Notícies 3cat24.cat

dimarts, 16 de desembre de 2008

Comunicadors o trepitjadors de llengua? (Víctor Alexandre)

(Publicat en el blog de Víctor Alexandre, dimecres 3 de desembre de 2008)


Han aixecat molta polseguera les declaracions de Joan Martí, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, a RAC1, sobre la incompetència lingüística de molts periodistes catalans. Martí ha dit que "en un mitjà de comunicació s'hauria de partir de la base que aquella persona que no té una competència molt bona de la llengua que sigui, en aquest cas la catalana, se li ha de recomanar que es retiri d'aquesta funció fins que no la tingui. Diguin-n'hi sanció econòmica o destinació laboral diferent. [...] Un bon comunicador és aquell que coneix bé la llengua catalana".

Té raó. Jo, però, no seria partidari de sancionar. L'aplicació d'una sanció només té sentit quan algú que ha demostrat reunir tots els requisits per fer la feina que li ha estat encomanada la fa malament, ja sigui per desídia o per distracció. Es sanciona un treballador que arriba tard a la feina o un automobilista que corre excessivament, perquè tots dos incompleixen una norma que haurien de saber, però quina emissora catalana de ràdio o televisió exigeix un alt nivell competencial de català als seus comunicadors? Si el domini de la llengua no és un requisit per obtenir aquell lloc de treball, per què ho hauria de ser un cop obtingut? A qui caldria sancionar, per tant, no és al comunicador, sinó a l'emissora que l'ha contractat.

Les emissores públiques haurien de ser més curoses que les privades en l'ús de la llengua, especialment Catalunya Ràdio i TV3, però no ho són. Sentir comunicadors que diuen tranquil·lament "tabic", "dentellada", "enturbiar", "per suposat", "fer la vista grossa", "a no ser que", "arma de doble fil", "la costum" o "les dubtes" és un fet quotidià. I encara ho és més en els col·laboradors de programes. En aquests darrers és habitual l'ús sistemàtic de barbarismes i la irrefrenable tendència, cada tres o quatre frases, a dir el substantiu en espanyol o a dir frases fetes en aquesta llengua sense preocupar-se de saber el seu equivalent en català. Hom dirà que se'ls contracta perquè són historiadors, economistes, periodistes o cineastes, no pas lingüistes, però és un mal argument. No estem parlant de convidats a un programa en qualitat de personatge, estem parlant de col·laboradors. És a dir, persones que cobren per parlar. En aquest cas és inadmissible que cobrin per fer una exhibició continuada del seu menfotisme lingüístic i que, en el moment de ser contractats, ni l'emissora ni el director del programa no tinguin en compte aquestes deficiències. En realitat no són comunicadors, són trepitjadors de llengua. Com diu Joan Martí: "En un altre país, això és inconcebible. ¿Es pot pensar que [a França, a Itàlia o a Anglaterra] hi pugui haver un comunicador que no conegui bé la seva llengua?"

Doncs no. Això és impensable a França, a Itàlia o a Anglaterra, perquè un requisit ineludible per col·laborar a France Télévisions, a la RAI o a la BBC és no destrossar el francès, l'italià o l'anglès. A Catalunya és diferent. Com més malament parla algú el català més cosmopolita se'l considera. I si no el parla, no passa res. Fins i tot pot cobrar per parlar en espanyol en els mitjans en llengua catalana. Els catalanoparlants tenen prohibit parlar en català en els mitjans en llengua espanyola, però els hispanoparlants sí que poden fer-ho en els de llengua catalana. D'això, l'autoodi en diu equilibri i bilingüisme. Als trens de Sud-àfrica, fins no fa gaire passava el mateix: els blancs podien pujar als vagons per a negres, però els negres no podien pujar als vagons per a blancs.

Víctor Alexandre