Acceptant que ens trobem en uns moments de neguit col·lectiu, la frase Estamos en España, repetida per tothom, seria una bona resposta a la pregunta ¿Què ens ha passat? Arrosseguem des de fa segles una crisi d'Estat, de pàtria i de llengua que no tenen les tres entitats polítiques amb les quals convivim. Aquella frase "resol" (suprimeix, nega) qualsevol vel·leïtat de diferència. Ara se'ns ha complicat la qüestió de la pàtria amb les massives immigracions i amb el periòdic reforçament de l'«espanyolització» impulsada per un Estat, uns partits polítics i uns mitjans de comunicació que serveixen exclusivament una de les dues opcions i denigren l'altra.
En l'aspecte lingüístic, no hem aconseguit, ni de lluny, un ideal que és més fàcil de formular que d'assolir: que el català sigui exactament igual que el castellà. Tan iguals com les llengües de Bèlgica o de Suïssa. Però com que la llengua és una de les realitats més fortes de les persones i de les comunitats, doncs aquesta anormalitat ens produeix un malestar profund. Els catalanoparlants no som ciutadans iguals que els altres, ni dins l'Estat que hauria de vetllar pel benestar i l'equilibri de tots, ni en el nostre propi país. Molt pitjor: durant segles aquest Estat ha maldat per esborrar-nos.
En els darrers anys cap dels governs "nostres" no ha pogut o volgut plantejar la qüestió d'aquesta manera, de l'única manera que podria ser esperançadora. Ens hem arrecerat en cataplasmes: en exèrcits d'auxiliars i voluntaris lingüístics, en accions poc conflictives com les retolacions, el teatre d'elit, les edicions de luxe de temes perillosament pròxims al folklore. És l'exteriorització de dos sentiments dramàticament contradictoris: el desig real de conservar la nostra llengua però alhora la incapacitat estructural d'aconseguir-ho. La xarxa de factors és tan complexa que hem optat per amagar el cap, deixar passar els anys i/o negar les evidències. L'evidència actual és que darrere els rètols en català d'un hospital, d'un restaurant, d'un centre esportiu, d'un festival, no hi ha res més: la resta és totalment (o en la pràctica) castellana; i que la immigració colossal dels darrers anys no s'ha integrat a la llengua perquè la crua realitat els diu que no cal; i per tant, a poc a poc el català es va fent antipàtic, hostil. ¿Explicaria això, parcialment, el fracàs de l'acció escolar?
Sense descartar la poca traça que hàgim tingut en això o en allò, una altra raó és la semblança entre les dues llengües. No se'n parla gaire perquè l'aspecte polític és molt més decisiu; però la secular situació social negativa afecta el present molt més que no ens creiem: avui la pràctica totalitat de la gent de trenta-cinc anys en amunt no se sent gaire o gens segura en l'ús del català; i tant ells com els més joves se senten més segurs i lliures en castellà. Però alerta: una llengua insegura, degradada i poc flexible no pot ser atractiva i acaba sent avorrible.
Si els nostres governs anteriors no van afrontar la situació com calia, el govern actual és versemblant que hi tingui encara més vacil·lacions o dificultats, perquè la majoria de les persones més significatives que el formen no han nascut aquí o hi estan arrelades de manera menys forta que les anteriors. Inevitablement, els seus sentiments de pàtria i de llengua no poden ser els mateixos. Afegim-hi l'espectacle que ens ofereixen els partits que haurien de tenir més clares aquestes qüestions i haurem dibuixat el panorama essencial, la resposta a una pregunta complementària de la primera: ¿Què ens passa? Els atacs de fora (o de dins) no els podem desconèixer però tampoc evitar; al màxim, podríem no atiar-los.
És urgent que tant els polítics com la societat definim sincerament on som, on volem arribar i com hi arribaríem. Són nefastes les mitges veritats o les mitges mentides. Catalunya té una capacitat suficient de reacció política, econòmica i cultural. En l'aspecte lingüístic potser no havíem tingut mai una infraestructura tan positiva; però no ens servirà de res si no aconseguim que les generacions que pugen i les que vénen de fora respectin la llengua del territori i s'hi adhereixin.
En l'aspecte lingüístic, no hem aconseguit, ni de lluny, un ideal que és més fàcil de formular que d'assolir: que el català sigui exactament igual que el castellà. Tan iguals com les llengües de Bèlgica o de Suïssa. Però com que la llengua és una de les realitats més fortes de les persones i de les comunitats, doncs aquesta anormalitat ens produeix un malestar profund. Els catalanoparlants no som ciutadans iguals que els altres, ni dins l'Estat que hauria de vetllar pel benestar i l'equilibri de tots, ni en el nostre propi país. Molt pitjor: durant segles aquest Estat ha maldat per esborrar-nos.
En els darrers anys cap dels governs "nostres" no ha pogut o volgut plantejar la qüestió d'aquesta manera, de l'única manera que podria ser esperançadora. Ens hem arrecerat en cataplasmes: en exèrcits d'auxiliars i voluntaris lingüístics, en accions poc conflictives com les retolacions, el teatre d'elit, les edicions de luxe de temes perillosament pròxims al folklore. És l'exteriorització de dos sentiments dramàticament contradictoris: el desig real de conservar la nostra llengua però alhora la incapacitat estructural d'aconseguir-ho. La xarxa de factors és tan complexa que hem optat per amagar el cap, deixar passar els anys i/o negar les evidències. L'evidència actual és que darrere els rètols en català d'un hospital, d'un restaurant, d'un centre esportiu, d'un festival, no hi ha res més: la resta és totalment (o en la pràctica) castellana; i que la immigració colossal dels darrers anys no s'ha integrat a la llengua perquè la crua realitat els diu que no cal; i per tant, a poc a poc el català es va fent antipàtic, hostil. ¿Explicaria això, parcialment, el fracàs de l'acció escolar?
Sense descartar la poca traça que hàgim tingut en això o en allò, una altra raó és la semblança entre les dues llengües. No se'n parla gaire perquè l'aspecte polític és molt més decisiu; però la secular situació social negativa afecta el present molt més que no ens creiem: avui la pràctica totalitat de la gent de trenta-cinc anys en amunt no se sent gaire o gens segura en l'ús del català; i tant ells com els més joves se senten més segurs i lliures en castellà. Però alerta: una llengua insegura, degradada i poc flexible no pot ser atractiva i acaba sent avorrible.
Si els nostres governs anteriors no van afrontar la situació com calia, el govern actual és versemblant que hi tingui encara més vacil·lacions o dificultats, perquè la majoria de les persones més significatives que el formen no han nascut aquí o hi estan arrelades de manera menys forta que les anteriors. Inevitablement, els seus sentiments de pàtria i de llengua no poden ser els mateixos. Afegim-hi l'espectacle que ens ofereixen els partits que haurien de tenir més clares aquestes qüestions i haurem dibuixat el panorama essencial, la resposta a una pregunta complementària de la primera: ¿Què ens passa? Els atacs de fora (o de dins) no els podem desconèixer però tampoc evitar; al màxim, podríem no atiar-los.
És urgent que tant els polítics com la societat definim sincerament on som, on volem arribar i com hi arribaríem. Són nefastes les mitges veritats o les mitges mentides. Catalunya té una capacitat suficient de reacció política, econòmica i cultural. En l'aspecte lingüístic potser no havíem tingut mai una infraestructura tan positiva; però no ens servirà de res si no aconseguim que les generacions que pugen i les que vénen de fora respectin la llengua del territori i s'hi adhereixin.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada