Publicat en elSingulardigital.cat dimarts 4 de novembre del 2004
"El problema no és la llengua, sinó l’actitud de les persones"
Víctor Alexandre
Hella Dettar, una lectora alemanya de la comarca d’Osona, que parla un català magnífic, em comenta que el primer cop que li van dir Háblame en cristiano va ser tan ingènua que no va entendre res. Després, quan es va matricular per obtenir el nivell C de català, el seu fill li va preguntar: “Per què vols aprendre català, si ja el saps”. Malauradament, no va tenir temps de respondre perquè el seu home, que és català, ho va fer per ella: “A la teva mare li agraden les llengües mortes”. Per sort, la Hella, no va defallir i va continuar endavant. M’ho explicava amb tristesa, però. L’espectacle de la manca d’autoestima sempre és trist. Hi ha catalans que experimenten mala consciència quan una persona d’origen forà fa per Catalunya allò que ells no han fet ni faran mai. Per això no dubten a denigrar el país i la seva llengua, perquè pensen que, denigrant-los, justifiquen el seu menyspreu i la seva ignorància. Si Catalunya i la llengua catalana són una merda, la seva passivitat està justificada. Això em recorda la resposta magistral que sempre dóna Cathy Sweeney, irlandesa resident a Calvià, cada cop que un catalanoparlant es justifica dient-li que no escriu en català perquè a l’escola va estudiar en espanyol. “I jo a l’escola vaig estudiar en anglès”, contesta ella. Naturalment, ho fa amb un somriure, sense agror, però el desarma i el deixa completament nu davant les seves contradiccions. No calen més paraules per fer palès que el problema no és la llengua, sinó l’actitud de les persones. Una actitud que als Països Catalans s’estén a tots els ordres de la vida i que ens demostra fins a quin punt el problema és endogen.
Sobre aquesta qüestió, l’alemanya Hella fa les següents reflexions:
“Per què he de pagar més diners per un llibre escrit en català –per exemple, La decisió de Brandes, d’Eduard Márquez- que per la seva versió en espanyol?
Per què els rètols de la feina, com ara “no fumeu”, “serveis”, etc., són més cars en català?
Per què, si vull fer un curs de català, però no tinc feina perquè em falta l’homologació d’una Universitat alemanya, l’he de pagar de la meva butxaca i al final, quan aprovo, em neguen el títol que donen automàticament als qui tenen l’ESO aprovat?
Per què la meva filla, a primer de batxillerat en un institut públic de Vilanova i la Geltrú ha tingut una tutora que només parla espanyol?
Per què la majoria de catalans canvien de llengua i em parlen en espanyol quan s’adonen que sóc estrangera encara que els continuï parlant en català?
Per què el president de Catalunya no parla el català millor que jo?”
Com va fer el poeta mallorquí Pere Capellà amb el seu famós poema inacabat, deixarem que sigui el lector qui respongui aquestes preguntes.
"El problema no és la llengua, sinó l’actitud de les persones"
Víctor Alexandre
Hella Dettar, una lectora alemanya de la comarca d’Osona, que parla un català magnífic, em comenta que el primer cop que li van dir Háblame en cristiano va ser tan ingènua que no va entendre res. Després, quan es va matricular per obtenir el nivell C de català, el seu fill li va preguntar: “Per què vols aprendre català, si ja el saps”. Malauradament, no va tenir temps de respondre perquè el seu home, que és català, ho va fer per ella: “A la teva mare li agraden les llengües mortes”. Per sort, la Hella, no va defallir i va continuar endavant. M’ho explicava amb tristesa, però. L’espectacle de la manca d’autoestima sempre és trist. Hi ha catalans que experimenten mala consciència quan una persona d’origen forà fa per Catalunya allò que ells no han fet ni faran mai. Per això no dubten a denigrar el país i la seva llengua, perquè pensen que, denigrant-los, justifiquen el seu menyspreu i la seva ignorància. Si Catalunya i la llengua catalana són una merda, la seva passivitat està justificada. Això em recorda la resposta magistral que sempre dóna Cathy Sweeney, irlandesa resident a Calvià, cada cop que un catalanoparlant es justifica dient-li que no escriu en català perquè a l’escola va estudiar en espanyol. “I jo a l’escola vaig estudiar en anglès”, contesta ella. Naturalment, ho fa amb un somriure, sense agror, però el desarma i el deixa completament nu davant les seves contradiccions. No calen més paraules per fer palès que el problema no és la llengua, sinó l’actitud de les persones. Una actitud que als Països Catalans s’estén a tots els ordres de la vida i que ens demostra fins a quin punt el problema és endogen.
Sobre aquesta qüestió, l’alemanya Hella fa les següents reflexions:
“Per què he de pagar més diners per un llibre escrit en català –per exemple, La decisió de Brandes, d’Eduard Márquez- que per la seva versió en espanyol?
Per què els rètols de la feina, com ara “no fumeu”, “serveis”, etc., són més cars en català?
Per què, si vull fer un curs de català, però no tinc feina perquè em falta l’homologació d’una Universitat alemanya, l’he de pagar de la meva butxaca i al final, quan aprovo, em neguen el títol que donen automàticament als qui tenen l’ESO aprovat?
Per què la meva filla, a primer de batxillerat en un institut públic de Vilanova i la Geltrú ha tingut una tutora que només parla espanyol?
Per què la majoria de catalans canvien de llengua i em parlen en espanyol quan s’adonen que sóc estrangera encara que els continuï parlant en català?
Per què el president de Catalunya no parla el català millor que jo?”
Com va fer el poeta mallorquí Pere Capellà amb el seu famós poema inacabat, deixarem que sigui el lector qui respongui aquestes preguntes.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada