La fragmentació de la nostra àrea idiomàtica (Joan Tudela)

Vet aquí el que hauria de ser un dels nostres lemes nacionals: contra la fragmentació, vertebració. La fragmentació administrativa de la nostra àrea idiomàtica és un fet i és un problema.

Que és un fet és indiscutible. La nostra llengua és parlada a Andorra, que és un Estat independent, i a Catalunya, les Illes i el País Valencià, que són tres comunitats autònomes del Regne d’Espanya, i a la Catalunya del Nord, que és un departament de la República francesa, i a l’Alguer, que és un municipi de l’illa italiana de Sardenya, i també a la franja oriental d’Aragó i a la regió del Carxe de Múrcia, que són totes dues comunitats autònomes d’Espanya. Una fragmentació territorial ben notable.

Fragmentació administrativa que inclou un gran ventall de situacions legals. A Andorra el català és oficialment establert, en paraules d’Espriu, "amb una absoluta, única, indiscutida sobirania". A Catalunya i a les Illes el català és la llengua pròpia i oficial. Al País Valencià gairebé. A la Catalunya del Nord, a l’Alguer i a l’Aragó el reconeixement legal del català és escàs. A Múrcia és mínim.

Des de l’òptica sociolingüística, la varietat és igualment notable. A la Franja aragonesa, que no ha rebut immigració, la vitalitat del català és alta, mentre que a la Catalunya del Nord la substitució del català s’ha gairebé completat. A Andorra i a Catalunya i a les Illes, terres receptores d’immigració, la situació del català és encara sòlida, però delicada. Al País Valencià –i al diguem-ne apèndix valencià del Carxe– la llengua recula, tot i que manté una certa vitalitat en algunes comarques. A l’Alguer la situació actual del català és precària.

La consciència de la unitat de la llengua es troba igualment fragmentada. Al País Valencià, on fins i tot el nom de la llengua és diferent: s’anomena valencià, és on està més arrelada la reticència al reconeixement de la unitat.

Davant aquest panorama, des del catalanisme lingüístic, existeix la temptació de dir “apaga y vámonos”. Però, com que no podem permetre’ns el luxe del pessimisme, hem d’optar per l’optimisme actiu. Contra la fragmentació, vertebració. Necessitem com l’aire que respirem la vertebració –lingüística, cultural, comunicativa– de la nostra àrea idiomàtica.

Internet, el gran espai virtual de la nostra època, és extraterritorial, de manera que la nostra fragmentació administrativa no l’afecta. La instauració, a més, del domini .cat representa un reconeixement important de la llengua catalana a la xarxa. Tots els espais que s’hi expressen en català –webs, diaris digitals, etcètera– formen el país català a la xarxa, un país feliçment unificat.

També tenim feliçment unificada la nostra normativa lingüística. Malgrat que existeixen dues autoritats, que són l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, malgrat que fins i tot El Temps, un setmanari que milita a favor de la idea de Països Catalans, es planteja la coexistència a les seves planes de tres estàndards (català, valencià, balear), la veritat és que ortografia, lèxic, morfologia, sintaxi i fonètica de la nostra llengua no presenten més diferències territorials que les altres llengües europees.

Un altre actiu que tenim és l’articulació d’alguns dels àmbits de la nostra societat, com ara la Federació Ramon Llull, que aplega Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, i l’Institut Joan Lluís Vives, que és la xarxa d’universitats de tot el nostre àmbit lingüístic.

El mal, però, és que hauríem d’haver vertebrat un mercat cultural compartit i un espai de comunicació compartit i no ho hem fet. Els llibres en la nostra llengua que publica una editorial valenciana haurien d’arribar a tot arreu. El teatre en català de Barcelona s’hauria de representar a València sense haver de canviar de llengua. Un cantant de Mallorca hauria de ser escoltat, també, a la part continental del nostre àmbit lingüístic. Però sobretot hauríem de tenir una premsa, una ràdio i una televisió en la nostra llengua adreçades a tota la gent que viu de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El dilema de les llengües minoritzades com la nostra és “o substitució o normalització”, en paraules d’Aracil. Hi podem afegir, també, que el dilema és o fragmentació o vertebració.