Notícies 3cat24.cat

dilluns, 19 de març de 2012

Recordant Marc Manchano, director del IES Alcalans (Montserrat)




     Ha passat quelcom impensable. Marc ens ha deixat sense avisar. I era l’últim que hom podia imaginar tan sols unes hores abans quan celebràvem amb ell sis o set companys, en el menjador del centre, l’acabament de les pràctiques d’un futur administratiu.
     El vaig conéixer a l’institut “Paco Mollà” de Petrer, allà pel 1999, on ell era cap del Departament de Valencià; m’hi convidà per primera vegada a un café l’últim dia que compartírem. Ara, poques hores abans del fatal desenllaç, m’ha tornat a convidar en un darrer refresc al menjador de l’institut Alcalans –on ha estat el meu director–, refresc que també ha sigut l’últim de la seua existència, per una mort sobtada després d’una vida encara breu però intensa.
     A les parets de l’institut han aparegut unes pintades, que es noten fetes amb la cura de la nostàlgia i l’enyor a una persona estimada que ha deixat petjada en l’alumnat del seu centre: “Marc, el teu record sempre hi quedarà. Et volem!” Alterar la pulcritud de les parets sempre ha estat un quefer censurable en el punt que la finalitat no justifica els mitjans, però, de vegades, la causa que ho motiva és tan elevada i digna, que no podem més que ratificar-la tot compartint-la amb complicitat.
     No podem oblidar els moments de tensió en reunions de claustre, per polèmiques arran de la situació de crisi i retallades que estem patint, i per la controvèrsia en haver d’enfrontar-nos als problemes habituals de disciplina entre els joves de la franja d’edat d’educació secundària. Però les circumstàncies atzaroses moltes vegades obliguen a immiscir-nos i, malgrat les dificultats que ens capfiquen o corprenen, som conscients del rol que ha d’assumir la professió docent i que contínuament aprofita la nostra vocació per acréixer en saviesa i tolerància ètica.


     En tot cas, Marc, oblidem els moments complicats o durs, que després d’avui són insignificants, i emfasitzem la gratitud que t’has guanyat a pols i ara et professem tots plegats. A la fi, la bonhomia i el tarannà apaivagador del teu exemple han situat les coses en el seu punt i han marcat la fita que servirà d’estel guia per a gaudir de la convivència anhelada.
     L’autoritat local ha emés un ban per assabentar la població de la dissort de la teua malaurança, i en el pregó ha anunciat també que l’empresa del transport escolar ha posat un autocar a la disposició dels alumnes que volguessen assistir al comiat del seu director.
     Al teu sepeli no ha faltat l’alumnat, amb pares o sense, en una expedició extraordinària en la qual el silenci respectuós ha marcat l’excepcionalitat del moment. I també els teus alumnes de PQPI que contingueren els nervis i el pesar pel professor perdut.
     L’acte ha estat tota una manifestació de dolor durant hores per part de multitud de gent que ha sentit el teu traspàs i que ha volgut acompanyar-te en el darrer trajecte per retre’t homenatge i oferir-te l’últim adéu
     L’acte religiós, a l’església del teu poble de gom a gom, t’ha ofert una missa concelebrada, com et mereixies, en la llengua que parlaves i estudiares. A fora, la multitud que no hi cabia emplenava la plaça com poques vegades s’ha vist. Els que han volgut expressar directament el condol han desfilat per davant de la teua desconsolada esposa i fills per manifestar el seu pesar i empatia solidària.
     I després d’hores de llàgrimes i condolences, una gran gernació ha acabat encara el recorregut fúnebre, de nit fosc, fins al fossar on descanses ja per sempre.
     Han estat ingents les mostres d’afecte per multitud de persones, la dotzena llarga de corones de dol, entre familiars, amics, organismes oficials, associacions i companys de treball, i diversos els rams que individualment molts t’han dut. Els amiguets de la teua tendra filla també t’han dut una corona de flors blanques, símbol de la seua puresa.
     Una mala ventada se t’ha endut, Marc; potser el designi dels déus o la Providència dels creients han cregut que la teua vàlua la podien aprofitar més en d’altres mons que s’escapen al que pot percebre la nostra humil comprensió material. La teua filla petita ja no podrà créixer sota el teu aixopluc, però li romandrà el teu consell en el record.
     Tots et trobarem a faltar, tots; i els teus companys dels cursos de Processos de Qualitat, Competències Bàsiques i ITACA que estaves realitzant notaran un buit insubstituïble que els costarà de pair. Ja no presidiràs més claustres, cocopes o consells escolars. En l’epopeia de la vida ja has completat els versos èpics de la teua odissea personal i, com Ulisses, has assolit el destí amb l’arribada a Ítaca i el triomf que t’allibera sobre les debilitats terrenals que encadenen els mortals.


     Els teus companys en general, professorat i personal treballador de l’institut, l’alumnat, el col·lectiu de mares i pares, i el teu Departament en particular, volem testimoniar-te –si ens pots sentir des de la immensitat etèria que ara domines– el darrer reconeixement, i t’homenatgem des d’ací per agrair-te el teu mestratge.

     Marc ens ha deixat, això ja no ho podem qüestionar; tanmateix, viurà molt de temps entre nosaltres i el tindrem present amb dignitat en l’exercici de la nostra professió.