Notícies 3cat24.cat

dijous, 17 de juliol de 2008

Professor de català

Quan aquest bloc començà amb les primeres provatures, va ésser un company de llicenciatura, i amic enyorat, qui m’encoratjà i posà a la meua disposició les seues capacitats en matèria de tecnologies de la informació i la comunicació aplicades a l’àmbit educatiu.

No per amic –l’altruisme del qual se li suposava– l’assessorament i ajuda minvaren la qualitat; tot el contrari, en tot moment va demostrar que s’implicava en extrem, fins i tot deixant en darrer terme altres afers professionals, personals i familiars que el reclamaven.

Aquest amic, Josep Antoni Peiró –Josep per als acostats i Laudrup per a un altre grup reduït d’universitaris que iniciaren una entranyable relació a partir d’un equipet de futbol, “SIS-SAS”, de la Facultat de Filologia, que no han perdut la relació i que continuen reunint-se tots els anys per Nadal–, aquest amic, dic, també va fer un bloc (http://cat.bloctum.com/plerat2/), abans del meu, amb la finalitat d’ajudar i orientar el seu alumnat de l’Institut. El subtitula Professor de llengua.

L’ambigüitat està clarament resolta quan en començar la lectura hom s’adona de l’única i exclusiva llengua que hi fa servir.

A les companyes i companys que acabàrem Filologia Catalana a la Universitat de València, l’esdevenidor ens va propiciar poder exercir de professorat de llengua –de la nostra, la que estem escrivint i llegint, que és la que havíem estudiat i la que ens facultava per exercir legalment la docència–, però uns ens quedàrem pel País Valencià, i els altres trobaren treball a Catalunya o a Balears. Tanmateix, tots partíem de la mateixa disciplina i formació i l’exercírem en indrets diferents que administrativament reben un altre nom.

Però sembla que és polèmic –ací i de vegades allà– dir català, i ens veiem forçats, per pseudorespecte i per evitar ferir sensibilitats que ens titllen de radicalisme, a usar l’eufemisme “professor de llengua”. Com si no es pogués ésser professor de català, com a genèric, com es pot ésser de gallec o d’anglés.

I per què, si hem estudiat a València, no diguem valencià? Per la mateixa raó que les matemàtiques són les mateixes a aquesta comunitat i a Madrid, s’estudien on es vulga i sota el sistema polític de torn que corresponga en cada època, o que les ciències matemàtiques de les diferents modalitats de batxillerat no deixen d’ésser matemàtiques, com a genèric, amb el qualificatiu que matisa la varietat.

És molt fàcil, si hi ha predisposició a comprendre-ho, que sempre està en funció del nivell cultural: nosaltres podem moure’ns professionalment i exercir a tota la comunitat lingüística, i si només considerem valencià o balear, o alacantí, tortosí, mallorquí, lleidatà, barceloní, menorquí o eivissenc l’únic que aconseguim és excloure’ns de la realitat potencial que ens acredita la vàlua compartida.

La comunitat acadèmica encunya el terme “català” per al conjunt de la llengua, sense que siga privatiu de ningú. Que hi farem! Això no implica de renunciar cadascú al propi gentilici, però és clar que tampoc s’ha de promoure una lliça artificial que en comptes de perseguir l’essència del llenguatge, que és la comunicació, aconseguesca tot el contrari, la secessió entre germans culturals per uns prejudicis ideològics inqualificables que ens perjudiquen.

És per això que els professionals d’aquest ram som –i hem de fer pedagogia obertament perquè la gent ho sàpia– professors de català, que en el meu cas impartesc l’assignatura denominada legalment i legítima “valencià”, que, a més de les característiques comunes de l’especialitat, explique els trets diferencials de la varietat distintiva de la zona on treballe.

En la carrera se’ns instrueix per conéixer totes les variants de la llengua a més de la formal de referència escrita, en especial les diatòpiques, perquè després se’ns requereix impartir la corresponent a la destinació professional.

Bé, arribats a aquest punt per justificar l’ús que fem del concepte de la llengua que ens particularitza, cal que faça apologia de l’amic Josep –a qui dedique aquestes humils ratlles– per uns esdeveniments que ara vénen al cas.

Després d’uns anys –pocs– de no prioritzar el sistema d’accés al seu treball en l’administració pública, aquest any ha decidit que fos el definitiu i ha participat en les oposicions a la funció pública docent. Però ha opositat a Balears –on té esposa i una filla, Martina–, i a València –on té pares, germans i amics d’infantesa. I el mèrit és que ha guanyat ambdues oposicions: ja és funcionari de carrera doblement acreditat. És un “màquina” per aconseguir el que de veritat es proposa.

La vida l’ha portat a Ses Illes, i allà ha endegat un nou periple docent; el seu poble d’Alaquàs el troba a faltar, però hi és la terra on ha format la nova família, que inevitablement l’arrelarà a un país germà.

La llengua catalana es congratula per aquest èxit i tots ens alegrem i et felicitem per la gesta realitzada.

Servesca, doncs, aquest article per participar-li la nostra ENHORABONA –mai millor escrita amb majúscules– i el sincer reconeixement per la tasca ben feta, per la dedicació que hi posa i per la il·lusió que se li nota.

El seu alumnat demostrarà l’agraïment en els resultats, i serà el qui més se’n beneficiarà.

1 comentari:

Josep ha dit...

Certament aquestes paraules m'han emocionat sentidament, a mi i a la meua família. La dedicació sempre té premi. Sí, sí, sempre.
L'enhorabona te l'han de donar a tu per la dedicació i la passió que li poses als teus projectes.

Qui ens ho havia de dir fa només uns mesos que el resultat seria tant brillant com l'aconseguit. Era per Nadal quan començàvem els nostres projectes aprofitant el dinar SIS-SAS.

Ja sabem que la nota sempre ajuda, ho veiem també amb els nostres alumnes. És per això que estic content d'haver tret més nota al meu País Valencià, encara que només l'acabe utilitzant per dedicar-te aquestes línies.

Moltes gràcies per tot amic!