Notícies 3cat24.cat

dilluns, 26 de maig de 2008

La pilota valenciana a Viquipèdia

La pilota valenciana és l'esport de pilota autòcton del País Valencià. Dos jugadors o equips front a front competeixen a llançar-se una pilota amb la mà sota determinades regles, depenent de la modalitat, tals com que la pilota passe per sobre d'una corda o avance unes ratlles en terra.

Tot i que normalment se la coneix simplement com a Pilota, s'anomena Pilota valenciana per distingir-la d'altres jocs de pilota, com la pilota basca, que es juga normalment contra un mur. Sota aquest nom genèric hi ha tot un seguit de modalitats que es diferencien segons la pilota amb què es juga, el recinte de joc o les comarques en què es practiquen.

Excepte en el cas del frontó, totes les modalitats de la pilota valenciana es caracteritzen per què els jugadors estan acarats, separats per una corda o unes ratlles en terra, i han de colpejar la pilota amb la mà (que durà unes proteccions segons el tipus de pilota). En general, s'hi pot jugar al carrer (Galotxa, Llargues, i Raspall), o en un trinquet (Escala i corda i Raspall).
Història
L'Antiguitat
D'esports de pilota n'hi ha hagut a l'Antiga Grècia, a la Xina o a l'Amèrica precolombina, però llurs descripcions són molt vagues o no tenen cap relació amb la pilota valenciana. Així, per exemple, l'explicació que en fa Homer d'una partida a L'Odissea sembla més d'una dansa que d'un esport, amb cants i jugades marcades pel ritme dels instruments. Ja en el món romà, el poeta llatí Marc Valeri Marcial en els seus Epigrames distingia quatre jocs de pilota:

Follis: Una pilota grossa i d'aire que es colpejava amb el puny tancat o amb el braç protegit amb un braçalet. Semblant, doncs, a dues modalitats de l'actual Pallone italià. Es jugava, però, en recintes tancats i de dimensions reduïdes, les termes.

Harpestum: En un terreny de joc delimitat per dues ratlles i una ratlla central, els jugadors tractaven d'enviar la pilota més enllà del límit del camp contrari. Atés que la pilota sovint anava a ran de terra, semblaria aquest un precedent del Raspall, tot i que d'altres el veuen com un precedent del futbol.

Paganica: Només se'n sap que s'hi jugava amb una pilota petita i molt dura.

Trigonalis: Formant un triangle tres jugadors es llençaven una pilota petita.

Cap d'elles, però, s'adiu exactament a l'actual pilota valenciana. Però el fet documentat d'esports basats en les ratlles de la modalitat de llargues en antics territoris de l'Imperi Romà com les actuals Bèlgica, nord de França, Frísia o nord d'Itàlia fan pensar en un origen comú.

Edat mitjana
En l'Edat mitjana francesa hi ha constància del jeu de paume, que, en un començament, era practicat amb la mà nua. L'any 1292 havia a París tretze tallers de fabricació de pilotes, així que queda palesa la seua popularitat. Aquest esport, precursor del tennis, era jugat en recintes tancats (tripots) amb una xarxa al mig per sobre la qual havia de passar la pilota. La puntuació era molt pareguda a la valenciana. Al segle XVI Joan Lluís Vives compara en els seus Diàlegs les dues maneres de jugar a pilota, a França i al Regne de València, i acaba concloent que, malgrat lleus diferències les regles eren les mateixes.

A la Corona d'Aragó va ser un esport molt popular practicat per membres de la noblesa i fins i tot reis (l'humanista Arnau de Vilanova va recomanar la seua pràctica a Jaume II en 1305), si bé aquest èxit va ser part de la seu posterior pèrdua de popularitat, ja què per a evitar problemes es va prohibir la seua pràctica en els carrers quedant confinat a recintes tancats (trinquets) que solament podien mantenir les classes adinerades (a mitjan segle XVI hi ha censats a València 13 trinquets). Famós per la seua transcendència és el bàndol del 14 de juny de 1391 que va promulgar el Consell de la ciutat de València en el què va prohibir la seua pràctica al carrer:

Car per occasió del joch deius escrit se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Déu e dels sants, e diverses injuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrers e places de la ciutat, ha novellament establit e vedat que alcuna persona privada o estranya, de qualsevol estament condició o ley, sia de edat de X anys a ensus, no gos ne presumesca jugar dins los murs de la dita ciutat a joch de pilota arruladiça, sots pena de XX morabatins d'or per cascuna vegada que contrafara.

Malgrat les constants prohibicions les classes populars continuaren practicant la pilota, i les classes acabalades l'abandonaren (fóra per diferenciar-se'n, fóra per passar a esports més nets com el tennis). La pilota a mà va ser, doncs, un esport menystingut i dominat per les apostes i els desafiaments locals.

Època moderna
No és fins a finals del segle XIX quan els periòdics del Cap i casal comencen a oferir cròniques de partides, majoritàriament als trinquets com el de Pelayo (1868), però també al carrer. És per aquestes referències que avui coneixem pilotaris com Roquet de Penàguila, Bandera, Melero, Bota, el Nene, el Paler o el Pilotero, i trinquets com el de Juan de Mena o el del Grau.

És també llavors quan apareixen els primers frontons al País valencià, per a jugar a les modalitats basques. però annunciat com a una diversió per a les elits. A tall d'exemple, el 26 de febrer de 1910, El Mercantil valencià annuncia dos partides amb preus molt disparells: una pesseta i mitja costa la de cesta-punta al Jai Alai de l'Alameda, i 20 cèntims la d'escala i corda al Pelayo.

Però la vertadera revolució la provocà El Nel de Murla, qui, el 1910, col·loca una corda de vora 2 m d'altura al mig d'un trinquet i va inventar la modalitat de l'Escala i corda. Fins aleshores als trinquets es jugava com al carrer, a ratlles.

Posteriorment la popularització dels esports de masses, especialment el futbol, l'expansió urbanística que va provocar l'enderrocament de nombrosos trinquets, l'augment de la circulació automobilística que va dificultar el joc al carrer i la progressiva castellanització de la societat a causa de la immigració de gran quantitat de persones que no veien la pilota valenciana com a un esport propi, provoca que la seua situació en la dècada dels 60 del segle XX fóra quasi crítica.

En l'actualitat
Els anys 70 i 80, en aqueix moment de decadència i manca d'alicients, la pilota torna a ressorgir, i es pot dir que és gràcies a un pilotari, el Genovés I, el carisma del qual atrau nombrosos aficionats de volta al trinquet.

A aquest fenomen s'uneix el procés autonòmic dels anys 80. La descentralització política encetada amb el nou règim facilita, el 1984, la independència de la Federació de Pilota Valenciana respecte de la Federación Española de Pelota, que només acull les modalitats basques. D'ençà que la presideixen persones que coneixen la pilota autòctona i la promouen amb l'organització de nombroses competicions de gran part de les modalitats i amb la construcció de canxes de joc als nous instituts per a anar introduir el jovent en un esport que restava oblidat o minimitzat. També, de portes en fora, la FPV participa en l'organització dels Campionats Internacionals de Pilota amb els altres països amb un joc de pilota a ratlles.

El 1990 s'inicia una nova popularització de la pilota amb les retransmissions de les partides en directe per part de Canal 9. Aquesta tasca de reintroducció, però, és ara amortida per ser actualment les partides retransmesses en diferit i per Punt 2, a més d'un programa amb l'actualitat del món de la pilota anomenat Trinquet, d'entre 30 i 45 minuts de durada, els diumenges a la vesprada.

Arran d'aquest reviscolament l'ex-pilotari Alfred Hernando, Fredi, ha encapçalat la modernització de la pilota valenciana mitjançant el torneig Circuit Bancaixa, que ha empés diversos trinquets a millorar les instal·lacions i, en general, l'ha professionalitzada. Des del 2005, la seua nova empresa, ValNet té en nòmina tots els jugadors professionals de pilota valenciana.
Instal·lacions

Cada modalitat de pilota valenciana té una canxa de joc determinada o preferida:

Carrer: Tradicionalment s'han disputat partides en el carrer, comptant cada poble amb un carrer especialment adequat. Aquest carrer ha de ser llarg i ample, i que permeta jugar sense obstacles (i els que hi haja seran aprofitats). Amb l'augment del tràfic es va dificultar aquesta pràctica, motiu pel qual alguns pobles han construït carrers artificials que imiten els detalls dels autèntics, tals com finestres, balcons o portes. Al carrer es juga a Galotxa, Llargues i Raspall.

Frare: És un frontó de 30 m de llargària per 8 m d'amplària tancat per les quatre parets. Es caracteritza pels bisells verticals a ambdós cantonades del frontis, anomenats frares, que permeten rebots inesperats.

Frontó: La canxa del frontó consisteix en 3 parets: Un frontó de 9 d'ample per 10 d'alçaria, una muralla de la mateixa alçaria que el frontó i entre 20 i 30 metres de llarg i amb una paret de rebot de 5 metres com a mínim. El costat de la dreta está obert per a permitir situar al públic. Està guanyant popularitat en els últims temps degut a la dificultat de disputar partides en el carrer i a la manca de trinquets. Semblant al frontó basc però amb una llargària menor.

Galotxeta: Només a la comarca del Vinalopó Mitjà trobarem aquest recintes de 20 m de llarg per 3.5 d'ample per a jugar la modalitat de Galotxes. Compta amb una corda central destensada i quatre caixons (forats) en els cantons de la canxa.

Trinquet: És un recinte tancat de forma rectangular d'entre 40 i 65 m de llarg i entre 9 i 11 m d'ample. Les dos parets més llargues, denominades muralles, tenen una alçada pareguda a l'ample del recinte. Una de les dos muralles compta amb un element singular, l'escala, quatre esglaons on seu el públic. S'hi juga al Raspall i a Escala i corda. Els primers trinquets documentats ja són esmentats a la València del segle XV. Un dels més prestigiosos és el Trinquet de Pelayo (a València).

Modalitats

Existeixen diverses modalitats de pilota valenciana encara que es poden dividir en dos grans blocs, estil directe i estil indirecte:

Estil directe
En l'estil directe els equips estan encarats i s'han d'enviar la pilota d'una meitat del camp a l'altra. Per ordre alfabètic, les modalitats reconegudes per la Federació de Pilota Valenciana són:

Escala i corda: Practicada en els trinquets amb una corda de vora 2 m al mig de la canxa que separa els dos camps i per damunt de la qual ha de passar la pilota, i que li dona una especial dificultat técnica. Juntament al Raspall, compta amb jugadors professionals.

Galotxa: Similar a l'escala i corda però jugant-se al carrer (natural o artificial).

Galotxetes: Aquesta modalitat es juga en la galotxeta, una xicoteta canxa entre un o dos jugadors per equip. Es disputa a l'aire, aconseguint-se un 'quinze' cada volta que la pilota del rival toca o no aconsegueix passar la corda o s'introdueix la pilota en un dels caixons (forats als cantons de la galotxeta) del rival.

Llargues: Sembla que és la modalitat més antiga, es juga al carrer, i té com a característica (que les altres modalitats han perdut) l'existència de les ratlles, una mena de meitat del camp mòbil. Té variants com la Palma i la Perxa. Per ser la més propera a l'origen comú ha servit de base per reglamentar el Joc internacional dels Campionats Internacionals de Pilota.

Raspall: És l'altra modalitat, a més de l'Escala i corda, que compta amb jugadors professionals. Es juga en trinquet o al carrer, i el nom ve del fet que el pilotari ha de raspar el terra amb la mà per tornar la pilota, per què sovint hi va rodant. És la modalitat més dura físicament.

Estil indirecte
En l'estil indirecte els dos equips comparteixen canxa i s'enfronten llançant la pilota contra un element (mur), anomenat frontó. Després de què la pilota rebote li toca a l'equip contrari.

Per ordre alfabètic, les modalitats reconegudes per la Federació de Pilota Valenciana són:

Frare: Cada jugador colpeja la pilota de manera alterna havent d'impactar aquesta en el frontis per damunt de una ratlla situada a una alçada de 90 cm i botant dintre dels límits establerts en la canxa. Aquesta modalitat compta amb unes regles similars a les del Frontó, però en una canxa lleugerament diferent: dimensions un poc menors i amb dos bisells, coneguts com frares en els cantons del frontis que permeten que la pilota faça efectes estranys quan impacte en ells.

Frontó: Aquesta modalitat es diferencia del frontó basc en les dimensions (més curtes) de la canxa i les característiques de la pilota (més ràpida).

Història de les modalitats

Les llargues són la modalitat més antiga de la pilota valenciana, jugada arreu del País (o substituïda per una altra variant en temps recents), nogensmenys, tots els documents que esmenten la pilota coincideixen en que era jugada al carrer i pel sistema de les "ratlles", meitats del camp disparelles i mòbils al llarg de la partida.

De les llargues s'hauria escindit la modalitat del raspall, la qual no empra les ratlles però tampoc té separació palesa de la canxa de joc.

La corda al mig del carrer o trinquet és una invenció atribuïda al Nel de Murla als voltants del 1910. D'aquesta manera s'evitaven les discussions sobre la col·locació exacta de cada ratlla i s'afavoria un joc més vistós, en haver de passar la pilota per sobre la corda.

Una variant de les llargues, la Perxa, en què la treta es fa passant la pilota sobre una corda i caient en un espai limitat (el "dau"), per a després jugar a les ratlles, donaria pas a la galotxa, amb la corda de treta i la del mig camp. I alhora, la galotxa seria la passa prèvia a l'escala i corda, en què només resta la corda al mig del trinquet.

Cas a banda és el frontó, del qual es tenen les primeres notícies a finals del segle XIX de mans de pilotaris bascos. L'origen dels frares (una mena de frontó) de 3 parets no és encara cert.

Quant a les galotxetes són una remisniscència de la "pilota grossa" que es jugava a les comarques centrals fins a mitjan segle XX, n'és una mostra el recinte del segle XVIII que hi ha a Abdet.


Material de joc

Vestimenta
En la pilota valenciana els jugadors no duen cap uniforme, sinó que vesteixen de roig o de blau, essent el roig el color de l'equip teòricament més fort. Aquesta diferenciació sembla feta per als apostadors.

Fins no fa gaires anys en l'Escala i corda era costum vestir de blanc, çò és, pantalons llargs i samarreta blancs, amb una faixa del color corresponent. Avui en dia, amb la introdució de la televisió, són les samarretes de color roig o blau les que diferencien l'equip del jugador. Així mateix, no és estrany veure-hi reclams publicitaris estampats.

En el raspall, però, els pantalons són curts, ja que els llargs destorben en els freqüents moviments d'agenollar-se per a raspar la pilota en terra.
Pilotes
Després del propi jugador, la pilota és el factor determinant de les partides. Depenent de la modalitat que es jugue s'utilitzarà una mena de pilota o una altra. A més, el jugador o equip que està en el dau (o té la treta) pot canviar de pilota per adir-se als seus interessos del moment (una pilota més ràpida, una altra de bot més curt, etcètera).

Pilota de vaqueta: Aquest és el tipus de pilota obligatori en l'Escala i corda, el Raspall i la Galotxa). Rep aquest nom per estar feta de pell de bou. Les actuals mesures reglamentàries per a adults són 42 mm de diàmetre, 138 mm de circumferència, i entre 42 i 48 grams de pes.

Pilota de badana: És l'utilitzada en les modalitats de carrer Llargues i Galotxa. Atés el terreny de joc, és fàcil perdre la pilota o que s'encale en un balcó o terrat, però com que les pilotes de badana són molt barates això no és cap problema. A més, els carrers són plens d'irregularitats que causen efectes estranys en el bot de la pilota, sorpreses que són esmorteïdes per la pròpia pilota de badana, de cop més suau i, per tant, més amotllable. Un altre motiu per utilitzar pilotes de badana és la seua menor duresa i velocitat, que les fan més adients per als jugadors aficionats. Aquestes pilotes estan formades per una cobertura de pell assaonada de corder o d'ovella, per això el nom de badana, molt més suau que la vaqueta, i farcides de draps.

Pilota de tec: Utlitzada exclusivament als frontons valencians. Estan fetes de pell de cabra, de color blanc, més dures i pesades que les de badana, i més grosses que les de vaqueta (48-50 grams i 5 cm de diàmetre).

Pilota de galotxetes: A la modalitat jugada al Vinalopó Mitjà es juga amb unes pilotes pròpies i úniques. Són pilotes farcides amb roba i recobertes amb esparadraps, d'un pes aproximat de 60 grams i d'uns 7 cm de diàmetre.
Proteccions
Cada modalitat té una pilota associada, i cada pilota té un tacte diferent. Així, no hi hi una protecció comuna a tots els jugadors ni tan sols a cada modalitat. Una mà preparada per a jugar a raspall és completament diferent d'una altra disposada a jugar a llargues. A més, dintre d'un mateix equip d'escala i corda, per exemple, un punter durà la mà molt més protegida que el mitger, atés que la seua funció és parar la pilota, mentre que el dauer (o escalater), que rep les pilotes amb menys força o de rebot, tindrà menys proteccions per a "sentir-la" millor i dirigir-la amb més precisió.

En general, els pilotaris s'arreglen les mans amb tessamoll i esparadrap, les modernes adaptacions de les cartes i les vetes. També és freqüent emprar planxes metàl·liques per a les zones més castigades.

Guant: El guant de pilota valenciana està elaborat amb pell de corder. No protegeix la mà sencera, ni els dits, sinó només aquelles zones que rebran repetidament el cop de la pilota, çò és, els artells i una part del palmell. Està format per dos peces, si fa no fa triangulars, que cobriran la palma i el dors de la mà. De les puntes surten dues vetes amb les quals el jugador es fixarà el guant, cal una certa habilitat per fer-ho, ja que només ho podrà fer amb l'altra mà i amb la boca. Les vetes, deprés de donar algunes voltes pel canell i el palmell es lligaran al dors de la mà.

Didal: En la modalitat de raspall, i pels constants cops arran de terra, és primordial protegir-se correctament les ungles i els dits. Per això s'hi col·loquen uns didals de cuiro molt dur.

Puntuació
Una partida de pilota valenciana, pel que fa al seua puntuació, és dividida en un nombre de jocs (o tantos) que depén de la modalitat que es jugue. Aquesta sistema de puntuació és la manera més extesa avui en dia, però antigament també es comptava a pujar i baixar, que consistia també en arribar a una xifra deteminada, però amb l'afegitó que si l'equip que anava perdent aconseguia un tanto, en lloc de sumar-se'l, l'hi restava a l'equip que anava guanyant. Quan hom aconsegueix un tanto, els equips canvien de camp, és a dir, el rest al traure i viceversa. L'única excepció és la modalitat de Llargues, que té la particularitat de les ratlles.

Les ratlles

Aquesta manera de fer els quinzes només és usada actualment en les Llargues, tot i que també s'utilitzaven en els trinquets.

Les ratlles són línies marcades allí on es para la pilota. Quan el marxador o la persona que du el compte de la partida no fa cap referència a cap ratlla vol dir que cap equip té cap ratlla. Si n'hi ha, el marxador l'anomena després de la puntuació, sense indicar a favor de qui són, car se sobreentén que són a favor del rest, que és l'interessat a asolir el traure. En aconseguir dos ratlles, o en arribar a val i una ratlla, es canvia el traure.

Així, podrem sentir les següents puntuacions abans de canviar de camp:

A res i 2 ratlles, si no se n'ha guanyat cap.

A quinzens i cap, o simplement, a quinzens, si hi ha ratlles.

Quinze net i 2 ratlles.

Trenta neta i 2 ratlles.

Trenta per quinze i 2 ratlles.

Val i 1 ratlla.

Els jocs

El sistema de puntuació de cada joc està dividit en quatre moments, anomenats quinzes:

15, quinze.
30, trenta.
Val.
Joc, i se suma el tanto.

Aquestes són les situacions possibles en la puntuació d'un joc:

Quinze net o Quinze res.
A quinzens, Iguals a quinze, si hi ha empat a 15.
Trenta neta, o Trenta per res.
Trenta per quinze, o 30 i 15.
A dos, si hi ha empat a 30.
Val net, o Val per res.
Val per quinze, o Val i 15.
Val per trenta, o Val i 30.

S'anomena Joc sabater quan un equip fa tots els quinzes i el rival cap: Quinze net, Trenta neta, Val net, i el guanya. Per extensió, si una partida acaba sense que un equip aconseguisca cap tanto es diu que ha sigut una partida sabatera.

Per guanyar el joc s'ha de guanyar per 2 o més quinzes, així que el rival ha d'estar a 30 com a molt. En cas d'empat a val ambdós tornen a estar a 30. La que pot ser que siga última pilotada de la partida rep el nom de Val i lo atre, ja que l'equip que es preveu guanyador du val i si aconsegueix el joc s'emporta també lo atre (la victòria).

Escala i corda: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 60. Però existeix el costum de començar la partida iguals a 15.
Frares: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
Frontó: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
Galotxa: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 70.
Galotxetes: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 12.
Llargues: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
Perxa: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
Raspall: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 25.

Les travesses

La pilota valenciana ha perviscut en gran part gràcies a la juguesca i les travesses que hi anaven relacionades, no és estrany escoltar en acabar la partida els aficionats queixar-se de l'espectacle que han donat els pilotaris perquè aquests no tenien prous incentius per esforçar-se, és a dir, propines.

El públic, tant als trinquets com al carrer, s'adreça al marxador, qui s'encarrega de casar les travesses, l'espectador li diu postura (la travessa), si el marxador creu que aquesta té trellat l'atén, li dóna un rebut i replega els diners, per a començar a cantar-la buscant un altre espectador que accepte posar-hi diners en contra.

Aquestes travesses es poden fer al quinze o al joc que immediatament després es disputarà.
Als rojos (o als blaus) 50 euros!

Però és molt més comú escoltar travesses a un resultat determinat de la partida, és a dir, amb quina diferència de tantos ha d'acabar un equip sobre l'altre. En aquest cas el postor, l'espectador que vol fer la travessa, dóna una quantitat de tantos a qui vulga apostar en contra seu. Per guanyar els diners el seu equip ha de guanyar la partida amb aquell marge de tantos o més.

Per exemple, en una partida de Raspall (que es juga a 25 tantos):
"De cinc per als rojos!"

Vol dir que el travessador creu que l'equip vestit de roig guanyarà la partida 25-15 o millor. O el que és el mateix, que els blaus no arribaran a fer 20.

O en una partida d'Escala i corda (a 60 tantos):
De deu per als blaus!

Vol dir que guanyarien els blaus 60-45.

Pilotaris
Vegeu una llista més extensa a Llista de pilotaris valencians, on hi ha també els pilotaris professionals de l'empresa ValNet.

Competicions

Per consultar un resum anual, vegeu Temporades de pilota valenciana.
Professionals
Projecció internacional

Joc internacional
Si bé és cert que moltes modalitats de la pilota valenciana sóc autòctones i úniques, també és cert que forma part d'un conjunt d'esports d'un origen comú. Ha sigut recentment, amb la (re)trobada d'aquests jocs de pilota que ha sorgit la iniciativa d'enfrontar els millors esportistes en l'anomenat Joc internacional, una modalitat molt semblant a les llargues que posa en comú els diferents jocs de pilota practicats arreu d'Europa i Amèrica.

Aquesta modalitat inventada per la Federació de Pilota Valenciana (integrada en la Confederació Internacional de Joc de Pilota), és l'excusa per jugar anualment (des del 1993) els Campionats Internacionals de Pilota.

Pilota basca

Antigament, les modalitats de Pilota basca preferides al País Basc eren el "bote luzea", el "mahi jokoa" i el laxoa. Les dos primeres ja han desaparegut, mentre que la última encara es practica a la vall de Baztan i al País Basc francés. Per les descripcions que es conserven eren del tot idèntiques a les Llargues valencianes, però amb una pilota de major pes i volum.

A mitjans segle XIX, però, el pilotari "Chiquito de Eibar" popularitzà l'estil indirecte, l'anomenat "ble", és a dir, jugar a pilota contra la paret, del qual l'actual frontó basc n'és l'evolució autòctona.
Una mostra de la compatibilitat entre el joc "a la larga" i les Llargues és que havia jugadors professionals que es guanyaven un bon sou amb les apostes per les partides contra els millors aficionats de cada poble que visitaven, és el cas de l'aragonés Lagasa i el valencià Amigó, qui varen fer un bon grapat de desafiaments victoriosos en terres navarreses (setembre de 1680 a Pamplona).

L'octubre de 2006, per primer cop, un equip juvenil navarrés jugà a Llargues contra un de valencià en el Dia de la Pilota celebrat a València. Però, actualment, els contactes entre els dos esports es veuen limitats al frontó, monopolístic per als bascos i minoritari per als valencians. De vegades s'organitzen partides d'exhibició, com l'Open Ciutat de Valencià, amb unes regles particulars (la llargària de la canxa, per exemple), i una pilota d'un pes i diàmetres intermitjos entre les habituals per a cada modalitat.

Jocs Olímpics de Barcelona

La pilota valenciana va ser un dels esports de demostració de les Olimpíades de Barcelona el 1992.

La pilota valenciana en l'art
L'any 1992 l'artista valencià Manuel Boix exposà uns gravats en aiguafort i escultures amb motius de la la pilota valenciana sota el títol de El punt dins el moviment.