Notícies 3cat24.cat

diumenge, 25 de maig de 2008

Religió com a concepte general

Una religió és el conjunt de creences i pràctiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l'oració, el ritual i les lleis morals. La religió pot incloure també tradicions culturals ancestrals, escriptures, història i mitologia, així com la fe personal i l'experiència mística. El terme "religió" es refereix tant a les pràctiques personals relacionades a la fe comunitària com als rituals i la comunicació grupal que emana de la convicció que comparteixen els membres.

La religió sovint es descriu com el sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat. Els codis morals, les pràctiques, els valors, les institucions, les tradicions, els rituals i les escriptures s'associen de manera tradicional amb la creença bàsica i sovint coincideix amb alguns conceptes seculars de la filosofia.

El desenvolupament de la religió ha pres diverses formes segons les diverses cultures. La "religió organitzada" es refereix a l'organització de persones que practiquen una religió segons un conjunt prescrit de creences. Altres religions creuen en la revelació i en la responsabilitat personal. Sovint, la paraula "religió" s'usa de manera intercanviable amb "fe" o "sistema de creences".
Etimologia
La paraula "religió" prové del llatí religio, que al seu torn s'ha definit com a "reverència per Déu o els déus, una meditació curosa de les coses i de la pietat".

Històricament van ser proposades diverses etimologies per a l'origen del terme llatí de religio. Ciceró, en la seva obra De natura deorum (45 aC), afirma que el terme es refereix a relegere, "rellegir", ja que era característic que les persones religioses prestessin molta atenció a tot el que es relacionava amb els déus, rellegint les escriptures. Aquesta postura etimològica subratlla el caràcter repetitiu del fenomen religiós, sobretot com a aspecte intel·lectual. Més tard, Lactanci (segle III dC) rebutja la interpretació de Ciceró i afirma que el terme prové de religare, "relligar", argumentant que la religió és un lligam de pietat que serveix per a relligar els homes amb Déu.

En el seu llibre La Ciutat de Déu, Sant Agustí (segle IV), afirma que religio es deriva de religere, "reelegir"; per mitjà de la religió, la humanitat reelegia una altra vegada Déu, ja que se n'havia separat. Més tard, en la seva obra De vera religione, Agustí reprèn la interpretació de Lactanci i el seu concepte de "relligar". Finalment, Macrobi (segle IV) considera que religió es deriva de relinquere, quelcom que ens ha estat deixat pels avantpassats.

La paraula "religió" va ser usada durant molts segles en el context cultural d'Europa, marcat per la presència del cristianisme que s'apropià del terme llatí de religio. En altres cultures no existeix cap paraula equivalent. L'hinduisme antic feia ús de la paraula rita que feia referència a un ordre còsmic del món, dins el qual tots els ésser humans havien d'estar harmonitzats i a la correcta execució dels ritus dels bramans. Més tard, el terme va ser substituït pel de dharma, que actualment també és usat pel budisme i que expressa la idea d'una llei divina i eterna.
Definició general

La religió s'ha definit de diverses maneres. La majoria d'explicacions proven de trobar un equilibri entre el màxim de precisió i les ambigüitats generals. Algunes fonts han provat d'usar definicions formals o doctrinals, mentre que d'altres emfatitzen els factors experiencials, emotius, intuïtius, morals i ètics.
La majoria de les definicions, tanmateix, inclouen:

una noció de la transcendència o de la divinitat, sovint, però no sempre, en forma de teisme

un aspecte cultural i de comportament del ritual, la litúrgia i l'adoració organitzada que sovint inclou un sistema de sacerdoci i normes de moral

un conjunt de mites o de veritats sagrades reverenciades pels creients.

Tant el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans com el Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineixen religió com "el conjunt de creences i conviccions, d'actituds i sentiments i de maneres de comportament, o pràctiques que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent, i sovint identificat amb un o més déus o el diví".

Les definicions anteriors, tanmateix, requereixen que hom defineixi altres conceptes com ara "sacre". Una cosa "sagrada" o "sacra", sovint es defineix com quelcom relacionat, d'alguna manera, amb la divinitat, la religió i els seus misteris, i que suscita una actitud complexa de reverència, d'admiració, d'atracció i sovint de terror. Per evitar una definició circular –en què la paraula "religió" es troba en la definició de "sacre"– altres definicions sobre el que és sacre prefereixen presentar-la com "una manifestació misteriosa de poder i presència que s'experimenta de manera primordial i transformadora, inspirant sorpresa i atenció total".

En general, les definicions sobre religió han de ser àmplies, per poder incloure totes les pràctiques o filosofies que en l'actualitat es consideren religions. Per exemple, les definicions que inclouen com a condició indispensable la creença en un déu, una deessa o més d'un déu que siguin responsables de la creació de l'univers i la seva operació, exclouen automàticament les religions no teistes com ara el budisme. Alhora, una definició massa àmplia, que inclogui qualsevol concepció del món i les pràctiques humanes en relació amb ell inclourien disciplines com ara la cosmologia i fins i tot l'ecologia; de fet, definicions àmplies sobre la concepció del món i l'origen de l'univers han estat usades pels defensors del creacionisme per argumentar que l'evolució, com a teoria sobre la concepció del món, és una religió.

Definició acadèmica o científica

Els sociòlegs i antropòlegs veuen la religió com un conjunt abstracte d'idees, valors o experiències desenvolupades a partir d'una matriu cultural. Per exemple, en la Naturalesa de la Doctrina, de Lindbeck, la religió no es refereix a la creença en "Déu" o en un Absolut transcendental: Lindbeck la defineix com "una estructura o mitjà cultural i/o lingüístic que estructura completament la vida i el pensament i que, com si fos un idioma, permet la descripció de les realitats, la formulació de les creences i l'experimentació de sensacions i sentiments íntims." Segons aquesta definició, la religió és una visió essencial que es té del món que regeix els pensaments i les accions personals.

Altres estudiosos proposen una definició que evita el reduccionisme de les diverses disciplines sociològiques i psicològiques, que redueixen la religió als seus factors integrants. La religió pot ser definida com la creença en allò que es reconeix com a sacre o sant. Per exemple, en el llibre The Idea of the Holy ("La idea de la Santedat") de Rudolf Otto, escrit el 1917, es defineix l'essència de la consciència religiosa com una combinació específica entre por i fascinació davant del diví. Friedrich Shleiermacher, a finals del segle XIX, va definir la religió com un "sentiment de dependència absoluta".

Des el punt de vista científic, definir la religió és encara més complicat, ja que els processos psicològics no sempre corresponen a la realitat observable; és a dir, el científic ha d'entendre el comportament religiós no com a mite ans ha d'estudiar per què els éssers humans fan i pensen d'una manera determinada. Des del punt de vista econòmic, la religió és un comportament racional –malgrat que l'home es relacioni amb actors i/o processos no observables– ja que hom experimenta recompenses socials i materials en la seva participació de les activitats religioses. Des del punt de vista psicològic, la religió s'explica com una manera de resoldre la necessitat de proveir consol, una figura paternal i d'explicar les coses difícils d'entendre, entre elles la mort.


Definicions de les religions mateixes

Les definicions sobre religió que provenen de les religions mateixes també són variades. El cristianisme, en el Nou Testament defineix la religió com a activitat: "tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se de la contaminació mundana." Segons l'Alcorà, la religió és l'islam mateix, la rendició de l'ésser a Al·là.

Classificació
Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals:

Conceptual i històricament, la primera religió és l'animisme, que és la noció consubstancial a l'ànima humana segons la qual tota la resta d'objectes de la natura posseeixen igualment una ànima homologable a aquesta. La creença en les "forces de la natura", pròpia de l'animisme, cristal·litza en la divinització d'aquestes, és a dir en el teisme, que utilitza el concepte de Déu, bé sigui en plural politeisme o bé sigui en singular monoteisme. D'altra banda el conjunt de teoria i pràctica de l'animisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt més ben estructurades, com és el cas del xintoisme japonès, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen l'hinduisme i el budisme. Finalment, un altre pensament religiós, present des de l'Antiguitat grega, és justament la negació de la possibilitat de demostrar tant l'existència d'una realitat sobrenatural com la seva inexistència: l'agnosticisme; o bé la seva negació absoluta: l'ateisme.

Demografia

Des de finals del segle XIX i en especial des de la segona meitat del segle XX, el paper de la religió, així com el seu nombre relatiu d'adherents, s'ha alterat profundament. Alguns països, la tradició religiosa dels quals estava lligada amb el cristianisme, en especial els països d'Europa, han experimentat un declivi significatiu en el sentiment i la pràctica religiosa així com en en el nombre de persones que escullen abraçar una vida monàstica o sacerdotal.

Per contra, als Estats Units, l'Amèrica Llatina i en l'Àfrica subsahariana, la religió encara juga un paper important en la vida social, tot i que el nombre de persones sense cap religió també hi ha crescut. A l'Amèrica Llatina s'ha observat que si bé el catolicisme encara és la religió majoritària, el protestantisme té un creixement accelerat, mentre que els catòlics creixen a taxes inferiors a les del creixement poblacional.


Religions per nombre d'adherents
Les tradicions religioses es poden classificar segons la religió comparativa d'acord amb llur origen històric i llur influència mútua:

Les religions abrahàmiques són el grup més nombrós, integrat pel cristianisme, l'islam i el judaisme (i de vegades s'hi inclou el bahaisme). El nom del grup prové del patriarca Abraham, personatge fonamental de les tres religions, i el tret comú és llur monoteisme estricte. En l'actualitat al món hi ha 3.400 milions de persones que s'adscriuen a alguna religió abrahàmica.

Les religions índies, que comparteixen diversos conceptes com ara el dharma i el karma. Llurs seguidors són localitzats principalment al subcontinent indi, a l'est i al sud d'Àsia i en algunes regions aïllades de Rússia. Les religions principals d'aquest grup són l'hinduisme, el budisme, el sikhisme i el jainisme. Les religions índies s'influenciaren força l'una a l'altra.

Les altres religions asiàtiques que fan ús del concepte del dao (del xinès) o do (en japonès o coreà). Aquest grup inclou el daoisme, el confucianisme, xintoisme, chondogyo, caodaisme, yiguandao i altres versions del budisme.

Les religions iràniques, que inclouen el zoroastrianisme, yazdanisme, i les tradicions històriques del gnosticisme.

Les religions de la diàspora africana, practicades a Amèrica, importades com a resultat del comerç d'esclaus dels segles XVI al XVIII, combinant les diverses tradicions del sud, centre i oest d'Àfrica.

Les religions indígenes o tribals de tots els continents, com ara les religions tradicionals africanes, el xamanisme africà i les religions indoamericanes i australianes.

Els nous moviments religiosos, un grup heterogeni que va emergir des del segle XIX, sovint a partir del sincretisme i la reinterpretació de les tradicions antigues (com ara el Baha'í, ayyavazhi, cienciologia, i altres).


Distribució geogràfica de les religions
Les religions, enteses com a part intrínseca de les cultures i civilitzacions, en particular com a concepció social i grupal, presenten una geografia i fronteres clares. Tanmateix, a causa dels processos històrics dels últims dos segles, de la globalització i el fenomen migratori mundial –primerament d'Europa cap al Nou Món i en l'actualitat dels països en vies de desenvolupament als països desenvolupats–, la majoria dels Estats contemporanis, amb l'excepció de la majoria dels Estats islàmics, presenten una varietat multicultural i alhora multireligiosa en llur composició demogràfica amb la presència de nombroses religions minoritàries. Tot i així, sovint la religió històrica del país segueixi essent majoritària.

De manera general, el cristianisme és la religió majoritària dels Estats europeus i americans –el protestantisme en les regions septentrionals d'ambdós continents, i el catolicisme en les regions meridionals, llevat de l'Europa oriental on el cristianisme ortodox hi és majoritari, i de Surinam on les religions índies són majoritàries. A l'Àfrica del Nord, l'Orient Pròxim i Indonèsia, l'islam és la religió majoritària i sovint la religió d'Estat, llevat del cas d'Israel, on el judaisme és la religió d'Estat i majoritària. A l'Àfrica subsahariana el cristianisme hi és majoritari, tot i que la presència de religions tribals és considerable. El budisme, el xintoisme, el confucianisme, així com d'altres religions xineses, són majoritàries en els diversos estats de l'est de l'Àsia, mentre que a l'Índia, hi ha nombroses religions autòctones.


Llibertat religiosa

La llibertat religiosa o llibertat de culte és la que permet que els individus practiquin la religió de llur elecció sense témer cap repressió. Aquesta idea es va adoptadar el 10 de desembre del 1948 en la Declaració dels Drets Humans, pels 58 Estats que aleshores eren membres de l'Assemblea General de les Nacions Unides. L'article 18 d'aquesta declaració especifica que "Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança."

Segons aquesta declaració, la llibertat religiosa ha de ser una garantia del govern dels Estats. Si un país té una religió d'Estat, la llibertat religiosa s'entén com aquella que atorga el govern per practicar qualsevol altre religió o culte que no sigui l'oficial. La llibertat religiosa està relacionada, però no és el mateix que la tolerància religiosa, la separació de l'Església i l'Estat i la laïcitat. La llibertat religiosa, en la majoria dels Estats del món, és un concepte relativament nou. Fins fa poques dècades, la intolerància religiosa va produir genocidis i massacres massives de grups o pobles amb religions minoritàries. En l'actualitat, la intolerància religiosa encara està present, en diversos graus, en alguns estats islàmics o comunistes.

En l'àmbit individual, la tolerància religiosa es defineix com una actitud d'acceptació de les religions dels altres individus. Aquesta tolerància no implica que la persona consideri que les altres religions són vàlides o igualment vàlides sinó que cada ciutadà atorgarà als altres el dret de tenir i practicar llur religió o creença de preferència.


Filosofia de les religions
El coneixement de la religió, segons els seus propis practicants, s'obté a partir ja sigui dels líders religiosos, dels texts sagrats i/o per mitjà de la revelació personal. Algunes religions consideren que el coneixement religiós és il·limitat i capaç de resoldre qualsevol pregunta, mentre que d'altres li atorguen un paper més restringit que ha de ser acompanyat per l'observació dels fenòmens físics.

En les religions, sovint s'han desenvolupat estudis filosòfics per tal d'aclarir o conciliar les aparents contradiccions entre la doctrina religiosa i la percepció del món fornida per la raó humana. En les religions teistes aquest desenvolupament s'anomena teologia, o la disciplina dedicada a l'estudi de Déu. A Orient, la filosofia i la religió estan molt entrellaçades. De fet, sovint la filosofia no existeix com a disciplina separada de la religió mateixa. Aquests desenvolupaments filosòfics recullen els diversos aspectes de la doctrina religiosa, de la veritat o de la deïtat que presenten.

El panteisme és el punt de vista filosòfic en què tota la realitat té una naturalesa divina: és la creença que el món i Déu són el mateix; per tant, es rebutja la idea d'una entitat sagrada o un déu personal. Filòsofs com Spinoza s'adheriren al panteisme, identificant Déu amb la naturalesa. Les religions orientals, com ara el xintoisme japonès o el daoisme xinès són, en gran mesura, panteistes.

El monisme és un punt de vista filosòfic que subratlla la unitat de tot el que existeix, afirmant lleis subjacents en la realitat que en neguen qualsevol divisió. Els orígens del monisme remunten als filòsofs grecs com ara Tales de Milet, Pitàgores, Parmènides o Empèdocles. També es tracta d'una visió força comuna de tot el pensament oriental.

El gnosticisme afirma la dualitat inherent de la manifestació del sagrat. La matèria i l'esperit, el bé i el mal i altres conceptes apareixen com a oposats que han de ser resolts dins l'individu, donant primacia a una via de coneixement molt experiencial. El gnosticisme va tenir una influència destacada en els primers desenvolupaments del cristianisme, restant present en les branques cristianes orientals.

El fonamentalisme, com a concepte filosòfic, afirma el caràcter literal de les escriptures o d'altres escrits sagrats rebutjant els significats simbòlics o psicològics. Per exemple el creacionisme bíblic, expressat durant l'últim segle en oposició a la teoria de l'evolució, es presenta de dues maneres: la negació total de la teoria de l'evolució i l'acceptació de la doctrina de la creació en set dies; o l'equiparació dels set dies de la creació com a etapes de l'evolució.

L'ateisme afirma la inexistència de deïtats, o bé les admet però els nega un paper directament actiu amb la persona. L'ateisme existeix en el budisme i el daoisme. En algunes variants del budisme existeix el culte a les deïtats tot i que tenen un paper psicològic, ritual o simbòlic, però sempre provisional. El daoisme observa dues variants unides però diferenciades: la filosòfica i la religiosa (anomenada daojiao). En aquesta última les deïtats tradicionals xineses han estat absorbides com a elements simbòlics en les pràctiques de caràcter psicofísic.

El determinisme és una doctrina filosòfica que afirma que tots els esdeveniments, incloent-hi el pensament humà i les accions, són predeterminats per una cadena de causa i conseqüència. En les religions, aquesta postura filosòfica s'emmarca dins de la doctrina de la predestinació. Aquest punt de vista suposa que una deïtat omnipotent o una llei absoluta no deixa res a l'atzar. En l'hinduisme o el budisme la creença en la reencarnació pot ser vista com a expressió d'aquesta doctrina.

El sincretisme és una filosofia que concilia els punts de vista distints o oposats, o que prova d'incorporar o adoptar els elements de dues o més religions. El sincretisme ritual ha estat present en l'evolució de les religions a través de llur història quan han estat en contacte les unes amb les altres. Actualment es consideren religions sincrètiques diversos cultes caribenys i americans que mesclen el catolicisme amb les pràctiques ancestrals de les religions tribals. A l'Orient s'ha fet un sincretisme a nivell popular unint el daoisme o el budisme amb les pràctiques de culte als avantpassats.


Religió i ciència
De manera conceptual, la religió i la ciència assagen de trobar respostes sobre l'home i l'univers –com ara els seus orígens–. Des del Renaixement, que produiria un allau de coneixements científics basats en el mètode científic, hom ha tendit a separar aquestes dues àrees, però no sempre de manera excloent. Isaac Newton, en el seu llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica va dir, "Aquest molt bell sistema del sol, els planetes i els cometes, només pot procedir del consell i el domini d'un ésser intel·ligent i poderós". Altres científics també professaven llur fe sense detriment ni aparent contradicció amb llurs coneixement i descobriments, com ara Nicolau Copèrnic, Francis Bacon, Johannes Kepler, René Descartes, Robert Boyle, Michael Faraday, Gregor Mendel, Max Planck i Albert Einstein. Einstein, de fet, ponderava en les limitacions del mètode científic que "no pot ensenyar-nos res més que no sigui com és que els fets es relacionen i es condicionen els uns als altres... no vull minimitzar els assoliments dels esforços heroics de l'home en aquest àmbit. Tanmateix, és igualment clar que el coneixement del que és no obre pas la porta directament al que hauria de ser... El coneixement objectiu ens proveeix d'instruments poderosos per l'assoliment d'alguns fins, però l'última meta mateixa i el desig per aconseguir-la han de venir d'una altra font."

No obstant, segons un article de la revista Nature dels Estats Units, el nombre de científics teistes s'ha reduït considerablement des de principis del segle XX, data en què el 40% deia creure en Déu. En una enquesta realitzada el 1998, només 7% va respondre que creu en un "Déu personal", el 72,2% va dir que no hi creu i el 20,8% va dir que dubtava o que era agnòstic.

Existeix un conflicte entre els punts de vista religiosos teistes i la ciència, sobre tot en àrees molt específiques com ara l'evolució i l'acció i la participació divina en el món, en especial en el pensament cristià. A l'extrem del conflicte es troben les persones que defensen el relat bíblic de la creació com a explicació literal de l'origen de l'univers i de l'altra banda, els defensors de la teoria de l'evolució com a fet comprovable. No obstant, hi ha d'altres que assagen de trobar un equilibri entre les dues posicions, com ara els proposants de la ciència de la creació, que consideren el relat bíblic del Gènesi com una explicació simbòlica i no pas literal, en què els set dies de la creació corresponen als processos evolutius. El bahaisme, per altra banda, proposa que la ciència i la religió han d'estar en harmonia. El seu fundador va declarar que la religió i la ciència no poden oposar-se i que per tant els ensenyaments religiosos que són contradits per la ciència no han d'acceptar-se, ja que Déu va atorgar la capacitat de raonar a la humanitat per a que aquesta trobés la veritat.

Altres científics adhereixen a una filosofia naturalista. El naturalisme proposa que la naturalesa és tot el que hi ha, que no hi ha cap ésser "sobrenatural". Aquesta posició, però, requereix de definir allò que és la naturalesa i què són els ésser "sobrenaturals", una tasca filosòficament complicada, ja que, per exemple, a partir de la descoberta de la mecànica quàntica, distingir el que és orgànic d'inorgànic s'ha convertit en una tasca difícil. En un sentit encara més estricte, el naturalisme científic rebutja l'existència de qualsevol entitat que no hagi estat coneguda per la ciència contemporània.

Segons la tesi del secularisme, la ciència i la tecnologia per una banda, i la religió per l'altra, es relacionen de manera inversa; és a dir que en augmentar la primera, la segona disminueix. Tot i així, Alving Plantinga, del Departament de Filosofia de la Universitat de Notre Dame, posa en dubte aquesta tesi ja que durant el segle XX, segle en què la ciència i la tecnologia han crescut ràpidament, també s'ha constatat l'augment del sentiment religiós en diverses parts del món. Aquest fenomen, tanmateix, podria ser explicat per altres causes.

Religió i política
La religió, com a element present en totes les societats, ha jugat històricament un paper rellevant en l'estructura i l'organització política dels diversos països i imperis. El terme teocràcia designa el govern exercit directament per una divinitat, o per una persona l'autoritat de la qual se li atribueix per una condició de divinitat o de relació especial amb aquesta. La primera referència a la paraula teocràcia sembla ser que prové de Josep (personatge del Gènesi), que hauria explicat i contrastat la forma de govern històrica jueva amb la resta de formes de govern de l'època: la monarquia, l'oligarquia i la república. La teocràcia es va presentar en moltes civilitzacions de l'Antiguitat; l'antic Egipte n'és un exemple, on s'atribuïa als faraons la condició de divinitat o semidivinitat. En altres cultures, com ara la civilització asteca, la classe sacerdotal tenia un paper important en la presa de decisions i en l'educació, tot i que l'emperador asteca no n'era membre.

A Europa, durant l'Edat mitjana i fins el segle XIX, la religió va tenir un paper important en la política, tenint en molts Estats un caràcter d'oficialitat i protecció on, per exemple, els codis morals religiosos –així com algunes obligacions per a l'Eslgésia com ara el pagament del delme– feien part de les lleis civils o constitucionals. Els Estats Units van ser la primera nació que va formular una separació explícita entre Església i Estat, en la primera esmena a la constitució. Aquesta denominació és atribuïda a Thomas Jefferson, que en una carta dirigida a un grup de baptistes, i en la que parlava de la primera esmena, va dir:

"En creure amb vosaltres que la religió és un afer exclusiu entre l'Home i el seu Déu, que ell no ha de rendir comptes a cap altra persona per la seva fe o la seva adoració, que els poders legítims del govern assoleixen només accions i no pas opinions, jo contemplo amb suprema reverència l'acte de tot el poble americà que va declarar que el seu congrés no ha de fer mai una llei amb respecte l'establiment d'una religió ni la prohibició de practicar-ne una, així doncs construint un mur de separació entre l'Església i l'Estat".

Aquest concepte de separació entre Església i Estat varia segons els països, amb diversos graus de llibertat i tolerància religiosa en conjunció amb cada cultura política específica. Al Regne Unit hi ha una religió constitucionalment oficial, però es permet la pràctica de qualsevol religió dins del territori. A Noruega, el rei és també el líder de l'Església de l'Estat i l'article 12 de la seva constitució estableix que més de la meitat dels membres del Consell Noruec d'Estat n'han de ser membres, tot i que el segon article garanteix la llibertat de religió. Hi ha alguns països on un membre de l'Església és cap d'Estat o de govern. Dos exemples en són la líder de l'Església Catòlica i Andorra, en què un dels caps d'Estat és el bisbe de Seu d'Urgell, un poble localitzat a Catalunya; com a copríncep d'Andorra, el bisbe gaudeix de poder polític –majoritàriament simbòlic– per a ratificar lleis. Per contra, tres exemples de separació activa d'Església i Estat són França, Mèxic i Turquia. El model francès es basa en el concepte de la "laïcitat", un model secular que protegeix algunes institucions religioses de la intervenció de l'Estat i alhora limita l'expressió religiosa pública. A Mèxic, arran de la Revolució Mexicana i per a evitar la influència de l'Església en les decisions del poble, cap ministre de culte no pot exercir un càrrec públic i no es permet la pràctica d'activitats religioses (com ara la celebració d'una missa) en llocs públics. Fins i tot, durant força temps, els ministres de culte i sacerdots no tenien el dret al vot i les propietats de l'Església eren propietats de la nació. Turquia, amb una població majoritàriament islàmica, té una tradició de laïcitat des del 1923, i l'exèrcit té un paper tradicional de defensa de la secularitat de l'Estat.

Malgrat les prediccions de certs polítics i intel·lectuals de principis del segle XX, la religió encara té un paper important en la vida pública i política, fins i tot pel que fa als afers internacionals. Si als anys 60 John F. Kennedy demanava als americans que consideressin el catolicisme com a irrellevant, uns anys més tard, el president George W. Bush afirmava ésser un cristià "nascut de nou"; a Turquia i a l'Índia, partits amb forta connotació religiosa arrivaben al poder; molts dels nens d'Israel i Palestina estudiaven que Déu els va atorgar la Terra Santa; i la Xina pot convertir-se en la nació cristiana i musulmana més gran del món. Igualment, moltes de les guerres de finals dels s. XX i principis del XXI, així com diversos actes terroristes, han estat perpetrats "en nom de Déu".


Religió als Països Catalans

En el procés de formació de la societat dels Països Catalans, hi va intervenir el cristianisme com a factor de cohesió social. Això s'accentuà al segle XIV amb el procés de depuració de la religió (Vicent Ferrer), i amb la represàlia i expulsió de les minories jueva (segle XV) i musulmana (segle XVI). Amb la Reforma-Contrareforma, la Corona d'Aragó quedà alineada en el bàndol catòlic, del qual les monarquies hispànica i francesa foren el referent secular. Tanmateix, el procés de modernització, amb la consegüent secularització, trigà molt a arribar, com mostra el cas del mestre solsoní Gaietà Ripoll, que fou executat per la Inquisició segle XIX. Al segle XX, el monopoli religiós catòlic s'ha trencat, bàsicament per un augment de la indiferència religiosa.