Drets propis sobre el dret a entendre's? (David Valls i Botet)

Aquest passat dissabte vaig assistir a una reunió a Barcelona mateix. Érem catorze persones, els quals molts no ens coneixíem. El moderador, en castellà, va dir que ens anéssim presentant un a un. Tothom ho anava fent en castellà, fins que em va tocar a mi. Jo vaig començar la meva presentació en català, però de seguida el moderador em va tallar (educadament) per dir-me que si no em feia res de fer-ho en castellà ja que a la reunió hi havia gent estrangera. Després d'una pausa d'estupefacció de dos segons vaig decidir de passar-me al castellà. Crec que és la primera vegada que ho faig. Això sí, no em vaig saber estar de repetir la primera frase tornant a dir el meu nom i el lloc de naixement, amb un afegit de: “en castellano, también me llamo David y la ciudad donde nací es la misma: Barcelona”. Fet que va fer riure als assistents.

Després que tothom s'hagués presentat, vaig descobrir que de les catorze persones deu eren d'origen no peninsular, però totes vivien a Barcelona des de feia més de dos anys, alguns ja en feia fins a deu! Per tant, l'excusa exposada per fer-me canviar de llengua no era vàlida en cap cas. Encara, que pel fet de ser persones estrangeres no justifica el fet de passar-me al castellà, ja que què vol dir que són estrangeres? Què no tenen la capacitat d'aprendre o d'entendre el català? Què són una miqueta més curts de gambals? (hi ho dic sense ànims d'ofendre a ningú).

Què hauríeu fet en el meu cas? Certament vaig notar que no es va respectar el meu dret a expressar-me de forma lliure en la meva llengua, un dret que sí es va respectar amb els assistents d'origen llatinoamericà.

Més tard, vaig poder parlar amb d'altra gent de la reunió, especialment amb una persona que tenia al costat, d'origen argentí i que fa 8 anys que viu a Barcelona. Em va confessar que no entenia el català i jo li vaig preguntar que com és que no l'entenia. Em va dir que no l'havia necessitat mai. Per començar perquè es mou molt a dintre de la comunitat llatinoamericana i després perquè la gent que se li dirigeix en català li canvia de llengua de seguida. Per tant, el català per aquesta persona és una llengua inútil. Jo li anava barrejant català amb castellà, perquè realment vaig veure que no em seguia. Una persona que seguia la conversa li va dir que mirés d'aprendre el català, que era una eina útil com l'anglès, per aconseguir moltes coses, sobretot en el camp laboral. Personalment, crec que avui en dia fora de ser professor i funcionari de determinada administració, el català serveix de ben poc.

En un país bilingüe m'hauria pogut expressar en català sense que ningú em digués res, però el que va passar és un símptoma més que no som pas en un país bilingüe, sinó en un país en procés de substitució lingüística: vaig haver de substituir una llengua per una altra.

Certament, per normalitzar el català ens calen unes lleis, una sobirania, una voluntat de capgirar la situació per part de la població que no pot quedar desemparada com ho està ara, i a més, cal tenir una part important de la població monolingüe en català. Com així passa a la resta de països amb llengües normalitzades. Literalment, no hi ha lloc per a dues llengües en un mateix territori, ni aquí ni enlloc. És per això, que hem de fer fora el castellà de Catalunya, sempre que vulguem normalitzar-lo, és clar. Si no, doncs ja estem bé així i que el temps hi faci la seva feina. Fixem-nos en llocs del món a on dues llengües han entrat en contacte i han ocupat el mateix espai físic. N'hi ha algun que encara conservi les dues llengües? Jo no en conec a cap.

O marquem fronteres lingüístiques, i de pas polítiques, o no ens en sortirem.


David Valls