Notícies 3cat24.cat

diumenge, 1 de juny de 2008

Daoisme

El daoisme (Wade-Giles: taoisme, de Tao, en pinyin: Dao, 道) és un sistema filosòfic basat en les escriptures de Laozi (o Lao Tse), el Daodejing (o Tao Te Ching), qui es creu que va viure al segle VI aC. Laozi va emfatitzar la llibertat de l'individu, el "deixar fer", l'espontaneïtat humana, i les experiències místiques. La filosofia daoista adopta el Daodejing ("El Clàssic de la Via i el seu Poder", o "Del Camí i la seva Virtut", entenent aquesta com "natura pròpia") com a text principal.

Els daoisme com a religió (daojiao) va sorgir al segle III aC però no es va convertir en un veritable moviment religiós organitzat fins al segle II dC. L'objectiu fonamental dels daoistes és arribar a la immortalitat, si bé de vegades no s'entén aquesta literalment, sinó com a longevitat en plenitud. De la mateixa forma, es deia que les persones que vivien en harmonia amb la natura eren immortals. Laozi va ésser deïficat com a déu daoista, i encapçala un enorme panteó d'herois folklòrics, generals famosos i savis.

Posteriorment, el daoisme es va barrejar, entre d'altres, amb elements del confucianisme i del budisme. La forma concreta de religió daoista, que va ésser portada a Taiwan fa uns 300 anys, és típica d'aquesta tradició. La característica més distintiva de la pràctica actual és l'adoració dels avantpassats, junt amb les deïtats daoistes.
Fonaments del daoisme

El daoisme estableix l'existència de tres forces: una de positiva, una altra de negativa i una de tercera, conciliadora. Les dues primeres s'oposen i es complementen simultàniament entre si. Són el Yin (força negativa, femenina, humida, passiva, indirecta...) i el Yang (força positiva, masculina, seca, activa, directa...). La tercera força és el Dao, o força superior que les conté.

L'equilibri entre les dues primeres forces entranya la igualtat de les seves manifestacions considerades d'una manera abstracte. Per això, el daoista no considera superior la vida sobre la mort, la construcció sobre la destrucció, el plaer sobre el patiment, el que és positiu sobre el que és negatiu, o l'afirmació sobre la negació: en cada cas, els dos conceptes aparentment contraris només són les dues cares d'una sola i única cosa.

El Dao, segons Laozi i els altres filòsofs daoistes, és quelcom que no pot ésser abastat per cap forma de pensament humà. Per aquest quelcom no existeix cap nom, donat que els noms deriven de les experiències i circumscriuen -i per tant limiten- les significacions. Finalment i per necessitat d'ésser descrit o expressat, se'l va anomenar "Dao", que significa "camí" (recte o virtuós) que condueix a la meta.

Quan Laozi parla del Dao procura allunyar-lo de tot allò que pugui donar una idea de quelcom concret. Prefereix enquadrar-lo dins d'un pla diferent de tot allò que pertany al món tangible. Diu: "Existia abans del Cel i de la Terra". És la matriu de la creació i font de tots els éssers. El Dao tampoc no és temporal o limitat; és impossible definir-lo, mirar-lo o escoltar-lo; el Dao és el No-Ésser.

Conceptes daoistes

Dao 道[dào]

És un dels conceptes que podem trobar dins les diverses escoles de pensament xinès -confucians, moistes, daoistes, etc.- amb significats diferents: camí, ruta, mètode, caminar, avançar.

Zhuangzi considera el Dao com allò inabastable, impossible de definir amb paraules, però al qual podem accedir sempre que no el busquem de forma directa sinó sense actuar, deixant-se portar pel Dao sense imposar la voluntat personal. El Dao constant, indefinible, és l’U, que a través de la seva transformació crea "les deu mil coses" (és a dir, totes les coses manifestades). A cada una d'elles li pertany un dao definit, expressat pel que és això -shi-, i, el que no és pas això -fei-, a través del llenguatge que per Zhuangzi és insuficient i relatiu per a entendre i explicar el Dao. L’aigua és un element associat al Dao per les seves característiques d’adaptabilitat a les circumstàncies, que transcorre sense lluitar contra la resta d’elements, de la mateixa manera l’home pot conèixer el Dao, sense actuar, deixant que el corrent el porti i no impossant la seva voluntat.

"El Dao es desborda com un riu, pot extendre's a dreta i esquerra, realitza la teva obra però sense anomenar ni posseir, [...]" Laozi, LXXVIII (XXXIV)

"[...] Qui no busca trobarà el misteri del dao. Qui busca trobarà l’aparença de les coses." [...]

De 德[dé]

És la energia mateixa que anima el Dao, la mateixa que l’individu té per abandonar-se i tornar cap el buit que porta al coneixement directe de les coses i l’harmonia amb el Dao, l’U. El de procedeix sense intervenir en el decurs de les coses en harmonia amb la natura, actuant per si mateix de la manera correcta.

"El màxim de es rep únicament seguint el dao. (...)"

"El cel i la terra perduren. Si perduren és perquè no s’engendren a ells mateixos; per això duren llargament. Així, el savi es col·loca en darrer terme, però es troba en primer lloc. Es manté alié a ell mateix, però es preserva. No és així perquè oblida el seu propi interès?. D’aquesta manera assoleix el seu interès."


Yin i yang 陰[yīn]陽[yáng]

És el canvi constant, l’alternança que crea l’equilibri a través del seu contrari i que dins el Dao, l’U, crea "les deu mil coses" a través de la seva relació, definint la forma de les coses, no el seu contingut, que l'aporta el Dao, animat pel qi -bufada o energía vital- que en condensar-se provoca vida, i al dispersar-se la mort, permetent així el retorn a l’U, al Dao.

"El retorn és la manera com avança el dao; la feblesa és la manera com actua. Les coses neixen del ser; el ser neix del no ser."

"El dao engendra l’U; l’U engendra el dos; el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses. Totes les coses porten el yin damunt les espatlles i el yang als braços; tots dos es fonen amb l’energia vital per crear l’harmonia. (...)."


Ziran (espontaneitat) 自[zì]然[rán]

Respon a la capacitat de fer el que toca en el moment necessari de forma precisa. Es basa en la formació per la experiència, en el cultiu de les qualitats i coneixement del dao de les coses, fins arribar a una total assimilació del mateix, actuant sense intervenir-hi, adaptant-se sense pensar ni impossar la voluntat pròpia.

"(...) Les coses sorgeixen, però ell no n’és l’origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d’elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l’hi pot prendre."

"El que s’aplica a l’estudi sap més cada dia. El que s’aplica al dao fa menys cada dia. Fa menys i menys fins que deixa d’intervenir en el curs de les coses. No intervé en el curs de les coses però res no queda sense acompliment. (...)."


Wu (el buit) 無[wú]

Al contrari que a occident, el buit no representa un aspecte negatiu sinó que és un concepte positiu en quant generador i afavoridor de la circulació de vida, és dins del buit on es generen les coses i s’identifica amb el Dao. Per la seva condició permet el pas de totes les forces, i és a través d’ell que el savi assoleix la calma i la il·luminació.

"El dao és el buit, però mai es pot omplir. És un pou sense fons, tan profund com l’origen de totes les coses. Esmussa arestes, desfà nusos, apaga llampades i torna totes les coses al seu lloc. (...)."

"Arribar al buit suprem. Conservar la quietud suprema. Totes les coses entren juntes i jo observo com se’n tornen. De la turba de coses cadascuna torna a l’arrel. Tornar a l’arrel s’anomena quietud; la quietud és tornar al destí. Tornar al destí s’anomena ser constant. El coneixement d’allò que és constant s’anomena il·luminació. (...)."


Shengren (el Savi) 聖[shèng]人[rén]

El savi assoleix la il·luminació a través del buit, del silenci, en un retorn cap a l’origen primer on troba el Dao, una regressió cap a l’estat natural, el centre. La seva postura és la de la no acció, no intervé sobre el decurs de les coses, d’aquesta manera coneix el dao i "les deu mil coses", adoptant una posició de debilitat assoleix el seu objectiu, acostar el seu contrari. Pren una postura apartada de la vida política en Zhuangzi, i en el Laozi es presenta com l’espai idoni per a l‘aplicació de la no-acció.

"(...) Si els senyors i reis fossin capaços de seguir-lo [dao], totes les coses es transformarien per la seva pròpia voluntat. (...) El no buscar comporta la quietud, i amb la quietud al món tot serà ordenat per la seva pròpia voluntat."

"(...) Molt pocs al món comprenen l’ensenyament sense paraules i el benefici de no intervenir en el curs de les coses."

"(...) el qui sap acontentar-se evita la desgràcia, el qui sap aturar-se a temps evita el perill; aquest perdurarà."