden dir: reis, emperadors, tsars, kàisers. A través de la història molts monarques han ostentat poder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat.

Oligarquia

L'oligarquia (del grec Ὀλιγαρχία, Oligarkhía) és una forma de govern o d'organització social en què la majoria o tot el poder polític recau de manera efectiva sobre un segment petit de la societat (sovint els més poderosos en virtut de llur riquesa, llur posició familiar, llur poder militar o llur influència política). La paraula oligarquia catalana prové de les paraules gregues ὀλίγον óligon, "pocs" i ἄρχω arkho, "govern".

Autocràcia

Una autocràcia és una filosofia o forma de govern en què el poder polític és ostentat per una sola persona. El terme autòcrata es deriva del grec autokratôr (literalment "autogovernant" o "el governant de si mateix"). Els conceptes oposats són l'oligarquia, el govern d'una minoria o petit grup i democràcia, govern de la majoria, el poble.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Autocr%C3%A0cia

Democràcia

El terme democràcia ve del grec (δημοκρατία) δημος ("poble") i κρατω ("governar"). El seu sentit literal és, doncs, govern del poble. Té el seu origen com a terme i com a sistema de govern a l'antiguitat grega. Concretament, la democràcia s'establí com a forma de govern a l'Atenes posterior a la Revolució popular dirigida per Efialtes (462 a.C), que possibilità l'accés al poder per part dels pobres lliures. Aristòtil, crític de la democràcia, considerava que allò característic de la democràcia era precisament l'ésser el govern dels pobres lliures, àdhuc en el cas de què aquests fossin minoria. Modernament, es considera democràtic tot aquell govern on la sobirania recau en la totalitat del poble. Per descomptat, podem observar graus al llarg de la Història i en l'actualitat, de manera que un Estat pot barrejar l'extensió de la democràcia a un sector del poble amb la marginació d'un altre: el sufragi universal, per exemple, esdevingué en un primer moment masculí, arribant a les dones només arrel de les lluites sufragistes de finals del segle XIX i principis del XX.

divendres, 21 de novembre de 2008

Condueix la teva família (Programa d'Educació Viària)

http://www.fundacioabertis.org/educacioviaria/ini.php

Educació i seguretat viària

http://www.cambrils.org/policia/edviaria.html

Dia del Llibre Valencià

La Direcció General del Llibre aposta per recuperar la vella idea de commemorar, el 20 de novembre (dia en què va eixir d'impremta la primera edició del Tirant), el Dia del Llibre Valencià. Entre els actes programats a la Biblioteca Valenciana hi ha visites guiades, l'exposició "El llibre, espai de creació", la lectura dramatitzada de l'adaptació que ha elaborat Pasqual Alapont del Tirant lo Blanc, sessions de contacontes a càrrec de Carles Cano, un recital de textos d'autors valencians i el lliurament dels premis a la labor dels llibreters (que ha recaigut en La Farándula, de Novelda), i als llibres millor editats.

El premi al llibre en valencià millor editat de 2007 ha recaigut en l'obra d'Antoni Furió El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda, publicada en la col·lecció "Grans Obres Bromera".

Una molt bona iniciativa que ha de servir de revulsiu per al sector i com a punt de partida per a dur endavant en el futur més propostes de foment i difusió del llibre valencià, com més obertes a la societat, millor.

JC Girbés

Històries del Paradís (Xavi Sarrià - Edicions Bromera)

Bromera publica el primer llibre de Xavi Sarrià, cap del grup Obrint Pas






Arriba a les llibreries el primer llibre de Xavi Sarrià, cantant i lletrista d'Obrint Pas. Es titula Històries del paradís (Bromera). S'hi apleguen vint relats que tenen relació amb l'últim disc del grup, Benvinguts al paradís: se situen a llocs del món on es viuen situacions de conflicte. Són relats que no se sap ben bé si van inspirar una cançó o si fou la cançó que féu germinar el relat. Podeu llegir-ne un, el que es titula 'Por' (pdf).

dijous, 20 de novembre de 2008

Viure - Somriure (Federació Catalana de l'Esplai)

Viure i somriure constitueix una intervenció educativa de la Federació Catalana de l’Esplai en el lleure dels infants i joves, al voltant de la salut

La salut, tal i com recull l’article 25 de la Declaració dels Drets Humans, és un dret fonamental de totes les persones. Però els drets també impliquen deures, i la nostra societat actual ens planteja grans reptes per viure en coherència amb la responsabilitat individual i col·lectiva que implica preservar la salut.

El temps lliure és un espai de temps ple d’influències educatives: de la televisió, del carrer, de la publicitat, de les amistats... I totes aquestes influències actuen sobre la salut, perquè incideixen en l’escala de valors, promouen un estil de consum, predisposen cap al sedentarisme o l’activitat, estimulen o dificulten l’autoestima...

En l’àmbit del lleure, els moviments i les entitats d’esplai exerceixen una funció protectora davant de les agressions a la salut. D’una banda, l'esplai promou la salut en tant que afavoreix la descoberta i l'aprofundiment en els valors humans; crea un escenari idoni per a l’estimulació de les amistats i l’afectivitat; potencia l’aprenentatge de l’autonomia; l’entrenament de les habilitats per a la vida, etc.

D’altra banda, impulsa la vivència lúdica d'activitats saludables en sí mateixes, que han esdevingut inherents a l'educació en el lleure: colònies, excursions, campaments, esport verd, joc a l'aire lliure, festes populars, gimcanes, curses...

Tot plegat conforma una intervenció inespecífica, però molt potent, d’educació i promoció de la salut, impulsada pels monitors i monitores, uns agents de salut força eficaços.

A través del Viure i somriure, volem aprofitar tot el potencial educatiu de l’esplai al voltant de la salut. L’esplai és en si mateix un espai de promoció de la salut i cal prendre’n consciència per avançar una mica més i fer-ne un valor a l’alça.

Atrevim-nos a viure saludablement, amb un gran somriure que contribueixi a la felicitat de cada infant, jove, pare, mare...

Barrinem. Una proposta educativa pel civisme i la convivència

Barrinem. Una proposta educativa pel civisme i la convivència és la nova proposta educativa de la Federació Catalana de l’Esplai per al curs 2008-09. És una eina per a la intervenció en el lleure dels infants i joves que té per objectiu principal despertar actituds de responsabilitat i compromís a partir de la realització d’activitats variades. Entre altres proposem activitats de contacte amb la natura, el barri i/o el poble; de sensibilització vers la mobilitat segura; d’aproximació i descobriment de l’entorn proper.

Les aventures d'Edu-Natura

http://www.edunatura.org/ct/default.htm

Higiene bucal

http://www.farmaceuticonline.com/familia/familia_higiene.html

dimecres, 19 de novembre de 2008

Marc europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar

La traducció i l’adaptació al català del document Common European Framework for Languages: Learning, Teaching, Assessment elaborat pel Consell d’Europa va ser impulsada pels governs d'Andorra, Catalunya i les Illes Balears com un dels objectius de l’any 2001, Any Europeu de les Llengües, seguint la recomanació del mateix Consell d’Europa de fer-ne traduccions a tantes llengües com fos possible per contribuir de manera més eficaç a la difusió dels continguts i a promoure’n l’ús.

L’objectiu d’aquest document és proporcionar unes bases comunes per a la descripció d’objectius, continguts i mètodes per a l’aprenentatge de llengües de manera que els cursos, els programes i les qualificacions descriguin d’una manera exhaustiva el que han d’aprendre a fer els aprenents de llengua a l’hora de comunicar-se i quins coneixements i habilitats han de desenvolupar per ser capaços d’actuar de manera efectiva.

Programes de Diversificació Curricular: aules obertes

Per als alumnes que per causes diverses presenten mancances significatives en els seus aprenentatges, baix nivell d’autoestima i desmotivació per l’activitat escolar i, per tant, requereixen estratègies metodològiques i organitzatives prou diferenciades de les de l’aula ordinària, o per als que a causa d’una disminució psíquica requereixen una metodologia més funcional, a tercer i a quart d’ESO es poden organitzar, en el marc dels programes de diversificació curricular, entorns escolars en què prevalguin plantejaments més globals i activitats més funcionals que mantinguin la motivació del’alumnat per a l’assoliment de les competències bàsiques. La peculiaritat de cada centre marcarà les línies específiques que caldrà desenvolupar per tal d’atendre-hi l’alumnat.

http://www.xtec.net/~jcruz/recursos/c_aula_oberta.html

L'educació en xifres (Estadística de l'Ajuntament de Barcelona)

http://www.bcn.es/estadistica/catala/dades/anuari/cap05/index.htm

Aprenem jugant

http://bcn.cat/infancia/catala/aprenem_jugant.html

dimarts, 18 de novembre de 2008

Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans

Les democràcies modernes no poden dependre exclusivament d’un sistema jurídic garantista i de les altres institucions que conformen un estat de dret, per molt important que tot açò puga ser. És fonamental que les ciutadanes i els ciutadans donen suport activament a les institucions i que exercisquen els seus drets no sols passivament, per mitjà del seu vot, sinó activament, participant en els debats públics, informant-se i exigint les responsabilitats a què, en algun cas, hi haja lloc. L’augment de la diversitat i el pluralisme en les nostres societats han fet encara més peremptòria la necessitat d’un acord bàsic sobre quins són els nostres drets i les nostres llibertats, quines les nostres formes de govern i les nostres lleis. Ja no podem donar per suposat el consens social en estes qüestions. Els organismes internacionals, Nacions Unides, el Consell d’Europa o la Unió Europea han insistit en la necessitat de fomentar la ciutadania responsable en una societat democràtica com a fórmula per a aconseguir la cohesió social i una identitat europea comuna.

Web dels Drets de la Infància

Tot i que l'any 1959 es va fer la Declaració dels Drets dels Infants per tal de garantir el seu benestar, aquesta Declaració no té força jurídica, és a dir, no obliga cap estat a aplicar les actuacions que es preveuen a la Declaració. La necessitat de donar força jurídica als drets dels infants va fer que s'elaborés un nou tractat, la Convenció sobre els Drets dels Infants.

Comarques dels Països Catalans

http://2.bp.blogspot.com/_Fvmv1W-5Gw0/SSHMcxH7SGI/AAAAAAAAAAc/bg3meXPt5gY/s1600-h/Mapa+Comarcal.jpg

Acostar, atansar i apropar (Eugeni S. Reig)

Per a expressar el concepte de “posar més a prop en distància o en temps” els valencians usem i hem usat sempre –junt al verb atansar– el verb acostar, verb que ja tenim documentat l’any 1250. El verb apropar –format a partir del substantiu prop– el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És, com veiem, un verb de creació molt recent i que no feia cap falta perquè ja tenim verbs patrimonials que ens resolen perfectament el problema.

Apropar, en realitat, és un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar. Apropar és un verb invasor que la llengua normativa s’encarrega de difondre i que, a poc a poc, va matant els verbs patrimonials catalans acostar i atansar que hem usat i mantingut vius des de fa un grapat de segles.

Apropar, per ara, afortunadament, només ha penetrat en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, però l’ús sistemàtic que en fa la llengua culta, a la llarga, serà nefast. Tenim en contra el fet que, a Catalunya, a hores d’ara, apropar ha desplaçat quasi per complet els verbs acostar i atansar, que han quedat reduïts, en els parlars de Catalunya, a meres relíquies.

Per un altre costat, el fet que la llengua castellana també tinga el verb acostar, però amb un significat radicalment diferent, també és negatiu, si tenim en compte el servilisme lingüístic tan pronunciat i tan lamentable que patim.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Geologia

La Geologia (del grec γη (geo, "terra"), i λóγος (logos, "ciència") és la ciència que estudia la Terra, la seva història i els processos que li han donat forma.

Meteorologia

La Meteorologia (del grec μετεωρολογία) és la ciència que tracta de estat del temps i dels meteors en l'atmosfera de la Terra.

Astronomia

L'astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens arriba d'ells a través de la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en l'esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (Astrofísica).

Astrologia

L' astrologia (del grec: αστρολογία = άστρον, astron, “astre, estel” + λόγος, logos, “mot”) és la doctrina i estudi especulatiu de les influències dels astres sobre el món sublunar, especialment sobre el destí dels homes i sobre els fenòmens meteorològics segons els conceptes predominants abans del naixement de la ciència moderna; és un dels molts sistemes o tradicions en els que el coneixement de les posicions aparents dels astres és usat per comprendre, interpretar i organitzar el coneixement sobre la realitat i l'existència humana sobre la Terra.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Premis Literaris Ciutat d'Alzira 2008

Josep Ballester guanya el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira

L'acte va ésser organitzat per Edicions Bromera i l'Ajuntament d'Alzira, i copatrocinat ensems amb la Universitat de València, la Mancomunitat de la Ribera Alta, Bancaixa i la UNED

D’esquerra a dreta: Juli Capilla, Jordi Faura, Carmel Ferragud, Josep Ballester, Lourdes Boïgues i Francesc Gisbert

Anit es va celebrar la gala de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira, en un sopar multitudinari que va tenir lloc a la Sala Rex Natura d'Alzira.

L’escriptor Josep Ballester és el guanyador del XX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb El col·leccionista de fades. Ambientada en l’Oxford victorià, revela un personatge misteriós i inquietant, que sent una forta estima pels infants i que serà cèlebre pocs anys després per la seua obra literària.

El X Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta ha correspost a Medicina per a un nou regne, de Carmel Ferragud, obra que versa sobre la medicina en temps del rei Jaume I, mentre que el III Premi de Poesia Ibn Jafadja, l’ha guanyat Juli Capilla amb L’instant fugaç, una exaltació vital que parteix de la fragilitat humana i la mort.

Tal com ja es va fer públic, el III Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca ha estat per a Jordi Faura amb Natura morta; Francesc Gisbert ha rebut el XIII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per La llegenda del corsari, i Lourdes Boïgues, autora de La mascota que no existia, ha estat guardonada amb el XIII Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre. El XIV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General ha estat declarat desert.

http://www.bromera.com/precon/premis/alzira/alzira08/pub/NotaPreMsa.rtf

Mitologia grega

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mitologia_grega#D.C3.A9us_de_l.27Olimp

La dansa a l'escola

http://www.xtec.net/~ltorres3/projecte/index.htm

Mots encreuats

Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I de Castelló

http://sic.uji.es/serveis/slt/demana/demana00/defencr.html

divendres, 14 de novembre de 2008

Cinema en català: missió impossible

Si la pel·lícula la fan en versió original, millor que doblada en castellà. Així doncs, anem al gra, ens cal cinema en original o fer un miracle i veure'l en català!

http://www.plataforma-llengua.cat/cinema/elsGomis.html

La llengua no és el problema (Víctor Alexandre)

Publicat en elSingulardigital.cat dimarts 4 de novembre del 2004

"El problema no és la llengua, sinó l’actitud de les persones"
Víctor Alexandre

Hella Dettar, una lectora alemanya de la comarca d’Osona, que parla un català magnífic, em comenta que el primer cop que li van dir Háblame en cristiano va ser tan ingènua que no va entendre res. Després, quan es va matricular per obtenir el nivell C de català, el seu fill li va preguntar: “Per què vols aprendre català, si ja el saps”. Malauradament, no va tenir temps de respondre perquè el seu home, que és català, ho va fer per ella: “A la teva mare li agraden les llengües mortes”. Per sort, la Hella, no va defallir i va continuar endavant. M’ho explicava amb tristesa, però. L’espectacle de la manca d’autoestima sempre és trist. Hi ha catalans que experimenten mala consciència quan una persona d’origen forà fa per Catalunya allò que ells no han fet ni faran mai. Per això no dubten a denigrar el país i la seva llengua, perquè pensen que, denigrant-los, justifiquen el seu menyspreu i la seva ignorància. Si Catalunya i la llengua catalana són una merda, la seva passivitat està justificada. Això em recorda la resposta magistral que sempre dóna Cathy Sweeney, irlandesa resident a Calvià, cada cop que un catalanoparlant es justifica dient-li que no escriu en català perquè a l’escola va estudiar en espanyol. “I jo a l’escola vaig estudiar en anglès”, contesta ella. Naturalment, ho fa amb un somriure, sense agror, però el desarma i el deixa completament nu davant les seves contradiccions. No calen més paraules per fer palès que el problema no és la llengua, sinó l’actitud de les persones. Una actitud que als Països Catalans s’estén a tots els ordres de la vida i que ens demostra fins a quin punt el problema és endogen.

Sobre aquesta qüestió, l’alemanya Hella fa les següents reflexions:

“Per què he de pagar més diners per un llibre escrit en català –per exemple, La decisió de Brandes, d’Eduard Márquez- que per la seva versió en espanyol?

Per què els rètols de la feina, com ara “no fumeu”, “serveis”, etc., són més cars en català?

Per què, si vull fer un curs de català, però no tinc feina perquè em falta l’homologació d’una Universitat alemanya, l’he de pagar de la meva butxaca i al final, quan aprovo, em neguen el títol que donen automàticament als qui tenen l’ESO aprovat?

Per què la meva filla, a primer de batxillerat en un institut públic de Vilanova i la Geltrú ha tingut una tutora que només parla espanyol?

Per què la majoria de catalans canvien de llengua i em parlen en espanyol quan s’adonen que sóc estrangera encara que els continuï parlant en català?

Per què el president de Catalunya no parla el català millor que jo?”


Com va fer el poeta mallorquí Pere Capellà amb el seu famós poema inacabat, deixarem que sigui el lector qui respongui aquestes preguntes.

Ubuntu 8.10 en català

Ja està disponible la versió 8.10 de l'Ubuntu en català

Ja està disponible la versió 8.10 de l'Ubuntu en català, amb el sobrenom Intrepid Ibex. L'Ubuntu és un sistema operatiu basat en el nucli Linux i desenvolupat per la comunitat. Igualment adequat per a ordinadors portàtils, de sobretaula o servidors, inclou tot el programari necessari per al dia a dia amb l'ordinador, ja es tracti d'aplicacions de processament de textos, de correu electrònic, de navegació per Internet, o d'eines de programació o de gestió de servidors. La 8.10 és la novena versió de l'Ubuntu, la qual s'escau en el quart aniversari del primer llançament, el Warty Warthog 4.10.

En aquesta ocasió, com en edicions anteriors, pràcticament tot l'escriptori està traduït al català. També s'ha avançat molt en la catalanització de la documentació específica de l'Ubuntu, la qual es troba als voltants del 85 %.

Algunes de les novetats que es presenten són les següents:

* Escriptori GNOME 2.24 [1]. L'Ubuntu inclou la darrera versió de l'escriptori GNOME [2], amb funcions interessants com ara la navegació amb pestanyes des del gestor de fitxers, o els controls nous de la pantalla, els quals faciliten la configuració de múltiples monitors.

* Directori privat xifrat. Els usuaris podran crear fàcilment un directori secret xifrat dins la seva carpeta personal amb el paquet «ecryptfs-utils».

* Servidor X.Org 7.4. També trobareu la darrera versió del servidor gràfic a l'Intrepid, la qual ofereix millor compatibilitat per a dispositius de connexió dinàmica, com ara tauletes gràfiques, ratolins i teclats. A més a més, a la majoria dels usuaris ja no els caldrà un fitxer /etc/X11/xorg.conf, i també s'hi ha desenvolupat un sistema de recuperació de fallades.

* Millores en la connectivitat. El Network Manager 0.7 presenta novetats com ara la gestió global de connexions (amb la qual cosa ja no és necessari entrar a l'ordinador per a establir una connexió), la gestió de xarxes 3G (GSM/CDMA) i la gestió de múltiples dispositius actius a la vegada, entre moltes d'altres.

* Sessió de convidat. Aquesta nova funció permetrà a qualsevol usuari deixar el seu ordinador a altres persones sense haver de patir per les seves dades personals. El convidat podrà entrar a l'ordinador amb un compte temporal sense contrasenya i amb privilegis restringits, de manera prou segura perquè es pugui deixar l'ordinador a algú altre, per exemple, per a llegir ràpidament el correu.

* Creador de sistemes autònoms en memòries USB, amb el qual podreu portar una instal·lació de l'Ubuntu sempre amb vosaltres, amb la possibilitat de desar-ne les dades.

Per a obtenir informació més detallada sobre les novetats, consulteu les notícies de llançament de la versió per a ordinadors de sobretaula [3] i de la versió per a servidors [4] (en anglès), així com les notes de la versió [5].

Com de costum, la comunitat d'usuaris de l'Ubuntu en català [6] ha organitzat diverses festes [7] relacionades amb aquest llançament.

Si voleu participar en la traducció de l'Ubuntu al català, aneu a la pàgina de l'equip de traducció [8], on trobareu tota la informació necessària per a ajudar a traduir-lo a la vostra llengua.

Per a instal·lar l'Ubuntu, o bé provar-lo sense fer canvis al vostre ordinador, teniu dues opcions:

* Baixar-vos la imatge de CD [9], amb la qual podreu iniciar la instal·lació o bé carregar el sistema sense instal·lar-lo per veure com funciona.

* Instal·lar el WUBI [10], amb el qual podreu instal·lar i desinstal·lar l'Ubuntu de manera molt fàcil dins d'un sistema Windows. També el trobareu al CD d'instal·lació de l'Ubuntu, des d'on s'iniciarà automàticament en inserir el CD.

[1] http://l10n.gnome.org/languages/ca/gnome-2-24
[2] http://www.softcatala.org/wiki/GNOME
[3] http://www.ubuntu.com/news/ubuntu-8.10-desktop
[4] http://www.ubuntu.com/news/ubuntu-8.10-server
[5] https://wiki.ubuntu.com/IntrepidReleaseNotes/ca
[6] https://wiki.ubuntu.com/CatalanTeam
[7] https://wiki.ubuntu.com/CatalanTeam/Activitats
[8] https://wiki.ubuntu.com/UbuntuCatalanTranslators
[9] http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Ubuntu
[10] http://wubi-installer.org/


Font: Novetats mailing list
Novetats@llistes.softcatala.org
http://llistes.softcatala.org/mailman/listinfo/novetats