A l'agost es va celebrar a les Preses el Festival Internacional de Música i Dansa anomenat Ésdansa (és + dansa). L'inventor del nom hi va veure la forma verbal és i va creure que l'havia d'accentuar. A mi em sembla un cas molt clar d'ús extralimitat d'un recurs lingüístic. Quan veiem el cartell, no tenim més remei que pronunciar la paraula com a esdrúixola, i ens sona estranya; amb una mica de sort i barrinant barrinant, descobrim de què es tracta, la pronunciem plana i descansem...
Aquest tipus d'accent es va introduir per diferenciar paraules homògrafes que no són homòfones, o encara que ho siguin. Per exemple: bé (adverbi i nom) per diferenciar-lo de be ('anyell', amb e oberta), mà (nom, tònic) per diferenciar-lo de l'adjectiu ma (àton) o sòl 'terreny' per distingir-lo de l'astre (tots dos amb o oberta). Les gramàtiques en porten una seixantena de casos, si hi comptem les formes flexives com ara ós, óssa, óssos, ósses. Avui som molts els que trobem excessiva aquesta manera de fer: en un context determinat ¿qui confondrà mai el nom mà amb l'adjectiu (que d'altra banda, ja es troba en regressió definitiva davant la meva)? O bé, ¿és millor aquest remei que l'hipotètic mal?
Fabra, a la gramàtica pòstuma i en documents inèdits que més o menys formaven part del manuscrit, més aviat va tendir a reduir l'enorme llista, tot i que el seu tarannà lògic més aviat s'abellia d'aquest tipus de microdistincions. Però la cosa es va hipertrofiar per un altre cantó: es va tendir a accentuar les paraules de la llista també quan formaven part de derivats o compostos, casos en què ja no es donava el fenomen de la coincidència amb cap altre mot, com en el cas que provoca aquest article. I així, els manuals accentuen repèl i contrapèl (a causa de pèl), besnét -a i renét -a (com nét -a), subsòl i entresòl (com sòl) o rodamón (com món), que ja no tenen cap mot paral.lel. Això passa sobretot amb el nom déu: trobem adéu, redéu, semidéu. L'actuació és contradictòria: ens fan accentuar el plural cóms (innecessàriament) però no els plurals mans, mons (igualment innecessaris); i és també absurda per això que hem vist d'innecessari i perquè la dèria ens porta a casos com rodamón, Intermón, Linguamón, que ja són clarament un atemptat a la pedagogia, o a cognoms com Dedéu, Esperandéu; i, pendís avall, a posar dos accents a Déuloféu (per "raó" de Déu i de féu) o a posar un accent contra natura, com el d'avui o com el de Déudonat.
I això no vol dir que no puguem recórrer a l'accent, esporàdicament, per advertir tal o tal pronunciació o distinció en un text antic, dialectal, etc.: per exemple, a àls 'altra cosa', missèr 'advocat' o Jó, hipocorístic de Diumenjó; o a «éls li dixeren que éls hi farien tot sò que poguessen» (DECat, IV: 790). Ho explica perfectament Ruaix. Es tractaria d'un «ús potestatiu» semblant al de l'ús esporàdic de certs guionets, de què també parla Fabra a la gramàtica pòstuma (i l'oblit del qual ha portat avui tanta polèmica).
Aquest tipus d'accent es va introduir per diferenciar paraules homògrafes que no són homòfones, o encara que ho siguin. Per exemple: bé (adverbi i nom) per diferenciar-lo de be ('anyell', amb e oberta), mà (nom, tònic) per diferenciar-lo de l'adjectiu ma (àton) o sòl 'terreny' per distingir-lo de l'astre (tots dos amb o oberta). Les gramàtiques en porten una seixantena de casos, si hi comptem les formes flexives com ara ós, óssa, óssos, ósses. Avui som molts els que trobem excessiva aquesta manera de fer: en un context determinat ¿qui confondrà mai el nom mà amb l'adjectiu (que d'altra banda, ja es troba en regressió definitiva davant la meva)? O bé, ¿és millor aquest remei que l'hipotètic mal?
Fabra, a la gramàtica pòstuma i en documents inèdits que més o menys formaven part del manuscrit, més aviat va tendir a reduir l'enorme llista, tot i que el seu tarannà lògic més aviat s'abellia d'aquest tipus de microdistincions. Però la cosa es va hipertrofiar per un altre cantó: es va tendir a accentuar les paraules de la llista també quan formaven part de derivats o compostos, casos en què ja no es donava el fenomen de la coincidència amb cap altre mot, com en el cas que provoca aquest article. I així, els manuals accentuen repèl i contrapèl (a causa de pèl), besnét -a i renét -a (com nét -a), subsòl i entresòl (com sòl) o rodamón (com món), que ja no tenen cap mot paral.lel. Això passa sobretot amb el nom déu: trobem adéu, redéu, semidéu. L'actuació és contradictòria: ens fan accentuar el plural cóms (innecessàriament) però no els plurals mans, mons (igualment innecessaris); i és també absurda per això que hem vist d'innecessari i perquè la dèria ens porta a casos com rodamón, Intermón, Linguamón, que ja són clarament un atemptat a la pedagogia, o a cognoms com Dedéu, Esperandéu; i, pendís avall, a posar dos accents a Déuloféu (per "raó" de Déu i de féu) o a posar un accent contra natura, com el d'avui o com el de Déudonat.
I això no vol dir que no puguem recórrer a l'accent, esporàdicament, per advertir tal o tal pronunciació o distinció en un text antic, dialectal, etc.: per exemple, a àls 'altra cosa', missèr 'advocat' o Jó, hipocorístic de Diumenjó; o a «éls li dixeren que éls hi farien tot sò que poguessen» (DECat, IV: 790). Ho explica perfectament Ruaix. Es tractaria d'un «ús potestatiu» semblant al de l'ús esporàdic de certs guionets, de què també parla Fabra a la gramàtica pòstuma (i l'oblit del qual ha portat avui tanta polèmica).
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada