Temps era temps, Benet de Montgarran regnava a les terres de Namur, el castell del qual, encastat dins la roca d'un alt turó, dominava des de les torres tota la dàrsena de la Meuse.
Llavors les Ardenes encara no existien; vet aquí que aquesta història parlarà del seu naixement.
Benet de Montgarran tenia les terres més belles del país, els boscos farcits de caça i, per la seva bondat natural, mai no va abusar del seu dret senyorial damunt les gents de les seves terres. Era estimat pels serfs i pels pagesos, fins i tot, es podria assegurar que en trenta milles a la rodona no hi havia cap país més pròsper i plàcid, on s'organitzaven festes i torneigs, i sempre la cervesa hi corria a dojo.
No cal dir que va tardar poc a sorgir l'enveja dels senyors veïns envers Benet i les meravelles del seu país. Les seves collites eren menys riques i la seva caça menys abundant de bestiar i volateria. Malgrat tot, estaven massa ocupats a guerrejar entre ells i preferien deixar Benet en pau.
Hi havia un altre personatge que estava força descontent de la joia que envoltava Benet i el seu poble. Aquest, mestre dels maleficis, fort com cent homes i alt com una muntanya, ple de tanta maldat com el Senyor de bondat, era el diable.
Després d'una llarga nit de deu anys, el diable va sortir de les tenebres i des d'una gruta va contemplar la terra. Per arreu les gents es barallaven, es mataven, cremaven les cases i les collites es perdien. El diable estava tranquil, l'home feia el mal sense la seva ajuda, era hora de tornar a dormi$r.
De sobte, la seva mirada va topar amb la dàrsena de la Meuse, i les belles terres i el castell de Benoit, que dibuixava les seves torres al cel. Va veure les gents dansar i gaudir, i les collites que creixien impacientment als camps.
Des d'aquell moment, realment enfadat, gairebé embogit, va proposar-se acabar amb tot allò que havia vist. Va enviar-hi bruixots, dimonis, llops ferotges i totes aquelles bèsties dolentes i diabòliques que va trobar per envair i destruir les terres de Benet. Segur de la seva victòria es tornà a atrinxerar, més calmat, dins les tenebres.
Els bruixots llançaren maleficis damunt les collites, els llops sovintejaren els llogarets, les bèsties ferotges devoraren els nens dels pagesos, els dimonis van inundar el país amb tempestes i després el van castigar amb dies de sequera fins que tan sols hi va quedar la por, la fam i la desolació.
Benet de Montgarran veia declinar, poc a poc, la prosperitat del seu país; la gent se sentia trista i sense joia i les terres esdevenien cada cop més pobres. És en aquell moment quan decideix organitzar batudes al bosc per caçar les bèsties ferotges, atrapar els bruixots i cremar els seus caus, i ajudat per màgics bons, amb els seus poders, va aconseguir fer fugir els dimonis i les bèsties malfactores.
Aviat van desaparèixer del país totes les plagues, i de mica en mica, van tornar la tranquil·litat i la joia perdudes.
Dos anys després el diable es va despertar per contemplar la seva obra destructiva damunt el domini de Benet. La seva sorpresa va ser gran en tornar a veure un poble feliç, amb granges farcides de riques collites i el castell de Benet que continuava imponent dominant la plana. Traient fum pels queixals i més decidit que mai a acabar amb aquell petit paradís, va imaginar una nova estratègia per fer que d'una vegada i per sempre hi regnés el mal.
Una nit, es va esmunyir hàbilment dins els somnis d'un senyor veí de Benet i li suggerí conquerir aquelles belles terres.
Enlluernat per aquella brillant idea i per la victòria que el diable li havia fet somniar, el senyor muntà un gran exèrcit decidit a envair les terres veïnes.
Aviat van arribar a les portes d'aquell fantàstic territori els soldats i el seu senyor. Benet, en veure-ho, va fer venir tot el poble per refugiar-lo als soterranis i grutes amagades dins el turó on s'enlairava el seu castell. Tothom hi anava carregat de blat i d'animals per poder subsistir un segle sencer.
Un cop dins d'aquelles terres, el senyor enemic va trobar totes les cases buides, els pagesos havien desaparegut i el silenci, trencat pel lleu murmuri del vent, era l'únic habitant del poble. En adonar-se de la situació, va optar per anar directament al castell i allà va dirigir les seves tropes.
Però Benet estava protegit per la Meuse, aquell turó alt i escarpat. El castell no tenia cap més accés que el pont llevadís, completament aixecat. Així, malgrat els esforços i totes les seves armes, el senyor enemic no va poder entrar mai al castell per envair-lo. Aleshores va decidir assetjar-lo i va instal·lar el seu campament al voltant del turó. El que ell no sospitava és que Benet estava sobrat de provisions i sis mesos més tard encara no s'havia rendit.
Avorrit de la situació, Benet va enviar un home a l' exterior amb una missió: fer-se passar per un servent del senyor assetjador i, mostrant-li un gran neguit i una forta inquietud, donant-li un missatge urgent: estaven atacant les seves terres! Havia de tornar-hi el més ràpidament possible.
Tal dit, tal fet. En tres dies, el senyor, patint per la integritat del seu castell, va aixecar el setge i el campament i va abandonar el país de Benet de Montgarran.
Quan va arribar a casa seva es va adonar de la jugada d'en Benet, però no va tenir esma de tornar-lo a atacar.
Les terres de Namur van retrobar la pau, les granges sobreeixien de bones collites i la gent no parava de festejar-ho.
Dos anys després, el diable sortí de la seva llarga nit i de les profunditats de la terra per veure si definitivament regnava la desgràcia a les terres de Benet. Però encara va veure un poble feliç.
Aquest cop, realment fora de si, va decidir destruir aquell paradís amb les seves pròpies mans. Va anar a cercar una roca immensa dels fons del mar, que era dues vegades més alta que ell. Se la va carregar a l'esquena i va partir cap a les terres de Namur. Va caminar dos dies i dues nits amb el farcell al cim, va travessar Europa, de Portugal fins a França, i aviat va arribar al país de Benet.
Aquest, avisat per un màgic que el diable venia decidit a destruir el seu castell i el seu país, va buscar amb astúcia la solució per evitar aquell desastre. A la fi la va trobar: va acumular totes les sabates més velles i destrossades de les soles que va poder aconseguir del seu poble i vestit amb parracs, com si d'un pobre viatger es tractés, va anar a la recerca del diable.
Va caminar llargues hores fins que el va trobar, sufocat, mort de fatiga i amb els peus enfonsats sota la gran roca.
Com va poder va demanar a Benet, prenent-lo per un simple viatger:
- Queden molt lluny les terres de Benet de Montgarran?
- No es pot imaginar quant! Va dir aclaparat en Benet. Mireu, jo vinc d'allà i ja he gastat totes aquestes sabates!
El diable va quedar abatut. Va renunciar al seu projecte destructor per tornar a la profunditat de les tenebres, deixant allà la pedra immensa, que va rodar per terra fent un gran soroll.
Després d'aquell dia, Benet de Montgarran no va haver de patir pels atacs de ningú i va viure en pau a les seves terres. Pel que fa a la roca que havia de destruir el seu domini, encara avui dia resta allí, on han crescut boscos espessos. Són els que ara es coneixen com els boscos de les Ardenes.
Llavors les Ardenes encara no existien; vet aquí que aquesta història parlarà del seu naixement.
Benet de Montgarran tenia les terres més belles del país, els boscos farcits de caça i, per la seva bondat natural, mai no va abusar del seu dret senyorial damunt les gents de les seves terres. Era estimat pels serfs i pels pagesos, fins i tot, es podria assegurar que en trenta milles a la rodona no hi havia cap país més pròsper i plàcid, on s'organitzaven festes i torneigs, i sempre la cervesa hi corria a dojo.
No cal dir que va tardar poc a sorgir l'enveja dels senyors veïns envers Benet i les meravelles del seu país. Les seves collites eren menys riques i la seva caça menys abundant de bestiar i volateria. Malgrat tot, estaven massa ocupats a guerrejar entre ells i preferien deixar Benet en pau.
Hi havia un altre personatge que estava força descontent de la joia que envoltava Benet i el seu poble. Aquest, mestre dels maleficis, fort com cent homes i alt com una muntanya, ple de tanta maldat com el Senyor de bondat, era el diable.
Després d'una llarga nit de deu anys, el diable va sortir de les tenebres i des d'una gruta va contemplar la terra. Per arreu les gents es barallaven, es mataven, cremaven les cases i les collites es perdien. El diable estava tranquil, l'home feia el mal sense la seva ajuda, era hora de tornar a dormi$r.
De sobte, la seva mirada va topar amb la dàrsena de la Meuse, i les belles terres i el castell de Benoit, que dibuixava les seves torres al cel. Va veure les gents dansar i gaudir, i les collites que creixien impacientment als camps.
Des d'aquell moment, realment enfadat, gairebé embogit, va proposar-se acabar amb tot allò que havia vist. Va enviar-hi bruixots, dimonis, llops ferotges i totes aquelles bèsties dolentes i diabòliques que va trobar per envair i destruir les terres de Benet. Segur de la seva victòria es tornà a atrinxerar, més calmat, dins les tenebres.
Els bruixots llançaren maleficis damunt les collites, els llops sovintejaren els llogarets, les bèsties ferotges devoraren els nens dels pagesos, els dimonis van inundar el país amb tempestes i després el van castigar amb dies de sequera fins que tan sols hi va quedar la por, la fam i la desolació.
Benet de Montgarran veia declinar, poc a poc, la prosperitat del seu país; la gent se sentia trista i sense joia i les terres esdevenien cada cop més pobres. És en aquell moment quan decideix organitzar batudes al bosc per caçar les bèsties ferotges, atrapar els bruixots i cremar els seus caus, i ajudat per màgics bons, amb els seus poders, va aconseguir fer fugir els dimonis i les bèsties malfactores.
Aviat van desaparèixer del país totes les plagues, i de mica en mica, van tornar la tranquil·litat i la joia perdudes.
Dos anys després el diable es va despertar per contemplar la seva obra destructiva damunt el domini de Benet. La seva sorpresa va ser gran en tornar a veure un poble feliç, amb granges farcides de riques collites i el castell de Benet que continuava imponent dominant la plana. Traient fum pels queixals i més decidit que mai a acabar amb aquell petit paradís, va imaginar una nova estratègia per fer que d'una vegada i per sempre hi regnés el mal.
Una nit, es va esmunyir hàbilment dins els somnis d'un senyor veí de Benet i li suggerí conquerir aquelles belles terres.
Enlluernat per aquella brillant idea i per la victòria que el diable li havia fet somniar, el senyor muntà un gran exèrcit decidit a envair les terres veïnes.
Aviat van arribar a les portes d'aquell fantàstic territori els soldats i el seu senyor. Benet, en veure-ho, va fer venir tot el poble per refugiar-lo als soterranis i grutes amagades dins el turó on s'enlairava el seu castell. Tothom hi anava carregat de blat i d'animals per poder subsistir un segle sencer.
Un cop dins d'aquelles terres, el senyor enemic va trobar totes les cases buides, els pagesos havien desaparegut i el silenci, trencat pel lleu murmuri del vent, era l'únic habitant del poble. En adonar-se de la situació, va optar per anar directament al castell i allà va dirigir les seves tropes.
Però Benet estava protegit per la Meuse, aquell turó alt i escarpat. El castell no tenia cap més accés que el pont llevadís, completament aixecat. Així, malgrat els esforços i totes les seves armes, el senyor enemic no va poder entrar mai al castell per envair-lo. Aleshores va decidir assetjar-lo i va instal·lar el seu campament al voltant del turó. El que ell no sospitava és que Benet estava sobrat de provisions i sis mesos més tard encara no s'havia rendit.
Avorrit de la situació, Benet va enviar un home a l' exterior amb una missió: fer-se passar per un servent del senyor assetjador i, mostrant-li un gran neguit i una forta inquietud, donant-li un missatge urgent: estaven atacant les seves terres! Havia de tornar-hi el més ràpidament possible.
Tal dit, tal fet. En tres dies, el senyor, patint per la integritat del seu castell, va aixecar el setge i el campament i va abandonar el país de Benet de Montgarran.
Quan va arribar a casa seva es va adonar de la jugada d'en Benet, però no va tenir esma de tornar-lo a atacar.
Les terres de Namur van retrobar la pau, les granges sobreeixien de bones collites i la gent no parava de festejar-ho.
Dos anys després, el diable sortí de la seva llarga nit i de les profunditats de la terra per veure si definitivament regnava la desgràcia a les terres de Benet. Però encara va veure un poble feliç.
Aquest cop, realment fora de si, va decidir destruir aquell paradís amb les seves pròpies mans. Va anar a cercar una roca immensa dels fons del mar, que era dues vegades més alta que ell. Se la va carregar a l'esquena i va partir cap a les terres de Namur. Va caminar dos dies i dues nits amb el farcell al cim, va travessar Europa, de Portugal fins a França, i aviat va arribar al país de Benet.
Aquest, avisat per un màgic que el diable venia decidit a destruir el seu castell i el seu país, va buscar amb astúcia la solució per evitar aquell desastre. A la fi la va trobar: va acumular totes les sabates més velles i destrossades de les soles que va poder aconseguir del seu poble i vestit amb parracs, com si d'un pobre viatger es tractés, va anar a la recerca del diable.
Va caminar llargues hores fins que el va trobar, sufocat, mort de fatiga i amb els peus enfonsats sota la gran roca.
Com va poder va demanar a Benet, prenent-lo per un simple viatger:
- Queden molt lluny les terres de Benet de Montgarran?
- No es pot imaginar quant! Va dir aclaparat en Benet. Mireu, jo vinc d'allà i ja he gastat totes aquestes sabates!
El diable va quedar abatut. Va renunciar al seu projecte destructor per tornar a la profunditat de les tenebres, deixant allà la pedra immensa, que va rodar per terra fent un gran soroll.
Després d'aquell dia, Benet de Montgarran no va haver de patir pels atacs de ningú i va viure en pau a les seves terres. Pel que fa a la roca que havia de destruir el seu domini, encara avui dia resta allí, on han crescut boscos espessos. Són els que ara es coneixen com els boscos de les Ardenes.
FI.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada