No hem d’estar sempre a la defensiva, des del catalanisme lingüístic; no hem de deixar que els del Manifiesto ens marquin l’agenda, mentre dels nostres problemes de debò ni en parlem.
La fragmentació administrativa de la nostra àrea idiomàtica és un fet i és un problema. Andorra, Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer i el Carxe: vuit situacions ben diferents, legalment, des de l’òptica sociolingüística i pel que fa a la consciència de la unitat de la llengua.
Vet aquí el que hauria de ser un dels nostres lemes nacionals: contra la fragmentació, vertebració. Tenim la sort que Internet, el gran espai virtual de la nostra època, és extraterritorial, de manera que la nostra fragmentació administrativa no l’afecta. La instauració, a més, del domini .cat ha representat un reconeixement important de la llengua catalana a la xarxa. Tots els espais que s’hi expressen en català –webs, diaris digitals, etcètera– formen el país català a la xarxa.
El mal, però, és que hauríem d’haver vertebrat un mercat cultural compartit i un espai complet de comunicació compartit i no ho hem fet. Els llibres, el teatre, la cançó en català haurien de tenir com a espai propi tot el nostre àmbit lingüístic. Però sobretot hauríem de tenir una premsa, una ràdio i una televisió en la nostra llengua adreçades a tota la gent que viu de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El dilema de les llengües minoritzades com la nostra és o substitució o normalització, en paraules d’Aracil. Hi podríem afegir que en el nostre cas el dilema és també o fragmentació o vertebració.
La fragmentació administrativa de la nostra àrea idiomàtica és un fet i és un problema. Andorra, Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer i el Carxe: vuit situacions ben diferents, legalment, des de l’òptica sociolingüística i pel que fa a la consciència de la unitat de la llengua.
Vet aquí el que hauria de ser un dels nostres lemes nacionals: contra la fragmentació, vertebració. Tenim la sort que Internet, el gran espai virtual de la nostra època, és extraterritorial, de manera que la nostra fragmentació administrativa no l’afecta. La instauració, a més, del domini .cat ha representat un reconeixement important de la llengua catalana a la xarxa. Tots els espais que s’hi expressen en català –webs, diaris digitals, etcètera– formen el país català a la xarxa.
El mal, però, és que hauríem d’haver vertebrat un mercat cultural compartit i un espai complet de comunicació compartit i no ho hem fet. Els llibres, el teatre, la cançó en català haurien de tenir com a espai propi tot el nostre àmbit lingüístic. Però sobretot hauríem de tenir una premsa, una ràdio i una televisió en la nostra llengua adreçades a tota la gent que viu de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El dilema de les llengües minoritzades com la nostra és o substitució o normalització, en paraules d’Aracil. Hi podríem afegir que en el nostre cas el dilema és també o fragmentació o vertebració.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada