Notícies 3cat24.cat

dimarts, 29 de gener de 2008

Qui deu que pac (Gabriel Bibiloni)

Gabriel Bibiloni es Llingüista, Professor Titular de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears. En aquest article reflexiona i questiona la nova política a les Illes Balears en torn al català.

Quan el PP va guanyar les eleccions balears passades, hi havia algunes raons (ara s’ha vist que no gaire consistents) per a pensar que en matèria de política lingüística continuarien fent allò que havien fet sempre: laissez faire, laissez passer. Aferrats a una doctrina de liberalisme salvatge, persistentment exhibida pels seus diguem-ne ideòlegs, que en aquest cas té poc de liberalisme i molt de salvatge, podia semblar que no farien res a favor de la llengua ni tampoc gaire cosa en contra. Un comportament aquest que no deixa de ser matèria criminal, perquè un govern té l’obligació indefugible de defensar els interessos del poble que representa, i la defensa d’una llengua profundament amenaçada d’extinció, com és ara el cas, és, ben segur, el primer interès del nostre poble. Cal repetir les vegades que faci falta que perquè el català en aquestes illes se’n vagi en orris, només s’ha de fer una cosa: no fer res. A la nostra societat ja hi ha en marxa tots els mecanismes -hi són perquè els hi han posats, clar- que actuen en aquesta direcció.

Tanmateix, aquelles previsions han restat ràpidament invalidades. El Govern de les Balears no es pensa limitar a veure des de la finestra com la llengua catalana fa la pell, sinó que pensa participar activament en la matança. Tan bon punt han tocat poder, s’han llançat com una fera àvida de sang a desfer les poques coses que havia fet el Pacte de Progrés en favor del català, i fins i tot el que havien fet ells mateixos. Fins que vegem el redactat de les noves normatives no podrem analitzar-ho amb precisió, però no hi ha dubte que van a fer mal. Es veu clarament que en les seves intencions no hi ha ni una sola mesura de protecció de la llengua i sí, en canvi, tot un enfilall de tracamanyes per a enfonsar-la. Tristament, el menyspreu cap aquesta llengua, que ara no tenen escrúpols a sacrificar als seus mesquins interessos electorals, és una constant històrica de les classes més reaccionàries que han tingut el poder en aquesta societat, sigui la botifleria borbonista o la faramalla contemporània d’especuladors i encimentadors.

El tancament d’una emissora de ràdio que a penes parlava i es limitava a potenciar la música en català, sobretot la feta per illens, és un acte miserable. La rebaixa del grau d’exigència de català i el regal a tothom del nivell C és una befa de la llengua i dels qui han fet l’esforç d’estudiar-la adequadament. El menyspreu de la universitat és part del seu menyspreu de la cultura, una cosa que sempre els ha caigut molt enfora. La cantarella de les modalitats ha estat fins ara com aquelles ventades llargues i persistents que t’ataquen de nervis amb el copejar de portes i persianes però no arriben a espenyar res. De moment les normes sobre la llengua han estat en mans dels tècnics, i el català que apareix en els seus documents és exactament el mateix que escriuria jo. Alerta, però, perquè, enduts per la seva obsessió, són capaços de qualsevol cosa, i no s’ha de descartar qualque operació secessionista d’alguna envergadura, fins i tot amb la complicitat d’algun d’aquests titulats ineptes que de tant en tant s’escolen pels filtres dels exàmens de fi de curs. Aquests que saben que si han de fer res de bo en aquest món no serà per la via de la capacitat i el mèrit i potser sí anant a servir a la casa d’aquells que no poden comptar amb cap professional seriós. Que s’ho pensin abans, però, perquè s’enduran l’almud pel cap.

Amb tot, l’estropellament que pretenen fer en el camp de l’educació és una cosa molt més preocupant. Es tracta no sols de frenar qualsevol avanç del català a l’escola sinó de procurar el seu retrocés. Per això han fet nombres i han cregut que la utilització dels pares serà una bona estratègia per a aconseguir-ho. Estan ben resolts a servir-se de la llengua encara que això comporti dividir la societat, perquè no els importa ni la llengua ni la societat: només els importa manar i medrar. Els és igual si desbaraten la feina feta pels educadors durant unes quantes dècades o si esclafen els lloables esforços de tants de mestres per a convèncer els pares immigrats o fills d’immigrats que la integració dels seus fills en la cultura del país només pot anar en benefici d’aquests i d’un projecte de societat cohesionada i en progrés. Els qui han repetit fins a fer mal d’orella que la llengua no ha de ser un instrument de confrontació han decidit fer del català precisament això, un instrument de confrontació i divisió a benefici dels seus abjectes interessos de partit. D’aquesta divisió només ells en seran responsables.

La primera reacció contundent contra aquesta situació és tot un exemple de dignitat i responsabilitat: permeteu-me que anunciï ben fort el meu reconeixement i homenatge als cent dinou valents professors de català, examinadors de la Junta Avaluadora, que en hora primera han plantat cara a la irresponsabilitat dels governants. Una mostra de dignitat que mereix la solidaritat de tot el món de l’ensenyament, i que pot esser un fulgurant inici d’una mobilització que demostri que som molts els qui no estam disposats a consentir que el nostre màxim signe d’identitat, que és la nostra llengua, sigui portat a un carreró sense sortida. Pac qui deu deien els agermanats quan s’alçaven contra els seus opressors.

Font: "Qui deu que pac". Diari de Balears, 23 de gener de 2004

Visita la web de Gabriel Bibiloni: