Notícies 3cat24.cat

dilluns, 1 de setembre de 2008

Igualitarisme de les llengües i dels parlants (Francesc Esteve)

¡Castellano y cierra España!

Francesc Esteve (Tècnic lingüístic)

Contra l’igualitarisme de les llengües i dels parlants, perquè el castellà és superior i té el dret de ser imposat. Les altres llengües oficials, de cap manera. I, en un món multilingüe, Espanya ha de promoure el monolingüisme espanyol. A casa i mentre no els molestem, ells ens deixen magnànimament parlar «las demás lenguas españolas». Així es podria resumir el «Manifiesto por la lengua común» que promou el diari «El Mundo».

El «Manifiesto» de Fernando Savater, Rosa Díez i altres espanyolistes radicals parteix sense cap rubor del desigualitarisme militant entre llengües i de la superioritat de drets dels parlants del castellà sobre els del català, el basc o el gallec. El mateix fet o el mateix concepte jurídic aplicat a l’espanyol és un fet sa i democràtic i referit a les «demás lenguas españolas» esdevé un «atropello» intolerable. Així, el deure de conèixer el castellà que la Constitució imposa a tots els ciutadans és un «gozo» («sólo una de ellas el castellano goza del deber constitucional de ser conocida»), però aquest mateix deure, si s’intenta aplicar mínimanent al català per raó de la mateixa condició d’oficialitat, és un «atropello» («y mucho menos se puede llamar a semejante atropello normalización lingüística»).

El desigualitarisme i el supremacisme arriben a tal extrem que els signants propugen al mateix temps un liberalisme lingüístic radical de no exigir cap llengua (però només per a «las demás lenguas españolas») al costat d’un model d’imposició omnipresent de tall neofranquista (però sols per al castellà): «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc. ... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»»). Remarquem-ho: «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse» si això va «en detrimento del castellano». En detriment del català, del basc i del gallec, el castellà té tot el dret d’aconseguir coactivament parlants i d’imposar-s´hi.

Tot el manifest està amerat d’un autoritarisme neofranquista mal dissimulat i d’una doble moral desacomplexada. Els signants invoquen la Constitució espanyola en l’article que imposa el castellà com a oficial però al mateix temps demanen eliminar de la Constitució i dels estatuts d’autonomia aquesta mateixa oficialitat de les altres llengües. Invoquen «nuestro Estado democrático» per declarar tranquil·lament: «Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública». Aquests «demòcrates» no tenen cap problema a tergiversar que no són, com ells donen a entendre, «ciertas autoridades autonómicas» les qui ho han aprovat: són els parlaments elegits pels ciutadans o, fins i tot, on s’han votat els estatuts, aquests mateixos ciutadans els qui han ratificat els preceptes en què es basa la normalització lingüística i el règim lingüístic actual. Però per a aquests presumptes «demòcrates», la supremacia del castellà es troba per damunt de minúcies com la voluntat popular legítimament expressada segons les normes dictades per «nuestro Estado democrático».

En un món com el d’avui, defensar el monolingüisme i tancar-se en una única llengua (ni que siga amb el subterfugi de «lengua común») ja revela prou bé l’univers mental dels qui el promouen. Quan la Unió Europea reclama la generalització del multilingüisme, ells s’encastellen en el «Castellano y cierra España». En la seua croada d’una «España bien cerrada», pretenen fer-nos, com ells, monolingües del castellà i monolítics mentals. Si Espanya no tolera altres llengües que el castellà, haurem de plantejar-nos si volem ser membres d’un estat que ni tan sols ens permet viure com a catalanoparlants. Perquè, si l’argument és que les lleis que pretenen imposar no ens deixen ser catalanoparlants al nostre propi país, l’única solució serà dotar-nos d’un estat propi amb lleis que ens respecten en fets tan bàsics com la pròpia llengua. I si el motiu per a no deixar-nos viure en català és la presumpta i esbombada «universalitat» del castellà, potser caldrà recordar-los que, per a aprendre llengües realment «comunes», universals i útils, és millor no quedar-se a mitjan camí: el català a casa nostra i l’anglès per a la resta del món.

En fi, caldrà advertir-los que aquest supremacisme pot passar-los factura. El Regne d’Espanya és part de la Unió Europea, encara que ells continuen residint i resistint en el món del franquisme. Si la imposició d’una única llengua «comuna» («comuna» perquè ha estat imposada prohibint i arraconant la nostra), els sembla tan bé, caldria recordar-los que aquests mateixos arguments se’ls poden tornar en contra si la Unió Europea proposa l’anglès (amb el francès i l´alemany) com a llengües preferents de treball. Anglès, francès i alemany: les llengües comunes a la majoria dels europeus i també dels ciutadans del món. No pas el castellà, malgrat tots els seus deliris de grandesa imperial neofranquista.