Fer les coses amb rapidesa, sense perdre temps. Fer una cosa ràpidament, actuar de pressa.
En la novel·la Júlia, d’Isabel-Clara Simó, podem llegir: «–El xic t’acompanyarà. I estant la teua mare avisada, no cal que ens afanyem a sopar, tampoc.»
En Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, trobem: «Habitualment, quan ens apoderem de conceptes o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts.»
En Proses en carn, de Xavier Casp, podem llegir: «I tu, en rebel·lia innata davant mi, volent-me superar pel teu desig, afanyant-te a despullar-me dels fets, a deslligar-te de mi, única realitat indefugible.»
Els fragments de texts literaris d’autors valencians que he posat com a exemples il·lustratius en són només uns poquets dels milers que podria posar-ne. Els valencians hem usat de manera habitual durant segles i segles aquest verb per a expressar el concepte definit i encara continuem fent-ho i els nostres escriptors l’han usat i l’usen a bondó, però actualment hi ha el verb apressar-se que té a males penes un centenar d’anys. És un neologisme format a partir del substantiu pressa i que, en el fons, no és més que una mala còpia del castellà apresurarse. Lògicament hem d’evitar usar castellanismes tan evidents i tan lamentables com 'apressurar-se' o 'donar-se pressa', totalment inacceptables, però apressar-se és una pèssima solució. Si tenim un verb patrimonial que emprem des de l’edat mitjana i que ha arribat viu al segle XXI, no ens cal cap innovació, n’hi ha prou amb continuar dient-ho com ho hem aprés dels nostres pares, com ho hem heretat dels nostres avantpassats, com s’ha dit sempre en la nostra llengua.
En la novel·la Júlia, d’Isabel-Clara Simó, podem llegir: «–El xic t’acompanyarà. I estant la teua mare avisada, no cal que ens afanyem a sopar, tampoc.»
En Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, trobem: «Habitualment, quan ens apoderem de conceptes o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts.»
En Proses en carn, de Xavier Casp, podem llegir: «I tu, en rebel·lia innata davant mi, volent-me superar pel teu desig, afanyant-te a despullar-me dels fets, a deslligar-te de mi, única realitat indefugible.»
Els fragments de texts literaris d’autors valencians que he posat com a exemples il·lustratius en són només uns poquets dels milers que podria posar-ne. Els valencians hem usat de manera habitual durant segles i segles aquest verb per a expressar el concepte definit i encara continuem fent-ho i els nostres escriptors l’han usat i l’usen a bondó, però actualment hi ha el verb apressar-se que té a males penes un centenar d’anys. És un neologisme format a partir del substantiu pressa i que, en el fons, no és més que una mala còpia del castellà apresurarse. Lògicament hem d’evitar usar castellanismes tan evidents i tan lamentables com 'apressurar-se' o 'donar-se pressa', totalment inacceptables, però apressar-se és una pèssima solució. Si tenim un verb patrimonial que emprem des de l’edat mitjana i que ha arribat viu al segle XXI, no ens cal cap innovació, n’hi ha prou amb continuar dient-ho com ho hem aprés dels nostres pares, com ho hem heretat dels nostres avantpassats, com s’ha dit sempre en la nostra llengua.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada