Una persona cau, no es cau. Les coses cauen, no es cauen.
He observat que en Canal 9, si una persona rellisca o ensopega, no cau sinó que es cau, si un edifici es molt vell i està molt deteriorat, mai cau, sempre es cau i si la borsa va malament, no cau, es cau. En la nostra televisió autonòmica, el verb caure s’usa, de manera sistemàtica, com a pronominal, cosa que és una autèntica aberració. I eixa barbaritat podem sentir-la tant en telenovel·les com L’Alqueria Blanca, en programes d’humor com Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats com, fins i tot, en els informatius. En Canal 9, les persones o les coses, sempre “es cauen”, mai “cauen”.
En la nostra llengua, el verb caure no és pronominal i no ho ha sigut mai des de l’any 1400, data en què el tenim documentat per primera vegada.
Jo, fins ara, aquest ús incorrecte del verb caure, l’atribuïa a una qüestió d’ignorància. Pensava: “saben tan poc valencià, pobrets, que s’enganyen contínuament”. Però comence a sospitar que tanta ignorància no és possible. No pot ser que durant tant de temps s’usen de manera incorrecta unes determinades formes verbals i que ningú els haja fet veure l’error. Em tem que el fet d’usar sistemàticament el verb caure com a pronominal, com ho fa el castellà, obeïx a una decisió premeditada d’anar acostant la nostra llengua a la castellana d’una manera subtil i subreptícia, dissimuladament i amb obrepció, “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
He observat que en Canal 9, si una persona rellisca o ensopega, no cau sinó que es cau, si un edifici es molt vell i està molt deteriorat, mai cau, sempre es cau i si la borsa va malament, no cau, es cau. En la nostra televisió autonòmica, el verb caure s’usa, de manera sistemàtica, com a pronominal, cosa que és una autèntica aberració. I eixa barbaritat podem sentir-la tant en telenovel·les com L’Alqueria Blanca, en programes d’humor com Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats com, fins i tot, en els informatius. En Canal 9, les persones o les coses, sempre “es cauen”, mai “cauen”.
En la nostra llengua, el verb caure no és pronominal i no ho ha sigut mai des de l’any 1400, data en què el tenim documentat per primera vegada.
Jo, fins ara, aquest ús incorrecte del verb caure, l’atribuïa a una qüestió d’ignorància. Pensava: “saben tan poc valencià, pobrets, que s’enganyen contínuament”. Però comence a sospitar que tanta ignorància no és possible. No pot ser que durant tant de temps s’usen de manera incorrecta unes determinades formes verbals i que ningú els haja fet veure l’error. Em tem que el fet d’usar sistemàticament el verb caure com a pronominal, com ho fa el castellà, obeïx a una decisió premeditada d’anar acostant la nostra llengua a la castellana d’una manera subtil i subreptícia, dissimuladament i amb obrepció, “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada