divendres, 26 de desembre del 2008

26 - L'infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

26 - Tema 26: L'infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

Entrevista a Víctor Alexandre (Per Núria Cadenes)

(Publicada dimecres 10 desembre del 2008 en el número 264 de Lluita, novembre-desembre del 2008)

"TV3 és l'eina d'espanyolització més poderosa de Catalunya"


Vas ser el primer a advertir-nos, nítidament, d'una situació alarmant: què et va impulsar a escriure TV3 a traïció?

La indignació davant la magnitud de la rentada de cervell que TV3 ens està practicant. Però no em volia quedar en aquest estadi, en el de la percepció íntima, volia fer-ne un estudi seriós sobre el tema per tal que la societat catalana tingués proves objectives de com funciona la maquinària espanyolitzadora de TV3 i prengués consciència de tot allò que s'amaga darrere de frases amables o d'informacions d'aparença neutra. La de TV3 és l'espanyolització més amable de totes les que hem patit els catalans en els darrers tres segles, ens la practiquen sense ni tan sols aixecar-nos del sofà.

Per què "traïció"?

Perquè ha traït els principis pels quals va ser creada, uns principis aprovats pel Parlament de Catalunya que parlaven de salvaguardar la llengua i de crear sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. La llengua a TV3 ha arribat a uns nivells de degradació inadmissibles en una emissora pública, però aquesta només és una part del problema. L'altra part és que ja han convertit TV3 en una emissora bilingüe. Era un vell objectiu del PSC-PSOE i ja l'han fet realitat. Ho han fet sibil·linament, però. En lloc d'emetre un 50% de la programació en espanyol, introdueixen l'espanyol en la majoria de programes com una cosa natural. Això fa que sigui totalment impossible mirar TV3 sense saber espanyol. És a dir, que, a banda de tota la immensa oferta que hi ha en espanyol en obert, les engrunes que tenim en català també han de cedir el seu espai a la llengua espanyola. Per altra banda, el marc referencial de l'emissora és Espanya. Això significa que els catalans mai no apareixem com a subjecte únic, sinó com la part d'un tot anomenat Espanya. Tant si es parla d'aturats, de consumidors, de vídues o de dones maltractades, les xifres catalanes sempre són un extracte de les espanyoles.

Quin tipus d'anàlisi hi feies? Quines van ser les conclusions d'aquell treball?

Que TV3 és l'eina d'espanyolització més poderosa de Catalunya. Molta gent no se n'adona, perquè ho fa en català. Senten parlar català i baixen la guàrdia, i aleshores és quan el missatge fet de paraules i de frases d'aparença innocent ens manipula el cervell fins a fer-nos trobar normals coses que no ho són gens. No és normal que després d'una notícia sobre Lleida i d'una altra sobre Màlaga, i just abans d'una tercera sobre Roma, el presentador del Telenotícies ens digui que "sortim a l'exterior". A l'exterior ja hi érem, perquè Màlaga no és l'interior dels catalans.

Hi va haver cap resposta a aquell llibre, des de TV3 mateix?

Em consta que no els va agradar gens. Se'l van mirar amb lupa per veure per on em podien agafar, però tot el que dic està tan documentat que no m'han pogut rebatre. Per això han optat pel silenci. El llibre, tanmateix, no ha aconseguit canviar res. Els socialistes governen l'emissora i la utilitzen com a aparell mediàtic del seu programa ideològic. Saben que el seu principal enemic electoral és l'augment de la consciència nacional a Catalunya –si tens una mínima consciència nacional no pots votar PSC– i el combaten fent de TV3 un instrument de cohesió nacional espanyola.

De Catalunya Nord estant, la confrontació amb l'espanyolització lingüística i referencial dels mitjans públics del Principat es veu potser encara més flagrant...

I tant! Com que ells no parlen espanyol, s'adonen molt més que nosaltres de la presència d'aquesta llengua en la programació. Als catalans del sud ens passaria el mateix si sentíssim parlar francès. A més, tots els referents espanyols que apareixen a TV3 no tenen cap interès per als nord-catalans. Ells miren TV3 per saber coses dels Països Catalans i resulta que els apareix Espanya per tot arreu. També se'n senten exclosos, ja que la mitjana d'aparició de la Catalunya del Nord en els Telenotícies és d'un cop al mes.

I ja parlem en plural, perquè el cas de Catalunya Ràdio sembla, com més va, més galopant...

S'han proposat convertir Catalunya Ràdio en una emissora merament testimonial i tan bilingüe com TV3. Tenen una programació netament hispanocèntrica i, a més, dintre de l'emissora hi ha un règim de terror. Els independentistes que hi treballen no gosen pronunciar-se per por a la marginació laboral. Això només passa en les dictadures, oi? Potser és que ja vivim en una, per bé que dissimulada, tenint en compte que les vint principals emissores de ràdio i televisió del Principat estan sota control d'un mateix partit, el Partit Socialista.

D'un temps ençà, a més, podríem parlar d'acceleració del procés...

És que van per feina, perquè saben que no tenen oposició. Saben que els dirigents d'ERC han dimitit dels seus ideals i han convertit el partit en l'oficina de propaganda del PSC. El PSC ordena i ERC obeeix. Ara el PSC té dues urnes per recollir vots: la de sempre i una altra guarnida amb l'estelada, que és la d'ERC. Tots els vots, però, van a parar al carrer Nicaragua de Barcelona.

Recentment has dit que TV3 és "un instrument al servei dels interessos ideològics del PSC"...

Sí. El PSC necessita controlar el missatge, perquè controlant el missatge controla el pensament, i controlant el pensament controla el país. Amb la immigració estan fent el mateix: l'acullen amb un somriure multiculti, la fan aprendre espanyol i li controlen el vot. Així aconsegueixen el mateix vot captiu que els Altres Andalusos han denunciat al Baix Llobregat. Com que l'independentisme creix i el PSC no para de perdre vots en les eleccions catalanes, han decidit fer seus els immigrants. I per fer-los seus necessiten espanyolitzar-los, perquè un nouvingut que tingui clars els Països Catalans mai no votarà PSC.

I, això, gràcies a la diguem-ne "generositat" d'ERC.

És que sense la col·laboració passiva d'ERC, el projecte espanyolitzador del PSC no seria possible. De fet, el projecte socialista ja preveia la neutralització d'ERC com a requisit vital. Ho han fet molt bé, perquè no sols l'han neutralitzada sinó que l'han convertida en el seu principal avalador. El missatge que pretenen transmetre a l'electorat és aquest: "Si ERC dóna suport al PSC, vol dir que el PSC també és un partit catalanista". Doncs no. El PSC és un partit espanyolista, garant parlamentari de la unitat d'Espanya, sense cap més objectiu que defensar a Catalunya els interessos del PSOE. I el PSOE, prou que ho sabem, és un partit nacionalista espanyol. Aquí es tanca el cercle.

I no es donava, aquesta espanyolització durant els governs de CiU?

No en la mateixa mesura. CiU ha estat sempre un partit nacionalment molt covard, però amant de les coses del país. Folklòricament, si vols, però se les estimen i les defensen. El PSC odia tot això. El PSC menysprea tot el que té a veure amb la catalanitat, ho considera carrincló, provincià... I és que sap que els seus votants no estan precisament entre les colles sardanistes, els castellers o els minyons de muntanya, sinó entre la gent que vol sentir-se a Catalunya com si visqués a Espanya. El problema de CiU és la seva estretor de mires. És un partit que ha fet de l'ambigüitat el tret més important de la seva identitat. Un dels principals defectes de la personalitat catalana és el pànic a definir-se, i CiU encarna molt bé aquesta manera de ser. El PSC, en canvi, és un partit jacobí, enamorat de la concepció francesa i espanyola de l'Estat, que detesta profundament la idea d'una nació catalana lliure i sobirana. En conclusió: CiU immobilitza Catalunya, el PSC l'empeny cap a Espanya.

A què atribueixes el silenci mediàtic que hi ha sobre aquesta qüestió? Per què no se sent parlar –exclamar-se– els mateixos professionals que ara en diuen de la comunicació?

Perquè a Catalunya hi ha molta por. És una por abstracta, certament, però hi ha por. I aquesta por es tradueix en un llenguatge políticament correcte causat per l'autocensura, que és la més perversa de les censures. N'hi ha prou d'escoltar les tertúlies mediàtiques o de llegir els articles d'opinió per veure que Catalunya és un poble tenallat per la por. L'únic espai encara mínimament lliure és Internet. La resta està tot controlat per aquells que treballen perquè res no canviï. Jo, per exemple, sóc un escriptor que té les portes tancades a la premsa escrita del país. Els gestionadors de la por em veuen massa lliure i insubmís per al seu gust. La gent lliure espanta, perquè es nega a acceptar la realitat com un fet predeterminat i lluita per canviar el curs de la història quan és adversa.

Anàlisi de la Llei d'Ús i Esnsenyament del Valencià (Francesc Esteve)

Publicat en el número 514 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià), 7 de desembre del 2008

“Èxit sense imposicions”, diu


“Èxit” i “sense imposicions”, diu. En la seua particular anàlisi de l’aplicació de la Llei d’ús, aquests són els dos lemes que més repeteix la responsable de la política lingüística de la Generalitat Valenciana, Concha Gómez. Ho afirma en l’article que ha publicat fa poc per analitzar –o més aviat edulcorar– els 25 anys de la Llei d’ús i ensenyament, amb una ensabonada especial per a l’acció de govern que ha dut el PP en aquest terreny des del 1995. Tan pagada n’està, que conclou anunciant que la política que han dut a terme és la “que pensem continuar aplicant amb èxit en la promoció de la llengua valenciana en els pròxims anys, des de la tolerància i sense imposicions”.

“Èxit”, diu. En què ho basa? En el seu escrit va d’ací a allà repassant vaguetats i sovint banalitats que tenen més a veure amb el “foment” (hem fet cursos, hem donat ajudes, hem creat un traductor...) i la propaganda que amb la concreció real de les xifres sobre l’ús. De fet, en cap moment no respon qüestions elementals com quin percentatge de valencians saben parlar i parlen habitualment la llengua pròpia. O quants saben llegir-lo i escriure’l i quants ho fan habitualment. O quin percentatge dels escrits que emanen de l’administració de la Generalitat Valenciana són en valencià. O com han evolucionat aquestes xifres des de 1983 o, millor encara, des del 1995, amb l’accés del PP al Govern valencià.

De fet, sols és capaç de donar 3 xifres concretes d’aquest presumpte “èxit”. Primera: que “s’ha incrementat en un 165% l’alumnat que segueix els programes d’ensenyament en valencià”. Segona: que “ja són 1.043 els centres” que els ofereixen. Tercera: que Punt 2 emet “el 100% de la programació en valencià”.

Cap problema a reconèixer aquestes xifres i a congratular-nos-en. Però respecte a les referides a l’ensenyament, que semblen tan triomfals, amaga que representen només el 26,2% del total de l’alumnat, és a dir, que encara ara, després de 25 anys de la Llei d’ús, un poc més d’una quarta part dels estudiants valencians preuniversitaris estudien en valencià. Igual que amaga també que en el pas de primària a secundària el percentatge dels escolars que poden continuar estudiant en valencià baixa del 32% al 19%. Com també oculta que la Generalitat, en la seua política d’“èxit”, sols ha exigit competència lingüística en català al 1,2% del seu personal no docent, malgrat que ella proclame de manera grandiloqüent que “s’ha prioritzat la formació en valencià del personal al servici de les administracions”.

Finalment, tampoc no s’entén per què, si el fet que Punt 2 emeta el 100% en valencià és per a ella un èxit, això no és aplicable a Canal 9 –del qual, per cert, tampoc no dóna xifres d’ús. Com tampoc no n’ofereix de sectors tan importants com el cinema en català, els videojocs o les noves tecnologies, de les pàgines web de la Generalitat Valenciana i les administracions públiques; de l’ús en les diputacions, els ajuntaments, l’administració de l’Estat o la de Justícia; de la integració de la immigració; de l’ús en el món del treball i de l’economia o de molts altres àmbits que són els que realment determinen la vida d’una llengua en la societat actual.

Ara bé, si tota aquesta retòrica oficial és una pura hipocresia i una ocultació deliberada, resulta una burla sagnant que ens diga que es fa “sense imposicions i amb tolerància”. Com cal qualificar els 90.000 escolars que, cada any, no poden cursar el seu ensenyament en valencià, malgrat demanar-ho, per falta de facilitats de la Generalitat? No és “imposició” que no et deixen continuar estudiant en valencià, com passa a un 12% dels escolars en el pas de primària a secundària? És “tolerant” que només un 1,2% dels funcionaris tinguen acreditació regulada per la Generalitat per a atendre els ciutadans que volen relacionar-s’hi en la llengua pròpia? Creu la Sra. Gómez “igualitari” i “respectuós” que només tinguem un canal de televisió públic íntegrament en català? És una mostra de “tolerància” que la Generalitat perseguesca i tanque els altres canals públics en català que emeten des de Catalunya i les Illes? És presentable que ens aïlle de la resta de l’àrea lingüística? És “respectuós” que el seu govern es negue a complir les 19 sentències consecutives en què els tribunals han condemnat la Generalitat per no reconèixer els drets dels ciutadans a usar i reconèixer el català com a llengua pròpia? Ha actuat oficialment la Generalitat o la secretaria que la Sra. Gómez dirigeix en tots els sovintejats casos en què els funcionaris de policia s’han negat a admetre l’ús del català i han humiliat els qui volen usar-lo? Doncs això precisament era notícia en la persona d’un ciutadà a Dénia el mateix dia en què ella proclamava l’“èxit d’una política del valencià sense imposicions”.

Francesc Esteve

Canviar "oir" per "sentir" ¿és un empobriment? (Abelard Saragossà)

(Publicat en el número 7 -hivern 2008- de la revista Viajero@s por la Comunitat Valenciana)

Esporàdicament, encara podem sentir el verb oir. Però, en el valencià actual, és comú que recorreguem al verb sentir quan volem comunicar que un so ens arriba a les orelles: Cada matí, he de sentir el despertador del veí. La paraula oir perdura en l’expressió oir missa, i poca cosa més. Quan u es para a reflexionar sobre eixa variació, pot pensar que el verb sentir comporta l’activitat de tots els sentits i, per tant, l’evolució no seria positiva per a la llengua. Realment, tenint una paraula general (sentir) i una particular per al fet de sentir per les orelles, fa la impressió que serà més precís usar el terme específic (oir). Reforça eixa argumentació el fet que el castellà no ha canviat el verb oir per sentir. En canvi, l’evolució valenciana també s’ha produït en les Illes Balears i Catalunya.

En contra de les aparences, si furguem una miqueta trobarem que el fonament de què partix l’argumentació anterior no és del tot cert. Com ara, quan toquem una cosa la sentim. És a dir, el fet de sentir amb la pell (amb el tacte) no té un verb particular. A més, el tacte no és cap sentit secundari, ans al contrari. Aristòtil afirmava que el tacte és el sentit més bàsic perquè és el més universal.

Per una altra banda, també recorrem al verb sentir en dos casos més: quan el sentit que funciona és el gust (1) o l’olfacte (2):

1. Si tastes eixe menjar, voràs que no sents gens de gust
2. Per molt que Josep olorara, no sentia res

Davant d’eixes tres coincidències, hem de convindre que els valencians actuem de la mateixa manera en quatre sentits (el tacte, el gust, l’olfacte i l’oïda). Així, si en el segon exemple canviem olorar per escoltar, obtenim una oració normal i corrent:

3. Per molt que Josep escoltara, no sentia res

Recapitulem. El valencià disposa de tres verbs diferents per a indicar el fet de posar en funcionament tres sentits: el gust (tastar), l’olfacte (olorar) i l’oïda (escoltar); en canvi, per a expressar el resultat d’eixos tres processos recorrem al mateix verb, sentir.

A fi de comprendre més bé l’evolució que ha fet el nostre poble, tindrem en compte que també usem el verb sentir quan volem comunicar els nostres sentiments. Sentim afecte i manies per unes altres persones. De fet, el nom sentiment també deriva del verb sentir: Farem una proposta molt simple per a explicar eixa actuació lingüística: recorrem a la mateixa paraula (sentir) quan hem d’expressar què sentim en el nostre cos, siga en la superfície (tacte, gust, oïda i olfacte) o siga en el conjunt del nostre interior (els sentiments, que localitzem en el cor quan són molt intensos).

Certament, el sentit de la vista pareix que discrepe dels altres: quan mirem, no sentim, sinó que veem. Sovint, quan hi ha un cas particular és perquè té una propietat privativa. I, en efecte, la vista és un sentit molt especial. En els altres, hi ha contacte entre el nostre cos i algun objecte, siga sòlid, líquid, gasós (olfacte) o fònic (les ones sonores, que fan tremolar els timpans si són fortes).

En canvi, si mirem d’entendre com funciona la vista ens quedarem esbalaïts. Comprovem-ho: coses que poden estar molt lluny de nosaltres, arriben volant al nostres ulls; volant però sense moure’s del seu lloc; i el viatge és tan ràpid, que és momentani. Davant d’eixe panorama, estarem d’acord que els ulls són una meravella. A més, les seues percepcions les considerem tan clares i contundents, que hem fet que el verb vore tinga, com a valor secundari, el de constatar, comprovar, verificar:

4. Si toques eixe ferro, voràs com et tremoles
5. Si fas això, voràs quina alegria sents

Ni en 4 ni en 5, percebem res amb els ulls. Ens trobem davant d’una metàfora popular, tan bonica com expressiva.

El camí que hem recorregut convida a traure conclusions. Ens trobem davant d’un bon exemple del criteri més important dels professionals de la llengua. Estudiant la concepció normativa d’un homenot mallorquí de la Renaixença (Marià Aguiló), vaig deduir el principi següent: El poble sempre té raó i, el lingüista, no en té mai, excepte en un cas: quan sap explicar la raó del poble. La precipitació fa pensar que la substitució de oir per sentir seria un empobriment. En canvi, el fet d’estructurar les dades de la llengua ens ha indicat que els valencians hem fet una generalització perfecta. Usem el verb sentir quan sentim una cosa en el nostre cos, siga perquè s’ha generat dins (els sentiments) o siga perquè estem en contacte amb alguna entitat. Complementàriament, recorrem al verb vore quan hi ha separació i, com a conseqüència, no podem sentir res.

Acabarem situant l’evolució en el temps. Encara que la generalització deu ser recent, l’origen és molt antic, atés que en els nostres clàssics ja apareix alguna volta la substitució de oir per sentir. Comprovem-ho amb un exemple d’un autor ben vitalista, Joanot Martorell: Sentiren les trompetes.