"Deixa-l'hi" (Joan Solà)

Suposem que hem de pronominalitzar els dos complements [1] i [2] d'expressions com les següents: Deixa [1] {el préssec / la poma / els plàtans / les taronges / pa / això} [2] al calaix. A la major part del domini lingüístic (en les parles que usen el pronom hi) el resultat és el següent: Deixa-l'hi (el préssec, la poma, això), Deixa'ls-hi (els plàtans), Deixa-les-hi (les taronges), Deixa-n'hi (de pa). Ens trobem amb un cas semblant al que exposàvem dissabte passat, però ara en lloc d'un complement indirecte li que es converteix en hi (Dóna-l'hi, etc.), tenim directament un locatiu hi. Observem que el pronom ho que representa això (Deixa-ho al calaix) ha esdevingut l', exactament igual que davant la forma hi provinent de li: tenim Deixa això al calaix > Deixa-ho al calaix > Deixa-l'hi, exactament igual que Deixa això a la teva germana > Deixa-ho a la teva germana > Deixa-l'hi.

Doncs bé: aquest cas ha sofert una ziga-zaga interessant al codi normatiu. Fabra no el registra en treballs importants de 1913 i 1917, però sí a la primera edició de la gramàtica normativa (1918) (amb l'exemple Li he dit que posés això dins l'armari, i no l'hi ha posat), on roman fins a la 6a edició (1931), però sobtadament el suprimeix sense cap explicació de la 7a edició (1933), tot i que l'havia també recollit com a normal alguna altra vegada, com ara en una conversa de 1920 (Agafeu això i poseu-ho a l'armari; poseu-l'hi de seguida). Però a la gramàtica pòstuma (1956) torna a aparèixer el cas (§ 79) i ara entrelluquem la raó d'aquella supressió, perquè l'autor diu: «La llengua rebutja emprar hi com a representant d'un circumstancial de lloc quan el complement-acusatiu [...] és el pronom ho: hom recorre a vegades a la substitució de ho per l'» (sense exemples!). Crec que avui tenim el desllorigador d'aquest misteri. Simplement, és cert que en algun cas no obtenim el resultat l'hi sinó directament ho (amb desaparició del locatiu): diem «Això, a la biblioteca, ho estudio cada matí» (i segurament no «l'hi estudio cada matí», com explica Eulàlia Bonet a la Gcc, 965); però també podem tenir només hi (amb desaparició de ho): davant una citació de l'hospital preguntem ¿He de venir dejú?, perquè aquí no ho diu (o no hi diu). (El fenomen segurament que depèn del tipus de verb.) Però fora d'aquests casos el resultat (obligatori) és l'hi. Fabra potser no va percebre el fenomen i es va amagar darrere el silenci (mala solució en un codi normatiu).

Encara trobem ho + hi > l'hi en un altre cas, el cas en què hi no és un locatiu sinó un predicatiu que pot representar un adjectiu com vertical o un adverbi com ara així. Tenim: Posa això vertical > Posa-ho vertical > Posa-l'hi, Intenta posar-l'hi. Aquest cas no consta al codi normatiu. I per tant no ens ha d'estranyar que tots dos casos hagin sofert un oblit total o parcial als manuals del mercat, malgrat que representen realitats de la llengua primàries, indiscutibles i clares (clares, esclar, un cop aclarides).

Joan Solà