"N'hi dono cinc / Li'n dono cinc" (Joan Solà)

Suposem que hem de pronominalitzar els dos complements [1] i [2] d'expressions com les següents: Dóna [1] {el préssec / la poma / els plàtans / les taronges / pa / això} [2] al nen. A la major part del domini lingüístic el resultat és el següent: Dóna-l'hi (el préssec, la poma, això), Dóna'ls-hi (els plàtans, les taronges), Dóna-n'hi (de pa). Aquests resultats són els normals almenys des de l'origen de la reforma del català modern. Però Fabra en tres dels punts anteriors va proposar unes formes diferents de les vistes: Dóna-la-hi (la poma), Dóna-li-ho (això) i Dóna-li'n (de pa). Les dues darreres són preses de les parles meridionals (que conserven li'l, li la, li'ls, li les, li ho, li'n de la llengua clàssica), i la primera (la hi) resulta de la norma purament ortogràfica de no apostrofar la paraula la (article o pronom) davant una paraula començada en (h)i o (h)u àtones, una norma (excepció) que Fabra no va justificar mai i que molts voldríem veure abolida d'una vegada, perquè no té cap utilitat. Les dites tres formes la hi, li ho i li'n no han aconseguit d'imposar-se ni poc ni molt no tan sols a la llengua parlada sinó tampoc a la llengua escrita: des de fa anys hi ha molts autors que usen les reals, n'hi ha que mantenen les proposades per disciplina i n'hi ha molts que les usen a mitges i amb vacil.lacions: alguna sí i alguna no, ara sí ara no. Crec que aquesta síntesi respon estrictament a la realitat. Fabra va dir clarament que una proposta del gramàtic que no aconseguia d'imposar-se s'havia de retirar. El nostre cas és transparent i pur en aquest sentit: pur vol dir que no és degut ni a influència d'una altra llengua ni a factors externs; simplement són uns casos tan poderosos que no s'esborren de la nostra ment ni passant per l'escola. És per això que som molts que demanem l'acompliment de la sentència del nostre primer gramàtic.

Però hi ha uns casos de li'n que no donen n'hi i cal que en siguem conscients. Un dels casos clars és amb el verb anar-se'n. Si anem al taller de les motos i ja no hi veiem el Ricardo que ens arreglava la nostra però que buscava una altra feina, preguntem a l'amo: ¿I el Ricardo? ¿Ja se li n'ha anat? i no pas ¿Ja se n'hi ha anat?, perquè aquesta segona frase voldria dir que se n'ha anat a un lloc determinant, i no és pas el cas. Un altre és amb alguna expressió gramaticalititzada com tant se li'n dóna: La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li'n donava. Amb el verb faltar sembla que hi ha vacil.lació: Si no és mort poc li'n/n'hi deu faltar. En canvi, amb l'expressió gramaticalitzada Déu n'hi do (que més d'un proposem d'escriure d'una vegada deunidó) el que no és possible és li'n. Per tant, ens trobem amb un cas força clar que ofereix alguna excepció no menys clara, i la norma seria ben fàcil. Entretant, els bons escriptors haurien de decidir-se a deixar de vacil.lar: o tots moros o tots cristians. Si tenen por és que no són bons escriptors.