Acostar, atansar i apropar (Eugeni S. Reig)

Per a expressar el concepte de “posar més a prop en distància o en temps” els valencians usem i hem usat sempre –junt al verb atansar– el verb acostar, verb que ja tenim documentat l’any 1250. El verb apropar –format a partir del substantiu prop– el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És, com veiem, un verb de creació molt recent i que no feia cap falta perquè ja tenim verbs patrimonials que ens resolen perfectament el problema.

Apropar, en realitat, és un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar. Apropar és un verb invasor que la llengua normativa s’encarrega de difondre i que, a poc a poc, va matant els verbs patrimonials catalans acostar i atansar que hem usat i mantingut vius des de fa un grapat de segles.

Apropar, per ara, afortunadament, només ha penetrat en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, però l’ús sistemàtic que en fa la llengua culta, a la llarga, serà nefast. Tenim en contra el fet que, a Catalunya, a hores d’ara, apropar ha desplaçat quasi per complet els verbs acostar i atansar, que han quedat reduïts, en els parlars de Catalunya, a meres relíquies.

Per un altre costat, el fet que la llengua castellana també tinga el verb acostar, però amb un significat radicalment diferent, també és negatiu, si tenim en compte el servilisme lingüístic tan pronunciat i tan lamentable que patim.