1a part. Publicada en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià), pàgina 22, diumenge 16 de novembre del 2008
De cap manera és qüestionable el dret d’un grup de castellanoparlants -catedràtics, acadèmics i escriptors, bé que acompanyats d’un bufó que ha renegat dels seus orígens, Boadella- a expressar la seua ideologia, en l’anomenat "Manifiesto por la lengua común". El que sí resulta qüestionable és l’alarma infundada que "manifesten" els tals signataris, en relació a què la presència de la llengua pròpia de cada territori, ho és "…en detrimento del castellano" (punt núm. 2) i encara s’afegeix, bé que entre parèntesi però amb un vocabulari pujat de to: "…y mucho menos se puede llamar a semejante atropello ‘normalización lingüística’ ".
Perquè -que se sàpiga- tots els parlants d’aquelles llengües saben el castellà raonablement bé i els escolars d’aquells territoris el cursen amb normalitat, a les escoles. Més encara, segons les dades disponibles del ministeri d’Educació i de les autoritats acadèmiques respectives, es constata, una vegada més, que el coneixement del castellà per part de l’alumnat no castellanoparlant d’origen, es equivalent al dels monolingües del propi territori i el de les zones monolingües de l’Estat, quan no superior. No s’entén, per tant, una tal lamentació —"…en detrimento del castellano"— del tot infundada, a la vista de les dades contrastades. I ens costa de creure que els signataris semblen ignorar-ho.
Altrament, el que se suposa que a les famílies monolingües, residents en territoris "bilingües" —en expressió dels propis signataris, al punt núm. 3 i següents, eufemisme que amaga que el castellà allà no és la llengua originària i pròpia—, els hauria de preocupar és que la seua llengua d’origen —el castellà— siga ensenyada als seus fills, als centres escolars —cosa que és així— y, finalment, coneguda amb suficiència —cosa que també és així—. Pot ser caldria afegir que —més enllà de per a "…convivir cortesmente con los demás…" (punt núm. 3)— a les tals famílies monolingües residents en territoris "bilingües", els hauria també de preocupar què els seus fills coneguen la llengua pròpia del territori suficientment, como per a no només "…disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales…"(mateix punt núm. 3), sinó per a exercir de ciutadans —inclòs l’accés a l’activitat laboral—, en igualtat de condicions que els de llengua autòctona que, a més, coneixen el castellà: heus ací una "asimetría" —referència utilitzada freqüentment en el "Manifiesto", per defensar la superioritat del castellà— que es produiria, inevitablement, si uns —els bilingües— es troben millor dotats —lingüísticament, però no només— que els monolingües. I ja sabem cóm funciona el mercat laboral: els millor preparats passen al davant i s’emporten el lloc de treball.
Pot ser caldrà recordar, als il·lustres "manifestants", que les investigacions dels psicolingüistes i sociolingüistes, en tot el món, abonen el bilingüisme com a garantia de domini alternatiu, suficient i paral·lel de dues llengües —en el nostre cas el català i el castellà— i facilitadora d’un millor aprenentatge de les llengües estrangeres. És possible que uns tals intel·lectuals ignoren els estudis i investigacions dels últims anys al respecte? Com ara els de Peal i Lambert, 1962; Anisfeld, 1964; Torrance a Singapur, 1970; Balkan a Ginebra, 1970; Ianco-Worral a Sudáfrica, 1972; Ben-Zeev a Israel i Nova York, 1972; Cummins i Gulustan al Canadá, 1973; Scott al mateix Montreal, 1973; Balkan, 1979 i, finalment, W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980). I, entre nosaltres, K. Atutxa al País Basc, 1976; O. Mestres, 1972 i J. Arnau, 1976, a Catalunya; J. L. Doménech, 1990, a València i, des de 1970 en tot l’Estat, Siguán. Tots han constatat, reiteradament, l’extraordinària facilitat dels subjectes bilingües en el processament, emmagatzemament i reacció —testing— de les dades lingüístiques, la major intel·ligència verbal i no verbal, la flexibilitat de pensament d’estructures cognitives més diversificades, operacionals i concretes, però també creatives i divergents. No concebem, doncs, que se siga defensant el dret dels pares a condemnar als seus fills —en un territori "bilingüe"— al monolingüisme asimètric i s’intente manipular els sectors socials més desinformats, amb uns tals despropòsits.
O sí, perquè ja en l’encapçalament, s’apunta que –amb la signatura del Manifiesto, s’expressa "... una inquietud estrictamente política…" i com volent suavitzar la mala consciència de fer política —també amb la llengua—, es recorre a referents com la democràcia i la Constitució (?!) No sembla raonable, però, "argumentar" que el castellà per ser la llengua "principal" (introducció al "Manifiesto"), ho siga de "comunicació democràtica"... Més bé s’entendria que allò democràtic es respectar la llengua del territori, en el propi territori, si més no. També se’ns fa difícil d’entendre la referència a "lo democrático", quan es pretén justificar que la famosa "asimetría" "…no implica injusticia de ningún tipo…en nuestro Estado democrático…" Alguns pensem que si la qualitat de la democràcia de "nuestro Estado democrático" es tal, amb llibertats i drets il·limitats per a alguns ciutadans —els monolingües castellans—, en tot el territori de l’Estat, i amb limitacions i deures permanents per a uns altres —els bilingües dels territoris amb llengua pròpia—, fins i tot en el seu propi territori, poc democràtic és el nostre país i poc consistent, madura i de majoria d’edat és la democràcia de què ens hem dotat.
Tampoc, en les referències a la Constitució, els "manifestants" han estat inspirats, amén de patir una desinformació més que notable, quan afirmen que, respecte a l’apartat 3 del art. tercer de la Carta Magna —"Las distintas modalidades lingüísticas de España…serán objeto de especial respeto y protección…"—, aquell objectiu està "cumplido sobradamente" (punt núm. 4). No al País Valencià, on la bel·ligerància dels "populars", en relació a la llengua del territori és palesa.
Així, dons, una vegada més es vol fer passar a les víctimes per botxins.
De cap manera és qüestionable el dret d’un grup de castellanoparlants -catedràtics, acadèmics i escriptors, bé que acompanyats d’un bufó que ha renegat dels seus orígens, Boadella- a expressar la seua ideologia, en l’anomenat "Manifiesto por la lengua común". El que sí resulta qüestionable és l’alarma infundada que "manifesten" els tals signataris, en relació a què la presència de la llengua pròpia de cada territori, ho és "…en detrimento del castellano" (punt núm. 2) i encara s’afegeix, bé que entre parèntesi però amb un vocabulari pujat de to: "…y mucho menos se puede llamar a semejante atropello ‘normalización lingüística’ ".
Perquè -que se sàpiga- tots els parlants d’aquelles llengües saben el castellà raonablement bé i els escolars d’aquells territoris el cursen amb normalitat, a les escoles. Més encara, segons les dades disponibles del ministeri d’Educació i de les autoritats acadèmiques respectives, es constata, una vegada més, que el coneixement del castellà per part de l’alumnat no castellanoparlant d’origen, es equivalent al dels monolingües del propi territori i el de les zones monolingües de l’Estat, quan no superior. No s’entén, per tant, una tal lamentació —"…en detrimento del castellano"— del tot infundada, a la vista de les dades contrastades. I ens costa de creure que els signataris semblen ignorar-ho.
Altrament, el que se suposa que a les famílies monolingües, residents en territoris "bilingües" —en expressió dels propis signataris, al punt núm. 3 i següents, eufemisme que amaga que el castellà allà no és la llengua originària i pròpia—, els hauria de preocupar és que la seua llengua d’origen —el castellà— siga ensenyada als seus fills, als centres escolars —cosa que és així— y, finalment, coneguda amb suficiència —cosa que també és així—. Pot ser caldria afegir que —més enllà de per a "…convivir cortesmente con los demás…" (punt núm. 3)— a les tals famílies monolingües residents en territoris "bilingües", els hauria també de preocupar què els seus fills coneguen la llengua pròpia del territori suficientment, como per a no només "…disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales…"(mateix punt núm. 3), sinó per a exercir de ciutadans —inclòs l’accés a l’activitat laboral—, en igualtat de condicions que els de llengua autòctona que, a més, coneixen el castellà: heus ací una "asimetría" —referència utilitzada freqüentment en el "Manifiesto", per defensar la superioritat del castellà— que es produiria, inevitablement, si uns —els bilingües— es troben millor dotats —lingüísticament, però no només— que els monolingües. I ja sabem cóm funciona el mercat laboral: els millor preparats passen al davant i s’emporten el lloc de treball.
Pot ser caldrà recordar, als il·lustres "manifestants", que les investigacions dels psicolingüistes i sociolingüistes, en tot el món, abonen el bilingüisme com a garantia de domini alternatiu, suficient i paral·lel de dues llengües —en el nostre cas el català i el castellà— i facilitadora d’un millor aprenentatge de les llengües estrangeres. És possible que uns tals intel·lectuals ignoren els estudis i investigacions dels últims anys al respecte? Com ara els de Peal i Lambert, 1962; Anisfeld, 1964; Torrance a Singapur, 1970; Balkan a Ginebra, 1970; Ianco-Worral a Sudáfrica, 1972; Ben-Zeev a Israel i Nova York, 1972; Cummins i Gulustan al Canadá, 1973; Scott al mateix Montreal, 1973; Balkan, 1979 i, finalment, W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980). I, entre nosaltres, K. Atutxa al País Basc, 1976; O. Mestres, 1972 i J. Arnau, 1976, a Catalunya; J. L. Doménech, 1990, a València i, des de 1970 en tot l’Estat, Siguán. Tots han constatat, reiteradament, l’extraordinària facilitat dels subjectes bilingües en el processament, emmagatzemament i reacció —testing— de les dades lingüístiques, la major intel·ligència verbal i no verbal, la flexibilitat de pensament d’estructures cognitives més diversificades, operacionals i concretes, però també creatives i divergents. No concebem, doncs, que se siga defensant el dret dels pares a condemnar als seus fills —en un territori "bilingüe"— al monolingüisme asimètric i s’intente manipular els sectors socials més desinformats, amb uns tals despropòsits.
O sí, perquè ja en l’encapçalament, s’apunta que –amb la signatura del Manifiesto, s’expressa "... una inquietud estrictamente política…" i com volent suavitzar la mala consciència de fer política —també amb la llengua—, es recorre a referents com la democràcia i la Constitució (?!) No sembla raonable, però, "argumentar" que el castellà per ser la llengua "principal" (introducció al "Manifiesto"), ho siga de "comunicació democràtica"... Més bé s’entendria que allò democràtic es respectar la llengua del territori, en el propi territori, si més no. També se’ns fa difícil d’entendre la referència a "lo democrático", quan es pretén justificar que la famosa "asimetría" "…no implica injusticia de ningún tipo…en nuestro Estado democrático…" Alguns pensem que si la qualitat de la democràcia de "nuestro Estado democrático" es tal, amb llibertats i drets il·limitats per a alguns ciutadans —els monolingües castellans—, en tot el territori de l’Estat, i amb limitacions i deures permanents per a uns altres —els bilingües dels territoris amb llengua pròpia—, fins i tot en el seu propi territori, poc democràtic és el nostre país i poc consistent, madura i de majoria d’edat és la democràcia de què ens hem dotat.
Tampoc, en les referències a la Constitució, els "manifestants" han estat inspirats, amén de patir una desinformació més que notable, quan afirmen que, respecte a l’apartat 3 del art. tercer de la Carta Magna —"Las distintas modalidades lingüísticas de España…serán objeto de especial respeto y protección…"—, aquell objectiu està "cumplido sobradamente" (punt núm. 4). No al País Valencià, on la bel·ligerància dels "populars", en relació a la llengua del territori és palesa.
Així, dons, una vegada més es vol fer passar a les víctimes per botxins.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada