Notícies 3cat24.cat

dijous, 23 d’octubre de 2008

Catalunya no és un país bilingüe (Josep Maria Virgili i Ortiga)

(Publicat al número 27, de juliol del 2008, de la revista Els porxos, de Montbrió del Camp)


Paul Joseph Goebbels, el poderós ministre de Propaganda de l’Alemanya Nazi, va afirmar que “Una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat”. Tot i que això és evidentment fals, tenia raó en una cosa: alguns –i a vegades molts– acaben creient que és certa una falsedat que hom insisteix a donar per bona: sempre s’ha dit tal cosa, per tant, no cal ni plantejar-se que pugui ser errònia. Ho dic perquè tots els espanyols en massa, i bona part de la humanitat que se’ls ha escoltat, estan persuadits, absolutament convençuts, que Catalunya és un país bilingüe. Ho han dit tantes vegades i amb tanta convicció, que també molts catalans de bona fe ens ho hem arribat a creure.


Però no és així: Catalunya no és un país bilingüe. De fet, els països bilingües rarament existeixen. Catalunya és un país monolingüe, és a dir, amb una sola llengua, i aquesta llengua és el català.


Anem a pams:

1. Si entenem com a Catalunya el territori estricte que depèn de la juridicció de la Generalitat de Catalunya, podem dir que hi ha bilingüisme territorial. El bilingüisme territorial consisteix en el fet que en un determinat territori hi hagi una zona amb una llengua i una altra zona amb una altra llengua diferent: per tant, a la Catalunya estricta hi ha bilingüisme territorial català-occità. Efectivament, hi ha una zona –la Vall d’Aran­– en què la llengua és l’occità (en la varietat gascona, vulgarment –i impròpiament– anomenada aranès) i una altra zona –tot el que resta sense la Vall d’Aran– en què la llengua és el català.


2. A Catalunya també hi ha multilingüisme social: determinats sectors socials, tenen com a llengua pròpia i d’ús habitual una llengua diferent de la natural del país, diferent del català: la més estesa és l’espanyol o castellà, però no hi manquen sectors socials que s’expressen en àrab, en tamazig, en romanès, en urdú, etc. A Catalunya, la llista de llengües forasteres que compten amb un determinat sector social que les parla és d’unes 300, segons un recent estudi del Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona. Cal recalcar un detall fonamental, sobre això: tots aquests sectors socials de parla no catalana –absolutament tots– són d’origen forani. Diguem-ho a l’inrevés: la societat catalana autòctona només és catalanoparlant: qui a Catalunya no parla en català és perquè ha vingut de fora o perquè ha crescut en una família de persones vingudes de fora. És a dir, excepte el català (i l’occità en territori aranès), totes les altres llengües que –amb un nombre de parlants més nombrós o no tan nombrós– es parlen a Catalunya són llengües forasteres: només el català (i l’occità en territori aranès) és la llengua pròpia i històrica de Catalunya. Potser algú pensa ara en les classes altes barcelonines, aquelles que “hablaban en castellano porque hacía más fino”. Però no seria correcte afirmar que les persones que prenien aquesta opció es convertien automàticament en castellanoparlants: no pas, eren simplement catalanoparlants que abandonaven la llengua pròpia –per raons de prestigi social– en determinades situacions: aquell patró ­–que parlava espanyol als fills o quan anava de visita– es passava espontàniament al català per adreçar-se a la minyona (en aquella època les minyones eren catalanes!) i als seus treballadors; i si s’enutjava, també renegava en català en família.


3. L’actual ordenament jurídic de la Catalunya estricta estableix que hi ha dues llengües oficials: el català –llengua pròpia de Catalunya, segons reconeix l’Estatut– i l’espanyol, que és la llengua oficial de l’estat. És correcte de dir, per tant, que a Catalunya hi ha doble oficialitat lingüística. Però que hi hagi doble oficialitat lingüística no ens permet d’afirmar que Catalunya és bilingüe, en sentit genèric: són coses del tot diferents; que l’espanyol sigui oficial a Catalunya no el converteix en una llengua “de” Catalunya. I tampoc el converteix en llengua de Catalunya el fet que hi hagi molts ciutadans catalans que el tenen com a llengua personal. Si això fos així també serien llengües de Catalunya l’àrab, el tamazig, el romanès, etc., ja que també hi ha molts ciutadans de Catalunya que tenen alguna d’aquestes llengües com a llengua personal.


I també podríem afirmar que Alemanya és un país bilingüe alemany-turc, donat que –com és prou sabut– hi ha molts alemanys que tenen el turc com a llengua personal. Però no ho afirmem perquè aquests ciutadans alemanys són d’origen forani, i –per molta gent de parla turca que hi hagi a Alemanya– no per això serà legítim de dir que aquesta és una llengua d’Alemanya. Per tant, és obvi que el país de Goethe i Beethoven no és un país bilingüe. Dient això algú pensarà que no és el mateix un andalús –posem per cas– que s’ha establert a Catalunya (o un fill d’andalusos establerts a Catalunya) que un turc que s’ha establert a Alemanya (o un fill de turcs establerts a Alemanya): doncs sí senyors, és el mateix. I qui pensi el contrari és un xenòfob o un imperialista. M’explicaré: trobareu qui us dirà que no és el mateix perquè “¿com vols comparar un andalús cristià i de pell clara com els catalans amb un turc musulmà i de pell fosca?”: aquest és un xenòfob i un racista que discrimina la gent en funció de la religió que practiquen o el color de la pell que tenen, i que a més a més no sap que ­–en general– la pell dels turcs és igual de clara (o de fosca) que la nostra. També en trobareu que us diran que un turc que migra a Alemanya va a un país que per a ell és estranger, en canvi un andalús que ho fa a Catalunya no es mou d’allò que ells en diuen Espanya: aquest és un imperialista, que no sap que Catalunya és un país que forma part d’Espanya perquè en va ser ocupat el 1714. Quan ens diguin que Catalunya és biligüe, una resposta assenyada que podem donar és dir que ho és en la mateixa mesura que ho és Alemanya.


També hi haurà qui ens dirà que som bilingües perquè tots els catalans de la Catalunya estricta sabem fer-nos entendre en la llengua de Cervantes. Es cert, perquè tenim cultura, però això no ens converteix en castellanoparlants. Coneixem molta gent que se sap fer entendre en anglès o en francès i que no per això els podem considerar automàticament angloparlants o francoparlants, ni és gaire assenyat de dir que són persones bilingües.


Sabem de sobres que aquesta mentida (Catalunya és bilingüe) és el principal cavall de batalla d’alguns partits polítics enemics de la identitat catalana (ja que ens volen imposar l’espanyola). Poc abans de començar la darrera campanya electoral, un militant del PP declarava a Catalunya Ràdio –seguint la consigna del seu partit, prou coneguda– que calia limitar a l’ús del català a Catalunya i reforçar el castellà per tornar a “la situació de sempre”: segons es desprenia de les seves paraules, la “situació de sempre” volia dir que “des de sempre” el castellà ha estat una llengua amb la mateixa presència a Catalunya que a Salamanca, posem per cas. Però la realitat que aquest home ignorava, és que abans que les autoritats espanyoles ens la imposessin amb ardus esforços, la presència del castellà a casa nostra era inexistent, no res, zero! Sabem molt més anglès els catalans d’avui dia que no pas castellà sabien els catalans del segle XVII (i ja ni cal parlar dels d’abans). I no crec que hi hagi ningú que s’atreveixi a dir que l’anglès és una llengua arrelada a la Catalunya actual! Però, si anéssim preguntant per Espanya, ens trobaríem que el que pensava el militant del PP és una creença molt estesa en tota la societat espanyola, de qualsevol signe polític, que –per acció o per omissió– s’han encarregat de fomentar tots els elements formadors d’opinió (mitjans de comunicació, polítics, sistema educatiu, etc.) per justificar el menysteniment del català, que practiquen desacomplexadament en tots els aspectes.


Els que volen fer creure que el castellà és una llengua arrelada a Catalunya des d’antic, sovint citen Joan Boscà –el poeta català renaixentista, més conegut com a Juan Boscán, el seu nom castellanitzat–, el qual –en ple segle XVI– només va escriure en castellà. Flac argument: l’existència d’un ciutadà català que actualment escrigui només en anglès (que deu existir de ben segur), ¿justifica que considerem la llengua de Shakespeare com plenament establerta i arrelada al nostre país?


Josep Maria Virgili i Ortiga

Professor de Llengua Catalana