Castellanismes subtils (Eugeni S. Reig)

Actualment el castellà és omnipresent. El sentim i el llegim contínuament: en la ràdio, en la televisió, en el cinema, en les cançons, en els diaris, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer. A tota hora, a tota hora.

Antigament això no passava. Fins ben entrada la dècada dels seixanta del segle xx, una persona que visquera en un poble valencianoparlant podia passar-se tota la vida sense sentir ni un sol mot de castellà, sobretot les dones, ja que els hòmens el sentien, com a mínim, quan feien el servici militar.

Avui en dia podem dir, sense por a equivocar-nos, que en totes les llars del nostre domini lingüístic hi ha un televisor (o més d’un) i diversos aparells de ràdio. I la major part de cadenes de televisió o d’emissores de ràdio parlen castellà. I, com és lògic, cadascú mira o escolta els programes que més li agraden o que més li interessen, i en eixos programes, la majoria de les vegades, es parla castellà.

Ara és com si tothom tinguérem un parent castellanoparlant vivint a casa. I açò té una influència decisiva en la llengua de tots nosaltres i, de manera molt especial, en la dels més jóvens que encara estan en un estadi d’aprenentatge.

Per això, entre altres motius, la nostra llengua es castellanitza més de pressa que en temps passats. El castellà s’infiltra d’una manera subreptícia i subliminar en el nostre subconscient i, lentament, subtilment, canvia en el nostre cervell estructures lingüístiques sense que nosaltres ens n’adonem. Expressions que en la nostra llengua s’han dit des de temps immemorial d’una manera determinada i que nosaltres hem heretat per tradició oral podem, sense ser-ne conscients, dir-les un bon dia d’una manera diferent per influència del castellà. Podem passar-nos tota la vida dient “he caigut un bac”, “hui tenim paella per a dinar”, “d’ací a un moment”, “divendres de matí” o “ara mateix” i un mal dia, de bursada, començar a dir “m’he caigut un bac”, “hui dinem paella”, “en breus instants”, “el matí de divendres” o “en estos moments” i creure que és així com ho hem dit sempre.

El castellà causa estralls en el nostre lèxic, en la nostra sintaxi i en la nostra fonètica. La major part d’eixos canvis produïts per influència de la llengua veïna ens colpegen d’una manera brutal quan els sentim i ens produeixen immediatament un sentiment de rebuig. Són fàcilment identificables i, per tant, fàcilment corregibles. Però els castellanismes més traïdors de tots són aquells que no ho semblen pas, que no criden l’atenció. Es tracta de vocables, expressions, construccions sintàctiques, que tenen tota l’aparença de ser genuïnes i, fins i tot, en molts casos ho són.

El castellanisme perillosíssim per a la nostra llengua en eixos casos no es troba en la paraula, expressió o construcció que substitueix a la que des de temps immemorials s’ha usat en català, sinó en el fet que es produïsca la substitució. Si substituïm paraules com ara balafiar, baratar, batafaluga, endenyar o enfitar per dilapidar, canviar, anís, infectar o empatxar el problema no es troba en les paraules substituïdores en sí, que són ben nostres i ben legítimes, el problema és que, si usem sempre les segones, condemnem a mort les primeres que han arribat vives i ben vives als nostres dies a través de segles i segles de passar de pares a fills. El castellanisme subtil és substituir determinades paraules, expressions o construccions per altres –que són correctes o que, almenys, ho semblen– i, per consegüent, deixar d’usar les de sempre i condemnar-les a mort.

Considere que hauríem de tindre la intel·ligència i la valentia de condemnar-los i combatre’ls si no volem que el valencià, a poc a poc, es convertisca en un dialecte del castellà.

A continuació relacione uns quants doblets: la paraula o expressió que escric a l’esquerra és la que hem usat els valencians durant segles; la que escric a la dreta –que en molts casos no és incorrecta– és la que hauríem d’evitar a fi de no despersonalitzar la nostra llengua.

a l’endemà o al sendemà / al dia següent
enguany / aquest any o este any
pudor / olor desagradable
capolar / picar (la carn)
coure / picar
coent / picant
fer (o pegar) una volta / donar una volta
fer ( o pegar) un bes (o una besada) / donar un bes
emmalaltir o fer-se malalt o caure malalt / posar-se malat
afanyar-se / apressar-se o donar-se pressa
acostar o atansar / apropar
adés / fa un moment o fa un instant
gust / sabor
tindre gust de / saber a
rodalia / rodalies
color de carabassa / color taronja
fruita seca / fruits secs
triar / escollir o elegir
arreplegar o replegar / recollir