Notícies 3cat24.cat

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Festa del "Correllengua-2008" a l'Alcúdia (Manifest)

El Bloc de Progés Jaume I de l'Alcúdia celebra, un any més, la festa del Correllengua

Ahir, divendres 3 d'octubre, va tenir lloc la celebració del ja tradicional "Correllengua" a l'Alcúdia. Els membres del Bloc de Progrés Jaume I, amics i simpatitzants, reberen la Torxa de la Flama de la Llengua al Parc de la Nòria i, juntament amb els dolçainers i tabaleters, dansadors, cabuts, Negrets, Dimonis Enroscats i tornejants, l'acompanyaren pels carrers del poble fins la Casa de la Cultura, a la Plaça Tirant lo Blanc.

Tot seguit, va presidir l'acte d'atorgament dels XIII Premis Jaume I amb motiu de la Diada del País Valencià, el 9 d'octubre, on al voltant d'un sopar de germanor a la Sala Jucais s'homenatjaren persones, entitats, grups i empreses del País distingides per la reivindicació activa de l'ús social del valencià com a única llengua pròpia.

La gala va estar presentada pel productor d'Albena Teatre, Toni Benavent, i es concediren els següents premis:

Premi Joan Fuster, a l'Agrupació Borrianenca de Cultura.
Premi Tio Canya, a Josep Lluís Pitarch.
Premi Ovidi Montllor, a Els Negrets de l'Alcúdia.
Premi Carles Salvador, al Col·legi Públic Miguel Hernández de Riola.
Premi Vicent Andrés Estellés, a l'Associació Fira Gastronòmica de l'Alcúdia.

Per acabar la vetlada, el professor Isidre Crespo va llegir el Manifest del Correllengua-2008, que reproduïm a continuació, l'enregistrament de veu en directe del qual podeu escoltar en l'enllaç de sota.


MANIFEST DEL CORRELLENGUA 2008, a l’Alcúdia

Si no salvem la llengua, no salvarem el país, perquè és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Perquè, com cantava el grup Carraixet, pensant en tots nosaltres:

Jo tinc una llengua
que és antiga i vella
i parlant amb ella
sóc molt ben parlat.

Sí, la nostra és una llengua viva, integradora, una llengua que defineix el nostre poble, “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” —com li agradava dir al nostre paisà Joan Fuster. Per això, arraconar el valencià, la “nostra” llengua catalana, ha estat —i és— la pressió més forta que rebem contínuament. En democràcia, quan semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de traure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana, però ara, que vivim al paradís (?) de la democràcia, ja no cal, ens diuen, i si la volem preservar que siga com un bé històric, com una relíquia, però sense interferir en la intocable “lengua común de todos los españoles”.

És, per tant, imprescindible que emprem tots els mitjans, pacífics i democràtics, per salvar una llengua que està retrocedint molt de pressa; de fet, la llengua catalana, les darreres dècades, està present en àmbits, que mai abans no havia ocupat —ensenyament, mitjans de comunicació...— i el nivell del seu coneixement ha augmentat espectacularment –uns avanços, per cert, que només es deuen a la nostra irreductible tossuderia-, però el seu ús social no para de retrocedir i el mandat constitucional pel qual l’Estat està obligat a protegir-la no s’ha complert mai.

Necessitem, doncs, una vertadera llei de Normalització Lingüística, i, per a això, cal que, com a mínim, al País Valencià, s’aplique de veritat la que en tenim ara com ara, la dita “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, tan menystinguda per la mateixa administració que la va aprovar. Enguany s’acompleixen 25 anys de la seua vigència, i a la vista està què poc que ha canviat la pràctica lingüística de la societat valenciana, començant pels polítics que en feren bandera, i per les autoritats que la ignoren i la posterguen sistemàticament en favor del castellà o de l’anglés. I això que, legalment, és encara “la llengua pròpia dels valencians”. Que potser no fou proclamada en un parlament? O és que aquella sessió parlamentària, a Alacant, el 23 de novembre de 1983 era una falla d’hivern?

Necessitem, per descomptat, el manteniment viu de la unitat de la llengua catalana, perquè altrament els perjudicis lingüístics són immensos, per no esmentar com ens és de negativa la divisió del nostre mercat lingüístic, sobretot en els camps de la comunicació, la diversió i l’ensenyament. Som un sol poble i parlem una mateixa llengua. Això és el que cantàvem —¿canten encara?— a escola, d’infants, d’adolescents, i de joves:

“Catalunya i Aragó, Andorra i el Rosselló.
I les Illes Balears, així com l’Alguer, l’Alguer.
Tots junts amb els valencians som pobles germans.”

És també imprescindible que la població, de tots els territoris de parla catalana, siga conscient de què hi perd i què hi guanya en el debat desigual per la nostra supervivència com a poble. Des d’un punt de vista econòmic, fins i tot els empresaris estan alarmats de l’alt preu que hem de pagar per la nostra situació de ciutadans de segona categoria dins l’estat espanyol. Culturalment i lingüística, segurament el preu és encara més alt, se’ns ha convertit en un clar perill.

Ens és imprescindible que el català siga la llengua comuna de tots els nostres territoris i dels seus habitants, vinguts d’arreu del món, perquè només així construirem una societat justa i sense discriminacions.

I per a tot això ens cal recuperar la dignitat i la personalitat pròpies, ja sabeu: “Qui perd els orígens, perd la identitat”.

La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. Dit d’una altra manera: la Flama del Correllengua ens incita a ser dones i homes lliures, a decidir per nosaltres mateixos i a dissenyar el nostre propi futur, com a poble lliure que volem ser. Decisió i futur des de la nostra comuna llengua: el català. És part del llegat que ens va deixar el nostre primer rei, Jaume I, i seria un bon detall amb ell, en la celebració del 800 aniversari del seu naixement, la defensa de la part més important del seu i nostre patrimoni. Herència que hauria de defensar i promocionar el govern valencià, però com que no ho fa amb convicció..., doncs per això, justament, nosaltres renovem el nostre compromís amb la llengua i la cultura pròpies del País Valencià, i instem tots els ciutadans, les associacions, els partits polítics, els sindicats, i les institucions valencianes a compartir aquest compromís i traduir-lo en fets concrets i positius a favor de més espais d’ús social del valencià i a un major reconeixement institucional. Treballem per fer-ho possible!

Tingueu en compte, a més, la nostra situació de catalanoparlants: les “fronteres administratives” imposades no es corresponen amb la nostra realitat lingüística. Més encara, ens la compliquen bastant. “Mireu —ens avisava Joan Fuster—, o ens retrobem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai”.

Mantinguem ben viu el llegat de Jaume I!
Visca la nostra llengua i cultura!
Endavant amb el Correllengua!


(Enllaç de veu en directe)