Publicat en el blog de Víctor alexandre dissabte 8 de Setembre del 2008
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/lespanyol_llengua_opcional_a_catalunya.html
Són molt oportunes les paraules del professor alemany Til Stegmann sobre els privilegis de la llengua espanyola a Catalunya en el sentit que "no seria necessari impartir-hi classes d'espanyol; el més normal és que al país s'hi pugui viure íntegrament en català, perquè no és una llengua de segona. [...] L'espanyol no ha de ser prioritari encara que la Constitució espanyola així ho digui". També ha afegit que, en exigir-ne la supeditació, la Constitució "no és respectuosa amb les altres llengües", ja que "totes haurien de tenir el mateix dret". Amb la desinhibició d'algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior -el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior -el de la llengua catalana. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, fins i tot no volent-ho, i que, per contra, s'hi pugui viure sense saber un borrall de català. Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua sigui dramàtica, ja que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d'ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l'espanyol; polític, perquè el menfotisme del govern català en aquesta qüestió és total; mediàtic, perquè la presència de la llengua espanyola en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana -com TV3 i Catalunya Ràdio-, és abassegadora; psicològic, perquè, a força d'anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l'ús desinhibit del català, a diferència de l'espanyol, està estigmatitzat ideològicament o, si més no, connotat políticament. Tot plegat fa que el català sigui sinònim de conflicte i l'espanyol d'harmonia, i, és clar, qui té ganes de viure en conflicte permanent?
Les conseqüències d'aquest estat de coses les descriu molt bé un altre professor, el valencià Ferran Suay, creador del Taller d'Espai Lingüístic Personal, quan diu que "sempre és el catalanoparlant qui canvia de llengua, i mai, o molt poques vegades, el castellanoparlant. No és per una elecció lliure, encara que tinguem la sensació que ho és. Més bé respon a una cessió relacionada amb la baixa autoestima lingüística. No és que no hi haja conflicte, sinó que el cost d'aquest és assumit enterament per una de les parts, de manera que l'altra pot arribar fins i tot a no ser-ne conscient". I afegeix: "El català sol perdre en gairebé totes les circumstàncies, fins i tot en aquelles situacions en què el parlant manté una posició de poder. Per exemple, quan va a comprar-se un cotxe. Se suposa que el comercial del concessionari, que té molt a guanyar si es consuma l'operació, acceptarà de bon grat qualsevol actitud lingüística del client per tal que se senti còmode. Doncs bé, fins i tot en aquest context, quan pareix que un té la paella pel mànec, la submissió lingüística s'imposa. I el pitjor és que ningú no ens demana que canviem al castellà".
Una mesura òptima per capgirar la situació seria l'adopció del model suís, en què cada llengua és oficial única en el seu territori i tot aquell que vulgui anar-hi a viure està obligat a aprendre-la. Un suís de Ginebra, per exemple, no pot treballar a Zuric si no sap alemany i un suís de Zuric no pot treballar a Ginebra si no sap francès. No hi ha, per tant, una llengua que s'autoproclami superior i que permeti que uns suïssos tinguin el privilegi de moure's per tot l'Estat mentre que la resta s'hi ha de subordinar com se subordinen els catalans davant d'un hispanoparlant. Però la supèrbia i el dèficit de cultura democràtica espanyols no ho poden entendre, això. No poden, perquè Espanya està tan convençuda que els catalans som una colònia seva que viuria com una humiliació el requisit laboral d'haver de saber català per treballar a Girona, a Sueca o a Esporles. Si el colonitzador ha de tenir les mateixes obligacions que els colonitzats, no té cap gràcia tenir colònies, no? Til Stegmann, per tant, l'encerta quan critica l'aposta del govern català per una educació trilingüe -català, espanyol i anglès-, perquè, com diu, "representa tancar portes al coneixement d'altres llengües". Té tota la raó. L'espanyol hauria de ser una llengua europea opcional i no pas obligatòria. Només quan un català tingui dret a dir "no entenc l'espanyol" de la mateixa manera que un espanyol té dret a dir "no entenc el català" estarem en un pla d'igualtat.
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/lespanyol_llengua_opcional_a_catalunya.html
Són molt oportunes les paraules del professor alemany Til Stegmann sobre els privilegis de la llengua espanyola a Catalunya en el sentit que "no seria necessari impartir-hi classes d'espanyol; el més normal és que al país s'hi pugui viure íntegrament en català, perquè no és una llengua de segona. [...] L'espanyol no ha de ser prioritari encara que la Constitució espanyola així ho digui". També ha afegit que, en exigir-ne la supeditació, la Constitució "no és respectuosa amb les altres llengües", ja que "totes haurien de tenir el mateix dret". Amb la desinhibició d'algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior -el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior -el de la llengua catalana. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, fins i tot no volent-ho, i que, per contra, s'hi pugui viure sense saber un borrall de català. Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua sigui dramàtica, ja que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d'ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l'espanyol; polític, perquè el menfotisme del govern català en aquesta qüestió és total; mediàtic, perquè la presència de la llengua espanyola en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana -com TV3 i Catalunya Ràdio-, és abassegadora; psicològic, perquè, a força d'anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l'ús desinhibit del català, a diferència de l'espanyol, està estigmatitzat ideològicament o, si més no, connotat políticament. Tot plegat fa que el català sigui sinònim de conflicte i l'espanyol d'harmonia, i, és clar, qui té ganes de viure en conflicte permanent?
Les conseqüències d'aquest estat de coses les descriu molt bé un altre professor, el valencià Ferran Suay, creador del Taller d'Espai Lingüístic Personal, quan diu que "sempre és el catalanoparlant qui canvia de llengua, i mai, o molt poques vegades, el castellanoparlant. No és per una elecció lliure, encara que tinguem la sensació que ho és. Més bé respon a una cessió relacionada amb la baixa autoestima lingüística. No és que no hi haja conflicte, sinó que el cost d'aquest és assumit enterament per una de les parts, de manera que l'altra pot arribar fins i tot a no ser-ne conscient". I afegeix: "El català sol perdre en gairebé totes les circumstàncies, fins i tot en aquelles situacions en què el parlant manté una posició de poder. Per exemple, quan va a comprar-se un cotxe. Se suposa que el comercial del concessionari, que té molt a guanyar si es consuma l'operació, acceptarà de bon grat qualsevol actitud lingüística del client per tal que se senti còmode. Doncs bé, fins i tot en aquest context, quan pareix que un té la paella pel mànec, la submissió lingüística s'imposa. I el pitjor és que ningú no ens demana que canviem al castellà".
Una mesura òptima per capgirar la situació seria l'adopció del model suís, en què cada llengua és oficial única en el seu territori i tot aquell que vulgui anar-hi a viure està obligat a aprendre-la. Un suís de Ginebra, per exemple, no pot treballar a Zuric si no sap alemany i un suís de Zuric no pot treballar a Ginebra si no sap francès. No hi ha, per tant, una llengua que s'autoproclami superior i que permeti que uns suïssos tinguin el privilegi de moure's per tot l'Estat mentre que la resta s'hi ha de subordinar com se subordinen els catalans davant d'un hispanoparlant. Però la supèrbia i el dèficit de cultura democràtica espanyols no ho poden entendre, això. No poden, perquè Espanya està tan convençuda que els catalans som una colònia seva que viuria com una humiliació el requisit laboral d'haver de saber català per treballar a Girona, a Sueca o a Esporles. Si el colonitzador ha de tenir les mateixes obligacions que els colonitzats, no té cap gràcia tenir colònies, no? Til Stegmann, per tant, l'encerta quan critica l'aposta del govern català per una educació trilingüe -català, espanyol i anglès-, perquè, com diu, "representa tancar portes al coneixement d'altres llengües". Té tota la raó. L'espanyol hauria de ser una llengua europea opcional i no pas obligatòria. Només quan un català tingui dret a dir "no entenc l'espanyol" de la mateixa manera que un espanyol té dret a dir "no entenc el català" estarem en un pla d'igualtat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada