Les vacances no han estat un obstacle perquè la Conselleria d’Educació haja tret la resolució per la qual s’establixen els requisits bàsics, criteris i procediments per aplicar en els centres educatius un programa d’educació plurilingüe que permita fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l´educació infantil (DOGV de 21 d´agost de 2008). Començarem per saludar la iniciativa legal d´aquesta resolució de programa d’educació plurilingüe a l’educació infantil (PEPEI, d’ara en avant).
Tot i això, des de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant (UEM-UA), que com es veu tampoc no fem vacances quan es tracta d’opinar ponderadament sobre una iniciativa educativolingüística d’aquesta importància, hem d’aportar algunes consideracions pedagògiques, sociolingüístiques i psicolingüístiques que posen en qüestió la bondat d’alguns aspectes de la iniciativa legal que prendrà cos al llarg del curs 2008-09.
A més de les crítiques que els partits de la oposició i els sindicats democràtics de l’ensenyament han explicat -una norma que fa que tot el pes del programa caiga sobre el voluntarisme de mestres i escoles, absència de finançament, dubtes seriosos sobre la formació del professorat, no generalització a tot el segon cicle de primària, un cert aire d’ocurrència poc meditada del Govern, etc.-, en què coincidim, cal explicar algunes altres més.
1. No s’entén com un programa com el PEPEI no haja vingut precedit per una experimentació prèvia (25 o 30 col·legis) o no s’haja definit inicialment com programa experimental, amb tot el que comporta de seguiment, control, avaluacions externes (des de l’àmbit universitari, per exemple), comparacions de resultat amb altres grups, etc. Educativament ens juguem molt per a llançar un programa que genèricament és bo, però que caldria perfilar en molts aspectes.
2. El mateix podem dir pel que fa a un programa de formació seriós pels mestres que hi participen. L'èxit real del PEPEI rau en mestres que sàpien molt d’anglés, molta didàctica de l’anglés en situacions d’ensenyament precoç i un alt nivell de compromís. Tot, per cert, hauria d’estar perfectament finançat i compensat salarialment. Un programa fet des de l’esforç de la professionalitat i no des de l'aventurisme del voluntarisme, vaja.
3. Puc entendre perfectament, encara que caldria discutir afinadament, la distribució horària per a l’alumnat d’infantil, de 4 i 5 anys, pel que respecta als programes bilingües actualment vigents: Programa d’Immersió (23 hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa d´Ensenyament en Valencià (entre 19 i 23 hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa d´Incorporació Progressiva (15 hores en castellà, 8,5 en valencià i 1,5 en anglés). Em costa entendre, però, que no es diga res de quins són els mínims per acceptar la implantació d’un PEPEI als col·legis dels municipis de predomini lingüístic castellà. Si realment parlem d’un programa trilingüe, hauria de contemplar com a mínim una estructura horària semblant a la del Programa d’Incorporació Progressiva citat adés. No té cap sentit introduir l’anglés en infantil si el valencià, com a llengua oficial i de necessari coneixement, no té un tractament significatiu. És més, als col·legis de predomini lingüístic castellà no se’ls hauria d’autoritzar cap PEPEI si valencià i castellà no tenen un tractament horari igualitari -o superior per al valencià- ja que estaríem davant d’un fals trilingüisme que relega a una situació de perpètua desigualtat competencial l’altra llengua oficial, el valencià.
4. Aquest programa hauria d’haver contemplat la possibilitat de ser desenvolupat des d´altres llengües europees. La indiscutible prevalença de l’anglés té ben poc a veure amb les directrius que ha establit el Consell d’Europa, que planteja un multilingüisme divers i transversal i no una supeditació de facto a l’anglés com a llengua internacional. Sabem que és discutible, però cal discutir-ho asserenadament.
5. Els últims estudis sobre adquisició de llengües estrangeres no avalen precisament que aquest aprenentatge siga més eficient en edats primerenques (entre 3 i 8 anys). Més aïnes apunten cap a un ajornament de l’aprenentatge als últims cursos de primària i a secundària. Això sí, amb un increment de les hores d’ús vehicular de la llengua estrangera en els nivells esmentats. És a dir, introduir inicialment la llengua minoritzada amb una forta presència quantitativa -en el nostre cas el valencià-, incrementar progressivament, segons el programa bilingüe, la presència de la llengua forta -el castellà- i plantejar de manera intensiva i extensiva l’ensenyament de (i en) la llengua estrangera a partir de 5é de primària, començant amb un mínim de cinc hores setmanals fins arribar a unes deu, aproximadament. Cal, per tant, prendre en consideració tot el que aportem les noves investigacions si aspirem, de veres, a un sistema educatiu plurilingüe realment eficient pel que fa als resultats competencials.
Comptat i debatut, a més de les raonables i raonades crítiques de partits opositors i sindicats de l’ensenyant sobre finançament i excés de voluntarisme, el PEPEI ha de prendre en consideració les sis qüestions que plantegem des de la UEM-UA. El nostre sistema educatiu no està per a experiments ni frivolitats. El 30% d’escoles que funcionen des de fa molts cursos amb programes bilingües tenen molt a dir i a aportar en aquest procés cap el plurilingüisme educatiu. Els ensenyants dels centres amb PIL i PEV (i de PIP, quan funciona) són el principal aval del futur trilingüe, o quadrilingüe, de l’educació. Treballem, posem recursos, debatem amb arguments el resultat de les investigacions més serioses: és l’espai d’encontre de la comunitat educativa per aconseguir un plurilingüisme educatiu de qualitat. No s’hi pot construir sobre el buit de la improvisació i el cafè per a tots i totes si no es parteix d’ampliar i considerar com a punt de partida els programes que ja funcionen, i molt bé, prenent com a eix vertebrador la llengua pròpia i minoritzada: el valencià.
Tot i això, des de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant (UEM-UA), que com es veu tampoc no fem vacances quan es tracta d’opinar ponderadament sobre una iniciativa educativolingüística d’aquesta importància, hem d’aportar algunes consideracions pedagògiques, sociolingüístiques i psicolingüístiques que posen en qüestió la bondat d’alguns aspectes de la iniciativa legal que prendrà cos al llarg del curs 2008-09.
A més de les crítiques que els partits de la oposició i els sindicats democràtics de l’ensenyament han explicat -una norma que fa que tot el pes del programa caiga sobre el voluntarisme de mestres i escoles, absència de finançament, dubtes seriosos sobre la formació del professorat, no generalització a tot el segon cicle de primària, un cert aire d’ocurrència poc meditada del Govern, etc.-, en què coincidim, cal explicar algunes altres més.
1. No s’entén com un programa com el PEPEI no haja vingut precedit per una experimentació prèvia (25 o 30 col·legis) o no s’haja definit inicialment com programa experimental, amb tot el que comporta de seguiment, control, avaluacions externes (des de l’àmbit universitari, per exemple), comparacions de resultat amb altres grups, etc. Educativament ens juguem molt per a llançar un programa que genèricament és bo, però que caldria perfilar en molts aspectes.
2. El mateix podem dir pel que fa a un programa de formació seriós pels mestres que hi participen. L'èxit real del PEPEI rau en mestres que sàpien molt d’anglés, molta didàctica de l’anglés en situacions d’ensenyament precoç i un alt nivell de compromís. Tot, per cert, hauria d’estar perfectament finançat i compensat salarialment. Un programa fet des de l’esforç de la professionalitat i no des de l'aventurisme del voluntarisme, vaja.
3. Puc entendre perfectament, encara que caldria discutir afinadament, la distribució horària per a l’alumnat d’infantil, de 4 i 5 anys, pel que respecta als programes bilingües actualment vigents: Programa d’Immersió (23 hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa d´Ensenyament en Valencià (entre 19 i 23 hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa d´Incorporació Progressiva (15 hores en castellà, 8,5 en valencià i 1,5 en anglés). Em costa entendre, però, que no es diga res de quins són els mínims per acceptar la implantació d’un PEPEI als col·legis dels municipis de predomini lingüístic castellà. Si realment parlem d’un programa trilingüe, hauria de contemplar com a mínim una estructura horària semblant a la del Programa d’Incorporació Progressiva citat adés. No té cap sentit introduir l’anglés en infantil si el valencià, com a llengua oficial i de necessari coneixement, no té un tractament significatiu. És més, als col·legis de predomini lingüístic castellà no se’ls hauria d’autoritzar cap PEPEI si valencià i castellà no tenen un tractament horari igualitari -o superior per al valencià- ja que estaríem davant d’un fals trilingüisme que relega a una situació de perpètua desigualtat competencial l’altra llengua oficial, el valencià.
4. Aquest programa hauria d’haver contemplat la possibilitat de ser desenvolupat des d´altres llengües europees. La indiscutible prevalença de l’anglés té ben poc a veure amb les directrius que ha establit el Consell d’Europa, que planteja un multilingüisme divers i transversal i no una supeditació de facto a l’anglés com a llengua internacional. Sabem que és discutible, però cal discutir-ho asserenadament.
5. Els últims estudis sobre adquisició de llengües estrangeres no avalen precisament que aquest aprenentatge siga més eficient en edats primerenques (entre 3 i 8 anys). Més aïnes apunten cap a un ajornament de l’aprenentatge als últims cursos de primària i a secundària. Això sí, amb un increment de les hores d’ús vehicular de la llengua estrangera en els nivells esmentats. És a dir, introduir inicialment la llengua minoritzada amb una forta presència quantitativa -en el nostre cas el valencià-, incrementar progressivament, segons el programa bilingüe, la presència de la llengua forta -el castellà- i plantejar de manera intensiva i extensiva l’ensenyament de (i en) la llengua estrangera a partir de 5é de primària, començant amb un mínim de cinc hores setmanals fins arribar a unes deu, aproximadament. Cal, per tant, prendre en consideració tot el que aportem les noves investigacions si aspirem, de veres, a un sistema educatiu plurilingüe realment eficient pel que fa als resultats competencials.
Comptat i debatut, a més de les raonables i raonades crítiques de partits opositors i sindicats de l’ensenyant sobre finançament i excés de voluntarisme, el PEPEI ha de prendre en consideració les sis qüestions que plantegem des de la UEM-UA. El nostre sistema educatiu no està per a experiments ni frivolitats. El 30% d’escoles que funcionen des de fa molts cursos amb programes bilingües tenen molt a dir i a aportar en aquest procés cap el plurilingüisme educatiu. Els ensenyants dels centres amb PIL i PEV (i de PIP, quan funciona) són el principal aval del futur trilingüe, o quadrilingüe, de l’educació. Treballem, posem recursos, debatem amb arguments el resultat de les investigacions més serioses: és l’espai d’encontre de la comunitat educativa per aconseguir un plurilingüisme educatiu de qualitat. No s’hi pot construir sobre el buit de la improvisació i el cafè per a tots i totes si no es parteix d’ampliar i considerar com a punt de partida els programes que ja funcionen, i molt bé, prenent com a eix vertebrador la llengua pròpia i minoritzada: el valencià.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada