Notícies 3cat24.cat

divendres, 19 de setembre de 2008

El valencià dels polítics: "vaig anar" o "aniré"? (Eugeni S. Reig)

Durant els dies que va durar la campanya electoral prèvia a les eleccions del 9 de març (del 23 de febrer fins al 7 de març) vàrem tindre ocasió d’oir el valencià que parlen els nostres polítics.

En vàrem sentir de dolces i d’amargues. En no pocs casos haguérem de suportar el valencià postís d’alguns polítics que, a més de ieistes (pronuncien "iet" en lloc de "llet") i betacistes (pronuncien "bell" en lloc de "vell"), són incapaços de pronunciar les “es” i les “os” obertes pròpies de la nostra llengua i, sense gens de vergonya, les pronuncien tancades, com ho fa el castellà.

Parlen un pseudovalencià amb fonètica castellana que als valencianoparlants ens posa la pell de gallina, ens deprimix i ens fa vergonya aliena.

Però al costat d’eixe valencià artificial i desastrós, hem tingut la sort de sentir el valencià fresc, genuí i espontani d’alguns altres. Encara que no molts, la veritat.

Però no tot són flors i violes. Eixos valencianoparlants autèntics, que tenen un bell valencià deprés en el bressol, en alguns casos, també maltracten la nostra llengua. Defectes podria traure’n molts referits a la fonètica, a la prosòdia, al lèxic, a la sintaxi, a l’estil, etc., però com que no vull fer-ho llarg i pesat, em referiré només a un únic defecte: el futur perifràstic, que és el que es forma amb la construcció "anar + a + infinitiu" i que s’acostuma a usar per a expressar accions que es duran a terme en un futur immediat, mentres que el futur simple s’empra per a expressar accions que es duran a terme en un futur llunyà ("a l’estiu aniré al poble").

Açò els valencians ho usem molt bé. El futur perifràstic l’utilitzem només per a expressar accions que s’han de produir immediatament ("vaig a netejar-me les dents"), encara que la nostra manera tradicional de parlar no acostuma a fer ús d’aquesta forma de futur i així és corrent oir expressions com ara "em vist, em pentine i baixe corrents", "m’acoste a la farmàcia en un bot i torne de seguideta", etc.

El castellà, en canvi, fa ús i abús del futur perifràstic i no sols l’usa per a expressar accions que es duran a terme en un futur immediat ("voy a limpiarme los dientes", "voy a acercarme a la farmacia en un vuelo i vengo en seguida", etc.) sinó que, cada vegada més, l’empra indegudament per a expressar accions que es duran a terme en un futur llunyà ("al año que viene vamos a ir de vacaciones a Italia"). Un valencià no diria mai de la vida una construcció tan estranya com "l’any que vaig a anar-me’n de vacacions a Itàlia", sempre dirà "l’any que ve me n’aniré de vacacions a Itàlia".

Eixe abús que fa el castellà del futur perifràstic serà, sense cap mena de dubte, nefast per a eixa llengua, que acabarà perdent per complet l’ús del futur simple. De fet, en el castellà d’Amèrica ja s’ha perdut el futur simple, fins i tot en usos hipotètics.

Els valencians no hem d’imitar eixe comportament lingüístic inadequat del castellà i hem de reservar el futur perifràstic només per a referir-nos a accions que s’han de produir immediatament. I encara seria millor si procurarem no usar-lo mai, perquè en valencià ja tenim un passat perifràstic format amb el verb "anar" i, per tant, si diem "va a anar", com es pronuncia exactament igual que "va anar", qui ho sent no sap si volem dir "anirà" o "anà". Aquesta confusió es produïx sempre en la tercera persona del singular (perquè la "a" de "va" es fon amb la preposició "a"), i en totes les persones, tant del singular com del plural, en tots els verbs que comencen per "a" i en la major part dels que comencen per "e".

Una llengua és moltes coses, però fonamentalment i per damunt de tot és un instrument que ens servix per a comunicar-nos. Qui parla una llengua no es pot permetre usar paraules o construccions que creen confusió en qui l’escolta. Cada vegada que algú sent "va menjar" o "vaig anar" no s’ha de veure obligat a fer l’esforç mental de saber si qui ho ha dit vol dir "menjà" o "menjarà", "aní" o "aniré".

El discurs d’un polític ha de ser clar, diàfan, inequívoc. S'ha d'entendre tot a la primera. Perquè si no és així, malament ho té el polític.