És amor (Astrid Bierge)

Tot paladí del català que defensi el seu ús amb contundència i sense perdonar cap vida ha de suportar que li diguin que sent un odi visceral vers el castellà. El fet preocupant és que no només ho diuen votants del PP o de Ciutadans, sinó també gent que parla català a casa i que està a favor de la immersió lingüística a l’escola i que no voldria que el castellà s’acabés ficant els immigrants a la butxaca. Quan la crítica ve d’aquesta gent que s’estima la llengua i el país –amics, familiars, lectors- però que pensa realment que no hi ha res que s’hagi de salvar, llavors, sap molt de greu, un greu que no és un greu com el que sents quan et diuen que aquest article està mal escrit o quan et retreuen una cosa que has dit sobre Esquerra o sobre CiU o sobre qui sigui. És un greu que fa un mal que va més enllà de la pròpia vanitat, que et desinfla ben endins, un greu que té el gust agre del fracàs, que et fa pensar que potser no estem explicant les coses com caldria, que potser els crits indignats amaguen la justícia dels nostres arguments.

Lamentava l’altre dia que Artur Mas accedís amb tota naturalitat -a petició d’una periodista- a sintetitzar en castellà unes declaracions que acabava de fer en català al Palau de la Generalitat. Es veu que això ho fan sempre, i preguntant a diversos periodistes, tots ells han coincidit a dir-me que a Catalunya només han vist negar-se a parlar castellà a polítics d’Esquerra. Que tots els d’ERC s’hi neguin, això ja no ho sé. En fi, criticant això de l’Artur Mas que és el que jo vaig veure, algunes persones van dir-me que aquest era un gest de cortesia cap els periodistes espanyols que venien a cobrir els actes a Catalunya. Perdona, però un mitjà de Londres que vulgui enviar un periodista a Berlín en triarà un que entengui l’alemany, i dubto molt que aquest gosi demanar als polítics d’allà que es resumeixen a ells mateixos en anglès -per molt bé que el sàpiguen parlar- per estalviar-se la feina d’escriure els subtítols. El més probable és que ells se sentissin ofesos per la impertinència del periodista. Com sempre, allò que a la resta del món és normal, a Catalunya és una descortesia cap el castellà, un odi racista i obsessiu cap aquesta llengua. Ni tan sols els polítics del PSC haurien d’acceptar repetir el seu discurs per pal·liar la ganduleria dels mitjans espanyols. Primer perquè és una feina que no els hi pertoca, i segon i més important, perquè fent-ho, estan dient que el català no és una llengua necessària, que tant és una que l’altra, i així, estan fent el mateix discurs que Ciutadans i que el PP –deixant de banda que aquest es disfressa de bilingüe quan en realitat és castellanista-.

Com aquest, hi ha molts altres exemples que il·lustren aquesta “cortesia” que jo considero submissió. A TV3, cada cop que entrevisten els Estopa, que com sabeu són de Cornellà, el presentador de torn els parla en castellà. Això també és cortesia? També ho fan amb els convidats que han viscut molts anys a Catalunya, com ara amb el Boris Izaguirre, per posar un exemple que recordo. A les televisions locals el panorama encara és pitjor, i si hi ha un sol contertulià castellanoparlant, molt sovint, per inèrcia, tota la resta deixa de parlar en català. Al carrer la situació és igualment alarmant, i és realment molt poca la gent que parla català als immigrants o a algú que els respongui en castellà. Molt poca, molt poca, molt poca.

Pensar que és desconsiderat parlar en català a Catalunya respon a un complex d’inferioritat herència del franquisme. A la gent li intimida, li fa com vergonya. Fins fa un any, a mi també me’n feia, i no és que ara m’estimi més la meva llengua que abans, només que ara sóc molt més conscient que la situació actual requereix aquest canvi d’actitud. No és tan difícil, de debò, un cop t’hi acostumes ja ni hi penses. I la majoria t’entenen! I sinó, has de ser conscient que l’esforç han de fer-lo ells, que la vergonya han de passar-la ells, igual que si tu anessis a viure fora et faria vergonya no entendre la llengua autòctona. Si ja d’entrada parles en castellà o canvies quan et responen en castellà, mai se sentiran amb l’obligació de comprendre'l. I menys encara de parlar-lo. És cert que amb l’escola catalana, tots els que ara són nens ens entendran –aquest acostuma a ser un argument bastant recurrent contra els “alarmistes” com jo- però d’adults també n’hi ha molts, moltíssims, i seguiran arribant-ne molts més fins que el món no s’arregli. En tot cas, el fet que els fills dels nouvinguts ens entendran no és sinònim que acabin estimant la cultura catalana i sentint-la com a pròpia. Les arrels es mantenen durant un parell de generacions, després tothom s’acaba sentint del lloc on viu, i a Catalunya, hi conviuen dues cultures. Si la part catalana no fa un esforç perquè els immigrants acabin estimant més l’imaginari català que l’espanyol, si no fem que sigui la nostra cultura la que cohesioni la nostra societat, cada cop serem menys i llavors estarem en greu perill. Pensa que els espanyols també se’ls volen fer seus, i ells sí que no estan per romanços cortesos ni històries, ells no donen cap llicència. Amb la immigració se’ns presenta una cruïlla molt important com a comunitat lingüística i com a nació. Per seguretat, la gent sempre s’aferra a la base més forta i resistent, i més encara en situacions difícils com és la d’haver de començar de zero en un país nou. Si arriben a Catalunya i veuen que els seus líders polítics i els seus ciutadans afebleixen amb l’exemple la utilitat de la llengua catalana, sempre triaran l’opció més fàcil, la més versàtil, la que no cedeix, la que es mostra més ferma i contundent. Som el que ens deixem fer, i si seguim així, se’ns cruspiran. No és odi vers el castellà, és només amor pel català.

PD: Que encara sigui necessari escriure articles tan obvis com aquest i que a més s'hagin de fer com si li expliquessis un conte a un nen petit, m’entristeix i em molesta profundament.

El Singular Digital 2008