Notícies 3cat24.cat

dilluns, 10 de novembre de 2008

"Liquiditat" (Joan Solà)

L'altre dia una colla de persones cultes i políticament rellevants comentaven les coses del dia, aquelles coses que ja fa temps semblen esdevingudes perquè les esbombin els mitjans de comunicació per emboirar les que realment tenen transcendència. Per exemple, el cotxe de Benach, el llibre de la reina. Però també comentaven les importants, vull dir la crisi, on sembla que tothom hi pugui posar cullerada. I la crisi econòmica portava a la boca dels contertulians la paraula liquiditat, inesquivablement. Només que...

Només que tots sense excepció deien liquidès o bé liquidesa: l'absoluta normalitat a què tots ja estem acostumats. Fins que un dels contertulians diu, com una mica malhumorat o neguitós o més aviat irònic: «... doncs la liquidesa dels bancs..., que això de liquiditat que diuen ara no sé, en fi, no sé...». S'ha acabat l'anècdota. Però, ves per on, l'anècdota lliga amb la del cotxe d'en Benach. Perquè justament la tertúlia acabava de comentar, molesta, que la premsa madrilenya ho aprofita tot per fer sang a qualsevol aspecte de la vida política o social o cultural catalana. I que ara, a propòsit d'un detall tan ridículament insignificant (insignificant comparativament amb els grans disbarats o les grans despeses de l'Estat), se'ns havien tornat a acarnissar, ens havien tornat a ridiculitzar com a poble, com a poder constituït. Nosaltres no sóm un veritable poder: som un poder de joguina, de passar l'estona, d'ara hi sóc ara ja no, un poder subaltern, un poder si el veritable Poder ens perdona la vida. Tothom va estar d'acord que aquest és el punt central del decaïment nacional que ara és moda de lamentar: a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament.

I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres; una llengua que ha de ser autònoma si vol subsistir; que no ha de calcar, agenollada, mot a mot i sufix a sufix i modisme a modisme, tot el que diu l'Altra amb majúscula. Una llengua que, anant al cas d'avui, ha de mantenir i cultivar l'enlluernador terreny dels derivats i compostos: que, quan l'altra diu tardanza, pot dir perfectament tardança però també triga (i trigança); que a robo pot respondre amb robament i robatori; a acogida, amb acollença, acolliment, acollida i acull; en què a vendaje correspon embenat; a gustazo, gran o grandíssim gust. Una llengua que a médula, cónclave, termostato, eclipse o interfono respon amb medul·la, conclave, termòstat, eclipsi o intèrfon. I si l'altra diu osezno (que aquests dies també s'ha pogut llegir), ella diu, amb la cara ben alta, cadell (d'ós). I si el castellà ha triat el sufix -ez (liquidez), el català ha triat, amb la mateixa dignitat i el mateix dret, el sufix -itat (liquiditat). No és un problema lingüístic, senyors intel·lectuals i polítics que avui talleu el bacallà; ni teniu dret a fer la brometa que «això no ho diu ningú»: és un problema polític i social.

Joan Solà