Notícies 3cat24.cat

dilluns, 3 de novembre de 2008

"Deixa-l'hi" (Joan Solà)

Suposem que hem de pronominalitzar els dos complements [1] i [2] d'expressions com les següents: Deixa [1] {el préssec / la poma / els plàtans / les taronges / pa / això} [2] al calaix. A la major part del domini lingüístic (en les parles que usen el pronom hi) el resultat és el següent: Deixa-l'hi (el préssec, la poma, això), Deixa'ls-hi (els plàtans), Deixa-les-hi (les taronges), Deixa-n'hi (de pa). Ens trobem amb un cas semblant al que exposàvem dissabte passat, però ara en lloc d'un complement indirecte li que es converteix en hi (Dóna-l'hi, etc.), tenim directament un locatiu hi. Observem que el pronom ho que representa això (Deixa-ho al calaix) ha esdevingut l', exactament igual que davant la forma hi provinent de li: tenim Deixa això al calaix > Deixa-ho al calaix > Deixa-l'hi, exactament igual que Deixa això a la teva germana > Deixa-ho a la teva germana > Deixa-l'hi.

Doncs bé: aquest cas ha sofert una ziga-zaga interessant al codi normatiu. Fabra no el registra en treballs importants de 1913 i 1917, però sí a la primera edició de la gramàtica normativa (1918) (amb l'exemple Li he dit que posés això dins l'armari, i no l'hi ha posat), on roman fins a la 6a edició (1931), però sobtadament el suprimeix sense cap explicació de la 7a edició (1933), tot i que l'havia també recollit com a normal alguna altra vegada, com ara en una conversa de 1920 (Agafeu això i poseu-ho a l'armari; poseu-l'hi de seguida). Però a la gramàtica pòstuma (1956) torna a aparèixer el cas (§ 79) i ara entrelluquem la raó d'aquella supressió, perquè l'autor diu: «La llengua rebutja emprar hi com a representant d'un circumstancial de lloc quan el complement-acusatiu [...] és el pronom ho: hom recorre a vegades a la substitució de ho per l'» (sense exemples!). Crec que avui tenim el desllorigador d'aquest misteri. Simplement, és cert que en algun cas no obtenim el resultat l'hi sinó directament ho (amb desaparició del locatiu): diem «Això, a la biblioteca, ho estudio cada matí» (i segurament no «l'hi estudio cada matí», com explica Eulàlia Bonet a la Gcc, 965); però també podem tenir només hi (amb desaparició de ho): davant una citació de l'hospital preguntem ¿He de venir dejú?, perquè aquí no ho diu (o no hi diu). (El fenomen segurament que depèn del tipus de verb.) Però fora d'aquests casos el resultat (obligatori) és l'hi. Fabra potser no va percebre el fenomen i es va amagar darrere el silenci (mala solució en un codi normatiu).

Encara trobem ho + hi > l'hi en un altre cas, el cas en què hi no és un locatiu sinó un predicatiu que pot representar un adjectiu com vertical o un adverbi com ara així. Tenim: Posa això vertical > Posa-ho vertical > Posa-l'hi, Intenta posar-l'hi. Aquest cas no consta al codi normatiu. I per tant no ens ha d'estranyar que tots dos casos hagin sofert un oblit total o parcial als manuals del mercat, malgrat que representen realitats de la llengua primàries, indiscutibles i clares (clares, esclar, un cop aclarides).

Joan Solà

Recursos educatius: Informàtica

http://www.xtec.net/~mmontene/web/Informaticaciclesuperior.htm

L'Estatut ja avala el català a la justícia

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Dimarts, 28 d'octubre del 2008
http://paper.avui.cat/article/societat/143812/tura/recorda/lestatut/ja/avala/catala.html

Tura recorda que l'Estatut ja avala el català

La consellera no creu necessari cap canvi per assegurar l'ús de la llengua als jutjats


La consellera de Justícia, Montserrat Tura, no fa costat a la proposta de la presidenta del Tribunal Superior de Justícia (TSJC), Maria Eugènia Alegret, de reformar la llei orgànica del poder judicial en el sentit de deixar clars els drets lingüístics dels ciutadans en la seva relació amb l'administració de justícia. Tura va afirmar ahir que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ja dóna cobertura legal per a l'ús normalitzat del català a les sales de vista. Segons la consellera, la reforma de llei del poder judicial la poden justificar altres necessitats, però la qüestió lingüística no la fa necessària.

La consellera feia referència a l'article 33.2 de l'Estatut, on es proclama que "totes les persones, en les relacions amb l'administració de justícia, (...) tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin en totes les actuacions judicials". La consellera creu que aquesta norma mana per sobre de l'article 231 de la llei del poder judicial, que diu que els jutges faran servir "en totes les actuacions" la llengua castellana.

Precisament aquest és el punt de la llei que Maria Eugènia Alegret proposa reformar perquè no hi hagi cap dubte legal sobre quina ha de ser la interpretació de la norma en matèria lingüística.


L'ús escàs entre advocats

La proposta d'Alegret va sorgir en el transcurs d'unes jornades sobre el català a la justícia on es va posar de manifest la infrautilització de la llengua en aquest àmbit. Una de les causes que ho expliquen és el poc impuls que hi donen els jutges i fiscals, però també el poc ús que de la llengua del país en fan els mateixos advocats.

Mostra d'això és la dada que indica que només un 4% dels escrits que entren als jutjats estan escrits en la llengua del país. Pel que fa a les sentències només el 16% són en català.

El català, minoritzat a la justícia

Publicat en el diari AVUI (pàgina 3) dimarts 28 d'octubre del 2008
http://paper.avui.cat/article/opinio/143759/editorial.html


Un dels àmbits on el català topa amb més esculls com a llengua d'ús normalitzat és el judicial. Les dades revelades ahir per l'AVUI són demolidores: el 2007, a Catalunya, només un 16,8% de les sentències es van emetre en català, enfront d'un 83,20% en castellà. És cert que la justícia no ha estat aliena als avenços en l'ús de la llengua en tots els nivells de la vida social. Només fa 8 anys, el 2000, el percentatge de sentències dictades en la llengua pròpia de Catalunya era un ínfim 1,26%. Però és evident que, ben entrats al segle XXI, és el castellà l'idioma normal a la justícia i també el més emparat per les lleis.

Es pot fer justícia en català? Aquesta pregunta pot semblar un contrasentit, però, d'acord amb la legislació estatal vigent, la resposta més aviat és negativa. L'article 231 de la vigent llei orgànica del poder judicial estableix que "en totes les actuacions judicials, els jutges, els magistrats, els fiscals i els secretaris i els altres funcionaris dels jutjats i tribunals han d'usar el castellà, llengua oficial a tot l'Estat". És a dir: no només són els jutges els que, en les seves relacions amb els administrats, "tenen l'obligació" de fer servir el castellà, sinó que també la té tota la resta del personal de l'administració judicial. I això, a la pràctica, pot convertir qualsevol tràmit en un terreny vedat per a l'ús de la llengua catalana a la justícia.

Com ha denunciat la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) cal una reforma legal. Cal que el dret a usar el català en les relacions amb la justícia que sí que es reconeix als administrats en d'altres normatives, com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, o en la jurisprudència de l'Audiència Nacional, no sigui un dret nominal sinó plenament efectiu. Per això, les iniciatives que es generen des de l'àmbit de la justícia, d'on també provenen precisament les resistències més intenses, han de ser necessàriament benvingudes. Però és des de la política, i amb les lleis a la mà, entre les quals l'Estatut, que equipara a tots els efectes el català amb el castellà, que s'ha d'acabar amb l'estatus de segona categoria que té la nostra llengua en un àmbit del tot clau com és el de la justícia.